La Pableta
per en 11 Maig 2013
1,156 Vistes

Ets com un vici del qual no em vull desenganxar.

Una malaltia que em dóna la vida.

Aquesta bala que no esquives, perquè dins està millor que fora, encara escardan-te, encara arriban-te a matar.

T
orno perquè respirar és jugar a aquest joc, encara que ens saltem les regles, encara que jo sempre perdi.

Torno perquè encara que ets la bala, també ets qui la treu.

Torno perquè sense mort no hi ha vida.

Perquè ets les dues coses alhora.


Ploraré i ho sé.

Perdré altra vegada.

El problema és que m'agrada perdre, si és contra tu.

I plorar si és amb tu.

Em dónes el mateix que em treus.


No puc viure sense el joc, o sense tu
.

 

 

 

 

 

 

Per cert, que conny eren aquells anònims? Perquè m'he quedat pillant rotllos i sense entendre res...

Publicat a: Reflexions
Ness
subscric tot el que diu en Miquel respecte a l'escriptura
12 Maig 2013