Potser tinguis raó.
Potser hagi tingut massa temps per dir-te el que sento.
Potser és massa tard.
Però creu-me que ho vaig intentar.
Creu-me que vaig voler fer-ho, però no vaig trobar el moment.
I tu tampoc ho vas posar fàcil.
Ha plogut molt des d'aquella última vegada.
Però per a mi segueixes aquí com el primer dia i tant de bo sabessis com fa mal.
Tant de bo poguessis sentir la impotència de mantenir viu el record d'algú inevitablement i que aquest pugui més que tu.
Sempre has dubtat del que sentia i donaria qualsevol cosa per que vivieses a la teva pròpia pell pel que he passat tot aquest temps.
He conegut en mi un sentiment que ni tan sols jo sabia que existia.
Almenys no amb aquesta força.
He descobert que no necessito tenir-te per estimar-te.
Que potser sigui aquesta l'essència del maleït amor, i que potser sigui aquest el preu que cal pagar per sentir-ho.
He comprovat que en el camí trobes a persones disposades a estimar-te, però jo només he sabut anar cap enrere i he acabat perdent.
Avui no vull a ningú amb tanta força itantapassió com a tu.
I no em culpo, ni tan sols et culpo a tu.
Pero que sàpigues que hi hagent que m'està demostrant que és capaç de ferper mi el que tumai haures fet.
No em castige, ni em martiritze per això.
No em fa por.
No albergo esperances, albergo records i potser aquí prevalgui el meu error.
Fa temps vaig deixar de tenir el dret d'estar, que fins i tot ja sobre en aquest lloc, però que encara que tu no vulguis restaré sempre, fins quan creguis que he deixat de fer-ho.
Vaig apostar per nosaltres i sempre m'alegraré d'haver-ho fet perquè en aquesta etapa de la meva vida vas fer de viure mereixés encara més la pena.
Aquí tens un somriure que serà sempre per a tu, aquí tens cada moment si algun dia et dóna per recordar, aquí estaré sempre.
Gràcies per aquest 2010 Xavier, per a mi has sigut com un somni. Però com en tots els somnis, sempre ens acavem despertant...
