login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Somriure per dins

Cada vegada que et tinc a prop, sento que el temps es desfà i intento quedar-me amb cada mil.lèsima de segon, amb cada moviment i amb cada pestanyeig.

I es que enmig de tot aquest estrés, son els petits detallsque rodegen aquest petit "nosequé" que ens hem montat el que em fan somriure per dins.

M'encanta estar parlant per tu pel whatsapp i veure, al segon d'aver-te enviat el missatge, els dos tics blaus que indiquen que en eixe moment, només tens ulls per mi.

M'encanta quan em treus el piercing del nas quan em beses.

M'encanta també la manera que tens de mirar-me a la que sols puc respondre amb un "Que?" i com no, també m'encanta mirar-te quan veiem peliicules.

També m'encanta apartar-me quan vaig a besar-te i que somrigues sense apartar-te de la meva boca.

M'encanta ser arisca amb tu a voltes i també m'encanta el fet de sabwr que també puc ser tendra amb tu.

M'encanta que em digues que soc cruel i que a la vegada t'adormis recolzat al meu pit.

I sobretot, m'encanta quan em coloques el pèl detras de l'orella, perquè mai ningú ho havia fet abans.

Em fas somriure per fora, cosa que es molt fàcil, però valoro molt que em facis somriure per dins, perquè després de tan t de temps, creia que ja no tornaria a fer-ho

Comentaris (1)07-12-2016 01:12:05

Mai ets suficient

No us podeu ni imaginar com de difícil és viure dins el meu cap algunes vegades.

Es una por que sense més ni menys t'atrapa i l'única cosa que pots fer és esperar a que marxi prompte.

És la eterna sensació de que ara tot està essent perfecte, però que quan menys t'ho esperes, la cagarás.

El pensar un dia rere l'altre que no ets suficientment bona en cap dels aspectes de la teva vida. Que mai trobaràs treball, que no podràs fer sentir als teus pares que estan orgullosos de tu o que mai trobaràs a ningú amb la capacitat d'aguantar les milion d'imperfeccions que et formen.

Es molt dur mirar al futur i no veure res i, com no, agobiar-te.

El que més em costa en el dia a dia és intentar disfrutar del que estic vivint sense pensar constantment que tot té data de caducitat.

Comentaris (0)05-12-2016 00:43:53El meu jo en estat pur

Sentada a la vora del precipici

Imagineu-vos el paisatge més bonic que els ulls humans piguin apreciar.

Imagineu-vos que el teniu davant i que l'esteu contemplant sentats a la vora d'un precipici.

Us sentiu en pau, feliços, al lloc correcte en el moment adequat, però sabeu que si us moveu més del compte, caureu al pou.

Aquestos últims dies em sento així.

Estic tant feliç amb la meva vida actual, que crec que en qualsevol moment, alguna cosa sortirà malament.

Vull dir, en dos mesos he establert llaços d'amistat amb persones realment impressionants que em fan sentir recolzada en una ciutat estranya. Persones que m'han adoptat com una més i que m'abracen, m'agafen els mofletes i confien amb mi.

Això em fa sentir realment viva, però per una altra banda, penso que no estic capacitada mentalment per cursar el que estic fent i no voldria ser una càrrega per a ells.

També, com ja us vaig dir fa dies, he conegut a algú que em fa riure, em tranquilitza, algú a qui m'encanta acariciar i em fa tremolar les cames cada vegada que em besa. Sóc realment feliç perquè, encara que no som res, mai m'havia sentit tan completa ni amb tanta llibertat. Mai hagués pensat que pugués parlar de sexe amb algú d'aqjesta manera. I això, em fa feliç.

Vosaltres sabeu com soc amb aquests temes. Voltes, voltes i voltes, millors de "i si..." I la por de sempre a cagar-la.

Les meves paranoies sempre acaben menjant-se'm per dins, però després de haver vist el resultat de relacions passades, crec que ara (a risc de parèixer una insegura) seria un bon moment per a ser sincera amb els altres i mostrar-me un poc a ells, amb la consciència de que em poden fer mal, però amb l'esperança de que noho faran.

Ara hi soc a temps de canviar.

Vull que tot el que comenci a partir d'ara, ho faci sense els neus dubtes emocionals.

Comentaris (0)24-11-2016 01:42:29

Els meus dimonis

Mai m'he atrevit a parlar això amb ningú.

És més, crec que ara tampoc podré expressar tot el que em passa amb claredat.

Abans de tot, voldria deixar en clar que tinc dues parts: l'Alba que tots vosaltres veieu i la que només sofreixo jo.

No vull que penseu que sofreixo de personalitat múltiple (que potser si, jo no soc psicològa), però el que vull dir és que la part que està cara al públic intenta mostrar-se sempre feliç i vol que la gent que està al seu costat somrigui. Fa bromes, intenta ajudar a aquells a qui estima i, sobretot, sempre es mostra forta. (I com més feta pols està per dins, més intenta semblar feliç)

I després està el meu dimoni. La por. L'ansietat. L'insomni. El no saber com portar qualsevol tipus de relació. El "no et mostris feble, no vals el suficient per a que es preocupen per tu". El "mai trobaràs a una persona que romangui tota la vida al teu costat, perquè no vals la pena".

Amb això vull dir que, amb matèria de tenir poca autoestima, soc la reina de l'autoengany. Vaig pel món com si res em pogués fer mal, però en veritat l'única cosa que faig es intentar conviure i canalitzar les meves pors.

Perquè estic farta de menjar-me el cap i donar-me'n compte de que només puc explicar-los-ho que em passa a un parell de persones perquè no confie en ningú més. Perquè sempre acabo pensant que les persones que entren en la meva vida han vingut a fer-me mal.

I tinc un problema amb això, perquè no se com actuar davant certes situacions.

M'agrada que m'agafin la mà quan anem pel carrer, però em tremola el pols si ho fan.

Em mostro incòmoda amb les mostres d'afecte en públic, encara que em ve al cap algú al que em menjaria a petons al mig de la major concentració de persones del món.

No sé quina classe de normes estan "sobreenteses" o no dins de segons quin tipus de relacions, i em paso hores donant-li voltes a "que hauria de fer i que no".

No entenc quan una persona és simpàtica o esta coquetejant.

I sobretot, mai sabré con gestionar el cúmul d'emocions que passen pel meu cap totes les nits, abans d'anar a dormir.

Però de veritat, no us preocupeu per mi, ja estic curtida en l'art de lidiar amb mi mateixa.

El que em fa por es pensar si realment alguna vegada trobaré a algú amb qui realment pugui confiar per a compartir els nostres dimonis, per a fer més fàcil la nostra existència.

Comentaris (1)17-11-2016 00:55:10

No desapareguis

Vaig tancar el ulls un 16 d'Agost i vaig desitjar ben fort que tornares.

I vas tornar.

I em vas fer la persona més feliç del món al veure que el temps no pareixia haver passat. Seguies sen essencial per a mi després de tant de temps.

I ara seguim parlant, una o dues vegades per setmana, i quasi sempre m'alegres el dia. Perquè ja no recordava que era fer broma amb tu ni la manera amb la que t'enfadaves mig de broma.

Mai et podré dir "gràcies" les suficients voltes com per a expressar-te com em vaig sentir quan vas tornar.

I ara, només et demano que encara que hagis començat una nova relació no desapareguis.

Ets massa important com per a oblidar-te de nou.

Vull que siguis molt feliç, però per favor, segueix comptant amb mi.

Comentaris (0)15-11-2016 01:05:27Recaigudes 070209

La paraula prohibida.

Fa quasi un mes que ambdós estem ficats en això. Això que no te ni nom i, molt menys, definició.

Estas ahí per a acariciar-me la cara quan em sento sola, i agraeixo molt que hagi trobat algú que em faja deixar de pensar en tot l'estres que m'envolta. Però sincerament, no se on vull que vaja tot això.

Com he repetit milions de vegades, estic farta de pegar-li milions de voltes a les coses. Estic farta de sentir dins meu infinites veus dient "i si...", donant arguments sobre el que és bó o dolent per al meu futur o creant múltiples finals per a aquesta història.

I ara aquestes veus internes s'estan debatint si pronunciar o no allò que jo tinc súmament prohibit.

Si, aquella paraula que ho complicaria tot està a punt de sortir de la meva boca i jo intente taponar-la de totes les maneres humanament possibles.

Perquè no, no tinc clar el que vull.

Vull dir, clar que tinc ganes de dir-t'ho i més quan em mires amb aquella cara d'embadalit i jo et pregunte "Que?" perquè se que alguna cosa que m'encantaria saber està passant pel teu cap.

Però no estic segura de dir-t'ho, perquè com ja he dit, ho complicaria tot i encara no hem trobo amb la estabilitat mental idònia per a començar alguna cosa de nou. Que si, que m'agradaria, però ara no em veig amb força.

I jo, mentre intento guanyar aquesta batalla interna, intento demostrar-te que vull dir aquestes paraules sense acabar de pronunciar-les. Si no te n'has adonat, et puc dir que ho faig quan et dic "estas bobo", quan acaricie la teva panxa o el teu pit i quan t'abraço fort per darrere.

Perquè en realitat, sóc una covard i estic esperant que ho diguis tu primer per a evitar fer-ho jo i que surtis corrent.

Però bé si al final tot surt malament (com sempre em passa), vaig a dir-t'ho amb antelació per aquí, perquè així puc llevar-me un gran pes de sobre:

"Tinc unes ganes boges de dir-te t'estimo".

Comentaris (1)07-11-2016 16:10:36Allò que no te nom

Faig pudor a felicitat

Mai hauria pensat que algú arrobes a significar tant en tan poc temps, bansat-me en la premisa de que sóc com sóc.

Vull dir, tots els que em llegiu em coneixeu. M'agrada fer-me la forta i fer veure que tot va bé. Tot sempre va bé i ningú té perquè cargar amb els meus problemes.

Soc independent, m'agrada cuidar-me sola i que ningú em diga que he fer per ser millor persona

Però has arribat tu, com per art de màgia i he posat en pausa el meu món.

Ara vull que tot l'univers es pari en el precís instant en el que tu m'apartes un metxó de cabell de la cara, o quan em recolzo en el teu pit mentre t'acaricio l'estòmac.

Ara mateix l'única cosa que desitjo es que tornis i poder recluïr-te el màxim temps possible dins els llençols.

Soc tonta. M'agrada fer-me la forta. Però una part de mi vol pronunciar paraules que sap que no es el moment de dir mentre l'altra li tapa la boca per a que calli, i no sap quant temps aguantarà.

M'encantes, t'ho he dit moltes vegades i no em canso, però si continues éssent així en mi, escriuré per a tu versos que cap premi Nobel ha aconseguit pronunciar..

Però m'encanta, sobretot, que estiguis aconseguint que pergui la por al parlar per telèfon, perquè deixo a un lloc la por i amb l'única cosa que penso es en sentir la teva veu.

Per favor, torna prompte i fes que tot desaparegui mente em beses.

Gràcies per fer-me somriure i quan creia que passaria molt de temps abans de que passés.

Gràcies

Comentaris (1)14-10-2016 02:14:19Caricies

Basorèxia

Anem a parlar clar.

Trobo a faltar un "nosaltres", però no vull estar amb tu.

Tinc ganes de besar-te de nou, però necessite apendre a estar sola.

Sempre m'han dit que tu eres l'home de la meva vida, i no ho dubte, però ara mateix has de fer-te a un costat.

No se el que vols, no se que esperes de tot això, però ara vull explicar-te com em sento.

La meva ment es un conjunt de frases soltes i pensaments per ordenar. És un cúmul d'idees que necessiten ser analitzades i ordenades per a que així jo pugui dormir tranquila (perquè si no, comencen els malsons).

Tots aquets dies que hem estat parlant he intentat analitzar cada frase, cada signe de puntuació i cada emoticona.

He intentat trobar un trasfons a les teves paraules i llavors me n'he adonat de que la que no te clar els seus sentiments soc jo.

I clar, ara que ja estan al lloc, havia de soltar-los.

T'estimo, ho vaig fer fa anys, ho faig ara (després de tot) i ho faré fins el dia en que em mori. Potser no t'estimo de la mateixa manera, potser l'amor que sento per tu és més madur i potser en uns anys es convertirà en un amor incondicional, però sempre tindras el lloc d'honor dins el meu cap i el meu cor.

Ara bé, que espere jo de tot aixo?

Doncs tinc unes ganes de besar-te que no puc explicar-les, tinc ganes de sentir que tots aquests anys han passat en un obrir i tancar d'ulls i que per fi tornem a encaminar-nos en la mateixa direcció.

Vull dir, vull tornar a confiar en tu, vull que sigues el primer a qui vaja a contar-li els meus problemes i a qui vulga abraçar quan estigui ensorrant-se el meu món.

Se que no es el moment de estar junts i se que tu ara per ara no penses en mi d'aquesta forma. Però jo necessitava dir que vull apendre a estar sola, però amb tu.

Vull que em continues trucant a les tres de la matinada, amb dos cubates de més i que ens quedem parlant fins que t'adorms mentre jo acabo escoltant el "tic - tac" d'aquell rellotge que et vaig regalar. Perquè després de tot aquest temps, jo segueixo deixant el mòvil sense silenciar a les nits esperant que tornes a trucar-me.

Soc tonta, no vaig saber valorar aquells instants quan vaig tindre l'oportunitat i ara els trobo a faltar.

Per això ara vull sentir que vaig cometre el pitjor error de la meva vida deixante marxar.

Vull créixer amb tu, com en els vells temps.

Comentaris (2)31-08-2016 01:30:12Recaigudes 070209

M'has tornat la vida.

Fa dues setmanes estava davant un pastís d'aniversari amb dues veles enceses que formaven el número 22.

Mai he cregut en les supersticions, el Karma, Déu... (Parafrasejant a Pau Alabajos) però aquell dia el meu cosí petit em va dir "Vamos Alba, pide un deseo" i jo, em vaig rendir davant aquelles paraules plenes d'innocència i vaig tancar els ulls disposada a buidar amb totes les meues forces.

I no vaig tenir que pensar molt, ja sabia el que volia.

I mentre vaig buidar tot l'aire de dins els meus pulmons, vaig tancar els ulls en força i vaig pensar: "Vull que torne".

I has tornat.

I amb tu, ha tornat una petita part de l'alegria que creia perduda. M'has fet tornar a sentir aquella nena de 15 anys parlant amb em que va ser el seu primer amor, però amb la confiança que es tenen dues persones que han crescut juntes.

Si algú vegués aquestes converses que duren tot el dia, no mensaria que hem estat cuasi dos anys l'un sense l'altre i tampoc que ens hem arribat a dir coses que el mateix dimoni tindria por a pronunciar.

Vull donar-te les gràcies, simplement per apreixer en la meva vida aquell octubre del 2008 i aquest agost. Gràcies per ajudar-me a sortir del pou sense saber-ho.

Mai podré pagar-te tot el que fas per mi.

Comentaris (0)30-08-2016 01:24:14Recaigudes 070209

Quan ets imbècil

Avui he plorat com feia molts anys que no plorava.

He plorat fins que m'ha faltat tant l'aire que he arribat a assustar-me per si m'ofegava.

I és que, per fi me n'he adonat que tu vas ser la única persona que va creure en mi des del principi i em va estimar incondicionalment, aguantant el meu caràcter temperamental i les meves manies d'enfadar-me perquè si.

Avui, després d'una llarga estona llegint les nostres converses no he pogut evitar sentir-me la persona més miserable del món al desaprofitar la oportunitat que vaig tenir de estar al teu costar tota la vida.

Ara me n'arrepenteixo molt de no haver valorat cada paraula de la frase "jo em casaré amb tu" o "si et cases amb algú altre jo interrompré la boda".

Avui et trobo a faltar, com feia molt de temps que no trobava a faltar ningú. Avui aniria a buscar-te a peu a l'altra banda del món i t'abraçaria fins fer-te veure que per fi me n'he adonat de que ningú m'estimara amb tanta intensitat com tu ho feies en el seu moment.

Perquè al cap i a la fi, tu vas ser el meu "Robin" i jo per tu robaria una trompa blava d'on fos, només per a que tornessis aquí.

Comentaris (2)12-08-2016 01:44:48

Les persones canvien

Aquests últims dies he estat pensant en tu.

Des de que vas donar aquell petit pas avant he estat donant-li voltes a quina seria la nostra relació si tu i jo comencem a estar, de nou, en la vida de l'altre.

No se ni per on començar, perquè m'agradaria dir-te un milió de coses.

Voldria dir-te que no sóc la mateixa noia de la que et vas enamorar, que ja no sóc aquella nena petita que intentava allunyar a la gent que mostrava afecte i amor per ella.

Han passat quasi dos anys des de que tu i jo no sabem de l'altre (perquè a qui vull enganyar? Jo he estat cuidante des de lluny) i tinc la sensació de que si un dia parlem de nou, és molt probable que tot sigui diferent.

En aquestos dos anys he descobert que tinc una personalitat obsesiva, que quan m'agrada una cosa m'agrada a rabiar i per fi me n'he donat compte de que puc estimar a algú a llarg termini.

També he desenvolupat una manera de ser una mica més dòcil, amb un humor que ofendria a més d'una persona, però també (gràcies al que m'has fet sentir aquestos anys indirectament) he après a empatitzar molt amb les persones que considere importants.

Ara mateix sóc algú que no tolera les injusticies, però a la vegada puc doblegar-me si la persona que estimo comet algun petit error.

Puc fer-te riure durant hores, però a vegades resulta una mica pedant la meva manera de ser.

D'altra banda, també he aconseguit abandonar una mica l'orgull que em caracteritzava i poc a poc he anat assolant aquell mur que em feia estar sempre a la defensiva.

Això si, ja vaog aprendre fa poc més d'un any que donar el primer pas amb tu no es la millor de les idees, així que per por a que tornis a desaparèixer, esperaré el teu "Hola" per a que poc a poc tornis a descobrir qui s'amaga darrere el nom de la noia de la que et vas enamorar fa set anys.

Jo, sense cap mena de pressa, t'espere aquí desitjant que et puguin les ganes de saber si continue amb la mateixa facilitat per a conquistar-te.

Torna, sisplau.

Comentaris (0)06-08-2016 01:35:30

Necessite respostes

La meva vida durant aquests últims mesos ha estat un autèntic desastre.

No se el que vull i no se qui sóc.

I a més a més, pareix que el món estigui conspirant per a que estigui molt més perduda (si cap).

Per una banda, es troba la persona amb qui he compartit moments inoblidables, però que per diferents circumstàncies ara mateix no pot formar part de la meva vida si no vol que desaparegui per sempre.

Després ens trobem al senyor incògnita, que sempre està al meu costat per ajudar-me quan les coses can malament, però que mai ha donat un pas endavant i m'ha explicat què és el que pensa de tota aquesta relació rocambolesca que tenim.

I ara tornes a aparèixer tu, sense previ avís. Tu, que portes segles sense dignar-te a preguntar com estic, què és de la meva vida o, simplement, si ha augmentat la meva passió per Star Wars. No se si has decidit que puc tornar a formar part de la teva vida, o si simplement només vols comprovar si estic bé, però si llegeixes això t'agraïría que tornessis i que continuem on ho vam deixar, perquè sempre has sigut important i durant tot aquest temps encara has habitat els meus pensaments.

Això si, per favor, siguem sincers l'un amb l'altre.

Fins prompte.

Comentaris (0)04-08-2016 00:47:58

Perduda

Ara mateix la meva ment és un autèntic desastre.

Fa molt de temps que estic intentant ordenar els meus sentiments, però encara fa molt més temps que intento descobrir què és el que realment sento cap a tu.

No se com dir això se se parèixer la persona més egoista del món, pero cada vegada més penso que tot aquest temps ha estat una mentida. Tots aquets anys he intentat oblidar-te sense cap mena d'èxit i ara que les coses estan canviant dins meu, estas tornant a fer-me dubtar de tot.

Han passat tres anys des que em torneres la vida, però després de tot encara no he aconseguit mitigar aquest nerviosisme que m'invaeix cada vegada que passa alguna cosa que te a veure amb tu.

Tot el món em diu que estem fets l'un per l'altre i jo intento apartar-me aquesta idea del cap, perquè ja he reflexionat mil voltes sobre això i la conclusió sempre és la mateixa: No encaixem dins el món de l'altre.

Per a mi ets un misteri. La persona més inquietant del món i pagaria el que fos per passar-me tota l'eternitat intentant descobrir qui ets.

Només se que no vull perdre't mai, i si per a això em tinc que tragar els meus sentiments, estic més que disposada a fer-ho.

Al cap i a la fi, ningú m'entén com ho fas tu.

T'estimo.

Comentaris (2)16-05-2016 23:50:04FPDP

T'espero amb els braços oberts

No se si el que m'han dit és veritat o si encara segueixes visitant aquest lloc quan et sents sol o tens ganes de recordar el passat.

El que si se és que no resulta fàcil continuar cap endavant quan una relació es trenca. Ara hauràs de buscar-te de nou, hauràs d'apendre a tornar a ser tu...

Només volia dir-te que a pesar de totes les coses que ens hem dit i del mal que ens hem fet l'un a l'altre, jo t'espero amb els braços oberts, per si necessites que algú t'escolti.

Se que ha passat molt de temps i que ara som persones totalment diferents, però no podem esborrar el que un dia vam sentir ni tampoc tota la nostra història.

Perquè si et soc sincera, encara se m'accelera un poc el cor quan penso que et veuré.

Per això només volia dir-te que si em necessites aquí estare, sense retraure't res, sense demanar explicacions, només recolzan-te i escoltant tot el que em vulgues dir.

Com si forem els mateixos adolescents que una vegada es van estimar.

T'

Comentaris (1)26-02-2016 00:25:32Recaigudes 070209

Delirium Tremens

Últimament estic molt tensa.

Fa tent de temps que em trobo dins d'aquesta tormenta mental que ja ni recordo com era el sentir-me bé al pensar en tú.

És tot tan il.logic que després de quasi 7 mesos encara estic esperant que un dia digues que tot a sigut una broma de mal gust i que tornem a començar de zero, però se perfectament que això no passara.

No trobo una paraula exacta per a definir exactament com em sento.

Per una banda, no puc mirar-me a l'espill sense sentir-meuna vertadera merda pensant que he traït a qui un dia va ser la persona al voltant de la qual girava tot el meu món. M'he agafat tant de fàstig a mi mateixa que des de va bastant temps no puc mantenir cap conver-sa en algú sense acabar irritada. El no tenir-te aquí per a desfogar-me, sabent que d'alguna manera tu faràs que m'oblide de tot m'esta convertint en la millor definició del que s'entén per "Arpía", per no parlar de com em poso cada vegada que algún dels meus amics m'envia missatges més del normal. Sincerament, el que fagen això només em dona la sensació de que volen ocupar el teu lloc, i això és la cosa més rastrera que podría fer algú en aquests moments, perquè per moltes persones que passen per la meva vida amb cap d'elles tindré la connexió tant extranya que tinc amb tu. Perquè clar... Qui podria enviar-me un missatge amb una fotografía d'un animal amb tots els intestins fora acompanyar d'un "He pensado en ti" i fer-me somriure?

No sé... De veritat que em trobo fora de lloc si no puc comptar amb tu. Resulta molt extrany el veure un milió de tonteries per Internet i no poder comentar-es amb tu, o el tenir que aguantar-me tota aquesta merda dins meu.

Si, la veritat és que faig molta pena, no t'ho negaré. Fa pena el veure que tu pots seguir endavant, que sigues fort i que no t'arrepenteixis de seguir endavant i jo seguisqui aquí, analitzant cada frase de les nostres converses intentant esbrinar perquè o perquè no em parles, perquè seguies al meu costat després de tot o perquè has desaparegut així com així... Es moltpatètic el senti-me traïda quan la que et vaig traïr soc jo...

Però que vols que hi faci? Has sigut la única persona que m'ha donat la possibilitat de mostrar-me tal i com soc sense por a estar exposta. Vas estar al meu costat tant de temps que ja no sé com és viure sense tu, i això de no poder recorrer a tu m'esta creant tanta tensió que només tinc ganes d'aïllarme.

Tota la gent m'està dient que continue avant, que aquesta era una relació tòxica, que no em mereixes, que necessite a algú més estable a qui confia-li les meves pors... Però jo m'esitic tornant boja sense aquesta relació tant malalta que teniem.

Potser el millor regal de Nadal fora que tornares, perquè la meva part fosca està acabant amb mi ara que tu ja no la controles.

Comentaris (4)18-12-2015 01:48:56FPDP

Pàgines: 12345624  <>