Fa un any, temia aquesta situació en la que ens trobem.
No podia concebir la idea de passar tot un dia sencer sense saber de tu.
Suposo que tenia una espècie de Síndrome d'Stendhal o qualsevol patochada d'aquestes.
Sigui el que sigui, mai habia pensat que seria altra vegada dissabte, el dissabte de Barraques, i faria un any que no compartim espai i temps.
Si et dic la veritat, considero que tu vas ser qui em vas salvar. Van ser temps difícils per a mi i tu, encara que sempre te les has donat de persona cruel i insensible, vas ser l'única cosa que era segura en la meva vida.
Saps tant bé com jo que tot hagués resultat més fàcil si tu hagueses deixat de banda la teva manía de les veritats a mitges i jo m'hagués desfet del orgull. Tot i així m'agradaria pensar que vas canviar de rol en la meva vida perquè sabies que una cosa grandiosa m'esperava. Vull pensar que posposaves les quedades perquè els dos sabiem que era una manera de seguir amb aquesta manera que tenim d'emular a Marceline i Simon.
Bé, només voldria dir-te davant de tothom, que estaré en deuda amb tu per ajudar-me a trobar-me quan ni jo mateixa sabia qui era. Que encara que no pugui arribar a fer el mateix per tu, vull pensar que Copetín a voltes et cuida per mi.
I, per últim, només dir-te que si aquesta nit et veig, no serà com l'any passat, perquè no vaig a deixar-te parlar (bàsicament perquè no vull que la cagues). El que vaig a fer és pegar-te tal abraçada que et pense treure tot eixe cinísme de cop, perquè encara qur ho odies, m'agrada veure a sovint a aquell xic tendre que tenia por als trons i s'acurrucava com els gats.