No se si estic preparada per una cosa així. Sempre he viscut atrapada en el passat.
Les mateixes persones, les mateixes cares, els mateixos gestos i el gust les mateixos llabis.
M'estic impedint avançar jo matèixa, perquè tenia una vida construida al voltant d'algú i encara que ja no estiga, estic lluitant en contra d'aquesta idea per a continuar sent qui soc.
Bé, o ho estava.
Perquè de repent passa alguna cosa (o algú) que et fa pensar en la possibilitat d'oblidar-te d'allìò que et reté.
Potser un dia et despertes pel matí i veus que allò que pensaves que passaria. no va a succeir, i tens que continuar endavant.
Potser apareix una persona, algú nou amb qui connectes automàticament i tens por.
Si, jo sempre tinc por.
Soc una maleïda poruga que s'amaga darrere la màscara d'una persona aparentment valenta.
Doncs bé, en aquell moment, tornes a sentir-te viva, capaç de tornar a sentir, de tornar a estimar.
Però la por volta al teu voltant.
L'eterna batalla entre raó i cor, sabeu?
La raó et diu que només és una persona més, que t'estas muntant una pel·lícula digna d'un Òscar, que pares ja d'una santa vegada de comportar-te com una puta cria, joder!
I mentrestant, el cor, el teu cor que pareix que ja te prou fonçes com per a tornar a fer de les seves, et diu que endavant, que qui no arrisca no guanya, que pot ser meravellós tot plegat i tu...
No pots parar de rumiar.
No pots dir-li l'autèntica veritat: Que estàs feta miques, que t'havien trencat el cor i que encara que intenti arreglar-lo, només l'he aconseguit cosir amb la meva capacitat per ser freda.
No va en mi això de pensar amb algú d'aquesta manera tant ràpidament.
Sóc bona evitant els sentiments i evintant nugar-me a res. Ja fa un any que estic amagant tot el que puc sentir baix un llençol dindiferència.
No em puc permetre estar vulnerable altra vegada, si és que potser un dia deixi de ser-ho.
No vull esbrinar-ho, no necessito saber, no puc arriscar-me.
La que haura de lluitar amb això sóc jo.
Sempre és així. Sóc fràgil, i quan em trenque, m'acabo tallant amb els mateixos trossos que em componen, i no creguis que és masoquisme, és més aviat la meva manera de sobreviure.
Si no estàs disposat a fer de mi la persona que et fa veure el món d'una manera més senzilla,. hauries d'allunyar-te.
T'ho dic ara, fes-ho ara.
Aquest és el moment, ara no et necessito però si et quedes, és probable comenci a fer-ho.
Però si decideixes quedar-te (i lamentablement, vull que ho facis) ajuda'm a sortir d'aquest infern.
Ajudam com ningú ho ha fet abans.
Et prometo que valdrà la pena.
