login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Basorèxia

Anem a parlar clar.

Trobo a faltar un "nosaltres", però no vull estar amb tu.

Tinc ganes de besar-te de nou, però necessite apendre a estar sola.

Sempre m'han dit que tu eres l'home de la meva vida, i no ho dubte, però ara mateix has de fer-te a un costat.

No se el que vols, no se que esperes de tot això, però ara vull explicar-te com em sento.

La meva ment es un conjunt de frases soltes i pensaments per ordenar. És un cúmul d'idees que necessiten ser analitzades i ordenades per a que així jo pugui dormir tranquila (perquè si no, comencen els malsons).

Tots aquets dies que hem estat parlant he intentat analitzar cada frase, cada signe de puntuació i cada emoticona.

He intentat trobar un trasfons a les teves paraules i llavors me n'he adonat de que la que no te clar els seus sentiments soc jo.

I clar, ara que ja estan al lloc, havia de soltar-los.

T'estimo, ho vaig fer fa anys, ho faig ara (després de tot) i ho faré fins el dia en que em mori. Potser no t'estimo de la mateixa manera, potser l'amor que sento per tu és més madur i potser en uns anys es convertirà en un amor incondicional, però sempre tindras el lloc d'honor dins el meu cap i el meu cor.

Ara bé, que espere jo de tot aixo?

Doncs tinc unes ganes de besar-te que no puc explicar-les, tinc ganes de sentir que tots aquests anys han passat en un obrir i tancar d'ulls i que per fi tornem a encaminar-nos en la mateixa direcció.

Vull dir, vull tornar a confiar en tu, vull que sigues el primer a qui vaja a contar-li els meus problemes i a qui vulga abraçar quan estigui ensorrant-se el meu món.

Se que no es el moment de estar junts i se que tu ara per ara no penses en mi d'aquesta forma. Però jo necessitava dir que vull apendre a estar sola, però amb tu.

Vull que em continues trucant a les tres de la matinada, amb dos cubates de més i que ens quedem parlant fins que t'adorms mentre jo acabo escoltant el "tic - tac" d'aquell rellotge que et vaig regalar. Perquè després de tot aquest temps, jo segueixo deixant el mòvil sense silenciar a les nits esperant que tornes a trucar-me.

Soc tonta, no vaig saber valorar aquells instants quan vaig tindre l'oportunitat i ara els trobo a faltar.

Per això ara vull sentir que vaig cometre el pitjor error de la meva vida deixante marxar.

Vull créixer amb tu, com en els vells temps.

Comentaris (0)31-08-2016 01:30:12Recaigudes 070209

M'has tornat la vida.

Fa dues setmanes estava davant un pastís d'aniversari amb dues veles enceses que formaven el número 22.

Mai he cregut en les supersticions, el Karma, Déu... (Parafrasejant a Pau Alabajos) però aquell dia el meu cosí petit em va dir "Vamos Alba, pide un deseo" i jo, em vaig rendir davant aquelles paraules plenes d'innocència i vaig tancar els ulls disposada a buidar amb totes les meues forces.

I no vaig tenir que pensar molt, ja sabia el que volia.

I mentre vaig buidar tot l'aire de dins els meus pulmons, vaig tancar els ulls en força i vaig pensar: "Vull que torne".

I has tornat.

I amb tu, ha tornat una petita part de l'alegria que creia perduda. M'has fet tornar a sentir aquella nena de 15 anys parlant amb em que va ser el seu primer amor, però amb la confiança que es tenen dues persones que han crescut juntes.

Si algú vegués aquestes converses que duren tot el dia, no mensaria que hem estat cuasi dos anys l'un sense l'altre i tampoc que ens hem arribat a dir coses que el mateix dimoni tindria por a pronunciar.

Vull donar-te les gràcies, simplement per apreixer en la meva vida aquell octubre del 2008 i aquest agost. Gràcies per ajudar-me a sortir del pou sense saber-ho.

Mai podré pagar-te tot el que fas per mi.

Comentaris (0)30-08-2016 01:24:14Recaigudes 070209

Quan ets imbècil

Avui he plorat com feia molts anys que no plorava.

He plorat fins que m'ha faltat tant l'aire que he arribat a assustar-me per si m'ofegava.

I és que, per fi me n'he adonat que tu vas ser la única persona que va creure en mi des del principi i em va estimar incondicionalment, aguantant el meu caràcter temperamental i les meves manies d'enfadar-me perquè si.

Avui, després d'una llarga estona llegint les nostres converses no he pogut evitar sentir-me la persona més miserable del món al desaprofitar la oportunitat que vaig tenir de estar al teu costar tota la vida.

Ara me n'arrepenteixo molt de no haver valorat cada paraula de la frase "jo em casaré amb tu" o "si et cases amb algú altre jo interrompré la boda".

Avui et trobo a faltar, com feia molt de temps que no trobava a faltar ningú. Avui aniria a buscar-te a peu a l'altra banda del món i t'abraçaria fins fer-te veure que per fi me n'he adonat de que ningú m'estimara amb tanta intensitat com tu ho feies en el seu moment.

Perquè al cap i a la fi, tu vas ser el meu "Robin" i jo per tu robaria una trompa blava d'on fos, només per a que tornessis aquí.

Comentaris (2)12-08-2016 01:44:48

Les persones canvien

Aquests últims dies he estat pensant en tu.

Des de que vas donar aquell petit pas avant he estat donant-li voltes a quina seria la nostra relació si tu i jo comencem a estar, de nou, en la vida de l'altre.

No se ni per on començar, perquè m'agradaria dir-te un milió de coses.

Voldria dir-te que no sóc la mateixa noia de la que et vas enamorar, que ja no sóc aquella nena petita que intentava allunyar a la gent que mostrava afecte i amor per ella.

Han passat quasi dos anys des de que tu i jo no sabem de l'altre (perquè a qui vull enganyar? Jo he estat cuidante des de lluny) i tinc la sensació de que si un dia parlem de nou, és molt probable que tot sigui diferent.

En aquestos dos anys he descobert que tinc una personalitat obsesiva, que quan m'agrada una cosa m'agrada a rabiar i per fi me n'he donat compte de que puc estimar a algú a llarg termini.

També he desenvolupat una manera de ser una mica més dòcil, amb un humor que ofendria a més d'una persona, però també (gràcies al que m'has fet sentir aquestos anys indirectament) he après a empatitzar molt amb les persones que considere importants.

Ara mateix sóc algú que no tolera les injusticies, però a la vegada puc doblegar-me si la persona que estimo comet algun petit error.

Puc fer-te riure durant hores, però a vegades resulta una mica pedant la meva manera de ser.

D'altra banda, també he aconseguit abandonar una mica l'orgull que em caracteritzava i poc a poc he anat assolant aquell mur que em feia estar sempre a la defensiva.

Això si, ja vaog aprendre fa poc més d'un any que donar el primer pas amb tu no es la millor de les idees, així que per por a que tornis a desaparèixer, esperaré el teu "Hola" per a que poc a poc tornis a descobrir qui s'amaga darrere el nom de la noia de la que et vas enamorar fa set anys.

Jo, sense cap mena de pressa, t'espere aquí desitjant que et puguin les ganes de saber si continue amb la mateixa facilitat per a conquistar-te.

Torna, sisplau.

Comentaris (0)06-08-2016 01:35:30

Necessite respostes

La meva vida durant aquests últims mesos ha estat un autèntic desastre.

No se el que vull i no se qui sóc.

I a més a més, pareix que el món estigui conspirant per a que estigui molt més perduda (si cap).

Per una banda, es troba la persona amb qui he compartit moments inoblidables, però que per diferents circumstàncies ara mateix no pot formar part de la meva vida si no vol que desaparegui per sempre.

Després ens trobem al senyor incògnita, que sempre està al meu costat per ajudar-me quan les coses can malament, però que mai ha donat un pas endavant i m'ha explicat què és el que pensa de tota aquesta relació rocambolesca que tenim.

I ara tornes a aparèixer tu, sense previ avís. Tu, que portes segles sense dignar-te a preguntar com estic, què és de la meva vida o, simplement, si ha augmentat la meva passió per Star Wars. No se si has decidit que puc tornar a formar part de la teva vida, o si simplement només vols comprovar si estic bé, però si llegeixes això t'agraïría que tornessis i que continuem on ho vam deixar, perquè sempre has sigut important i durant tot aquest temps encara has habitat els meus pensaments.

Això si, per favor, siguem sincers l'un amb l'altre.

Fins prompte.

Comentaris (0)04-08-2016 00:47:58

Perduda

Ara mateix la meva ment és un autèntic desastre.

Fa molt de temps que estic intentant ordenar els meus sentiments, però encara fa molt més temps que intento descobrir què és el que realment sento cap a tu.

No se com dir això se se parèixer la persona més egoista del món, pero cada vegada més penso que tot aquest temps ha estat una mentida. Tots aquets anys he intentat oblidar-te sense cap mena d'èxit i ara que les coses estan canviant dins meu, estas tornant a fer-me dubtar de tot.

Han passat tres anys des que em torneres la vida, però després de tot encara no he aconseguit mitigar aquest nerviosisme que m'invaeix cada vegada que passa alguna cosa que te a veure amb tu.

Tot el món em diu que estem fets l'un per l'altre i jo intento apartar-me aquesta idea del cap, perquè ja he reflexionat mil voltes sobre això i la conclusió sempre és la mateixa: No encaixem dins el món de l'altre.

Per a mi ets un misteri. La persona més inquietant del món i pagaria el que fos per passar-me tota l'eternitat intentant descobrir qui ets.

Només se que no vull perdre't mai, i si per a això em tinc que tragar els meus sentiments, estic més que disposada a fer-ho.

Al cap i a la fi, ningú m'entén com ho fas tu.

T'estimo.

Comentaris (2)16-05-2016 23:50:04FPDP

T'espero amb els braços oberts

No se si el que m'han dit és veritat o si encara segueixes visitant aquest lloc quan et sents sol o tens ganes de recordar el passat.

El que si se és que no resulta fàcil continuar cap endavant quan una relació es trenca. Ara hauràs de buscar-te de nou, hauràs d'apendre a tornar a ser tu...

Només volia dir-te que a pesar de totes les coses que ens hem dit i del mal que ens hem fet l'un a l'altre, jo t'espero amb els braços oberts, per si necessites que algú t'escolti.

Se que ha passat molt de temps i que ara som persones totalment diferents, però no podem esborrar el que un dia vam sentir ni tampoc tota la nostra història.

Perquè si et soc sincera, encara se m'accelera un poc el cor quan penso que et veuré.

Per això només volia dir-te que si em necessites aquí estare, sense retraure't res, sense demanar explicacions, només recolzan-te i escoltant tot el que em vulgues dir.

Com si forem els mateixos adolescents que una vegada es van estimar.

T'

Comentaris (1)26-02-2016 00:25:32Recaigudes 070209

Delirium Tremens

Últimament estic molt tensa.

Fa tent de temps que em trobo dins d'aquesta tormenta mental que ja ni recordo com era el sentir-me bé al pensar en tú.

És tot tan il.logic que després de quasi 7 mesos encara estic esperant que un dia digues que tot a sigut una broma de mal gust i que tornem a començar de zero, però se perfectament que això no passara.

No trobo una paraula exacta per a definir exactament com em sento.

Per una banda, no puc mirar-me a l'espill sense sentir-meuna vertadera merda pensant que he traït a qui un dia va ser la persona al voltant de la qual girava tot el meu món. M'he agafat tant de fàstig a mi mateixa que des de va bastant temps no puc mantenir cap conver-sa en algú sense acabar irritada. El no tenir-te aquí per a desfogar-me, sabent que d'alguna manera tu faràs que m'oblide de tot m'esta convertint en la millor definició del que s'entén per "Arpía", per no parlar de com em poso cada vegada que algún dels meus amics m'envia missatges més del normal. Sincerament, el que fagen això només em dona la sensació de que volen ocupar el teu lloc, i això és la cosa més rastrera que podría fer algú en aquests moments, perquè per moltes persones que passen per la meva vida amb cap d'elles tindré la connexió tant extranya que tinc amb tu. Perquè clar... Qui podria enviar-me un missatge amb una fotografía d'un animal amb tots els intestins fora acompanyar d'un "He pensado en ti" i fer-me somriure?

No sé... De veritat que em trobo fora de lloc si no puc comptar amb tu. Resulta molt extrany el veure un milió de tonteries per Internet i no poder comentar-es amb tu, o el tenir que aguantar-me tota aquesta merda dins meu.

Si, la veritat és que faig molta pena, no t'ho negaré. Fa pena el veure que tu pots seguir endavant, que sigues fort i que no t'arrepenteixis de seguir endavant i jo seguisqui aquí, analitzant cada frase de les nostres converses intentant esbrinar perquè o perquè no em parles, perquè seguies al meu costat després de tot o perquè has desaparegut així com així... Es moltpatètic el senti-me traïda quan la que et vaig traïr soc jo...

Però que vols que hi faci? Has sigut la única persona que m'ha donat la possibilitat de mostrar-me tal i com soc sense por a estar exposta. Vas estar al meu costat tant de temps que ja no sé com és viure sense tu, i això de no poder recorrer a tu m'esta creant tanta tensió que només tinc ganes d'aïllarme.

Tota la gent m'està dient que continue avant, que aquesta era una relació tòxica, que no em mereixes, que necessite a algú més estable a qui confia-li les meves pors... Però jo m'esitic tornant boja sense aquesta relació tant malalta que teniem.

Potser el millor regal de Nadal fora que tornares, perquè la meva part fosca està acabant amb mi ara que tu ja no la controles.

Comentaris (4)18-12-2015 01:48:56FPDP

El final que més temia.

Resulta totalment frustrant aquesta situació.

Quan temps fa que parlem tots els dies? Dos anys? Dos anys i mig?

Sempre t'he considerat com una de les persones més importants del meu món, tu vas ser qui em feia somriure quan tot s'enfonsava i també vas ser tu qui em va donar motius per buscar-me dins de tota la porqueria que tenia acumulada dins el meu cap.

Tu vas ser el meu Simon, però mai pensava que arribaries a convertir-te en el Rei Gel. Segons tu, jo t'importava. Em deies que no t'agradava veure'm trista i fins i tot que estaves amb deute amb mi.

Tot mentida, no?

No, si la culpa és meva per voler creure que quedava un poc d'humanitat dins teu i que jo a vegades podia fer-la sortir d'eixa cuirassa que t'has anat construïnt. Però el que em rebenta més és que sabent com n'ets d'important per mi, m'estigues fent això ara.

Vull dir... Saps que vaig estar una llarga temporada boja per tu i que vas ser la primera de les meves prioritats. Saps que estes on estes, amb qui estigués i encara que no sigués el moment per parlar, tenia un moment per a tu.

Però jo he tingut la culpade tot això. He deixat que m'influenciis massa. Has aconseguit que amb la teva presència pergui les paraules i que la simple idea de saber que he de veure't faci que em tremolen les mans. I ara na puc deixar de pensar que et diré si em tornes a parlar. Estic elaborant un magnific monòleg que et mostre com de cabrejada estic i a la vegada com t'he trobat a faltar.

Un "no em tornis a fer mai més això, perquè sense el que tu m'aportes estic perduda"

Seria bonic, eh?

Trobar les paraules exactes gràcies a la ràbia. Que totes les coses que no t'he dit durant aquestos dos anys (si, dos anys desde aquella vesprada a la meva habitació)

surtin de la meva boca com un dels millors discursos de les pel.lícules dels anys vuitanta.

Seria bonic i aterrador.

Però em reconforta saber que no passarà mai No tornaré a tenir noticies teves mai més.

Però tranquil.

Intentaré perdonar-te per tot el que has fet quan tu ja no em recordes.

Comentaris (2)12-05-2015 21:36:29FPDP

Quantes coses perdem, per por a perdre.

Podria ficar la mà al foc i no em cremaria al dir que estic vivint el moment més feliç de la meva vida.

No sabeu la felicitat que pot envoltar el teu cos quan te’n dones compte de que totes les petites peces de la teva vida estan encaixant perfectament.

Crec que ja he dit milions de vegades que si em consider-ho bona en alguna cosa és en saber apreciar el que tinc, i lluitar per conservar-ho, i ara mateix, el bé més preuat que tinc es el poder formar part del teu món.

Des del primer moment vaig tenir clar que tu eres una persona infinitament especial, encara que com tots, tens els teus defectes i les teves virtuts.

Des del primer cop que et vaig veure, vaig anar formant-me una imatge de tu, comporta per sentiments i per paraules no dites, per gestos furtius i petites formes d’actuar que han fet que acabe estiman-te d’una manera que no havia experimentat mai: Amb amor incondicional, d’aquell que perdona els errors i els accepta.

Em direu boja, però sempre havia desitjat arribar a aquest punt, en que ets conscient que tot aquest sentiment d’eufòria per estar al costat de la persona estimada va desapareixent, però queda el més important per a una relació: el dia a dia, la quotidianitat, les petites coses que converteixen un simple enamorament fugaç en una relació amb uns fonaments forts.

I és en aquest punt en el que m’agradaria reflexionar sobre nosaltres.

És cert que ambdós tenim punts de vista diferents sobre la relació, al igual que sobre la vida. Podem tenir objectius diferents o també maneres d’actuar ben contràries. Però m’agradaria suposar que tu desitges tant com jo que tot això que estem construint no es destrueixi mai.

Per això vaig a prometre’t una cosa, que encara que creguis que no estic en condicions de fer-ho, estic segura que puc complir.

Al meu costat no seran tots flors i violes, soc conscient que hi hauran malts moments i obstacles que haurem de superar junts, haurem de ser forts i madurar i crèixer junts. Estar immers en una relació significa pensar d’una manera més altruista, tenint en compte els sentiments d’un altre. Torno a repetir que no serà fàcil el aconseguir encaixar les nostres vides, però et juro que faré tot el possible per a fer-te feliç la resta de dies que em queden. I saps per què? Perquè se m’ha donat l’oportunitat de ser “l’amor de la teua vida” i això ni boja ho podria desaprofitar.


T’estimo, vida meua.

Comentaris (2)30-12-2014 10:40:39Pessigolles 030414

T'estimo, de tot cor.

Després de la relació tan traumàtica que vaig experimentar fa temps, costa un poc no pensar que en qualsevol moment desaparegui tot aquest somni. Em va calar molt endins que en els últims dies d'aquella relació tots els meus dubtes i les meues llàgrimes siguesen una excusa per tirar-me en cara tot el que havia fet mal.

Cada vegada que ho recordo se'm fa un nuc a la gola.

Pot ser amb aquestes paraules creieu que soc una persona dèbil i molt melodramàtica, però no és així. Jo sempre he sigut una persona forta. que només rebele el meu jo tendre quan crec que la persona que l'ha de rebre és especial. Però aquella vegada em vaig equivocar. I dia rere dia la relació anava fent-se més tòxica, jo em tornava més submisa i ell intentava manipular d'una manera molt subtil els meus actes.

I un dia, va començar el declibi.

Vaig rebre una trucada a altes hores del matí, la meva parella em va dir que tornava a sentir coses per un antic amor i que tenia dubtes sobre la nostra relació. Això em va matar.

Com pots viure el dia a dia amb algu que suposadament estimes i ho trenques tot per algú per a qui no has sigut determinant durant molt de temps?

No se que va passar aquella nit. però jo no vaig poder dormir. Al dia seguent les coses es van arreglar, però jo ja no vaig tornar a ser la mateixa. Poc a poc la meua autoestima va anar disminuint i la por es va apoderar de mi, fins que un dia, vaig dir prou.

I aquella va ser la millor desició de la meva vida.

Va passar un temps, en el que vaig anar recomponent tots els trossos de la meua ment per tornar a ser la persona que tots coneixien.

I no es que ho haja aconseguit, és que ara he millorat.

Però el que mai havia pensat que jo seria capaç de trobar algú com tu.

Algú a qui no li importés que contés mil vegades la mateixa història o que hi hagin dies que les pors i els records d'aquella relació en fagen tremolar.

Se que dius que no ets una persona detallista i que tens poca imaginació a l'hora de donar sorpreses, però encara que et pareixi poc, dia a dia fas que em senti la persona més especial del món i això no ho ha aconseguit ningú.

Les visites express per sorpresa o que el dia de Sant Joan apareguis amb una rosa em fan més ilusió que cap dels regals més cars de món.

I el que més em fa sentir especial és que encaixes perfectament al meu món i viceversa.

Que els meus amics et tinguen tant d'apreci només amb un par de vegades que han coincidit amb tu, quan mai havien cregut que les meves parelles estaven a la meua altura, em produeix una sensació de seguritat inexplicable, i encara em dona més satisfacció el sentir de boques d'aquells que m'importren, cada vegada amb freqüència que ets la millor parella que podria haver tingut.

També m'encanta que els meus pares et tinguin tant en compte, que em pregunten sempre que torno a casa com estàs o quan vindràs (perquè tenen ganes de veure't) o que alguns dels meus familiars estiguen ansiosos de coneixer-te.

Em resulta fascinant que per una vegada en la meva vida, els meus pares no intenten "amagar" que tinc parella i estiguen contents amb la persona que he elegit, perquè saben que em cuidarà el temps que estigui al meu costat.

El que no havia cregut mai després d'aquell temps turbulent, és que tindria un nivell de confiança tan gran amb algú. Tinc clar que ets una persona molt noble i que en tot moment dius el que sentes. per això em reconforta el saber que no m'ocultaras res si algún dia les coses van malament.

De fet, vaig a concedir-te un privilegi que no he coincidit mai a ningú i que després de tot, no tenia pensat fer-ho mai.

Puc dir-te que seràs la primera persona que tindra el privilegi de veure'm plorar, si s'escau, perquè sento que amb tu, no tinc por de mostrar-me feble.

Estimo amb bojeria com una camisa blava fa que els ulls et brillen més o la manera que tens per preocupar-te de la meua salut.

També estimo la cara que fas quan creues el rebedor del meu pis fins la porta de la meva casa i la manera que tens d'apartar-te el pel de la cara.

Estimo cada centímetre del teu cos, per les coses bones i les dolentes i intento de totes les formes possibles ferte saber que m'encanta que formes part de la meva vida d'una manera tan senzilla i a la vegada tan profunda.

T'estimo amb bojeria, amor meu.

I espero que així sigui durant tot el que em queda de vida.

Comentaris (3)20-11-2014 17:59:11Pessigolles 030414

La menva mania de cagar-la.

No hi ha cosa que ansie més que poder, algun dia, trasmetre't tot el que sento per tu d'una manera plena i sincera. M'hagradaria que algún dia poguessis compendre com d'especial és poder tenir-te al meu costat dia a dia, alegrant els moments dolents i fent encara més dolços els moments feliços.
Crec que mentiria si digués que no tinc por. És aquesta, la meva mania de cagar-la, la que fa que acabe trencant tot el que toco.
Et jure que si fos per mi, no hi hauria res en el món que pogués fer que això surti mal, de debò. Se que pot sonar un poc a xaladuria de novia enagenada per tot l'enamorament que porta damunt, però no és veritat. Sempre he tingut "l'habilitat" de ser molt cabuda, i no parar fins a aconseguir allò que crec que val la pena i, crec que t'ho he dit milions de vegades, però crec que no hi ha res que valga més la pena que fer tot el que estigui en la meva mà per a que la persona que més ha fet per mi i que més m'ha donat sentimentalment sigui feliç.
La veritat, se que soc un desastre. A vegades parlo més del compte i encara que no ho sàpigues, l pego un milió de voltes a qualsevol tema fins que aconsegueix treure'm la son(potser per això fins que no et vaig conèixer patia insomni). I ara, el que més por em fa es perdre't.
Si, ja se que de moment no hi ha cap motiu per a preocupar-se, però encara no he aconseguit arrencar aquesta part de mi. Sempre que em dono compte de que tot m'està anant bé i que no podria ser més felç, no para de rondar-me pel cap la idea de que alguna desgràcia va a succeir de manera imminent.
I ara es quan tinc el cap donant voltes i més voltes.
Fa molt de temps, algú que suposadament m'estimava em va dir "T'estimo, però sé que el meu futur no està amb tu" i es va quedar tan ample.
Però va ser llavors quan tot el meu món es va enfonsar.
Com pots continuar una relació sabent que no te futur?
Com pots, suposadament, estimar a algú i a la vegada, saber que no formarà part del teu futur?
Quan pots determinar si una persona serà el teu futur o no?
I sobretot, quina puta ment maquiavèlica pot dir-li això a la seua parella i que la seva no li trenque la cara?
La veritat és que últimament m'ha donat per repassar mentalment tot el que se sobre reñacions, prenent com a referent el que he viscut i el que veig al meu voltan i és ahí quan no puc parar de pensar que no vull a ningú que no fossis tu en la meva vida.
Quan una veu en el meu cap em diu que no puc dir això amb sols 20 anys, quan milions de pensaments no fan més que debatre sobre si de veritat t'imagines un futur amb mi i quan la meva poca autoestima va pregonant per dins el meu cap que està bé que algunes de les persones més properes a mi tinguen algú amb qui quedar-se per sempre, però que jo no correré eixa sort.
I llavors jo, aconsegueixo callar eixes veus per uns moments, i me'n adono que no puc martiritzar-me pel futur, perquè no podre viure un present amb tu si només faig que obsesionar-me.
Se que encara ens queda molt de temps per davant i que potser poc a poc aquesta mania meua s'esvaexi, de moment, nomes volia donar-te les gràcies per estimar--me a mi i a tots els meus dimonis.
No hi ha cosa que em faci més feliç que saber que la possibilitat de estar amb tu tota una vida està ahí.
T'estimo i intentaré estimar-te com mai ho ha fet ni ho farà ningú.
Comentaris (1)05-11-2014 19:54:30Pessigolles 030414

Ser feliç i no trobar les paraules.

Fa molt de temps que no escric.

Suposo que això ja passa, no? Quan realment tens el que sempre havies desitjat (o més) no et pares en escriure quan d'agraïda estàs per tenir-ho i et limites a disfrutar.


Així que, sentint-ho molt, vaig a donar-me un temps per a buscar les paraules exactes per a plasmar tot això.

Espero tornar prompte.

Gràcies.

Comentaris (3)24-09-2014 16:11:16El meu jo en estat pur

Ns/Nc

El més difícil d'escriure és trobar-li un bon nom a tot allò que vols dir i ara mateix, estic pensant i desitge treure'm de dins tantes coses que no podria trobar cap paraula ni cap frase que pogués servir.

Con he dit moltes vegades. Tinc un "jo" interior que sempre li pega mil voltes a les coses i avui, m'ha donat per pensar la meva situació ara farà un any.

Fa exactament 365 dies em sentia completament sola, sense cap mena de motiu per viure. Estaba encallada dins un pou sense sortida. Vaig deixar de me menjar i dormia molt poc, però dins de la meva crisi existencial, buscava forces i exagerava la meva faceta feliç per a que la gent que m'envoltava no es preocupés. Només podia ser jo mateixa amb algú amb qui ara mateix he perdut gran part de contacte i tot plegat, en certa manera, m'ha fet ser més forta.

I ara... Ara soc realment feliç. Em passo les hores mortes pensat amb que tot el que he arribat a sofrir i tot el que he viscut ha valgut la pena. He trobat a algú que tot i sabent gran part dels moments més obscurs del meu passat, no deixa d'estimar-me com el primer dia o més i aquestos gestos els vamoro més que a qualsevol dels tresors.

He trobat al que espero que sigui l'amor de la meua vida. Clar i ras.

Encara ara, recordant les primered vegades, els primers moments incòmodes derivats de "el beso o no?" se m'omple el cor de tendresa i em dic a mi mateixa que no podria haver tingut tanta sort. Que algú com jo no es mereix tot el que te en aquest moments, però que sabré valorar-ho i com no, cuidar de la persona que em fa sentir, de totes les maneres possibles, que l'amor no es qüestió de submissió ni de l'anulació del membre més dèbil, si nò que es un sentiment que, quan arriba a ser tan pur i complet com el que ara sento, pot ser millor que el que ens ensenyen a les pel.lícules.

(M'estic posant cursi i això no m'agrada)

Alba, ves a dormir, que t'expliques fatal i això no va a cap lloc.

En resum, tant de bo algún dia sigeu tan feliços com ho soc jo en aquest precís instant.

Comentaris (7)20-07-2014 05:12:43Pessigolles 030414

Un any

Fa un any, temia aquesta situació en la que ens trobem.

No podia concebir la idea de passar tot un dia sencer sense saber de tu.

Suposo que tenia una espècie de Síndrome d'Stendhal o qualsevol patochada d'aquestes.

Sigui el que sigui, mai habia pensat que seria altra vegada dissabte, el dissabte de Barraques, i faria un any que no compartim espai i temps.

Si et dic la veritat, considero que tu vas ser qui em vas salvar. Van ser temps difícils per a mi i tu, encara que sempre te les has donat de persona cruel i insensible, vas ser l'única cosa que era segura en la meva vida.

Saps tant bé com jo que tot hagués resultat més fàcil si tu hagueses deixat de banda la teva manía de les veritats a mitges i jo m'hagués desfet del orgull. Tot i així m'agradaria pensar que vas canviar de rol en la meva vida perquè sabies que una cosa grandiosa m'esperava. Vull pensar que posposaves les quedades perquè els dos sabiem que era una manera de seguir amb aquesta manera que tenim d'emular a Marceline i Simon.

Bé, només voldria dir-te davant de tothom, que estaré en deuda amb tu per ajudar-me a trobar-me quan ni jo mateixa sabia qui era. Que encara que no pugui arribar a fer el mateix per tu, vull pensar que Copetín a voltes et cuida per mi.

I, per últim, només dir-te que si aquesta nit et veig, no serà com l'any passat, perquè no vaig a deixar-te parlar (bàsicament perquè no vull que la cagues). El que vaig a fer és pegar-te tal abraçada que et pense treure tot eixe cinísme de cop, perquè encara qur ho odies, m'agrada veure a sovint a aquell xic tendre que tenia por als trons i s'acurrucava com els gats.

Comentaris (0)21-06-2014 01:47:51Stand By

Pàgines: 12345624  <>