Ara és quan, inconscientment, comences a necesitar-lo al teu costat.
Esperes a que la maneta del rellotge corri més i més ràpid per tornar a veure'l.
No ets conscient del que fas, del que comences a sentir, només vols besar-lo i calmar aquesta síndrome d'abstinència.
I ho intentes sigui com sigui.
Amb ell vius moments que creus que mai es podran superar.
Ja és únic, no hi ha ningú més al seu nivell, i el més important, es suposa que ell també sent el mateix.
Saps que per molts tios que hi hagi en aquest món cap podrà omplir els buits del teu cor, excepte ell.
Que per molts tios que han passat per la teua vida, per molts tios que hages arribat a besar o inclús a estimar, ningú ha pogut tornar a fer-te creure en l'amor com ho ha fet ell.
I sabeu que m'ha fet adonar-me'n?
Vosaltres mai havíeu necessitat a algú per dormir per les nits i despertar als matins?
Doncs això, la manca de resposta em dóna la raó.