login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Confiar

Des de que la meva penúltima relació seriosa es va acabar, he tingut un greu problema de confiança amb totes les persones que em rodegen.

Aquella relació va ser tan tumultuosa que em va canviar per complet. Sóc conscient que ara soc molt pitjor amb la manera de tractar a les persones i que les relacions sentimentals per a mi son un conjunt de pors i desconfiances, perquè des de llavor la meva autoestima està feta miquetes i no hi ha cap manera de tornar a ajuntar els trossos.

La veritat es que sempre intente que la gent no s'apropi a mi, per la por constant a que em fagen mal, a que arribi el dia en que em tornen a fer sentir que he tocat fons.

I amb tu tinc aquesta sensació d'una manera molt intensa, i no vull.

Sento que en qualsevol moment, quan jo ja m'haja decidit a estimar-te i a donar un pas avant per tu, marxaras.

L'estiu s'està apropant i noto el moment cada vegada més prop.

Hi han noies molt mes intel.ligents i maques que es moririen per que tu els hi oloressis el cabell

I cada vegada em pregunto més que fas aquí

I si algun dia em tornarà a passar allò de despertar-me amb una trucada a la matinada i sentir la veu de la persona que m'estimo dient que ha trobat a algú millor, que s'ha acabat.

Només vull que em diguis si algún dia podré sentir que no em faràs mal.

Perquè la última persona amb la que vaig confiar de veritat va marxar fa un mes i no crec que pugui suportar una altra perdua aixi.

Vull confiar, però no se si puc.

Comentaris (0)07-05-2017 15:13:55

Present perfecte.

Pensava que per fi seria el nostre moment.

Vull dir, fa dos anys em vas deixar feta a miques, mentre intentava descobrir si entre les teves paraules plenes de retrets existia un rerefons que intentava dir que m'estimaves.

Vaig xafar molta merda sense tu, esperant que un dia em perdonessis i vivint de puntetes per a que no et sentissis dolgut per les coses qu me feia.

Seré breu: no em va valer una merda.

Perquè jo em plantejava allò de "si em dius vine, ho deixo tot" tu només intentaves reafirmar que estic massa enganxada de tu.

I la veritat, me'n arrepenteixo molt de no haver fet tot el que podria fer, mentre esperava que tu et dognessis a tornar a empendre aquella conversa d'una manera més calmada.

Però me'n vaig fartar i vaig empendre una vida on tu ja no estaves en prioritat.

Vaog coneixer gent que si que tenia ganes d'estar amb mi quan jo tenia l'anim pel terra.

No pots pretendre que mentre tu m'apartes jo segueixi esperante com un gos.

I ara em dius que et vull donar cels?

Disculpa, jo t'ho hagués pogut donar tot, menys cels.

Perque estic tan enamorada de tu que mai se m'ocorriria fer-te mal.

Però tu segueix així, que poc a poc m'estas perdent

Que tingues sort.

Comentaris (1)10-03-2017 01:44:54

Desfogar-se

Sincerament, espere que la vida que tens ara valgui tant la pena com per a haver fet que desaparegui.

Hi ha vegades que se'm venen al cap tots els bons moments i dic "vaig a interessar-me de nou per la seva vida", però després veig una simple publicació al Facebbok i em bull la sang.

I llavors torno a sentir el que vaig sentir en els moments més baixos de la nostra relació.

Vols que et digui una cosa? La nostra relació no va acabar perquè "es va perdre la màgia" sinó perquè tu ho vas decidir mesos abans.

Des de feia un munt de temps em sentia l'última de les teves prioritats.

No t'imagines com de dur és el intentar ser el millor per a una persona i que aquesta t'ho pagui amb algunes frases que et parteixen el cor.

Fins que hi ha un dia que la teva ment es trenca per qualsevol tonteria i deixes de confiar amb aquella persona per la qual estaries disposta a donar-ho tot.

I no deixes d'estimar-la, però si de comptar amb ella en els moments decisius.

Resulta patètic tot això, però la veritat, després d'observar com has estat actuant aquest mesos, sincerament no me'n arrepenteixo de haver-me comportat com ho vaig fer.

I si, em sap mal dir això, però ara mateixa estic plena de ràbia, fins al punt de que no puc contenir les llàgrimes.

Perquè et trobo a faltar, però no pare de repetir-me que tornaràs a fer-me mal.

Simplement, perquè dia rere dia em pareix més una pèrdua de temps tots els anys que vam estar junts.

Et tenia per una persona de paraula, algú conseqüent amb els seus actes, però AH! Tot es mentida.

Vaig acceptar de la manera més diplomàticament possible el "no puc tenir una relació a distància" i em vaig resignar a fer-me a la idea de que això s'estava acabant perquè no et veies amb forces de tenir-me a una hora i mitja de tu.

Però la meva sorpresa va ser que al cap d'un temps et vaig veure coquetejant amb una noia que vivia molt més lluny. I em rebenta.

Em rebenta que després de dos anys no hagis donat un puto duro per la nostra relació, però que a la primera de canvi ho donis tot per una persona a la que quasi ni coneixes.

Te m'has caigut, la veritat

I no saps com de frustant és que, a aquestes altures, estigui plorant de ràbia.

Has fet que de veritat em plantegi si en algun moment vas veure-li futur a tot això.

Has fet que recordi la nostra relaci´com una mentida que tenia data de caducitat només començar.

Has fet que no pari de pensar que hagués sigut millor tancar-me en mi mateixa i no haver-te deixat passar.

Jo de tu estaría orgullos.

Has fet plorar a algú que feia segles que no plorava més del que creia que seria capaç de plorar per una relació romàntica.

I em pareix molt miserable el haver arribat a aquest punt, però ara mateix, em dones més fàstig del que mai m'ha donat algú.

Ah, i que no se m'oblidi.

Vaig estar mesos pesant que l'havia cagat, buscant el moment idoni per a fer que tot tornés a anar bé i sobretot, no deixant que ningú entrés en la meva vida. Però després d'haver vist la relació que et portes entre mans, vull dir-te que la millor desició va ser deixar-te enrere i donar-li l'oportunitat de ferme feliç a persones a les que tu odiaries.

I el millor de tot, el que se que et donarà més ràbia, és que la persona que tu volies que desaparegués de la meva vida, la que no paraves de dir-me que fes fora i deixés de parlar, ha sigut la única que, incondicionalment ha estat al meu costat.

Així que ara me n'adono de qui val la pena de veritat.

Espere que ella no acabi sent tan infeliç.

Comentaris (0)24-02-2017 01:44:35Pessigolles 030414

Incondicional

Avui he parlat amb ella sobre el que signifiques per mi.

Et puc dir, que amb el temps que fa que has entrat a la meva vida, m'has fet plantejar-me moltes coses, i en certa part puc dir que m'has fet crèixer com a persona.

Com estic farta de repetir, durant la majoria del temps sento por, perquè no em sento preparada per a afrontar moltes coses i menys per confiar amb la gent, però poc a poc, vaig sentint la necessitat d'explicar-te cada mínim detall que conforma la meva vida, sense que això suposi el pensar que m'estas jutjant. Així que, en primer lloc, vull que apreciis aquesta confiança que estic dipositant amb tu, perquè és el regal més sincer que puc fer-li a algú.

Després d'això, sento dir-te que a voltes m'incomoda sentir que t'estas comparant amb qui vaig estimar fa poc, perquè no teniu absolutament res que veure. A tu, et portaria sense dubtar a la meva terra, perquè apreciaries cada racó, cada fulla i cada petit ésser que el conforma. I per això poc a poc vaig ansiant cada vegada més que formis part del meu món, perquè vull compartir amb tu cada petita part de mi. I a la mateixa vegada, vull seguir miran-te amb cara de boba mentre tu em parles amb aquella passió i aquella brillantor als ulls de videojocs. Vull, sens dubte, seguir aprenent amb tu

Després, també em moro de ganes de dir-te que no trobe millor motiu per gastar el meu present que passar-lo amb tu, ja sigui intentant no molestar-te per a que dormis bé, abraçant-te tot el que pugui per a sentir-te tant prop de mi com pugui, o miran-te als ulls mentre t'aparto el pèl de la cara mentre m'aguante les ganes de menjar-te a petons mente et dic a cau d'orella que t'estimo.

A vegades, quan em miro als ulls em mossego la llengua per no fer-ho, perquè no vull que tinguis por.

Perquè potser no arribi a dir-t'ho mai, però mentre estic dins del llit oloran-te encara que no estiguis aquí no puc parar de sentir la irremendiable necessitat de fer-ho.

D'aquella manera que, encara que sapigue que tu no ho facis, jo voldré seguir teninte en la meva vida.

Incondicionalment.

Sense que faça falta que tu m'ho diguis a mi.

Perquè vals més la pena que la majoria de persones que em rodegen.

Ara mateix jo estic sentint això, independentment de que tu ho facis.

I sé que ho seguiré fent tot el temps que romagis al meu costat.

Besant-me poc a poc perquè saps que em fa mal el nas.

Se el que sento, i estaré sentint-ho fins que el meu cor em deixi.

Cert

Clar

I breu.

Comentaris (0)15-01-2017 01:24:56Allò que no te nom

La difícil tasca de tombar murs

A vegades em passa que em desperto pels matinc i durant tot el dia no paro de repetir-me una cosa: "no puc".

I el pitjor de tot, és que eixos dies, encara que adore passar temps amb mi mateixa, no puc evitar sentir-me molt sola.

Últimament m'has estat repetint molt que una vegada una relació acaba, ambdós persones han de reconèixer que han fet malament per així ser millors en un futur.

Ara mateix encara no em puc creure que algú pugui fer-me sentir així en tant poc temps i a vegades no puc evitar pensar que puc oferir-te ben poc, que mereixes més. D'altres vegades em poso a pensar si tot això arribarà a algun lloc i em venen ganes d'abandonar-ho, però sempre està aquell sentiment de "aguanta, que el que vindrà valdrà la pena".

Sempre he tingut gent que, quan he presentat un dubte sobre si era suficientment bona o no per a algú s'han encarregat de dir-me lo de "Cualquiera en su sano juicio se volvería loco por ti" i jo se que ho fan amb tot el bon cor del món, però cada vegada em costa més fer-li veure això a algú.

Cada vegada em noto més cansada, més buida i amb més por, perquè no puc parar d'acabar de creure amb ningú. Tinc tanta por de tornar a obsessionar-me per les coses que a vegades no puc evitar que l'ansietat s'apoderi de mi.

I odie ser dèbil.

Fa dies que en miro a l'espill i em venen ganes de trencar-lo d'un cop de puny, perquè qui veig a reflexada no és la persona que vull ser i molt menys, la persona que vull que els altres vegin. Només trobo reflexades totes les meves inseguretats i això m'espanta. Tinc l'autoestima més baixa que de costum i necessite fer alguna cosa. Vull millorar. Vull oferir als altres el millor de mi. Tant per dins, com per fora.

El primer que he de deixar arrere es el nerviosisme, el tremolor de mans, el mossegar-me les ungles. Perquè res em faria més feliç que deixar-te l'esquena com un mapa de carreteres.

També necessitaré aprendre a ser més directa i a poder expressar el que em passa pel cap. Perquè al cap i a la fi, el que una s'imagina sempre és pitjor que la realitat.

I després de donar-li voltes a tot, arribes de nou, i em recolzo sobre el teu pit i per uns moments, em dona la sensació de que tot està bé.

I la veritat, m'agrada i m'aterra a parts iguals.

Comentaris (0)07-01-2017 23:48:42Allò que no te nom

No ser suficient

Aquestos dies lluny de la quens'ha convertit en la meva rutina poden ser una gran oportunitat per a meditar sobre tot això.

Amb un poc de sort, podré lliurar-me de tota eixa inseguritat que envolta tot el que té que veure amb tu i amb el pensar constantment que no soc el suficientment bona per a tu.

És pensar amb un futur i m'entra el pànic. T'estàs convertint en algú important per a mi i això em fa por. Tothom em diu que em deixe portar, però sóc físicament incapaç de deixar de pensar 10.000 vegades abans d'actuar.

Cada vegada tinc més clar que he donat tant de mi en les meves relacions anteriors que potser, encara que ho intenti amb totes les meves forces, no seré capaç de fer-te feliç.

I necessite aquestos dies per a poder arreglsr això, perquè si, estic sumament cansada de que em facin mal, però tu no et mereixes de cap de les maneres quedar-te amb les sobres del que un dia vaig ser.

Vaig a intentar fer-ho el millor que puga durant el temps que puguis aguantar-me.

Espere estar a l'altura i que tot això valga la pena, sigui el quensigui i arribe on arribe.

Et mereixes que, al menys, et faci sentir la meitat del que tu em fas sentir a mi.

De nou, gràcies.

Comentaris (2)24-12-2016 02:41:34Allò que no te nom

Pegar-li voltes

Cada vegada me n'adono més de que he deixat d'actuar i ara em limito a obsesionar-me amb coses.

I no son coses d'extrema importància, sino tonteries que desenvolupa la meva inseguretat.

Com el simple fet de pensar tot el camí cap al metro si està bé o no agafar-te la mà

O si quan em mires fixament estas volent dor alguna cosa.

Es trist haver-me de donar compte de que m'estic tornant cada cop més insegura i que ja no pregunto quan tinc algún dubte, o quan em callo el que vull dir per por a la possible reacció

Simplement em dedico a pegar-li voltes fins que m'acabe obsessionant.

I no sé si es bona senyal perquè per fi estic començant a tenir en compte els sentiments dels altres o si m'he de preocupar perquè vaig d'extrem a extrem.

Si això es madurar, vull tornar enrrere

Comentaris (0)15-12-2016 01:57:17

Somriure per dins

Cada vegada que et tinc a prop, sento que el temps es desfà i intento quedar-me amb cada mil.lèsima de segon, amb cada moviment i amb cada pestanyeig.

I es que enmig de tot aquest estrés, son els petits detallsque rodegen aquest petit "nosequé" que ens hem montat el que em fan somriure per dins.

M'encanta estar parlant per tu pel whatsapp i veure, al segon d'aver-te enviat el missatge, els dos tics blaus que indiquen que en eixe moment, només tens ulls per mi.

M'encanta quan em treus el piercing del nas quan em beses.

M'encanta també la manera que tens de mirar-me a la que sols puc respondre amb un "Que?" i com no, també m'encanta mirar-te quan veiem peliicules.

També m'encanta apartar-me quan vaig a besar-te i que somrigues sense apartar-te de la meva boca.

M'encanta ser arisca amb tu a voltes i també m'encanta el fet de sabwr que també puc ser tendra amb tu.

M'encanta que em digues que soc cruel i que a la vegada t'adormis recolzat al meu pit.

I sobretot, m'encanta quan em coloques el pèl detras de l'orella, perquè mai ningú ho havia fet abans.

Em fas somriure per fora, cosa que es molt fàcil, però valoro molt que em facis somriure per dins, perquè després de tan t de temps, creia que ja no tornaria a fer-ho

Comentaris (1)07-12-2016 01:12:05

Mai ets suficient

No us podeu ni imaginar com de difícil és viure dins el meu cap algunes vegades.

Es una por que sense més ni menys t'atrapa i l'única cosa que pots fer és esperar a que marxi prompte.

És la eterna sensació de que ara tot està essent perfecte, però que quan menys t'ho esperes, la cagarás.

El pensar un dia rere l'altre que no ets suficientment bona en cap dels aspectes de la teva vida. Que mai trobaràs treball, que no podràs fer sentir als teus pares que estan orgullosos de tu o que mai trobaràs a ningú amb la capacitat d'aguantar les milion d'imperfeccions que et formen.

Es molt dur mirar al futur i no veure res i, com no, agobiar-te.

El que més em costa en el dia a dia és intentar disfrutar del que estic vivint sense pensar constantment que tot té data de caducitat.

Comentaris (1)05-12-2016 00:43:53El meu jo en estat pur

Sentada a la vora del precipici

Imagineu-vos el paisatge més bonic que els ulls humans piguin apreciar.

Imagineu-vos que el teniu davant i que l'esteu contemplant sentats a la vora d'un precipici.

Us sentiu en pau, feliços, al lloc correcte en el moment adequat, però sabeu que si us moveu més del compte, caureu al pou.

Aquestos últims dies em sento així.

Estic tant feliç amb la meva vida actual, que crec que en qualsevol moment, alguna cosa sortirà malament.

Vull dir, en dos mesos he establert llaços d'amistat amb persones realment impressionants que em fan sentir recolzada en una ciutat estranya. Persones que m'han adoptat com una més i que m'abracen, m'agafen els mofletes i confien amb mi.

Això em fa sentir realment viva, però per una altra banda, penso que no estic capacitada mentalment per cursar el que estic fent i no voldria ser una càrrega per a ells.

També, com ja us vaig dir fa dies, he conegut a algú que em fa riure, em tranquilitza, algú a qui m'encanta acariciar i em fa tremolar les cames cada vegada que em besa. Sóc realment feliç perquè, encara que no som res, mai m'havia sentit tan completa ni amb tanta llibertat. Mai hagués pensat que pugués parlar de sexe amb algú d'aqjesta manera. I això, em fa feliç.

Vosaltres sabeu com soc amb aquests temes. Voltes, voltes i voltes, millors de "i si..." I la por de sempre a cagar-la.

Les meves paranoies sempre acaben menjant-se'm per dins, però després de haver vist el resultat de relacions passades, crec que ara (a risc de parèixer una insegura) seria un bon moment per a ser sincera amb els altres i mostrar-me un poc a ells, amb la consciència de que em poden fer mal, però amb l'esperança de que noho faran.

Ara hi soc a temps de canviar.

Vull que tot el que comenci a partir d'ara, ho faci sense els neus dubtes emocionals.

Comentaris (0)24-11-2016 01:42:29

Els meus dimonis

Mai m'he atrevit a parlar això amb ningú.

És més, crec que ara tampoc podré expressar tot el que em passa amb claredat.

Abans de tot, voldria deixar en clar que tinc dues parts: l'Alba que tots vosaltres veieu i la que només sofreixo jo.

No vull que penseu que sofreixo de personalitat múltiple (que potser si, jo no soc psicològa), però el que vull dir és que la part que està cara al públic intenta mostrar-se sempre feliç i vol que la gent que està al seu costat somrigui. Fa bromes, intenta ajudar a aquells a qui estima i, sobretot, sempre es mostra forta. (I com més feta pols està per dins, més intenta semblar feliç)

I després està el meu dimoni. La por. L'ansietat. L'insomni. El no saber com portar qualsevol tipus de relació. El "no et mostris feble, no vals el suficient per a que es preocupen per tu". El "mai trobaràs a una persona que romangui tota la vida al teu costat, perquè no vals la pena".

Amb això vull dir que, amb matèria de tenir poca autoestima, soc la reina de l'autoengany. Vaig pel món com si res em pogués fer mal, però en veritat l'única cosa que faig es intentar conviure i canalitzar les meves pors.

Perquè estic farta de menjar-me el cap i donar-me'n compte de que només puc explicar-los-ho que em passa a un parell de persones perquè no confie en ningú més. Perquè sempre acabo pensant que les persones que entren en la meva vida han vingut a fer-me mal.

I tinc un problema amb això, perquè no se com actuar davant certes situacions.

M'agrada que m'agafin la mà quan anem pel carrer, però em tremola el pols si ho fan.

Em mostro incòmoda amb les mostres d'afecte en públic, encara que em ve al cap algú al que em menjaria a petons al mig de la major concentració de persones del món.

No sé quina classe de normes estan "sobreenteses" o no dins de segons quin tipus de relacions, i em paso hores donant-li voltes a "que hauria de fer i que no".

No entenc quan una persona és simpàtica o esta coquetejant.

I sobretot, mai sabré con gestionar el cúmul d'emocions que passen pel meu cap totes les nits, abans d'anar a dormir.

Però de veritat, no us preocupeu per mi, ja estic curtida en l'art de lidiar amb mi mateixa.

El que em fa por es pensar si realment alguna vegada trobaré a algú amb qui realment pugui confiar per a compartir els nostres dimonis, per a fer més fàcil la nostra existència.

Comentaris (1)17-11-2016 00:55:10

No desapareguis

Vaig tancar el ulls un 16 d'Agost i vaig desitjar ben fort que tornares.

I vas tornar.

I em vas fer la persona més feliç del món al veure que el temps no pareixia haver passat. Seguies sen essencial per a mi després de tant de temps.

I ara seguim parlant, una o dues vegades per setmana, i quasi sempre m'alegres el dia. Perquè ja no recordava que era fer broma amb tu ni la manera amb la que t'enfadaves mig de broma.

Mai et podré dir "gràcies" les suficients voltes com per a expressar-te com em vaig sentir quan vas tornar.

I ara, només et demano que encara que hagis començat una nova relació no desapareguis.

Ets massa important com per a oblidar-te de nou.

Vull que siguis molt feliç, però per favor, segueix comptant amb mi.

Comentaris (0)15-11-2016 01:05:27Recaigudes 070209

La paraula prohibida.

Fa quasi un mes que ambdós estem ficats en això. Això que no te ni nom i, molt menys, definició.

Estas ahí per a acariciar-me la cara quan em sento sola, i agraeixo molt que hagi trobat algú que em faja deixar de pensar en tot l'estres que m'envolta. Però sincerament, no se on vull que vaja tot això.

Com he repetit milions de vegades, estic farta de pegar-li milions de voltes a les coses. Estic farta de sentir dins meu infinites veus dient "i si...", donant arguments sobre el que és bó o dolent per al meu futur o creant múltiples finals per a aquesta història.

I ara aquestes veus internes s'estan debatint si pronunciar o no allò que jo tinc súmament prohibit.

Si, aquella paraula que ho complicaria tot està a punt de sortir de la meva boca i jo intente taponar-la de totes les maneres humanament possibles.

Perquè no, no tinc clar el que vull.

Vull dir, clar que tinc ganes de dir-t'ho i més quan em mires amb aquella cara d'embadalit i jo et pregunte "Que?" perquè se que alguna cosa que m'encantaria saber està passant pel teu cap.

Però no estic segura de dir-t'ho, perquè com ja he dit, ho complicaria tot i encara no hem trobo amb la estabilitat mental idònia per a començar alguna cosa de nou. Que si, que m'agradaria, però ara no em veig amb força.

I jo, mentre intento guanyar aquesta batalla interna, intento demostrar-te que vull dir aquestes paraules sense acabar de pronunciar-les. Si no te n'has adonat, et puc dir que ho faig quan et dic "estas bobo", quan acaricie la teva panxa o el teu pit i quan t'abraço fort per darrere.

Perquè en realitat, sóc una covard i estic esperant que ho diguis tu primer per a evitar fer-ho jo i que surtis corrent.

Però bé si al final tot surt malament (com sempre em passa), vaig a dir-t'ho amb antelació per aquí, perquè així puc llevar-me un gran pes de sobre:

"Tinc unes ganes boges de dir-te t'estimo".

Comentaris (1)07-11-2016 16:10:36Allò que no te nom

Faig pudor a felicitat

Mai hauria pensat que algú arrobes a significar tant en tan poc temps, bansat-me en la premisa de que sóc com sóc.

Vull dir, tots els que em llegiu em coneixeu. M'agrada fer-me la forta i fer veure que tot va bé. Tot sempre va bé i ningú té perquè cargar amb els meus problemes.

Soc independent, m'agrada cuidar-me sola i que ningú em diga que he fer per ser millor persona

Però has arribat tu, com per art de màgia i he posat en pausa el meu món.

Ara vull que tot l'univers es pari en el precís instant en el que tu m'apartes un metxó de cabell de la cara, o quan em recolzo en el teu pit mentre t'acaricio l'estòmac.

Ara mateix l'única cosa que desitjo es que tornis i poder recluïr-te el màxim temps possible dins els llençols.

Soc tonta. M'agrada fer-me la forta. Però una part de mi vol pronunciar paraules que sap que no es el moment de dir mentre l'altra li tapa la boca per a que calli, i no sap quant temps aguantarà.

M'encantes, t'ho he dit moltes vegades i no em canso, però si continues éssent així en mi, escriuré per a tu versos que cap premi Nobel ha aconseguit pronunciar..

Però m'encanta, sobretot, que estiguis aconseguint que pergui la por al parlar per telèfon, perquè deixo a un lloc la por i amb l'única cosa que penso es en sentir la teva veu.

Per favor, torna prompte i fes que tot desaparegui mente em beses.

Gràcies per fer-me somriure i quan creia que passaria molt de temps abans de que passés.

Gràcies

Comentaris (1)14-10-2016 02:14:19Caricies

Basorèxia

Anem a parlar clar.

Trobo a faltar un "nosaltres", però no vull estar amb tu.

Tinc ganes de besar-te de nou, però necessite apendre a estar sola.

Sempre m'han dit que tu eres l'home de la meva vida, i no ho dubte, però ara mateix has de fer-te a un costat.

No se el que vols, no se que esperes de tot això, però ara vull explicar-te com em sento.

La meva ment es un conjunt de frases soltes i pensaments per ordenar. És un cúmul d'idees que necessiten ser analitzades i ordenades per a que així jo pugui dormir tranquila (perquè si no, comencen els malsons).

Tots aquets dies que hem estat parlant he intentat analitzar cada frase, cada signe de puntuació i cada emoticona.

He intentat trobar un trasfons a les teves paraules i llavors me n'he adonat de que la que no te clar els seus sentiments soc jo.

I clar, ara que ja estan al lloc, havia de soltar-los.

T'estimo, ho vaig fer fa anys, ho faig ara (després de tot) i ho faré fins el dia en que em mori. Potser no t'estimo de la mateixa manera, potser l'amor que sento per tu és més madur i potser en uns anys es convertirà en un amor incondicional, però sempre tindras el lloc d'honor dins el meu cap i el meu cor.

Ara bé, que espere jo de tot aixo?

Doncs tinc unes ganes de besar-te que no puc explicar-les, tinc ganes de sentir que tots aquests anys han passat en un obrir i tancar d'ulls i que per fi tornem a encaminar-nos en la mateixa direcció.

Vull dir, vull tornar a confiar en tu, vull que sigues el primer a qui vaja a contar-li els meus problemes i a qui vulga abraçar quan estigui ensorrant-se el meu món.

Se que no es el moment de estar junts i se que tu ara per ara no penses en mi d'aquesta forma. Però jo necessitava dir que vull apendre a estar sola, però amb tu.

Vull que em continues trucant a les tres de la matinada, amb dos cubates de més i que ens quedem parlant fins que t'adorms mentre jo acabo escoltant el "tic - tac" d'aquell rellotge que et vaig regalar. Perquè després de tot aquest temps, jo segueixo deixant el mòvil sense silenciar a les nits esperant que tornes a trucar-me.

Soc tonta, no vaig saber valorar aquells instants quan vaig tindre l'oportunitat i ara els trobo a faltar.

Per això ara vull sentir que vaig cometre el pitjor error de la meva vida deixante marxar.

Vull créixer amb tu, com en els vells temps.

Comentaris (2)31-08-2016 01:30:12Recaigudes 070209

Pàgines: 12345625  <>