login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

La violència

Sempre he cregut que, des que naixem, cadascú pensa d'una forma diferent, que va modificant-se al llarg de la seva vida.

Les coses que escoltem, veiem, sentim i, en general, vivim, fan que opinem d'una manera o altra.

Però, el que trobo més repulsiu, és el fet d'utilitzar la violència com a eina per fer canviar a algú la seva forma de pensar o les seves creences, ja que res no la justifica
.

La vida humana és sagrada, des del mateix instant en que es comença a viure. Cap idea, manera de pensar, religió o opinió sobre alguna cosa, per més radical que sigui, mereix la mort de cap persona.


Com he dit anteriorment, cadascú pensa segons el seu criteri i la violència no és cap mètode per modificar aquesta idea.

Perquè, per més que obliguin a canviar a algú, si creu de veritat en el que ell mateix defensa, ningú no canviarà els seus ideals, ni la seva manera de pensar, ni la seva forma de viure, ni la seva manera d'entendre les coses, ni la seva religió ... ni res, i encara menys amb una cosa tan menyspreable com la violència.


En la meva opinió, utilitzar la violència és propi de persones covards i insegures.

Vivim en una societat tolerant, per quin motiu tornem a l'edat de pedra utilitzant la violència?. No estem evolucionats?. Llavors, per què ens comportem com animals?.


Si canviem, serà per decisió pròpia, ja que ningú té dret a jutjar sigui pel que sigui.

A aquelles "persones" que utilitzen la violència com a mecanisme de defensa, les trobo d'allò més vulgars. Ja sé que de vegades, és com un reflex, però som prou racionals com per saber aturar en el moment adequat.


Només vull dir que, prefereixo mil vegades ser algú pacífic, que pot resoldre amb diplomàcia i tranquil·litat les adversitats que la vida li presenta, a ser una persona ruda, sense respecte pels altres.


Que no us diguen covards. Els covards són ells, que prefereixen lluitar amb els punys abans que amb les paraules.

Les paraules fereixen menys i curen més.


Bé, això es el meu treball de valencià, era de tema lliure i vaig decidir fer-lo de la violència. Avui he sabut que el publicaràn a la revista del institud. Ja sé que no es gran cosa, però, pitjor és res.

Comentaris (1)05-03-2010 08:55:02El meu jo en estat pur

Por a tantes coses....

Por a ficar la pota.
por als meus sentiments,
por a que els teus no els corresponguin,
por a que em facis mal,
por a que m'estiguis fent mal,
por a que no em pensis, a que no em somiïs.

Por a que no em vulguis,
por a que no m'entenguis quan et dic que et quedis,
por a que em menteixis,
por de no curar-me del buit,
por a començar a buscar-te entre les cares de la gent pel carrer,
por de no fer-te falta,
por de no trobar les teves mans entre la boira,
por a haver d'oblidar-te,
por a fer-te mal,
por de no tenir els teus petons,
por de no olorar més el teu perfum,

por a donar-te igual,
por a que sigui massa tard,
por a que em rebutgis,
por de no poder tocar-te, rosar-te, respirar-te.
por a que no em donis una nova abraçada,


por a que no em permetis colar-me en el teu somriure,
por a caminar sola pel carrer,
por a que sorprenentment plogui i no poder, jo, robar-te un petó
por a que no em trobis veritablement a faltar,
por a que no em necessitis,
por a que segueixis ignorant-me,
por a que tot deixi de veure's aixì de bonic,
por a de perdre la música de la teva veu,
por a que no portis el meu cor al costat del teu cor, com un imant entre una clau i el seu cadenat.
por a decebre't,

por a que, en la teva memòria, la meva imatge s'ompli de pols,
por a que t'allunyis [encara més].

por a que no em tinguis en compte
por a que no em cuidis quan tingui febre,
por de passar-me de la ratlla
por a que em prengues el teu esguard, [que aparteu de mi la teva mirada],
por de no sentir el teu cor bategar

por d'estar esperant en va [perquè sí, us estic esperant]
por a que l'espera no tingui fi,
por de no ser [ni tan sols] part dels teus silencis,
por a que no em protegeixquis quan el cel cridi a mitjanit en forma un tro,
por de no saber com dir-te el que sento.

por a que s'esgoti la meva paciència,
por de no veure't
por de no trobar-me més reflectida en la teva mirada

por a que no confiïs en mi,
por a que no creguis que t'adoro
por de no saber com fer-te somriure,
por a que la nostra història s'hagi extingit,
por de créixer [a existir] sense tu,
por a paralitzar per la teva llarga absència,
por a entendre que ja no formo part dels teus dies,

por a que em vulguis menys, menys i menys ... [fins estimar-me poc i res],
por a que el cel s'hagi buidat d'estrelles,
por de no poder respirar cap a dins l'aire que expulsa el teu riure,

por a que no et molestis a aclarir que no he de tenir por, que encara estàs aquí, a dos segons del meu cos, a mig batec de la meva ànima,


Por a que no siguis sincer [que això significa que et vols anar i no m'ho diguis (per així poder deixar-te anar)].


Però sobretot:
Por de no poder tornar a rebentar el nas contra el teu front si intent donar-te un petó, i l'apunto malament.

Comentaris (3)04-03-2010 21:07:03De veritat estem bojos VIII

I vaig fer malament d'enamorar-me tan de tu

I jo trobava a faltar enamorar-me.

Sentir alguna cosa, una mica, el que fos.

Volia tornar a tenir aquest somriure incorporat les 24 hores del dia, i volia viure amb aquest nosequé a la panxa ballant tota l'estona.

I així va ser.

I ara em tapo les orelles per no escoltar que aquest tipus no em convé, que viu massa lluny, que soc massa jove. Perquè aquesta vegada sé que no m'he enamorat d'un imbècil integral.

M'agrada pensar que tornarà, que qualsevol dia em trucarà i em demanarà que l'acompanyi a pendre café. Encara que només sigui això. Prendre cafè. Litres i litres de cafè.

I em passo la vida així.

Pensant en si dirà o no dirà. Pensant en si ens veurem demà o hauré d'esperar una setmana més.

Perquè estic cansada. I em pesen les butxaques de guardar tants records, i em crema la gola de vomitar tant amor. I només espero que vingui l'oblit i em robi els records, perquè ni tan sols sé si seré capaç de revendrels.

I mentre arriba o no arriba, em dic estúpida per haver-me tornat a llançar sense paracaigudes, per haver caminat sense la llum encesa tants quilòmetres, per haver sentit més sense preguntar primer quant estava disposat a donar.

Perquè se'm va oblidar.

Se'm va oblidar que era una història d'amor i em vaig quedar volant sola.

Encara que, qui sap?

Encara és aviat, potser torni, potser simplement s'està posant guapo, o hi ha embús, o li fa vergonya presentar-se a casa sense regal.

Comentaris (1)04-03-2010 17:06:22Somriures 090709

Només falten 29 dies per a posar fí a la distancia

Testimo...

El que he patit en aquesta vida, per tenir la teva vida, per tenir dia a dia els teus "t'estimo".

Pensant en que et tindria, que els teus llavis dia a dia anava a sentir.

I pensar tot pel que he hagut de passar, per totes les paraules que he hagut d'escoltar, per cada mentida que m'han dit perquè em allunyés de tu, per cada minut passat al teu costat intentant negar el que sento ...

I he estat forta, he après a valorar les coses importants de la vida, i una d'elles ets tu i he après a saltar en els mals moments, en treure un somriure quan tot vagi malament, que és difícil, però posant una miqueta del teu amor i les meves ganes ho faré ho sé, estic segura.

Per això, per tenir sempre una bona somriure, dóna'm el teu amor, i mai m'ho robes, deixa-ho aquí al costat del meu.


VíctorSanzLópez Simplement ... ÉS DIFICIL SER UN MATEIX SI TU NO HI ETS!

Comentaris (3)03-03-2010 21:54:05Somriures 090709

¿Qui sóc jo? Sóc l' Alba Terrades Gauxax, la noia dels ulls de gat

Sóc esclava a del teu esguard.

Descriure'm a mi mateixa em portaria segles, tot i que fins avui no he pogut conèixer a fons.

Sempre estic parlant sobre el penúltim minut d'alguna cosa que ja fa temps que s'ha evaporat.

Em semblo a la paraula Malenconia, i a aquesta devastadora sensació que sobrevé quan prenem consciència que mai podrem estar segurs de si és veritat el que diuen sentir per una.

Totes les cançons parlen de mi (més aviat de tu), però a vegades puc ser només les melodies tristes.

Tinc un jo bo, que estima el cel, les estrelles, les idees, els colors brillants, el vent i l'arc de Sant Martí. El meu dimoni vol assassinar a aquest jo posant-lo en comparació i dient-li que ha de fugir si és menys que els altres. El meu objectiu és poder enfrontar-me, amb la major llibertat possible, a aquest monstre tan misteriós i aterridor que sóc jo mateixa; complicant tot el simple per a fer que la tristesa siga cada dia més bonica.

Sóc testimoni viu de que l'oblit no existeix, que la vida és (molt) injusta, que sobreviure als propis dimonis i mentides és possible, també sé que no he de creure res de (gairebé) ningú, que valc més de el que molts creuen i em fan creure.

Sóc testimoni de que les persones tenen més mascares que ossos, que el sol no sempre surt per a tothom, que no només es pot mentir amb paraules sinó també amb brillants i doloroses somriures, que l'autoestima per el terra pot ser una cosa natural i quotidiana.

Sé que la vida passa, que tot arriba i que les ferides es curessin algun dia.

Per això ara sóc jo mateixa, més que mai.

Ho sóc amb una força destructiva.

Comentaris (1)03-03-2010 21:26:08El meu jo en estat pur

Pàgines: 12345625  <>