login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

M'encanta recordar-te.

Recordo la primera vegada que em van parlar de tú.

No se ben bé si va ser un 15 o un 16 de setembre.

Jo estava al poble i Albert em va dir que havia vingut un noi al pis que em cauria bé. Q

ue era d'aquella gent que m'agradava a mi.

D'aquelles persones que et fan riure encara que elles estiguinmortesper dins.

I em va passar una foto teva.

"Quin parguela" vaig pensar.

I una setmana després, allà estaves.

Colonitzant el menjador del meu pis.

Recordo que portaves la teva camiseta de "Els joves" i em va fer molta ràbia que parleses amb total impunitat.

La nit va anar passant, i jo t'observaba.

Em pareixies una persona curiosa.

Cada moviment i cada comentari.

Després va venir una solicitud d'amistat al Facebook.

I publicacions que em feien esclafir a riure.

Recordo que una vegada et vaig comentar a una d'eixes publicacions que si no estigués amb Ferran m'enamoraria de tu.

Que tonta vaig ser.

Perquè després ve venir el parlar cada dia fins que jo m'adormia parlant amb tu.

I van passar els dies.

I va arribar Copetín.

I el món va intentar menjar-me.

I tu em vas salvar.

No vaig a negar-ho mai: Tu em vas salvar.

I llavors vaig començar a estimar-te.

D'una manera que mai podría arribar a imaginar.

Van passar els anys i jo vaig intentar refer la meva vida.

I tu seguies ahí.

Present.

Sé que han passat massa coses entre tu i jo.

I que tu ja vas dictar sentència.

Però saps com de tossuda puc arribar a ser.

I saps tan bé com jo que això no acaba aquí.

Que tenim moltes coses pendents.

Bé, no sé.

Només vull dir-te, que espero que si llegeixes això, enguany a la Mercè espero que em diguis que vaja a buscar-te de nou.

Perquè estic disposada a creuar-me tota Barcelona a genollons si fa falta només per tornar-te a veure.

Comentaris (0)22-09-2017 00:19:02

Tornem arrere.

Es la segona nit que se'm fan aquestes hores plorant de ràbia.

No perquè estigui enfadada amb tu, sinó perquè no m'aguante a mi mateixa.

M'estic odiant molt ara mateix.

Després de quasi cinc anys intentant ser forta, anar amb compte i intentar no confiar abans del que tocava.

Tornem a caure en el mateix pou.

I t'ho torno a repetir, no es per tu.

I ho torno a dir: se que no tinc motiu.

Però es que no puc evitar-ho encara que ho vulgui amb totes les meves forces.

Es perquè no avanço.

Tenia tanta por de que això tornés a passar.

I ha pasat.

I ara només espero, almenys, poder ser forta per a poder deixar-ho enrrere sense que el meu cap ho acabe de tirar tot pel terra.

Sense que em faja fer coses que no vull fer.

Perquè no vull perdre't.

Perquè erea una de les millors coses que m'ha passat aquest any.

I vull que continue sent així.

Però no saps com arriba a ser de difícil tenir que suportar-ho ara mateix.

Les voltes que li dono a cada mínim detall del que ha pogut passar i de què passarà.

I sempre arribo a la mateixa conclusió:

No sóc suficientment bona per a ningú.

Comentaris (0)05-09-2017 02:37:29

Nervis

Estic nerviosa.

Molt molt molt nerviosa.

I pareix una tonteria ficar-se d'aquestes maneres per una mínima probabilitat de creuar-nos.

Ja no parlo d'intercanviar un simple "adéu", sinó de creuar-nos.

Mira si sóc imbècil (i poruga).

Però sempre he dit que quan em mires em fas petita.

I perc els papers.

Fa uns dies vaig tenir el primer moviment de tu cap a mi després de tants de mesos.

Encara que hagués sigut sense voler.

I em vaig posar a tremolar.

Com sempre.

Em fas tremolar de cap a peus.

Quina merda, no?

I no se què passarà la setmana que ve.

Però necessite que tot això canvie.

I se que no ho farà.

Que si em veus, et moriràs per dins abans de dir-me res.

I jo et maleïré com he fet tantes nits.

Perquè al cap i a la fi la nostra relació està destinada al fracàs.

A que jo et tinga por i tu no pugues ni veure'm.

A que em dono ansietat tenir-te prop.

A maleïr una i mil vegades no haver-te anat a buscar a La Mercè.

A morir-me de ganes que em deixes les coses clares.

O que tingues les coses clares.

A desitjar que tinguis tantes ganes de formar part de la meva vida com jo de la teva.

Però saps que?

Que tot això ja és desició teva.

Perquè jo estic cansada de passar tanta por i de donar-me cabotades contra una pared.

Ara et toca a tu donar la puta cara.

Comentaris (0)02-09-2017 02:38:24FPDP

Ordenar idees.

Tan de bo algun dia pogués ordenar totes aquestes idees que tinc al cap.

Aquelles que només parlen de tu.

Com que fossis la primera persona que se'm passés pel cap quan em vaig assabentar de l'atentat.

O que em posi trista cada vegada que penso que pots trobar a algú que et completi (i de qui enamorarte) i que no sigui jo.

Tant de bo pogués explicar perquè no puc llevar-te del meu cap.

O perquè inclús sabent que és molt difícil que tornis, intento convertir-me en la persona que tu voldries que fos.

Es tot una merda.

Saber que només he comès errors amb tu.

Tenir eixa por a tornar-te a fer mal (sense voler-ho) si tornes.

O arrepentir-me tots els dies de no haver anat a buscar-te quan tu estaves en aquell concert a la Mercè.

Es una merda el intentar desxifrar si tot això es, com tu dius, una dependència emocional o si de debò es un t'estimo.

Perquè et puc jurar que mai he dit t'estimo amb tanta intensitat com les vegades que t'ho he dit directament.

Encara que t'ho estava dient amb cada "buenas noches, un beso".

Es una merda el saber que possiblement no tornis i jo em queden esperante de per vida.

O que la única cosa que puc dir en aquestos moments és "si alguna vegada em passa alguna cosa feu-li saber que me l'he estimat de veritat".

Es una merda no poder controlar el que sento.

Ni poder evitar totes les vegades que he perdut la dignitat amb tu.

O que m'he arrastrat per tu.

Ni oblidar-te.

Ni voler-te oblidar.

Es una merda no poder dir-te a la cara tot això per por a tu i a mi mateixa.

Cada vegada sento més la necessitat d'escriure't, com si una part de mi es negués a acceptar que aquesta vegada si has marxat per sempre.

Cada vegada necessite més saber com hem pogut arribar a tot això, si jo t'estimava de veritat i anava amb peus de plom amb tu.

Aquesta química no l'he sentida mai amb ningú.

Ni tampoc he suportat tantes ficades de pota, ni tantes paraules que anàven a fer mal.

Porto anys intentant seguir amb la meva vida.

Però a cada moment et vaig trobant més a faltar.

Cada

Dia

Una

Mica

Més.

Comentaris (0)19-08-2017 01:49:10FPDP

Confiar

Des de que la meva penúltima relació seriosa es va acabar, he tingut un greu problema de confiança amb totes les persones que em rodegen.

Aquella relació va ser tan tumultuosa que em va canviar per complet. Sóc conscient que ara soc molt pitjor amb la manera de tractar a les persones i que les relacions sentimentals per a mi son un conjunt de pors i desconfiances, perquè des de llavor la meva autoestima està feta miquetes i no hi ha cap manera de tornar a ajuntar els trossos.

La veritat es que sempre intente que la gent no s'apropi a mi, per la por constant a que em fagen mal, a que arribi el dia en que em tornen a fer sentir que he tocat fons.

I amb tu tinc aquesta sensació d'una manera molt intensa, i no vull.

Sento que en qualsevol moment, quan jo ja m'haja decidit a estimar-te i a donar un pas avant per tu, marxaras.

L'estiu s'està apropant i noto el moment cada vegada més prop.

Hi han noies molt mes intel.ligents i maques que es moririen per que tu els hi oloressis el cabell

I cada vegada em pregunto més que fas aquí

I si algun dia em tornarà a passar allò de despertar-me amb una trucada a la matinada i sentir la veu de la persona que m'estimo dient que ha trobat a algú millor, que s'ha acabat.

Només vull que em diguis si algún dia podré sentir que no em faràs mal.

Perquè la última persona amb la que vaig confiar de veritat va marxar fa un mes i no crec que pugui suportar una altra perdua aixi.

Vull confiar, però no se si puc.

Comentaris (0)07-05-2017 15:13:55

Present perfecte.

Pensava que per fi seria el nostre moment.

Vull dir, fa dos anys em vas deixar feta a miques, mentre intentava descobrir si entre les teves paraules plenes de retrets existia un rerefons que intentava dir que m'estimaves.

Vaig xafar molta merda sense tu, esperant que un dia em perdonessis i vivint de puntetes per a que no et sentissis dolgut per les coses qu me feia.

Seré breu: no em va valer una merda.

Perquè jo em plantejava allò de "si em dius vine, ho deixo tot" tu només intentaves reafirmar que estic massa enganxada de tu.

I la veritat, me'n arrepenteixo molt de no haver fet tot el que podria fer, mentre esperava que tu et dognessis a tornar a empendre aquella conversa d'una manera més calmada.

Però me'n vaig fartar i vaig empendre una vida on tu ja no estaves en prioritat.

Vaog coneixer gent que si que tenia ganes d'estar amb mi quan jo tenia l'anim pel terra.

No pots pretendre que mentre tu m'apartes jo segueixi esperante com un gos.

I ara em dius que et vull donar cels?

Disculpa, jo t'ho hagués pogut donar tot, menys cels.

Perque estic tan enamorada de tu que mai se m'ocorriria fer-te mal.

Però tu segueix així, que poc a poc m'estas perdent

Que tingues sort.

Comentaris (1)10-03-2017 01:44:54

Desfogar-se

Sincerament, espere que la vida que tens ara valgui tant la pena com per a haver fet que desaparegui.

Hi ha vegades que se'm venen al cap tots els bons moments i dic "vaig a interessar-me de nou per la seva vida", però després veig una simple publicació al Facebbok i em bull la sang.

I llavors torno a sentir el que vaig sentir en els moments més baixos de la nostra relació.

Vols que et digui una cosa? La nostra relació no va acabar perquè "es va perdre la màgia" sinó perquè tu ho vas decidir mesos abans.

Des de feia un munt de temps em sentia l'última de les teves prioritats.

No t'imagines com de dur és el intentar ser el millor per a una persona i que aquesta t'ho pagui amb algunes frases que et parteixen el cor.

Fins que hi ha un dia que la teva ment es trenca per qualsevol tonteria i deixes de confiar amb aquella persona per la qual estaries disposta a donar-ho tot.

I no deixes d'estimar-la, però si de comptar amb ella en els moments decisius.

Resulta patètic tot això, però la veritat, després d'observar com has estat actuant aquest mesos, sincerament no me'n arrepenteixo de haver-me comportat com ho vaig fer.

I si, em sap mal dir això, però ara mateixa estic plena de ràbia, fins al punt de que no puc contenir les llàgrimes.

Perquè et trobo a faltar, però no pare de repetir-me que tornaràs a fer-me mal.

Simplement, perquè dia rere dia em pareix més una pèrdua de temps tots els anys que vam estar junts.

Et tenia per una persona de paraula, algú conseqüent amb els seus actes, però AH! Tot es mentida.

Vaig acceptar de la manera més diplomàticament possible el "no puc tenir una relació a distància" i em vaig resignar a fer-me a la idea de que això s'estava acabant perquè no et veies amb forces de tenir-me a una hora i mitja de tu.

Però la meva sorpresa va ser que al cap d'un temps et vaig veure coquetejant amb una noia que vivia molt més lluny. I em rebenta.

Em rebenta que després de dos anys no hagis donat un puto duro per la nostra relació, però que a la primera de canvi ho donis tot per una persona a la que quasi ni coneixes.

Te m'has caigut, la veritat

I no saps com de frustant és que, a aquestes altures, estigui plorant de ràbia.

Has fet que de veritat em plantegi si en algun moment vas veure-li futur a tot això.

Has fet que recordi la nostra relaci´com una mentida que tenia data de caducitat només començar.

Has fet que no pari de pensar que hagués sigut millor tancar-me en mi mateixa i no haver-te deixat passar.

Jo de tu estaría orgullos.

Has fet plorar a algú que feia segles que no plorava més del que creia que seria capaç de plorar per una relació romàntica.

I em pareix molt miserable el haver arribat a aquest punt, però ara mateix, em dones més fàstig del que mai m'ha donat algú.

Ah, i que no se m'oblidi.

Vaig estar mesos pesant que l'havia cagat, buscant el moment idoni per a fer que tot tornés a anar bé i sobretot, no deixant que ningú entrés en la meva vida. Però després d'haver vist la relació que et portes entre mans, vull dir-te que la millor desició va ser deixar-te enrere i donar-li l'oportunitat de ferme feliç a persones a les que tu odiaries.

I el millor de tot, el que se que et donarà més ràbia, és que la persona que tu volies que desaparegués de la meva vida, la que no paraves de dir-me que fes fora i deixés de parlar, ha sigut la única que, incondicionalment ha estat al meu costat.

Així que ara me n'adono de qui val la pena de veritat.

Espere que ella no acabi sent tan infeliç.

Comentaris (0)24-02-2017 01:44:35Pessigolles 030414

Incondicional

Avui he parlat amb ella sobre el que signifiques per mi.

Et puc dir, que amb el temps que fa que has entrat a la meva vida, m'has fet plantejar-me moltes coses, i en certa part puc dir que m'has fet crèixer com a persona.

Com estic farta de repetir, durant la majoria del temps sento por, perquè no em sento preparada per a afrontar moltes coses i menys per confiar amb la gent, però poc a poc, vaig sentint la necessitat d'explicar-te cada mínim detall que conforma la meva vida, sense que això suposi el pensar que m'estas jutjant. Així que, en primer lloc, vull que apreciis aquesta confiança que estic dipositant amb tu, perquè és el regal més sincer que puc fer-li a algú.

Després d'això, sento dir-te que a voltes m'incomoda sentir que t'estas comparant amb qui vaig estimar fa poc, perquè no teniu absolutament res que veure. A tu, et portaria sense dubtar a la meva terra, perquè apreciaries cada racó, cada fulla i cada petit ésser que el conforma. I per això poc a poc vaig ansiant cada vegada més que formis part del meu món, perquè vull compartir amb tu cada petita part de mi. I a la mateixa vegada, vull seguir miran-te amb cara de boba mentre tu em parles amb aquella passió i aquella brillantor als ulls de videojocs. Vull, sens dubte, seguir aprenent amb tu

Després, també em moro de ganes de dir-te que no trobe millor motiu per gastar el meu present que passar-lo amb tu, ja sigui intentant no molestar-te per a que dormis bé, abraçant-te tot el que pugui per a sentir-te tant prop de mi com pugui, o miran-te als ulls mentre t'aparto el pèl de la cara mentre m'aguante les ganes de menjar-te a petons mente et dic a cau d'orella que t'estimo.

A vegades, quan em miro als ulls em mossego la llengua per no fer-ho, perquè no vull que tinguis por.

Perquè potser no arribi a dir-t'ho mai, però mentre estic dins del llit oloran-te encara que no estiguis aquí no puc parar de sentir la irremendiable necessitat de fer-ho.

D'aquella manera que, encara que sapigue que tu no ho facis, jo voldré seguir teninte en la meva vida.

Incondicionalment.

Sense que faça falta que tu m'ho diguis a mi.

Perquè vals més la pena que la majoria de persones que em rodegen.

Ara mateix jo estic sentint això, independentment de que tu ho facis.

I sé que ho seguiré fent tot el temps que romagis al meu costat.

Besant-me poc a poc perquè saps que em fa mal el nas.

Se el que sento, i estaré sentint-ho fins que el meu cor em deixi.

Cert

Clar

I breu.

Comentaris (0)15-01-2017 01:24:56Allò que no te nom

La difícil tasca de tombar murs

A vegades em passa que em desperto pels matinc i durant tot el dia no paro de repetir-me una cosa: "no puc".

I el pitjor de tot, és que eixos dies, encara que adore passar temps amb mi mateixa, no puc evitar sentir-me molt sola.

Últimament m'has estat repetint molt que una vegada una relació acaba, ambdós persones han de reconèixer que han fet malament per així ser millors en un futur.

Ara mateix encara no em puc creure que algú pugui fer-me sentir així en tant poc temps i a vegades no puc evitar pensar que puc oferir-te ben poc, que mereixes més. D'altres vegades em poso a pensar si tot això arribarà a algun lloc i em venen ganes d'abandonar-ho, però sempre està aquell sentiment de "aguanta, que el que vindrà valdrà la pena".

Sempre he tingut gent que, quan he presentat un dubte sobre si era suficientment bona o no per a algú s'han encarregat de dir-me lo de "Cualquiera en su sano juicio se volvería loco por ti" i jo se que ho fan amb tot el bon cor del món, però cada vegada em costa més fer-li veure això a algú.

Cada vegada em noto més cansada, més buida i amb més por, perquè no puc parar d'acabar de creure amb ningú. Tinc tanta por de tornar a obsessionar-me per les coses que a vegades no puc evitar que l'ansietat s'apoderi de mi.

I odie ser dèbil.

Fa dies que en miro a l'espill i em venen ganes de trencar-lo d'un cop de puny, perquè qui veig a reflexada no és la persona que vull ser i molt menys, la persona que vull que els altres vegin. Només trobo reflexades totes les meves inseguretats i això m'espanta. Tinc l'autoestima més baixa que de costum i necessite fer alguna cosa. Vull millorar. Vull oferir als altres el millor de mi. Tant per dins, com per fora.

El primer que he de deixar arrere es el nerviosisme, el tremolor de mans, el mossegar-me les ungles. Perquè res em faria més feliç que deixar-te l'esquena com un mapa de carreteres.

També necessitaré aprendre a ser més directa i a poder expressar el que em passa pel cap. Perquè al cap i a la fi, el que una s'imagina sempre és pitjor que la realitat.

I després de donar-li voltes a tot, arribes de nou, i em recolzo sobre el teu pit i per uns moments, em dona la sensació de que tot està bé.

I la veritat, m'agrada i m'aterra a parts iguals.

Comentaris (0)07-01-2017 23:48:42Allò que no te nom

No ser suficient

Aquestos dies lluny de la quens'ha convertit en la meva rutina poden ser una gran oportunitat per a meditar sobre tot això.

Amb un poc de sort, podré lliurar-me de tota eixa inseguritat que envolta tot el que té que veure amb tu i amb el pensar constantment que no soc el suficientment bona per a tu.

És pensar amb un futur i m'entra el pànic. T'estàs convertint en algú important per a mi i això em fa por. Tothom em diu que em deixe portar, però sóc físicament incapaç de deixar de pensar 10.000 vegades abans d'actuar.

Cada vegada tinc més clar que he donat tant de mi en les meves relacions anteriors que potser, encara que ho intenti amb totes les meves forces, no seré capaç de fer-te feliç.

I necessite aquestos dies per a poder arreglsr això, perquè si, estic sumament cansada de que em facin mal, però tu no et mereixes de cap de les maneres quedar-te amb les sobres del que un dia vaig ser.

Vaig a intentar fer-ho el millor que puga durant el temps que puguis aguantar-me.

Espere estar a l'altura i que tot això valga la pena, sigui el quensigui i arribe on arribe.

Et mereixes que, al menys, et faci sentir la meitat del que tu em fas sentir a mi.

De nou, gràcies.

Comentaris (2)24-12-2016 02:41:34Allò que no te nom

Pegar-li voltes

Cada vegada me n'adono més de que he deixat d'actuar i ara em limito a obsesionar-me amb coses.

I no son coses d'extrema importància, sino tonteries que desenvolupa la meva inseguretat.

Com el simple fet de pensar tot el camí cap al metro si està bé o no agafar-te la mà

O si quan em mires fixament estas volent dor alguna cosa.

Es trist haver-me de donar compte de que m'estic tornant cada cop més insegura i que ja no pregunto quan tinc algún dubte, o quan em callo el que vull dir per por a la possible reacció

Simplement em dedico a pegar-li voltes fins que m'acabe obsessionant.

I no sé si es bona senyal perquè per fi estic començant a tenir en compte els sentiments dels altres o si m'he de preocupar perquè vaig d'extrem a extrem.

Si això es madurar, vull tornar enrrere

Comentaris (0)15-12-2016 01:57:17

Somriure per dins

Cada vegada que et tinc a prop, sento que el temps es desfà i intento quedar-me amb cada mil.lèsima de segon, amb cada moviment i amb cada pestanyeig.

I es que enmig de tot aquest estrés, son els petits detallsque rodegen aquest petit "nosequé" que ens hem montat el que em fan somriure per dins.

M'encanta estar parlant per tu pel whatsapp i veure, al segon d'aver-te enviat el missatge, els dos tics blaus que indiquen que en eixe moment, només tens ulls per mi.

M'encanta quan em treus el piercing del nas quan em beses.

M'encanta també la manera que tens de mirar-me a la que sols puc respondre amb un "Que?" i com no, també m'encanta mirar-te quan veiem peliicules.

També m'encanta apartar-me quan vaig a besar-te i que somrigues sense apartar-te de la meva boca.

M'encanta ser arisca amb tu a voltes i també m'encanta el fet de sabwr que també puc ser tendra amb tu.

M'encanta que em digues que soc cruel i que a la vegada t'adormis recolzat al meu pit.

I sobretot, m'encanta quan em coloques el pèl detras de l'orella, perquè mai ningú ho havia fet abans.

Em fas somriure per fora, cosa que es molt fàcil, però valoro molt que em facis somriure per dins, perquè després de tan t de temps, creia que ja no tornaria a fer-ho

Comentaris (1)07-12-2016 01:12:05

Mai ets suficient

No us podeu ni imaginar com de difícil és viure dins el meu cap algunes vegades.

Es una por que sense més ni menys t'atrapa i l'única cosa que pots fer és esperar a que marxi prompte.

És la eterna sensació de que ara tot està essent perfecte, però que quan menys t'ho esperes, la cagarás.

El pensar un dia rere l'altre que no ets suficientment bona en cap dels aspectes de la teva vida. Que mai trobaràs treball, que no podràs fer sentir als teus pares que estan orgullosos de tu o que mai trobaràs a ningú amb la capacitat d'aguantar les milion d'imperfeccions que et formen.

Es molt dur mirar al futur i no veure res i, com no, agobiar-te.

El que més em costa en el dia a dia és intentar disfrutar del que estic vivint sense pensar constantment que tot té data de caducitat.

Comentaris (1)05-12-2016 00:43:53El meu jo en estat pur

Sentada a la vora del precipici

Imagineu-vos el paisatge més bonic que els ulls humans piguin apreciar.

Imagineu-vos que el teniu davant i que l'esteu contemplant sentats a la vora d'un precipici.

Us sentiu en pau, feliços, al lloc correcte en el moment adequat, però sabeu que si us moveu més del compte, caureu al pou.

Aquestos últims dies em sento així.

Estic tant feliç amb la meva vida actual, que crec que en qualsevol moment, alguna cosa sortirà malament.

Vull dir, en dos mesos he establert llaços d'amistat amb persones realment impressionants que em fan sentir recolzada en una ciutat estranya. Persones que m'han adoptat com una més i que m'abracen, m'agafen els mofletes i confien amb mi.

Això em fa sentir realment viva, però per una altra banda, penso que no estic capacitada mentalment per cursar el que estic fent i no voldria ser una càrrega per a ells.

També, com ja us vaig dir fa dies, he conegut a algú que em fa riure, em tranquilitza, algú a qui m'encanta acariciar i em fa tremolar les cames cada vegada que em besa. Sóc realment feliç perquè, encara que no som res, mai m'havia sentit tan completa ni amb tanta llibertat. Mai hagués pensat que pugués parlar de sexe amb algú d'aqjesta manera. I això, em fa feliç.

Vosaltres sabeu com soc amb aquests temes. Voltes, voltes i voltes, millors de "i si..." I la por de sempre a cagar-la.

Les meves paranoies sempre acaben menjant-se'm per dins, però després de haver vist el resultat de relacions passades, crec que ara (a risc de parèixer una insegura) seria un bon moment per a ser sincera amb els altres i mostrar-me un poc a ells, amb la consciència de que em poden fer mal, però amb l'esperança de que noho faran.

Ara hi soc a temps de canviar.

Vull que tot el que comenci a partir d'ara, ho faci sense els neus dubtes emocionals.

Comentaris (0)24-11-2016 01:42:29

Els meus dimonis

Mai m'he atrevit a parlar això amb ningú.

És més, crec que ara tampoc podré expressar tot el que em passa amb claredat.

Abans de tot, voldria deixar en clar que tinc dues parts: l'Alba que tots vosaltres veieu i la que només sofreixo jo.

No vull que penseu que sofreixo de personalitat múltiple (que potser si, jo no soc psicològa), però el que vull dir és que la part que està cara al públic intenta mostrar-se sempre feliç i vol que la gent que està al seu costat somrigui. Fa bromes, intenta ajudar a aquells a qui estima i, sobretot, sempre es mostra forta. (I com més feta pols està per dins, més intenta semblar feliç)

I després està el meu dimoni. La por. L'ansietat. L'insomni. El no saber com portar qualsevol tipus de relació. El "no et mostris feble, no vals el suficient per a que es preocupen per tu". El "mai trobaràs a una persona que romangui tota la vida al teu costat, perquè no vals la pena".

Amb això vull dir que, amb matèria de tenir poca autoestima, soc la reina de l'autoengany. Vaig pel món com si res em pogués fer mal, però en veritat l'única cosa que faig es intentar conviure i canalitzar les meves pors.

Perquè estic farta de menjar-me el cap i donar-me'n compte de que només puc explicar-los-ho que em passa a un parell de persones perquè no confie en ningú més. Perquè sempre acabo pensant que les persones que entren en la meva vida han vingut a fer-me mal.

I tinc un problema amb això, perquè no se com actuar davant certes situacions.

M'agrada que m'agafin la mà quan anem pel carrer, però em tremola el pols si ho fan.

Em mostro incòmoda amb les mostres d'afecte en públic, encara que em ve al cap algú al que em menjaria a petons al mig de la major concentració de persones del món.

No sé quina classe de normes estan "sobreenteses" o no dins de segons quin tipus de relacions, i em paso hores donant-li voltes a "que hauria de fer i que no".

No entenc quan una persona és simpàtica o esta coquetejant.

I sobretot, mai sabré con gestionar el cúmul d'emocions que passen pel meu cap totes les nits, abans d'anar a dormir.

Però de veritat, no us preocupeu per mi, ja estic curtida en l'art de lidiar amb mi mateixa.

El que em fa por es pensar si realment alguna vegada trobaré a algú amb qui realment pugui confiar per a compartir els nostres dimonis, per a fer més fàcil la nostra existència.

Comentaris (1)17-11-2016 00:55:10

Pàgines: 12345625  <>