Fa 17 anys, en un dia com avui, a les 7 de la matinada (Molt bé Alba, des del principi tocant els collons!) vaig neixer.
Avui, decenes de persones t'han felicitat i una part d'aquest t'han demostrat quan t'estimen, encara que no totes.
I tu, com ets una desagraida, només tens ganes de plorar.
Des d'ahir a la nit.
Des del moment en que van començar a tremolar-te les mans.
La gent del teu voltant no se n'adona, però et dona igual.
No ets propensa a mostrar els teus sentiments, i menys, la debilitat.
Encara que t'agradaria...
T'agradaria intervenir en algunes conversacions alienes.
Deixar clar que, a voltes i sobretot tu, fas mal a la gent involuntàriament, perquè fas les coses impulsivament, sense pensar en les conseqüències.
T'agradaria posar a unes quantes persones al seu lloc.
Vomitar sentiments com mai has fet.
Però no saps que dir ni que fer.
Només vols que s'acabi tot això.
Només vols tornar a la rutina.
Només vols..
Una mostra de complicitat.
Notes que la història de fa anys es torna a repetir, però amb diferents personatges...
Definitvament, hi ha dies que no hauries d'alçar-te del llit.
