La Pableta
per en 7 Febrer 2011
1,116 Vistes

2 anys ja...

I per més que busco, només trobe un sentiment dins el meu cor.

Llàstima.

Per tu.

 

Tu vas ser qui  va "finiquitar" tot això.

El que buscava l'incident més petit pera retaure'm tot el que havia fet malament.

El que actuava, ja que em mostrava als demés com una "viuda negra", sense cor ni sentiments.

El que es mostrava als demés com una víctima de la meva crueltat.

L'únic que no va poder entendre com em sentia en un dels moments més difícils de la meva vida...

Em vas demanar que t'oblides i aixì ho he fet.

Es cert que em vas perdonar moltes coses, i t'ho agraic, però sempre que podies, em tiraves en cara tot el que havia fet malament, com si no resultés prou dur haver de conviure en el remordiment d'haver-t'ho fet passar malament.

 

Però ara he trobat a algú que m'ha canviat la vida completament.

Sense intentar-ho.

Sense obligar-me a res.

Algú al qui estimo com mai t'he estimat.

Algú que és capaç de recorre's mig mon només per veure'm.

Algú que cau bé a tots els meus amics, perquè saben que m'estima.

A ell li puc contar tot el que em passa pel cap sense tenir por a la seva reacció.

Puc mostrar-me tal com sóc sense sentir-me jutjada.

Ell no es deixa enganyar pel meu passat, ell confia en qui soc ara.

I, encara que em morgui, no el penso defraudar.

 

 

I saps que es el pitjor?

Que perculpa teva, també sento llàstima per mi.

Per haver-me arrastrat tant.

Per haver plorat.

Per haver pasat tantes nits sense dormir.

Per haver-me deixat la pell en canviar per tu.

Per haver-me cregut que jo era la unica culpable de tot això.

Per haver estat enamorada d'algú que ni tansols podia posar-se a la pell de la persona que, segons ell, "més s'estimava" per a saber com es podia sentir, només per no empassar-se l'orgull.


M'he cansat d'esperar a que et fages gran.

Jo vaig canviar de sopte, en l'època que més et necessitava. Quan tu no estaves.

Jo he esat ahi en les teues nits de desesperació, intentant fer-te somriure.

Donan-te consell, donan-te la mà.

I aixì m'ho pagues...

 

Aixì que insulta'm totel que vulguis a les meves esquenes.

Intenta'm deixar-me a l'altura del betún, saps que no ho aconseguiràs.

Amenaça als meus amics, si eres un poquet llest, sabràs que no es bona idea.

Saps que si jo no m'haguera posa't al mig milions de cops, a tu t'haguessin trencat la cara unes quantes vegades.

Aixi que ara...

Fes com si no t'importes.

En realitat els dos sabem que ets un covard.

Que a les nits plores perquè m'has perdut, perquè saps que ningú et donara el que jo et vaig donar.

Si, ara sóc freda...Però al cap i a la fí... He tingut el millor mestre, no?

 

Assumix-ho, m'has perdut

Pasa de mi!

Compra't un Furby i pentina'l.

 

Si no em pots veure feliç, et menges els mocs! Perquè ara ho sóc, sense tu i les teues bestieses.

 

Sense el teu orgull.

 

I per últim, no prometeixis res que no puguis cumplir, perque tots sabem que aquell "Nothing else matters" estava molt lluny de les teves possibilitats!


E-GO-IS-TA!
 

 

Publicat a: Reflexions
Ness
A mi també em passa el mateix. Coneixes algú i com més bé el tractes ell t'ho torna molt pitjor.
7 Febrer 2011