Si et tinc al meu costat tota aquesta por s'esfuma, desapareix.
Les ferides ja no couen i no es el fred el que em fa tremolar.
Quan penso amb tu, se'm dibuixa automàticament un somriure a la cara i el cor comensa a bategar-me amb rapidesa.
Sé qe probablement tu no estaràs pensant en mi tant com ho faig jo amb tu, perquè és físicament impossible... però sé que m'estimes, perquè ho sento, aquí dins, al pit.
I si, et trio a tu entre totes les persones del mon. Trio els teus defectes, ja que sense ells noseries qui ets, perquè m'agrades tal com ets, amb tot el que aixó comporta.
M'agrada veure't en la pantalla i quedar-me miran-te fixament sense que te n'adones, suportant els kilòmetres que ens separen i imaginant de milions de maneres el moment en que els nostres llabis es tornaran a trobar.
I encara que et vull ara, aquí amb mi, em sobra amb una mirada i amb quatre o cinc frases que em diguin tot això que només tu pots dir-me.
M'he adonat que no vull que desaparesquis, ni avui ni mai.
M'he adonat que vull estar amb tu, com mai abans ho he estat amb ningú, i vull estimar-te bojament.
Que no m'importa, no m'importa res, absolutament res. Ho tinc clar, més clar que mai.
Tinc clar que la meva vida no té sentit si tu no em dibuixes cada dia un somriure, si no escolto un t'estimo del teu cor.,
Et necessito, et necessito com no vaig creure necessitar a ningú.
Oblida les teves pors i tracta d'entendre que potser siguem molt més del que tu i jo estem disposats a veure, que potser això és una d'aquestes estranyes coses que només passen un cop a la vida.
Aprofitem-ho, jo estic amb tu.