login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Ns/Nc

El més difícil d'escriure és trobar-li un bon nom a tot allò que vols dir i ara mateix, estic pensant i desitge treure'm de dins tantes coses que no podria trobar cap paraula ni cap frase que pogués servir.

 

Con he dit moltes vegades. Tinc un "jo" interior que sempre li pega mil voltes a les coses i avui, m'ha donat per pensar la meva situació ara farà un any.

 

Fa exactament 365 dies em sentia completament sola, sense cap mena de motiu per viure. Estaba encallada dins un pou sense sortida. Vaig deixar de me menjar i dormia molt poc, però dins de la meva crisi existencial, buscava forces i exagerava la meva faceta feliç per a que la gent que m'envoltava no es preocupés. Només podia ser jo mateixa amb algú amb qui ara mateix he perdut gran part de contacte i tot plegat, en certa manera, m'ha fet ser més forta.

 

I ara... Ara soc realment feliç. Em passo les hores mortes pensat amb que tot el que he arribat a sofrir i tot el que he viscut ha valgut la pena. He trobat a algú que tot i sabent gran part dels moments més obscurs del meu passat, no deixa d'estimar-me com el primer dia o més i aquestos gestos els vamoro més que a qualsevol dels tresors.

 

He trobat al que espero que sigui l'amor de la meua vida. Clar i ras.

 

Encara ara, recordant les primered vegades, els primers moments incòmodes derivats de "el beso o no?" se m'omple el cor de tendresa i em dic a mi mateixa que no podria haver tingut tanta sort. Que algú com jo no es mereix tot el que te en aquest moments, però que sabré valorar-ho i com no, cuidar de la persona que em fa sentir, de totes les maneres possibles, que l'amor no es qüestió de submissió ni de l'anulació del membre més dèbil, si nò que es un sentiment que, quan arriba a ser tan pur i complet com el que ara sento, pot ser millor que el que ens ensenyen a les pel.lícules.

 (M'estic posant cursi i això no m'agrada)

 

Alba, ves a dormir, que t'expliques fatal i això no va a cap lloc.

 

En resum, tant de bo algún dia sigeu tan feliços com ho soc jo en aquest precís instant.

Comentaris (0)20-07-2014 05:12:43Pessigolles 030414

Un any

Fa un any, temia aquesta situació en la que ens trobem.

No podia concebir la idea de passar tot un dia sencer sense saber de tu.

Suposo que tenia una espècie de Síndrome d'Stendhal o qualsevol patochada d'aquestes.

Sigui el que sigui, mai habia pensat que seria altra vegada dissabte, el dissabte de Barraques, i faria un any que no compartim espai i temps.

Si et dic la veritat, considero que tu vas ser qui em vas salvar. Van ser temps difícils per a mi i tu, encara que sempre te les has donat de persona cruel i insensible, vas ser l'única cosa que era segura en la meva vida. 

 

Saps tant bé com jo que tot hagués resultat més fàcil si tu hagueses deixat de banda la teva manía de les veritats a mitges i jo m'hagués desfet del orgull. Tot i així m'agradaria pensar que vas canviar de rol en la meva vida perquè sabies que una cosa grandiosa m'esperava. Vull pensar que posposaves les quedades perquè els dos sabiem que era una manera de seguir amb aquesta manera que tenim d'emular a Marceline i Simon.

 

Bé, només voldria dir-te davant de tothom, que estaré en deuda amb tu per ajudar-me a trobar-me quan ni jo mateixa sabia qui era. Que encara que no pugui arribar a fer el mateix per tu, vull pensar que Copetín a voltes et cuida per mi.

 

I, per últim, només dir-te que si aquesta nit et veig, no serà com l'any passat, perquè no vaig a deixar-te parlar (bàsicament perquè no vull que la cagues). El que vaig a fer és pegar-te tal abraçada que et pense treure tot eixe cinísme de cop, perquè encara qur ho odies, m'agrada veure a sovint a aquell xic tendre que tenia por als trons i s'acurrucava com els gats.

Comentaris (0)21-06-2014 01:47:51Stand By

Estic enfadada.

Estic molt molt molt súmament enfadada.
 
Se de lluny que és una tonteria, que cadascú ha triat camins diferents però... De debò? Va, no fotem! 
 
Hem estat cinc anys junts, cinc anys construïnt una relació que fa relativament poc vam tallar en sec. Jo vaig ser qui et va ensenyar a estimar, qui va estar ahi nit i dia pendent del teu estat d'ànim. Van ser cinc anys intentant buscar el moment exacte per a estimar-nos, com tu volies, tota la vida.
 
Em vas insistir tants cops, vas repetir-me tantes vegades que només volies estar amb mi, que la vida no tindria sentit el dia que forem dos desconeguts... Tu, jo i l'Alguer, recordes?
 
I ara, ara li amolles a una noia que apenes fa mig any que coneixes que és el millor que t'ha passat en els teus vint anys... De debó? N'estas segur? 
 
En situacions com aquestes me n'arrepenteixo d'haver aconseguit calmar eixa mala llet que em caracteritzava, perquè n'estic segura de que s'acabaría genial aquesta història.
 
Però saps que et dic? Que avui més que mai estic sumament orgullosa de tot el mal que vaig arribar a fer-te, de totes les llàgrimes que et vaig fer vessar i sobretot, de no haver-te donat més oportunitats quan tu me les demanaves de genolls. I saps perquè? Perquè jo ara estic vivint una relació de les de veritat, allò que tu volies haver tingut en mi. Sense mentides, sense res que amagar...
 
Tant de bó poguessis dir tu això, oi? 
 
Que sigues feliç en la teva bonica mentida, i recorda: 
 
"Nothing else matters".
Comentaris (1)13-06-2014 01:15:48Recaigudes 070209

Ja no t'estimo.

L'altre dia em vaig despertar a la matinada, plorant.
 
Estava molt nerviosa i no vaig poder tornar a dormir.
 
La raó? Vaig somiar amb tu.
 
Vas calarme tan fons, vas ferme tant de mal que ara el meu subconscient només et recorda algunes nits en les que abaixo la guàrdia i mira con acaba tot.
 
Últimament he estat pensant molt en tu (no t'emociones) perquè de cop i volta trobo alguna foto o algú diu quelcom que em fa venir la teva imatge a la ment. 
 
Però el més curiós de tot és que és només això: una imatge. 
 
No aconsegueixo recordar res més de tu. No aconsegueixo recordar la teua veu, la teua manera de mirar-me o de dirigir-te a mi... Només puc recordar la teva cara i un parell o tres de mals moments.
 
I m'encantaria canviar això.
 
M'encantaria que formares part de la meva vida altre cop, m'encantaria poder trobar-me amb tu i encara que em tremolessin les cames, les mans i qualsevol extremitat, trobés el valor per mirar-te als ulls i vocalitzar un ferm: Ja no t'estimo.
 
I llavors, començar de nou. 
 
Mai m'ha agradat treure a ningú de la meva vida, i tu vas marxar extremadament ràpid i a vegades em fa molt de mal pensar-ho.
 
Se que al principi serà difícil, que ens haurem de dedicar uns quants dies a tirar-nos coses en cara i a depurar els nostres cossos, però al cap i a la fi, ja ha passat més d'un any, creus que és bo per a tu guardar tant de rencor? (Saps que l'estrés pot acavar en alopècia...)
 
Et demano que tornes, necessite un amic com tu per a pegar-me una bufetada de realitat quan més em faja falta.
 
Espero que tornis prompte. 
 
Estic segura que una part de tu també vol tornar.
 
 
Fins prompte, ja saps que tens les portes obertes.
Comentaris (1)02-06-2014 02:10:34Renaixença 110912

Mirar-te de lluny

Hi ha una cosa que mai m'he atrevit a confessar-te i crec que és moment de fer-ho. 

Sóc una persona a la que li encanta observal als demés i descobrir les seves manies o els gestos que acostumen a fer i la veritat amb tu aquesta mania s'ha accentuat, ara observo i guardo en la meva ment tots aquells petits detalls que per a molta gent serien indetectables. I això ho porto fent des de la primera vegada que et vaig veure.
 
Portavem dies parlant, potser ja començava a sentir-me atreta per tu i llavors... Llavors va aparèixer l'oportunitat de veure't.
 
No t'imagines com vaig moure cel i terra per trobar a algú que m'acompanyés.
 
Els esdeveniments s'anaven acumulant, impedint que et vegés però no saps com de tossuda em puc arribar a posar quan desitge alguna cosa amb totes les meves forces... 
 
Et juro que les voltes que li vaig pegar a si anar o no a aquella festa marejarien a qualsevol persona aficionada a les muntanyes russes.
 
I si no el veig? I si no em dirigeix la paraula? 
 
Suposo que volia que la primera vegada que ens veiessim tota la teva atenció estigués centrada amb mi.
 
Però després de tot, després dels inconvenients per veuret, vaig aconseguir reunir el valor per fer-ho.
 
Vaig optar per no dir-te que cabia la possibilitat de veure'ns i que fos una (suposo que agradable) sorpresa. 
 
Em vaig passar el sopar i la sobretaula neguitosa. "Que et passa?" em deien, però ni jo ho sabia.
 
I una vegada dins el local, et vaig buscar amb la mirada. Vaig escudrinyar cada milimetre del recinte intentant reconeixer la teva cara... Però res.
 
Després de cert temps i quan ja ho donava tot per perdut, et vaig veure, al fons. I l'única cosa que vaig poder fer va ser mirar-te. 
 
No vaig poder resistir la temptació d'apresar aquell moment, de pensar-me minuciosament el que dir, com seria el nostre primer contacte. No vaig poder evitar disfrutar l'instant abans de sentir la teua veu.
 
I no se quan de temps vaig passar allí. Ni ho se ni m'importa. 
 
 
Mai t'ha passat que sents que el món es para?
 
Crec que en aquell moment em vaig enamorar de tu. 
 
 
O potser va ser en el moment en que vas abaixar la mirada per a veure qui havia sigut l'impresentable que s'havia atrevit a pegarte una patada a la canella.
 
No se qui va riure més d'aquella entrada, si els meus amics o una petita i malvada part de mi que no parava de repetir-me els dos o tres minuts que vam estar parlant que era inútil, que si no tenia sentit del ridícul, que l'havia cagat des del primer moment. Així que a la mínima que vaig poder... Vaig fugir per potes.
 
Perquè això no canviarà, ja poden passar els anys que a la mínima que m'agobie, em pega per fugir.
 
El cas es que, aquella nit em vas fer sentir tan tan tan petita al mirarme, que crec que dins dels teus ulls vaig deixar gran part de la meva ànima...
 
I per a que me la tornis he de marxar del teu costat, dis-m'ho ara i et regalaré la part que falta.
 
Perquè tot el que soc no podria estar a millor lloc que formant part de tu.
Comentaris (0)27-05-2014 00:56:31Pessigolles 030414

Mira l'hora que és...

Mira l'hora que és i jo sense poder dormir.

En moments com aquestos, en que hi ha alguna cosa dins meu que només fa que donar voltes i voltes, agreujant la tormenta mental ja habitual en aquest cap de pardals que tinc, m'agrada pensar(-te) encara més si puc.

Aquesta petita costum crec que la tenim tots, no? 

Imaginar, abans de dormir, tot allò que ens agradaria que passés o recordar el passat, els (b)vells temps i anar a dormir amb un somriure...

I fins i tot, algunes nits d'aquestes que t'ataquen per l'esquena, sorprendre's amb una llàgrima passejant per la cara, al recordar coses que mai s'han de tornar a treure a la llum.

Se molt bé del que parlo, hi ha un pensament d'aquests que alguna nit es cola entre els meus somnis... I llavors ja no hi ha qui pugui descansar.

No parlo del fet de perdre a algú, sino del fet de pedre's a un mateix en, com diria un bon amic meu, el noble art d'anar perdent l'orgull. Perquè si, perquè vaig arribar a ser un drap vell o qualsevol cosa inútil a mans d'algú encara més prescindible.

Però bé, jo ja te n'he fet quatre gotes d'allò i poc a poc aniràs coneixent la història...

 

(Bé, petita, crec que hauries de tornar al que anaves a dir...)

 

Tornant a parlar de tú, m'agradaria dir-te que a aquestes hores i amb aquesta situació, tu em fas somriure.

Em fas somriure al recordar el primer cop que et vaig veure, o la primera vegada que em vas besar després de dir-me que m'estimaves... 

Tu em fas feliç, vida meua. Clar i ras.

Els cors freds mai sabem com actuar en aquest casos, i sent sincera, encara no tinc ben dominada la tècnica d'estimar, però t'ho dic ara i t'ho repetiré tots els cops que faci falta: No tinc pressa, ja que tinc tota una vida al davant per perfeccionar-ho.

I si, en nits com aquesta m'agrada recordar, però també em venen al cap preguntes, d'eixes que sempre vols fer però mai t'atreveixes... 

Què vas sentir la primera vegada que em vas veure?

En quin punt vaig començar a ser important?

Quan vas dir-te a tu mateix "si, m'agrada"?

Alguna vegada t'ha fet mal alguna cosa que he dit?

Que t'irrita de mi?


Perquè no se a tu, ni a vosaltres, però a mi m'agrada descobrir aquests petits detalls, saber com em veu la gent des de fora... Conéixer més a la persona a qui penso estimar tota la vida, si ella està disposada a permetre'm-ho.

 

Perquè pot semblar-te demagògia, o jo que se, m'és igual, però ho he de dir:

Juraria que et la primera i última persona a qui estimaré d'aquesta manera.

 

Bona nit, trosset de cel.

Comentaris (1)21-05-2014 01:26:47

Buscava un sol inconvenient en ell...

 

Potser fa temps que no escric, però es que quan un és feliç tot el que l'envolta està de més. 

 

Sempre he sigut una persona difícil, però amb tu tot es fa senzill i  he d'admentre que es la primera vegada que no me'n penedeixo ni tinc por d'expressar els meus sentiments.

I no puc deixar de donar-te les gràcies per això.

Mai ningú havia aconseguit aquestes coses en mi, com ho has fet tu.

És tan inversemblant de vegades, tan genial, que tinc por de perdre't. 

Puc afirmar i no m'equivocaria, que aquesta vegada és millor que totes les altres anteriors i ara ja no sé si sóc jo sense tu o ets tu sense mi.

Jo ja no sóc capaç de tenir-te a prop i no desitjar besar-te. 

Ja no se que seria de mi sense les dos pigues de la teva orella dreta. 

O que faria jo sense observar la forma en que arqueges les comisures dels llavis quan somrius.

Ja no seria capaç de viure sense el moviment que fas quan t'apartes el cabell de la cara. 

O  sense eixos ulls blaus que em trastoquen.

 

Mai he sigut d'escriure coses boniques i si ho feia era per reafirmar el que sento. 

Però ara tot es diferent, amb tu sento més coses de les que mai m'he atrevit a sentir i això em reconforta.

 

No vaig a mentir-te, perquè mai he sigut de dir coses per dir-les ni de sentiment aartificials.

Només vull que això no acabi mai

 

Perquè bucava un sol inconvenient amb tu i ara l'he trobat i ara me n'he adonat de quin és:

 

M'has enamorat, com mai abans.

 

 

Comentaris (1)18-05-2014 18:07:46Pessigolles 030414

Per fi.

Per fi, quan creies que mai més tornaríes a estimar de debò, apareix algú.

Una persona a la que no li importen els teus problemes mentals, ni fer el ridícul amb i per tu.

Algú amb qui cridar tonteries pel carrer i riure de que la gent ens miro.

Algú amb qui el gust de les cervesses és molt millor (si hi cap).

Una persona capaç de convertir-te en el tipus de persona cursi que sempre has odiat, però... Que més dona si totes les cursileries i els cors que dibuixes a la seua esquena son sincers?

Per fi, per fi arriba un dia en que la qüotidianitat, el tenir un raspall de dents seu al costat del teu i un pijama de més al teu llit no és motiu per agobiar-se, sinò de felicitat, perquè et sents protegida quan et recolzes al seu pit, perquè saps que és on has d'estar, on vols estar tota la vida.

Comentaris (1)24-04-2014 14:16:20Pessigolles 030414

Abraçam

M'encanta que m’abraces com tu només saps fer-ho, molt millor que com deixava que ho feren algunes persones, molt de tant en tant. Sense pressa, d’una manera que pareix parar el temps. 

Poc després de que ho feres per primera vegada, me’n vaig adonar que amb tu no van aparèixer les ganes de fugir, que al teu costat només pense en quedar-me tota l'estona.

I llavors, m’envaeix la calma, aquesta calma que ho absorbeix tot, que em plena. Es fica en els petons, quan en els donem lents. La calma que ens envolta quan ens mirem. 

Gràcies a tu me n’he adonat que ser feliç també pot ser curar la tristesa fent somriure a una altra persona. He esbrinat que l'amor és treure'ns les cicatrius, llençar-les a terra i construir sobre elles.

Perquè amb tu l'insomni s’ha convertit en pols i ara no tindria sentit anar a dormir tard sense l'esperança de veure’m reflectida, al matí, en els teus ulls.

Així que " Queda't amb mi", et dic

Comentaris (1)16-04-2014 12:54:39Pessigolles 030414

Un pas avant, dos arrere.

No se si estic preparada per una cosa així. Sempre he viscut atrapada en el passat.

Les mateixes persones, les mateixes cares, els mateixos gestos i el gust les mateixos llabis.

M'estic impedint avançar jo matèixa, perquè tenia una vida construida al voltant d'algú i encara que ja no estiga, estic lluitant en contra d'aquesta idea per a continuar sent qui soc.

Bé, o ho estava.

Perquè de repent passa alguna cosa (o algú) que et fa pensar en la possibilitat d'oblidar-te d'allìò que et reté.

Potser un dia et despertes pel matí i veus que allò que pensaves que passaria. no va a succeir, i tens que continuar endavant.

Potser apareix una persona, algú nou amb qui connectes automàticament i tens por.

Si, jo sempre tinc por.

Soc una maleïda poruga que s'amaga darrere la màscara d'una persona aparentment valenta.

Doncs bé, en aquell moment, tornes a sentir-te viva, capaç de tornar a sentir, de tornar a estimar. 

Però la por volta al teu voltant.

L'eterna batalla entre raó i cor, sabeu?

La raó et diu que només és una persona més, que t'estas muntant una pel·lícula digna d'un Òscar, que pares ja d'una santa vegada de comportar-te com una puta cria, joder!

I mentrestant, el cor, el teu cor que pareix que ja te prou fonçes com per a tornar a fer de les seves, et diu que endavant, que qui no arrisca no guanya, que pot ser meravellós tot plegat i tu...

No pots parar de rumiar. 

No pots dir-li l'autèntica veritat: Que estàs feta miques, que t'havien trencat el cor i que encara que intenti arreglar-lo, només l'he aconseguit cosir amb la meva capacitat per ser freda.

No va en mi això de pensar amb algú d'aquesta manera tant ràpidament.

Sóc bona evitant els sentiments i evintant nugar-me a res. Ja fa un any que estic amagant tot el que puc sentir baix un llençol dindiferència.

No em puc permetre estar vulnerable altra vegada, si és que potser un dia deixi de ser-ho.

No vull esbrinar-ho, no necessito saber, no puc arriscar-me.

La que haura de lluitar amb això sóc jo.

Sempre és així. Sóc fràgil, i quan em trenque, m'acabo tallant amb els mateixos trossos que em componen, i no creguis que és masoquisme, és més aviat la meva manera de sobreviure.

Si no estàs disposat a fer de mi la persona que et fa veure el món d'una manera més senzilla,. hauries d'allunyar-te.

T'ho dic ara, fes-ho ara.

Aquest és el moment, ara no et necessito però si et quedes, és probable comenci a fer-ho.

Però si decideixes quedar-te (i lamentablement, vull que ho facis) ajuda'm a sortir d'aquest infern.

Ajudam com ningú ho ha fet abans.

Et prometo que valdrà la pena.

Comentaris (2)23-03-2014 23:52:55Stand By

Tota la vida.

Quan estiguis llest.

Quan ja no et quedi res pendent del passat.

Quan trobis el que has estat buscant.

Quan et decideixis, aquí estaré.

Vull que estiguis segur que estàs fent el que realment vols fer. 

 

Necessito puguis venir a mi, i estar segur que és la decisió correcta. Si no és així, encara que no ho facis, d'alguna manera jo seré sempre teva, i tu seràs sempre meu, estem units d'una manera que ens supera.

Et vas tornar part de mi.

 

Em vas explicar totes les teves pors, em vas deixar conèixer els teus dimonis i tot i així t'estimo, perquè aquest és el veritable afecte, el que va més enllà del superficial, el que cala els ossos, el que s'alimenta del dolent també.

 

Vull que tornis si m'estimes com dius, sense excuses, només sent tu. Si t'animéssis a ser feliç amb mi, podria tornar a creure que l'amor si pot durar.

I si no et decideixes, si mai és suficient perquè prenguis el coratge i donis un pas endavant, tens que saber que mai vaig voler alguna cosa tant, mai vaig pensar que algú pogués tenir-me d'aquesta manera.

No vull estar esperant, però sense voler ho faig, la teva gravetat m'atrau i em porta a llocs que no sabia que podia conèixer.

Vull que sàpigues que si vols, et mereixes i pots ser feliç. I si em preguntes, m'agradaria veure't ser feliç al meu costat, tota la vida.

Comentaris (3)06-03-2014 01:39:56De veritat estem bojos VIII, Recaigudes 070209

Poca autoestima i somnis que et deixen amb sensacions estranyes.

Part I: Poca autoestima.

Fa molt de temps que li estic donant voltes a la mateixa idea.

Quan vaig començar a escriure aquest blog-racóondescarregarlamevadiarreamental era una persona dolenta.

No d'aquelles que van pel món provocant altercats, ni elaborant conspiracions per a destruir a qualsevol heroi de còmic, sinó una d'aquelles persones que juguen amb els sentiments de la gent, que manipula, que no dubta en passar-li per damunt a la gent encara que se l’estimen i ho donen tot per ella, per tal d’aconseguir el que vol (no se si m’explique...)

Però llavors tenia alguna cosa, algun nosequé que feia que els nois s’enamoressin de mi i aquest sentiment els durés per moltes putades que els fera. Tenia “xispa”. Digueu-li carisma, “don de gentes” o jo que se... BOTONS!

En resum, jo en certa manera, feia que totes les meves passes ressonessin allà on anés, m’ho tenia molt cregut i sabia que podia tenir el que volgués només posant-li un poc de interes. Era com aquella llum que atreu als mosquits, encara que els acaba cremant.

Però sabeu què? La vida acaba per ficar-te al teu lloc i digueu-li Karma o força divina... però per una sèrie d’esdeveniments ara soc una altra persona.

Ara me n’he adonat que per ser maquiavèl·lica he perdut al noi amb el que vull passar la resta de la meva vida. Ara ell esta amb una altra, i jo no puc parar de preguntar-me si ell encara està disposat a estimar-me i casar-se amb mi.

Semblarà ridícul per a vosaltres que una personeta amb només 19 anys es plantege casar-se, però és així.

No estic parlant de casar-me en el sentit estricte de la paraula, sinó en crear una relació perenne, a l’estil dels avis de la pel·lícula d’UP.

Dons bé, aquí estic jo, jo i les meves anades d’olla, passant-me nits i dies rumiant sobre si ell pot arribar a estimar-la tant com em va estimar a mi, si m’oblidarà en breus o ja ho ha fet, si en segueix tenint en compte encara que jo estiga lluny d’ell i a ella la puga veure tots els dies...

Ostia!

Ja ho veieu, soc tota inseguretat.

Em passo els dies pensant “Talleu ja, copón” al igual que una nena malcriada, i això ja em comença a fer por, ja comená a rallar l’absurd.

Perquè servidora, sempre ha segut una persona independent.

Em passo els dies preguntant a amics si ella és més maca que jo i la veritat, quan m’animen amb comentaris que intenten treu-me somriures me’n dono compte del valor incalculable de la gent que em rodeja.

La meva autoestima s’ha jubilat, ho sé, però crec que dins meu es troba amagada l’ànsia de canviar.

I sé que molts penseu que no està bé canviar per algú que en aquests moments no et té amb compte, però se que ell es mereix això i molt més. Se que jo li he fallat molts cops i ell segueix aquí.

Així que prepareu-vos.

Pense tornar a aconseguir el que em propose.


 

Part II: Somnis que et deixen amb sensacions estranyes.

No heu conegut mai a algú que us atrau, us fascina, us ha fet cometre mil bogeries, us ha fet actuar com uns estúpids... Algú pel qui heu get coses que mai faríeu, perquè estan fora dels vostres límits, del que enteneu per “El joc de la seducció”?

Sé molt bé que sento per cada persona, per cada noi del que estic o he estat enamorada, el que passa és que a l’hora de expressar-me soc un caos.

Us estic parlant d’algú per qui mataríeu si us digueren que així podríeu tenir una relació normal amb ell.

Algú que coneixeu ben poc, però que en canvi coneixeu al detall la seva manera de moure’s.

Algú que sempre teniu a la boca i al pensament, no podeu parar de pensar en ell ni de contar-li a la gent la vostra història.

Perquè és la història més bonica del món.

Doncs bé, jo tinc a eixe personatge en la meva vida.

Potser el veig una o dues vegades cada mes o a vegades ni això. No tinc noticies d’ell en el meu dia a dia, ni tan sols m’atreveixo a parlar-lo si algun dia me’l trobe cara a cara però fora de context.

Només puc acostar-me i dirigir-li paraula quan me’l trobo de festa i amb cert grau d’alcohol en sang.

Fa tant de temps que va la broma que ja ni se perquè continue amb aquest joc.

Però aquí estic, jugant com una maldestre, com bonament se.

Després de quasi cinc anys, la cosa no ha canviat gens des del primer dia.

Potser ja coneixem les tàctiques de joc de l’altre i tenim algunes frases patentades com el “Sempre acabem igual” però res més.

Tot es basa en l’Etern Retorn.

-Ens veiem després d’uns mesos sense tenir noticies de l’altre.

-Mirades, gestos i alguna que altra rialla

-Ens intentem estimar, les nits de festa, durant un cert període de temps.

-“Tu i jo hauríem de quedar un altre dia, a soles”

-Una petita esperança de que aquesta vegada tot pot ser diferent

-Rumie, rumie i rumie

-”Mai compleixes el que promets”

-S’acaben les mirades, els gestos i les rialles.

-Tornem al pas 1.

 

Però de vegades, només de vegades, passa alguna cosa que t’anima a continuar endavant.

Veus que la gent madura i creus que ell també ho farà, veus que la gent comença a tenir parella i creus que ell pot estar plantejant-se estimar-te de debò. Veus que la gent surt menys, que te’l trobes cada vegada amb menys freqüència, i creus que la pròxima vegada que us vegeu serà la definitiva.

Creus, creus i creus.

I encara que saps molt bé amb qui vols passar la resta de la teva vida, donaries el que fos per estar una temporada al costat d’aquesta bala perduda que no es deixa estimar.

Perquè totes les dones volem això, canviar a un rebel nat.

 

I llavors arriba un dia, un dia que el somies.

I no es un somni com els altres, en el que només feu que jugar, com sempre.

Aquesta vegada somies amb que has aconseguit tenir amb ell allò que, en efecte, només amb somnis haguessis imaginat tindre.

I te n’adones que no es real, i vols parar el moment, o allargar-lo fins l’eternitat.

Vols que sigui real d’una vegada per totes.

Prems els ulls amb força per no despertar, no vols renunciar a aquesta “realitat”.

Però finalment no pots retenir més el somni i acabes obrint els ulls.

Avui el tindràs tot el dia al cap i ho saps.

 

Però a la vegada penses:

Significarà aquest somni que tots dos estem preparats?

 

 

(Hola! No sé si us n’heu adonat de que al lateral esquerre he posat una espècie de xat, si voleu entrentenir-vos o deixar algun comentari sou lliures, sinó ja sabeu que visite l’ask al menys una vegada al dia.



Gràcies per fer de les meves rallades mentals una cosa vostra)


 

Comentaris (1)23-02-2014 02:31:25De veritat estem bojos VIII, Recaigudes 070209

Punt i primcipi de viure sense tu.

Supose que és més senzill així. No?

 

Serà per això que ja no sento amargor, ni pateixo per la seva decisió.

M'he limitat a acceptar que així és com son i seran les coses. Ell farà la seva vida i jo he de refer la meva.

No diré que va a ser fàcil arribar fins on vull arribar, i si vos dic la verotat, tampoc se quin és el meu objectiu.

Nomes vull que una paraula surti de la descripció que puc fer de mi mateixa.

Inestable.

Encara sense saber si intentar convencerme de que això d'assimilar que hauré de viure sense tu significa estar enfonsada o molt amunt.

No puc negar que de tant en tant, ja no tant com abans, en besar altres llavis, tanco els ulls i m'imagino que és ell, i quan els obro, recordo que això mai passarà.

Tinc la mala sensació que mai em trauré del meu cap el seu maleït nom, que el xocarà amb les meves idees i les envairà quan cregui que ja ho tinc tot superat i en ordre.

Crec que recordar m'allunya de qualsevol sentiment intens, perquè tinc por que facin el mateix que vas fer amb mi.

No vull que ningú em convenci que val la pena ser estimat, i que després em deixi i injustament pretengui que tot pot ser oblidat.

No vull ser una altra vegada la que surti amb el cor trencat, no vull haver de pagar el compte i ser l'encarregada d'apagar el foc de les espelmes que un dia els dos vam encendre.

Comentaris (2)16-02-2014 07:19:08De veritat estem bojos VIII, Recaigudes 070209

Digue'm on tinc que firmar per passar la resta de la meva vida amb tu.

La societat ens intenta inculcar des de petits que l'unic objectiu, l'objectiu primordial d'aquesta vida, es trobar a la teva mitja taronja i només llavors podràs ser feliç.

 

I durant molt de temps, jo vaig caure en la trampa. Vaig besar milers de granotes esperant trobar al desitjat princep blau.

 

Però el jo no contava amb que un dia m'aixecaría del llit i me n'adonaria que he estat cega tot aquest temps.

 

Per fi vaig arribar a la conclusió de per què totes les meves relacions fracassaven: El meu prìncep blau estava amb mi des del principi.

Si, senyores i senyors. Després de tant de temps me n'he adonat de que la persona amb qui vull passar la resta de la meva vida, és també la persona a la que vaig besar per primer cop.

Ell, es una mescla entre millor amic i princep blau. És comprensió i amor incondicional. Ell m'ha demostrat que després de tant de temps pots mirar a una persona als ull i enamorar-te d'ella altre cop.

 

Gràcies a ell he descobert que les millors històries d'amor néixen d'inprevist i duren tota l'eternitat. Aquestes histories tenen altibaixos, terceres persones i moltissim villans, però tenen com a "moraleja" el simple fet de saber que si dues persones, any rere any, no poden deixar de dubtar quan veuen a l'altra persona, esque estan destinades a estar juntes.

I jo, ara, vull que tots us tapeu els ulls, perquè m'agradaría parlar amb ell asoles.

 

"Veuras,  Xavi, sé que jo no he tingut tan clar com tu, des del primer moment, que volia passar la resta de la meva vida amb la teva companyia... Però saps que? Gràcies a aquest temps que ens hem donat, he pogut créixer com a persona i forjar uns valors ben solids, els quals m'ajudaran a estimar-te cada dia un poc més. Gràcies a això he apres el significar de la paraula "perdre" i el valor de la paraula "recuperar". Gràcies a tu he aprés a estimar, i a no tindre por del futur, sempre que sigui amb tu. No et mentiria si et digues que si algú em dones els papers per a passar la resta de la meva vida am  tu, els firmaria sense dubtar. Perque tu ets tot el que vull, tu ets tot el que la vida em pot donar. T'estime com mai he estimat a ningú i això no canviarà mai, per moltes persones que entren en la meva vida".

 

Feliç 5é aniversari, vida meua.

 

Avui, brinde per un futur amb tu.

 

T'estimo.

Comentaris (2)07-02-2014 01:05:59Recaigudes 070209

El poc que sé de “La noia amb ulls de gat”

 

La noia amb ulls de gat es diu Alba, i va néixer un 16 d’Agost de l’any 94. Va viure fins als 18 anys en un petit poble de la Comunitat Valenciana, anomenat La Jana, rodejada de persones que l’estimaven i intentant que la seva raresa interior passés inadvertida entre persones que consideraven que tot allò que es sortia de la normalitat era qüestió de burla.

 

Però no cregueu que no va ser feliç, eh? Ella tenia alguna cosa especial, alguna cosa que va aconseguir que tot aquell que la coneixia desenvolupés certa simpatia cap a ella. Tenia ganes de viure, de treure somriures i de fer feliç a la gent, i si, es pot dir que està en procés per a aconseguir-ho. Ara mateix es troba vivint a Tarragona, estudiant treball social.

 

Pel que fa a la seva manera de ser, sempre intenta que la gent que la rodeja sigui feliç. Els seus amics i la seva família son els primers, i no dubta dues vegades a l’hora de defensar-los. Es podria dir que és extrovertida, però en realitat és la timidesa personalitzada, li costa molt treure conversació a aquells que no coneix, però agafa confiança molt ràpidament,

 

Li costa molt expressar els seus sentiments, potser per això mai han funcionat les seves relacions. Molta gent diu que el seu cor és com el gel, però no saben que a voltes fa vertaders esforços per a aguantar les llàgrimes, perquè si alguna cosa odia de debó, és que la vegin plorar.

 

També té coses roïnes, com ara que li pega voltes a tot, que a “cabuda” no la guanya ningú i que quan hi ha un enfrontament es passa de la ratlla. Perquè si, perquè sempre té alguna resposta sarcàstica per a defensar-se. Suposo que sempre està a la defensiva perquè té por que li fagen mal.

 

A voltes pot parèixer pedant, però res més lluny de la seva intenció, perquè la seva autoestima està molt molt molt per davall d’això.

 

Ella sempre creu que no és bona en res, però la veritat és que es sap les lletres de milers de cançons i té facilitat per memoritzar anècdotes o dades curioses.

 

Una altra cosa que em crida l’atenció d’ella és la seva manera de vestir. Sempre porta alguna peça de roba curiosa, perquè li encanta cridar l’atenció en aquest aspecte. No li agrada que la gent es limite a posar-se el que les grans empreses obliguen a posar-se. A més, té una obsessió pels barrets, que quasi ratlla l’exentricisme.

 

Sempre li han fascinat les modificacions corporals, ja sabeu, els pièrcings i els tatuatges. Sempre ha tingut la “tradició” de fer-se’n un per cada moment en la seva vida que creia que li havia marcat l’ànima. Ha arribat a portar-ne 8, però com totes les ferides, aquests pièrcings i el que significaven han cicatritzat, però hi ha una cosa que recordarà sempre, i que, per sort o per desgràcia, no cicatritzarà mai, per això ho portat tatuat a la monyica.

 

 

Està enamorada de Rafa Pons i de El niño de la hipoteca, encara que somia amb una altra espècie d’amor. Un amor amable i a la vegada salvatge, com el de Els Amants de Estellés. Una mescla de complicitat i passió d’aquelles que duren segles. Sabeu que vull dir? “Algú intel·ligent amb qui riure com a inútils”.

 

I sobre això, sobre l’amor, té milions de coses que dir, així com teories i supòsits i sobretot, un somni que espera compartir amb la persona indicada.

 

 

Per a més preguntes, a l’esquerra teniu l’ask.

Comentaris (4)21-01-2014 00:40:02El meu jo en estat pur

Pàgines: 12345623  <>