Potser fa temps que no escric, però es que quan un és feliç tot el que l'envolta està de més.
Sempre he sigut una persona difícil, però amb tu tot es fa senzill i he d'admentre que es la primera vegada que no me'n penedeixo ni tinc por d'expressar els meus sentiments.
I no puc deixar de donar-te les gràcies per això.
Mai ningú havia aconseguit aquestes coses en mi, com ho has fet tu.
És tan inversemblant de vegades, tan genial, que tinc por de perdre't.
Puc afirmar i no m'equivocaria, que aquesta vegada és millor que totes les altres anteriors i ara ja no sé si sóc jo sense tu o ets tu sense mi.
Jo ja no sóc capaç de tenir-te a prop i no desitjar besar-te.
Ja no se que seria de mi sense les dos pigues de la teva orella dreta.
O que faria jo sense observar la forma en que arqueges les comisures dels llavis quan somrius.
Ja no seria capaç de viure sense el moviment que fas quan t'apartes el cabell de la cara.
O sense eixos ulls blaus que em trastoquen.
Mai he sigut d'escriure coses boniques i si ho feia era per reafirmar el que sento.
Però ara tot es diferent, amb tu sento més coses de les que mai m'he atrevit a sentir i això em reconforta.
No vaig a mentir-te, perquè mai he sigut de dir coses per dir-les ni de sentiment aartificials.
Només vull que això no acabi mai
Perquè bucava un sol inconvenient amb tu i ara l'he trobat i ara me n'he adonat de quin és:
M'has enamorat, com mai abans.
