login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: El meu jo en estat pur

Mai ets suficient

No us podeu ni imaginar com de difícil és viure dins el meu cap algunes vegades.

Es una por que sense més ni menys t'atrapa i l'única cosa que pots fer és esperar a que marxi prompte.

És la eterna sensació de que ara tot està essent perfecte, però que quan menys t'ho esperes, la cagarás.

El pensar un dia rere l'altre que no ets suficientment bona en cap dels aspectes de la teva vida. Que mai trobaràs treball, que no podràs fer sentir als teus pares que estan orgullosos de tu o que mai trobaràs a ningú amb la capacitat d'aguantar les milion d'imperfeccions que et formen.

Es molt dur mirar al futur i no veure res i, com no, agobiar-te.

El que més em costa en el dia a dia és intentar disfrutar del que estic vivint sense pensar constantment que tot té data de caducitat.

Comentaris (1)05-12-2016 00:43:53El meu jo en estat pur

Ser feliç i no trobar les paraules.

Fa molt de temps que no escric.

Suposo que això ja passa, no? Quan realment tens el que sempre havies desitjat (o més) no et pares en escriure quan d'agraïda estàs per tenir-ho i et limites a disfrutar.


Així que, sentint-ho molt, vaig a donar-me un temps per a buscar les paraules exactes per a plasmar tot això.

Espero tornar prompte.

Gràcies.

Comentaris (3)24-09-2014 16:11:16El meu jo en estat pur

El poc que sé de “La noia amb ulls de gat”

La noia amb ulls de gat es diu Alba, i va néixer un 16 d’Agost de l’any 94. Va viure fins als 18 anys en un petit poble de la Comunitat Valenciana, anomenat La Jana, rodejada de persones que l’estimaven i intentant que la seva raresa interior passés inadvertida entre persones que consideraven que tot allò que es sortia de la normalitat era qüestió de burla.

Però no cregueu que no va ser feliç, eh? Ella tenia alguna cosa especial, alguna cosa que va aconseguir que tot aquell que la coneixia desenvolupés certa simpatia cap a ella. Tenia ganes de viure, de treure somriures i de fer feliç a la gent, i si, es pot dir que està en procés per a aconseguir-ho. Ara mateix es troba vivint a Tarragona, estudiant treball social.

Pel que fa a la seva manera de ser, sempre intenta que la gent que la rodeja sigui feliç. Els seus amics i la seva família son els primers, i no dubta dues vegades a l’hora de defensar-los. Es podria dir que és extrovertida, però en realitat és la timidesa personalitzada, li costa molt treure conversació a aquells que no coneix, però agafa confiança molt ràpidament,

Li costa molt expressar els seus sentiments, potser per això mai han funcionat les seves relacions. Molta gent diu que el seu cor és com el gel, però no saben que a voltes fa vertaders esforços per a aguantar les llàgrimes, perquè si alguna cosa odia de debó, és que la vegin plorar.

També té coses roïnes, com ara que li pega voltes a tot, que a “cabuda” no la guanya ningú i que quan hi ha un enfrontament es passa de la ratlla. Perquè si, perquè sempre té alguna resposta sarcàstica per a defensar-se. Suposo que sempre està a la defensiva perquè té por que li fagen mal.

A voltes pot parèixer pedant, però res més lluny de la seva intenció, perquè la seva autoestima està molt molt molt per davall d’això.

Ella sempre creu que no és bona en res, però la veritat és que es sap les lletres de milers de cançons i té facilitat per memoritzar anècdotes o dades curioses.

Una altra cosa que em crida l’atenció d’ella és la seva manera de vestir. Sempre porta alguna peça de roba curiosa, perquè li encanta cridar l’atenció en aquest aspecte. No li agrada que la gent es limite a posar-se el que les grans empreses obliguen a posar-se. A més, té una obsessió pels barrets, que quasi ratlla l’exentricisme.

Sempre li han fascinat les modificacions corporals, ja sabeu, els pièrcings i els tatuatges. Sempre ha tingut la “tradició” de fer-se’n un per cada moment en la seva vida que creia que li havia marcat l’ànima. Ha arribat a portar-ne 8, però com totes les ferides, aquests pièrcings i el que significaven han cicatritzat, però hi ha una cosa que recordarà sempre, i que, per sort o per desgràcia, no cicatritzarà mai, per això ho portat tatuat a la monyica.

Està enamorada de Rafa Pons i de El niño de la hipoteca, encara que somia amb una altra espècie d’amor. Un amor amable i a la vegada salvatge, com el de Els Amants de Estellés. Una mescla de complicitat i passió d’aquelles que duren segles. Sabeu que vull dir? “Algú intel·ligent amb qui riure com a inútils”.

I sobre això, sobre l’amor, té milions de coses que dir, així com teories i supòsits i sobretot, un somni que espera compartir amb la persona indicada.

Per a més preguntes, a l’esquerra teniu l’ask.

Comentaris (4)21-01-2014 00:40:02El meu jo en estat pur

Ask.

Bé, no tinc molt que escriure. Només volia donar-vos les gràcies per als que em feu preguntes i em doneu consells per l'ask. Aquí deixo l'enllaç del meu prefil per a que vejeu les respostes (el posaré a la part esquerra del blog també, juntament amb el facebook, twitter i tumblr, per si us animeu a seguir-me)

http://ask.fm/SrtaEntelequia

La veritat m'ha fet molta il.lusió veure que no deixe els meus escrits en internet en va.

Ah! A l'usuari que m'ha dit per l'ask que faja un text presentant-me, serà el pròxin que escriuré. Gràcies per la idea.

UNA ABRAÇADA A TOTS!

Comentaris (0)17-01-2014 21:47:30El meu jo en estat pur

Adéu.

Vull sortir i oblidar aquesta merda.

Oblidar-e me tu, de mi, de tot el que fas per ajudar-me a caure d'aquest precipici.

Saps que amb només un grapat de paraules pots tenir-me o perdre-ho tot.

Em dius que no passa res, que tot està , i jo només puc escoltar sortir mentides de la teva boca.

Em mires i sé que alguna cosa ha canviat, alguna cosa no està on era abans.

Però ho torno a preguntar, i ho negues com un nen encapritxat amb els braços creuats, i no puc jugar aquest joc d'imbécils que un dia es fan faliços i l'altre s'odien.

Dóna'm alguna cosa seguar, dóna'm una raó perquè em quedi, perquè segueixi lluitant per això que ni arriba a ser amor.

Escolto el teu silenci retrunyir a l'habitació i ja no puc, ja no vull escoltar els teus dubtes, no puc entendre les teves certeses tan poc concretes.

Me'n vaig, me'n vaig amb la meva gent, amb la meva solitud, i la meva estima a un altre costat on siguin benvinguts.

Me'n vaig amb la meva ampolla de ginebra a celebrar o plorar que sóc lliure.

Que almenys una cosa és segura: no em necessites.

Llavors amor, jo me'n vaig d'aquí.

Et deixo amb aquesta vida que tant t'agrada portar, que et sigui lleu,, jo fins aquí arribe, no ho aguanto més.

Comentaris (2)08-06-2013 00:57:14El meu jo en estat pur

Rebuig.

Sí, li tinc por al rebuig.

Però no a qualsevol rebuig, sinó a aquell que prové de persones que m'importen, que estime i son indispensables en la meva vida.

Dipòsite molt de mi, de les meves expectatives en altres.

Deu ser perquè mai vaig satisfer les meves pròpies i espero trobar aquest tros perdut en un altre ésser.

Si et dic que no se que fer, que dir o com posar-li dos collons a certs temes, creu-me, ho dic enserio.

Em confonc amb facilitat, i li dono voltes a coses que no hauria de pensar ni un segon.

Ja ho sé, hauria d'aprendre a deixar enrere el que està en el passat, i no remenar records que sé que em faran mal...

És només que de vegades, només a vegades val la pena, intentar, una vegada més, reparar el que un dia es va trencar, el que m'importa, el que vull tant que sóc capaç de deixar el meu orgull de banda i fer el que sento.

I se quins són els riscos, però em sotmeto a ells, perquè això és el que es fa quan t'estimes a algú fins a tal punt que no t'importa el seu present, ni el seu passat ni el seu futur, només tens la convicció que vols compartir un tros teu amb ell.

Sentir per una vegada que així com el meu dolor és el seu dolor, els moments d'alegria i felicitat també ho poden ser.

Et demano per favor, no facis el que els altres, no m'oblidis, no em deixis anar.

Vull que sàpigues que aquí estic, disposada a quedar-me si m'ho demanes.

Comentaris (0)25-05-2013 15:19:39El meu jo en estat pur

Seré breu.

Últimament no em vec amb cor d'escriure. Moltes coses passen per la meva ment, però cap d'elles es mereix una entrada en aquest blog.


No sé quan de temps estaré "de baixa" però espere que en breu pugui tornar a omplir les vostres estones mortes de paraules boniques.


Acabe de fer-me un nou twitter, per si voleu seguir-me, l'usuari és @SrtaEntelequia .

Gràcies a tothom, espere tornar aviat,

Comentaris (12)30-04-2013 15:06:38El meu jo en estat pur

“Los mejores comienzos vienen de los peores finales.”

Potser siga una de les veritats més inmenses que la humanitat ha tingut el plaer de descobir.


Ahir aquesta frase em va tindre tot el dia pensant.


Vaig pensar, com no, amb ell. Amb la pèrdua d'una de les persones que més m'he estimat en aquesta vida, de com el temps passa, de com no hi ha dia que no recorde la calor de les seues abraçades... De
com poc a poc te n'adones de que la vida continua i et promets a tu mateixa que el seu somriure serà el motiu pel qual lluites, minut a minut, dia rere dia.

També em va fer pensar en els moments en els que m'he sentit sola, sense ningú al qual poder-li contar el que sentia. Moments en els que te n'adones de que hi ha gent que infravalora moltissim paraules amb tanta força i poder com “amor” o "amistat".

D'altra banda, també vaig pensar en com de difícil es fa continuar amb la vida. Deixar de veure les mateixes cares tots els dies, canviar de ciutat, canviar de rutina... Vaig recordar com les primeres setmanes esperava amb desig el cap de setmana, per a poder arribar al poble, veure a la meua gent, sortir de festa i tornar a abraçar a aquelles persones que ho han sigut tot durant tant de temps.

Aquesta frase em va fer pensar en tantes coses...

Però després d'unes 24 hores reflexionant, vaig arribar a la conclusió de que aquesta etapa ha finalitzat. Gràcies a aquesta frase me n'he adonat de que m'he convertit en algú totalment diferent en molt poc temps.

Avui, puc dir amb orgull que he perdut aquella por al compromís que em caracteritzava, he aprés a dir “t'estimo”, a expressar afecte... He aprés que la veritable felicitat es troba en aquells moments que, casualment, no pots contar a ningú, rodejada de les persones que més signifiquen per a tu. Persones que et fan vibrar, que et posen la pell de gallina, que fan que el teu estat d'ànim canvii radicalment en qüestió de segons, que fan que quan estas al seu costat sentis que res roí pot passar. Aquells amics, familiars i altres persones que t'estimen de veritat.

Avui, he arribat a la conclusió que quasi estic sentint allò que tot ésser humà busca: la felicitat. I, en efecte, estaría tocant el cel amb els dits ara mateix, si el meu Caxull estigués ací per a deleitar a totes aquelles persones que han tingut la fortuna de coneixer-lo amb la brillantor dels seus ulls.

A tots aquells que sabeu que sense vosaltres no sería res, m'hagradaría dir-vos una cosa: Gràcies per fer-me feliç, de tot cor.
Comentaris (3)27-11-2012 22:35:50El meu jo en estat pur, Fins linfinit i més enllà

Gràcies.

Per a tots aquells que temporalment passeu a visitar aquest petit racó de la meua ment, una i mil gràcies.

La veritat, ahir se'm va ocorrer posar un contador de visites i el resultat m'ha sorprés moltissim. No sabia que tanta gent visitava aquest blog i no he pogut evitar emocionar-me.

Gràcies a tots per ferme sentir un poc menys aïllada del món.

Ah, he posat ahí en un cantonet altres llocs on em podeu trobar, per si algú té la curiositat de seguir-me. La veritat es que m'encantaria saber més de tots vosaltres.

Un bes a tothom :D

Comentaris (3)24-04-2012 20:05:55El meu jo en estat pur

Com m'agradaria

M'agradaria, és més m'encantaria, tornar a viure una nova història d'amor.

Una història plena d'il·lusions, de testimos, de sentiments.

De tornar a córrer riscos, d'aquestes trucades a les tantes, d'aquest trobar a faltar tan gran.

I és veritat que sense amor no hi ha res, sense sentir, sense estimar, res tindria sentit.

Penso que en part no vull enamorar-me, ja que totes les coses bones sempre s'acaben.

Però l'esperança de trobar alguna cosa millor, alguna cosa nova, em pot.

Sempre vaig ser una nena que s'il.lusionava amb tanta rapidesa que després li costava l'obrir els ulls a la realitat.

Ara ja m'he acostumat a aquest dolor.

M'he acostumat a haver de aguantar amb el que ve, a saber perdre.

Si, reconec que m'encantaria trobar algú de veritat, m'encantaria viure una història inoblidable, però he arribat a la conclusió que he llegit massa llibres i els finals feliços no existeixen sempre en la realitat.

Que el per sempre, sempre s'acaba.

Els testimos aquí, es diuen sense sentir res.

Les promeses es trenquen amb massa facilitat i el cor arriba un moment en què no aguanta més.

Comentaris (1)05-09-2011 21:47:36El meu jo en estat pur, Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Saps quins han estat els millors regals que he tingut en aquesta vida?

La teua veu.

El teu somriure quan més la necessitava.

Quan la teva mirada es troba amb la meva i els dos somriem amb complicitat.

Quan recolze el meu cap al teu pit i sento la teva respiració.

El que et quedes mirant-me, et mire i em diguis que estic boba sense venir al cas.

Que em facis descollonar del riure per qualsevol estupidesa.

Poder abraçar-te quan tot va malament, encara que fa temps que m'agradaria tornar-ho a fer i alguna cosa m'ho impedeix.

Un bes a la galta d'aquells que em donaves abans.

Aquell sms després de... bé, ja saps... aquell que deia que no em tornaries el cubata que em devies.

Aquella setmana a Sevilla que em va fer veure com n'ets d'expecial per a mi.

Aquell temps en el que només existiem tu i jo, sense terceres persones, quan de veritat erem siamesos.

Sentir aquesta sensació d'impotencia al pensar que no tornarem a ser el que erem i donarme'n compte de que estic disposada a fer el que siga per a que ho tornem a ser.

Que al estiu, puges a la meva habitació i me la possis cap per amunt.


Però saps quin és el millor regal de tots aquests?


Que puc reconèixer sense cap vergonya que et necessito i que sense tu, em moro.

Comentaris (1)26-07-2011 00:27:41El meu jo en estat pur

Hoy te preparas para el golpe más fantástico...

...porque hoy empieza la revolución sexual!

Com una imatge val més que mil paraules, aqui vos deixo una foto d'ahir a Sant Rafel del Riu, que, com bé ha dit Maijo a la piulera, va se inmillorable!

i també vos deixe la que pareix que serà la cançó que marcará el meu estiu 2011

Comentaris (0)17-07-2011 20:51:54El meu jo en estat pur

FRASES CÉLEBRES :)

Avui, mon pare m'ha ensenyat un llibre.

Cosa no molt rara en ell, ja que es tanta mant de la literatura com jo.

El que diferencia aquest llibre dels demés es que per a ell (i també per a mí) això és un tresor.

El llibre consta ni més ni menys que de 30.000 frases célebres ordenades per ordre alfabetic i per autor.

I com m'agradaría que puguessiu disfrutar d'aquesta obra d'art vosaltres també, quan escriga un text intentaré posar-vos una frase d'aquest llibre.


Ahí va la d'avui:


"No hi ha res més poètic ni més graciós que l'amor de dues persones que mai han parlat d'amor." (Severo Catalina)

Comentaris (1)16-07-2011 00:17:45El meu jo en estat pur

Ja n'hi ha prou!

Començo a estar cansada d'aquesta inestabilitat emocional.

Bé, més ben dit inestabilitat general.

No puc dir que avui alguna cosa sigui estable en la meva vida.

Sento que res està on ha d'estar.

Que ni tan sols jo sóc al lloc adequat.

Dos
passos endavant, tres cap enrere, i així.

He d'admetre
que va poder resultar divertit en algun moment d'aquesta etapa, però ja no és així.

No vull passar-me la resta de la meva vida valorant que part de la balança s'inclina més, ni vull preguntar-me cada dia si això o allò val la pena.

Estic
pagant un preu massa alt, i el pitjor de tot és que desconec si ho faig per mi mateixa, o per demostrar-li al món que puc sola amb tot.

Sento
que estic pujada en una atracció de fira, adrenalina en la pujada i volta en la baixada.

Massa
velocitat, massa tot.

I tinc por.

La única cosa que necessito és un t'estimo dels teus llavis...



Comentaris (0)15-07-2011 01:22:33El meu jo en estat pur

Un dia qualsevol...

Un dia qualsevol, sona el telèfon.

-Si?

-NO!

-No que?

-(Ell riu) No saps qui soc?

-No.

-Doncs jo si que se qui ets tu, tu ets l'Alba Terrades, la que volia ser un pony rosa.

-No em sona la teva veu

-Pensa un poc i veuràs.

Et diu el seu nom, parleu una bona estona.

Fa quasi dos anys que no el veus.

Només has parlat amb ell en ocasions puntuals.

Li contes la teva vida, ell et conta mitja de la seva.

Parleu i parleu.

Va passant el temps i ara no podeu estar ni un dia sense varlar-vos.

T'ha ajudat a somriure.

A superar petits problemes.

Has trobat a algú tan peculiar com tu.

Que enten la teva forma de pensar.

I saps que es el millor?

Que te l'estimes tant que enamorar-se d'ell es quasi impossble.

Comentaris (0)07-07-2011 14:26:45El meu jo en estat pur

Brindem una vegada més!

Pels que van dir "no m'agrada" i van acabar junts i enamorats.

Per les persones que ja no estan al nostre costat i les que segueixen amb nosaltres i donen sentit a les nostres vides.

Per aquestes persones que ens van tenir i no ens van valorar.

Per aquesta persona que et trucava 70 vegades al dia i avui ni et saluda.

Per aquestes persones que volen fotre't la vida i que el que aconsegueixen és fer-te riure.

Perquè un dia cadascú rebi el que es mereix.

Per tots aquests consells que li serveixen a altres menys a nosaltres mateixos.

I sobretot per aquests amors que van deixar empremta i no van voler quedar-se per sempre...

La vida és desert i oasi, ens fa caure, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.

Per tots els encerts i errores.

Brindem per tu, per mi i pel plaer d'estar vius.

Comentaris (1)21-06-2011 21:28:29El meu jo en estat pur

Poesía Básica

Poema introduït a la cançó "Rojitas las orejas":

Tengo ronca el alma de quererte
en esta soledad llena que me ahoga;

tengo los ojos llenos de luz de imaginarte
y tengo los ojos ciegos de no verte;

tengo mi cuerpo abandonado al abandono
y tengo mi cuerpo tiritando de no poder tocarte;

tengo la voz tosca de hablar con tanta gente
y tengo la voz preciosa de cantarte;


tengo las manos agrietadas de la escarcha
y tengo las manos suaves de en el cielo acariciarte;

tengo soledad, luz, alegría, tristeza,
rebeldías, amor, sonrisas y lágrimas...

Y también te tengo a ti, preciosa,
caminando por las venas con mi sangre.


ExtreChinato y Tú


Comentaris (1)16-05-2011 23:56:23El meu jo en estat pur

Algun dia cauré, però no serà avui ni serà per tu

M'han decebut persones que mai havia pensat que ho farien, però també he decebut jo a altres, segur.

M'han fet feliç persones que vaig pensar que a la vida aconseguirien alguna cosa de mi.

He donat abraçades per protegir a algú del món.

M'he rigut en situacions en les que no havia i també he plorat en els moments menys oportuns.

He fet amics eterns i encara més, enemics.

He estat rebutjada i també he estat estimada.

He viscut d'amor, he viscut depenent d'algú com una completa idiota, però he estat fotudament feliç.

He plorat escoltant moltes cançons i veient fotos, recordant moments íntims, passant per molts llocs i sobretot, parlant per telèfon.

M'han fet sentir-me viva.

M'he fixat en moltes persones.

M'he enamorat d'algunes somriures en una dècima de segon.

I he viscut, estic vivint i seguiré fent-ho, a cada segon que passi.


Comentaris (0)29-03-2011 23:31:14El meu jo en estat pur

Me conformo con bailar un rato con la felicidad...

Ja vaig perdonar errors imperdonables.

Vaig intentar substituir persones insubstituïbles i oblidar persones inoblidables.

Ja vaig fer coses per impuls.

Ja em van decebre persones que vaig pensar que mai em decebrien, però també jo vaig decebre a alguns.

De vegades vaig abraçar per protegir.

Rigué quan no podia.

Ja vaig fer amics que crec que són eterns.

Ja vaig estimar i vaig ser estimada, però també vaig ser rebutjada.

Ja vaig estimar i no sapigué fer-ho.

He cridat i saltat de felicitat.

Ja vaig viure d'amor i vaig fer juraments eterns.

Però vaig fallar moltes vegades.

He plorat escoltant música i veient fotos.

He trucat a algú només per escoltar una veu i m'he apasionat amb un somriure.

Vaig pensar que moriria de tanta tristesa.

Vaig tenir por de perdre a algú especial, i va acabar perden-lo, però vaig sobreviure.

I encara vic; plena d'errors i defectes.

I a qui no li agradi, que es doni la volta i no miri

Trigo molt en arreglame.

Odie els problemes i a les noies que es regalen només per una cara bonica.

M'encanten els cds antics i vagueje en vacacions.

Canto quan vull, quan estic trista per a alegrar-me i quan te'n vas per consolarme.

Vaig al cinema sempre que puc i m'encanta que tot faja olor a colònia.

Que em deixin amb ganes de més per a mi és pecat, qui no adori la meva personalitat té un problema i ademés es culpa seva, no meua.

Qui es perdi amb mi una nit, desperta al matí amb un bon somriure.

Qui m'ensenyi a no dir paraulotes és un geni.

I qui em digui quem'he rendit massa d'hora, no ni idea del que sóc capaç de fer.

Comentaris (0)09-03-2011 21:18:37El meu jo en estat pur

Les meves normes a partir d'ara...

1.Has pogut fins ara, no et rendeixis.

2.Mejor viure a crits que amb el ulls tancats.

3.Ets teva i no dels altres


4.No barregis el verb estimar amb la velocitat.

5.Tot el món un somni, no t'encarreguis de destrossar-lo.

6.No barregis, si és possible, la sal i la llimona. (Aquesta combinació sempre t'ha portat problemes)

7.El temps no entén de valents, amor.

8.Clara i concisa fins i tot en la mirada.

9.El cor memòria, no t'oblidis.

10.El paper del bany és massa suau per a plorar-lo.

11.El partit no acaba fins que un de dos marca gol.

12.El èxit només és abans que el treball en el diccionari.

13.El cigar 'de després' és l'únic sa.

14.La enveja sempre et condueix a l'arrogància.

15.En cas de dificultats, torna a casa.

16.No hi ha manual titulat: 'La vida per ximples'

17.Estimat.

18. Estima'l

19. Dir-li que l'estimes

20. 'El rockn'roll no està fet per als compromisos, petita.'


He canviat, ara toca demostrar-t'ho

Comentaris (1)10-01-2011 17:44:47El meu jo en estat pur

El més bo/roïn del 2010

El pitjor de 2010

-La inseguretat.

-Els plors.

-Les ganes d'abandonar.

-La por a caure.

-El botelló al Poli.

-La resaca.

-La distància.

-El fi d'una història preciosa.

-Les baralles.

-Els crits.

-La maleconia.

-Sentir un buit on deuria estar el cor...

-El sentimentde soletat.

-Perdre a algunes persones per no saber dir el que sents.

-La hipocresia.

El millor del 2010

-Oriol

-Gypsis

-Natros y avan

-Viejales

-Les 3es 4es i 5es oportunitats

-Els somriures

-Les mirades

-Que una persona torni per a que l'estimos, encara que només siga per una nit.

-La complicitat amb la gent que de veritat t'estimes

-Donarte'n compteque no estàs sola.

-Premi Casimir Melià

-Festes'10

-Piscina

-Viatges a Vinaròs

-Joanet! :)

-El flog

-Les persones que he conegut en ell

-Descobrir que hi ha persones molt a prop que de veritat valen la pena...

-Les animalades...

-Les nits de festa

-Orquesta de Batxiller

-Dídac

-Xavi

-Karaoke

-Els bonts moments en la gentque t'estimes

(El succés que s'endú la palma del millor del 2010 el publicaré en el pròxim article!)

Comentaris (2)28-12-2010 15:29:43El meu jo en estat pur

L'Elecció

Elegeixo viure en el passat.

Elegeixo quedar-me sola, una vegada més.

Se que aquesta elecció no canviarà les coses.

Però l'altra opció tampoc canviava res.

Ni tu tornaràs a parlar-me, ni ell arribara a estimar a algú com jo.

Aixì que he decidit triar-te a tu,que m'has donat tant.

Tinc el presentiment (i m'agradaria equivocarme) de que torna la noia de metall.

Aquella que no te cor, perquè un dia algú li va robar.

Aquella que va vagant pel món robant el cor de totes les persones que la coneixen de veres, en busca d'algún que li ompliga eixe buit que van deixar.

La noia de metall que una vegada va plorar...


Bon Nadal, de part d'una ment capgirada i plena de duptes

Comentaris (0)24-12-2010 15:06:29El meu jo en estat pur

"Hauriem de plantejar-nos ser alguna cosa més que això"

Mai hauria pensatque aquestes paraules (o unes similars, però que volen dir el mateix) sortirien de la teva boca.

Però el que has fet desprès per a que la cosa seguisca endavant, no em sorpren.

Típic de tu...

Dir una cosa i desprès no recordar-te'n...

Deixar-me en un pam de nas i fent-me il.lusions del que tu i jo podriem ser.

Tant de bo la gent amb qui he parlat tinga raó i això només sigui una màscara.

Tant de bo sigue veritat que t'agrado...

No estic segura del tot, però vuic escriure sobre tu a partir d'ara.

Vuic escriure que ens estimem i tot és perfecte...


Vuic que ens desgastem la pell...

Vuic que em facis pesigolles al coll, que em diguis que tinc molta autoestima, que em miros amb eixos ullassos i la cara de boig que tens...


Necessito que Joan tinga raó, que en veritat m'estimes, però que tens por a dir-m'ho.


Perque jo crec que m'estic enamorant de algú que nodeu pensar en mi ni una milionèsima part del que ho faig jo...

Comentaris (0)16-12-2010 22:23:52El meu jo en estat pur

Hipòcrites.

Ho he escoltat, llegit i vist.

Aquesta capacitat que tenen les persones per dir dues paraules, aquestes dues paraules que no haurien de dir tan esporàdicament com ara es fa.

Aquestes paraules haurien de ser propietat de gent que sí que sàpiga el significat, de persones que hagin lluitat per aprendre a dir-les.

Perquè aquestes dues paraules no són "de usar y tirar":

I em fa ràbia perquè a mi m'ha costat aprendre a vocalitzar-les, em fa ràbia perquè sé el seu significat i perquè em va costar molt de temps ficar-les en el meu vocabulari.

Haurien vendre's al millor postor en sentiments, la gent hauria de tenir drets sobre elles, però també obligacions.

I ara ho veus per tot arreu "Hola Elena, t'estimo", però la persona que ho diu acaba de conèixer a Elena.

Crec que aquestes dues paraules són com les millors sedes, necessiten temps i dedicació perquè algú valori el seu significat i el treball que ha costat arribar fins a elles.

Per això ara em quedo amb un altre tipus de paraules, les que no són parlades.

Em quedo amb la seva obrir i tancar d'ulls.

Us deixo tots els meus "t'estimo" que des d'ara ja no els necessito.

Comentaris (0)03-12-2010 22:05:45El meu jo en estat pur

El temps passa i tot és diferent

Ja fa un mes que tot ha deixat de ser com era.

Que he tret a passejarel meu jo vertader.

L'he deixat ser com és.

Transparent.

Si analitzo tot el que ha ocorregut durant aquest mes em dono compte de que la meva vida ha donat un gir de 360º.

Durant aquest mes he passat per tots els estats d'anim possibles (i impossibles també).

He plorat d'alegría i he rigut com una inútil de tant plorar.

He passat pàgina en quasi tots els sentits.

He ajudat a qui m'ho demanava i me'n he donat compte deque no val la pena, perquè a la mínima eixes ganes d'ajudar als demés es tornen en contra teua, i la persona ajudada no ho valora, només busca el mínim incident per capgirar-ho tot.

Així que ara sóc egoista i només ajudo a les persones que se que no em fallaràn.

I m'agrada.

Hi han noves persones que m'empenyen a dibuixar un somriure en el meu rostre tots els matins.

Que poc a poc es van fent més i més importants a la meva vida, tapant els forats que altres persones han anat deixant en el meu cor

D'altres m'han demostrat com son en realitat i gràcies a això he aprés que encara que conegues a algú de tota la vida, la seva manera de ser vertadera acava eixint deixan-te amb un pam de nas.

I altres persones que sempre han estat ahí i mai els hi havía prestat massa importància demostren, en els moments dolents, que faràn qualsevol cosa per ajudar-te a creure, de nou, en el meu propi somriure.

Gràcies a aquestmés la meva vida ha millorat...moltíssim!

I de tot cor, espere que no decaigue!

Sabeu que?

Tinc una costum, cada vegada que vuic passar pàgina, em canvie de pentinat, com si en els meus cabells continguesen tots els mals moments viscuts.

Però, quan em pasa alguna cosa vertaderament dolorosa, em faig un forat a l'orella, aixì, encara que oblide l'ocorregut tinc una marca que em recorda el passat.

Com una màrca de guerra

Comentaris (2)12-11-2010 16:53:32El meu jo en estat pur

Mandibul.la afilada (Carles Alberola)

-A veure... tu saps que hi ha una teoria que diu que has d'eixir amb dotze homes per tal de trobar el teu princep blau?

-Això diuen

-Doncs es mentira

-Ja ho se, tu n'has nessecitat trenta-quatre

-No, el vaif conéixer en COU

-Que?

-Si

-No fotes...T'has enrotllat amb Don Tomàs?

-Pero, que dius?

-I que farem amb la cubana? Be, ja men encarregare jo d'ella...

-Perquè m'ho poses tan dificil?

-(Comença a ballar salsa) Haure de fer unes classes de salsa que ja ni men recorde

-Estic enamorada de tu (Ell deixa de ballar)

-Q...Que?

-T'estime

-Que m'estimes?

-Sí

-Has begut massa

-No

-Doncs, jo si. Ja no se ni el que escolte

-Sempre t'he estimat

-(Riu) Aço m'ho he de creure?

-Es la veritat

-Esclar, per aixo et cases amb aquell el mes que ve.

-Si tu m'estimessis no ho faria

-Ets la mateixa de sempre, segons bufa el vent...

-Les persones canviem

-Si, tu has canviat de parer en deu minuts, com sempre

-Per què no em creus? Saps que la nit que ens vam coneixer canvià la nostra vida.

-La meua es posa al revés

-Portava aquest mateix vestit, te'n reocrdes

-No ho oblidare mai

-No me l'havia posat de d'aleshores.

-Mira...

-De fons sonava una cançó

-Era una discoteca, que vols que sonara...LA SIRENA D'UNA AMBULANCIA?

-Era una cançó de Police, el canvi al lent. No ho recordes?

-No

-Jo et donava l'esquena i de sopte ens vam mirar

-De casualitat...

-No haviem parlat mai pero ens posarem a ballar i...

-I que?

-I tu em vas besar

-Devia ser sense voler...

-(Riu)Com si pegares segells

-Que? (Ella l'imita besant, utilitzant la llengua com si pegara segells. Ella riu) I aleshores te n'adonares que jo era l'home de la teua vida no?

-No, va ser ballan. Vaig notar alguna cosa especial ballant amb tu...

-Que et xafava...

-Ho feies tan tendramen que va ser màgic.

-Magic! Ai! Que magic que va ser! (Ella assenteix) I què passà a Aigues Vives perque canviares de parer?

-No ho se, no ho recode

-Aixi de senzill? Canviares la meua vida de dalt a baix, d'una trompada. Quan comencàrem a sortir jo pensaba que estava revivint el conte de la bella i la bestia. Tots es buraven de mi, ningu donava un duro per nosaltres pero...

-Pero vam durar sis mesos

-184 dies duant els cuals canviares el meu aspecte fisic, psiquic i quimic.

-No

-Si! La gent deixà d'esternudar quan jo passaba pel costat. Pero el mes important de tot va ser que confiares en mi.

-Si

-M'espentares a pintar.

-Perque tenies talent.

-Mentida! Jo pensaba que ho feies per mi pero no era aixi. Tu estabes buscant a algú. Algú que desconixies que no savies on estaba i en mi trobaries un exelent banc de proves.

-Ets injust

-Pero els experiments tard o d'hora s'han d'acabar i a les convivencies la senyoreta va decidir canviar el prototip ribaranc que no estaba malament, tot siga dit, per un monitor polones que pintava amb els peus.

-Era suec

-Suec! En la teua familia ho porteu en la sang.

-Atén! Que ma mare se n'anara a comptar el pa i tardara cinc anys a tornar no vol dir res.

-No. I que em dius de la teua germana?

-No tingue sort

-Ja a Australia se n'anà buscant l'home de sa vida

-Be! I allà es casà amb un cambrer que resulta ser de Catarroja. I que?

-No. I que mes?

-I que traficava amb caimants. (Ell riu) Però ella no ho sabia.

-Un exelent currículum familiar!

-Pero tot aço no te res a veure amb nosaltres.

-Res!

-A més la culpa va ser teua

-Meua?

-El numeret del suicidi va res patetic

-Em vaig beure un quilo de pintura plastica per tu.

-Mesclada amb orxata!

-Perque tinguera millor gust!

-No he vingut ací a parlar de tot açò

-Ja ho veig ja

-Per que sempre hem de parlar del passat?

- PERQUE NO TENIM FUTUR

Comentaris (1)07-11-2010 16:27:57El meu jo en estat pur

Pornografía emocional

Avui m'estimo a mi mateixa.

Avui estimo a la meua tripolaritat.

Avui us mostrare el meu cor.


Allà va

Audrey no volia estimar.

Amelie no podia.

Però Margot volia.

A Audrey li van trencar el cor amb setze anys, quan se'n va donar compteque és molt dificil suportal la incertesa i la impotència al estimar algú.

Als disset es va armar de valor, i es va declarar amb cadascuna de les parts del seu cos a un noi inadecuat, i aquest la va tractar com unes escombraries.

Després simplement no ho va tornar a intentar.

Amelie creia no tenir la capacitat d'estimar, com si en néixer li haguessin extirpat els sentiments del cor i només pogués pensar.

Així que per a ella, estimar sempre va ser una utopia.

Follava per necessitat física, amb homes guapos, rics i intel.ligents, i després els enviava a passeig.

Als seus vint-i-cinc, havia tingut quatre cites romàntiques de les quals havia sortit corrent i molts amics amb dret a tocar, qualsevol òrgan excepte el cor.

I Margot estava enamorada, fins a les empentes.

Estimava amb cada porus de la seva pell, sabia del cert que estimar era el millor que li havia passat a la vida i cada dia en llevar es tocava el cor per por que el vermell, de sobte, destintés.

Comentaris (5)03-11-2010 20:57:53El meu jo en estat pur

Distinció entre amor i sexe...

El sexe no és perillós.

El perillós és l'amor.

El sexe pot fer mal, alguna que altra vegada.

L'amor al final sempre fa mal.

El sexe és una elecció, pots triar anar al llit amb una persona o no fer-ho.

Però no pots triar enamorar-te d'algú.

Això simplement passa.

El sexe no és un error. No és una cosa del que penedir de per vida. No és una cosa que ens magulle, que ens corrompi per dins, que ens trenqui les entranyes.

L'amor és destructiu, cec i etern.

El sexe és lliure, l'amor és exclusiu.

Pots anar a dormir amb moltes persones, però només t'enamoraràs d'una.

Pots sentir alguna cosa increïble per diverses persones al llarg de la teva vida, però només estimaràs una vegada.

Només hi haurà algú que sigui capaç de destrossar la vida, de desmuntar tot el que vas crear, de donar-li voltes i voltes al teu món fins deixar-te completament descol·locada.

El sexe té color, té gust i té olor. Té so i té cara.

L'amor no té res.

Pots definir el sexe, però no pots definir l'amor.

Potser sí que pots parlar de com et sents quan estàs enamorada, però no pots evitar posar un exemple.

Un orgasme pots explicar-ho, i fins i tot simular-lo.

L'amor no es simula, mai.

Qualsevol pot tenir sexe, però no qualsevol pot sentir amor.

Per al sexe s'està preparat, un sap quan vol fer-ho, on, com i amb qui.

Per l'amor mai s'està preparat.

Una no decideix enamorar-aquí i ara.

Simplement, passa.

Comentaris (8)18-10-2010 19:45:09El meu jo en estat pur

Això que ni tu, ni jo tenim.

Alguns en diuen ànima.

Altres llum.

Altres nosequé.

I altres màgia.

Jo no sé el que és, i molt menys sé quin nom donar-li.

Ni tan sols crec que tingui un nom.

Crec que és un tot.

O alguna cosa que ho és tot.

Sí, més aviat això.

Una cosa que ho és tot.

Una cosa que distingeix a una persona de la multitud.

Una cosa que eleva a algú per sobre de qualsevol altre.

Una cosa que tothom nota i ningú sap explicar, ni definir, ni tan sols parlar-ne.

Ho veus en els seus ulls, en la forma tan fantàstica de barrejar les paraules quan parlen.

El notes en el moviment de les seves mans quan tracten d'explicar alguna cosa i en com fusionen el cos amb la veu per expressar-se.

Són màquines més perfectes, més lleugeres, més ràpides que qualsevol altre ésser humà.

Se sent a quilòmetres.

Tots ho notem, sabem que ho notem i que és diferent, que sap bé, que és agradable, però no tenim ni la més remota idea de què collons és.

Encara que som molts, hi ha poques persones que el tinguin, així que no qualsevol té la sort de trobar-lo en el camí.

Per això, de vegades, estic en una conversa i intento explicar-ho, intente que els altres m'entenguin i no poden, senzillament perquè mai no han conegut a ningú així.

I és una pena.

Jo, de vegades, surto de mi i em miro des de fora, la meva manera de parlar, de moure les mans, el cos en general, la veu ... el tot que em compon i el buit de no tenir-lo.

Fa que em posi nerviosa.

Perquè no el tinc.

No el trobo.

I no noto que els altres notin res estrany en mi.

I em fastigueja.

Em fastigueja moltíssim perquè no és una cosa que es pugui aconseguir amb treball.

És una cosa innata.

Una cosa que hi és, en l'univers, i que de tant en tant els déus reparteixen aleatòriament a personetes amb la intenció que siguin diferents.

I sí, tots som diferents, obvi.

Però aquestes persones estan per sobre de tot.

Potser perquè hi ha poques, i el diferent agrada.

O potser perquè el que ells tenen és l'única cosa que encara no està en venda.

Perquè són persones addictives que estan per a tota la vida i que tenen una cosa tan fantàstica que és impossible que no brillin tota l'estona.

Comentaris (1)27-09-2010 21:57:06El meu jo en estat pur

Merci a tots! :)

- Jo, en un futur, vull ser escriptora .- dic quan em presento a algú.

I, tot seguit, m'adono que ja ho sóc.

Ho sóc perquè escric i estimo escriure.

Què més cal per catalogar-me d'escriptora?

Les paraules boniques que els altres puguin dir sobre les teves pròpies paraules (sense coneixer-te) no té cap preu.

No pot pagar-se amb diners.

Que si m'agradaria publicar llibres?

Obvi.

A qui no?

Però, mentre que creixo i agafo històries noves, em conformo amb seguir publicant a internet i somriure quan una sola persona para el seu món cinc segons amb l'única intenció de llegir les paraules d'una completa estranya.

Això, per a mi, és un regal.

Avui estic eufòrica perquè van ser força persones les que em van regalar paraules boniques.

Avui volia donar les gràcies als que paren les seves vides per introduir-se en la aquí escrita.


Merci a tots! :)

Comentaris (0)01-09-2010 13:07:15El meu jo en estat pur

I el segon premi del XIX Certamen Literari “Casimir Melià i Tena” d'Albocasser és per a... Alba Terrades Gauxax!

I ahí va:

La vida sense tu


Mentre tot el que conec es veu sotmés a una dictadura, jo intente ser diferent. Lluitar per un futur ple de llibertats i de pensaments sense represió em manté viu. Em vec obligat a fugir, no és fàcil, però és necessari, ja que no tots veuen amb bons ulls la meva forma de pensar i de ser.


Mai he sigut com els altres, sempre he sigut diferent, des del dia en que nasqué. Ningú, ni jo mateix sé qui soc en realitat. Per a alguns sóc Teresa, per a altres Florencio, pero tots em coneixen com “La Pastora”.


He sigut temut, odiat, respectat, víctima de burles i perseguit per molta gent. He sigut un maqui, algú que no es conformava amb el silenci quan podia llluitar per un futur millor.


Però, poques persones s'atreveixen a veure'm com el que sóc: una persona. Algú capaç d'estimar. Algú amb sentiments. Algú amb sang a les venes.


La meva vida ha sigut marcada pel dolor. El dolor de no ser comprés i el dolor de perdre a qui s'estima. El dolor de veure la mort de ven a prop.


Vaig estimar com ningú ho ha fet mai, a algú que em va ensenyar que la vida no és vida si la controlen els altes.


El seu nom sonava quan era pronunciat com una lleu brisa d'estiu dins el meu pal.ladar. No recorde ni el moment exacte ni el dia en el que ens vam coneixer, però aixo és el que menys importa.


El que importa de veritat és el que vam viure junts. Els records que em queden per recordar i aquells moments en els que el món estava fet per a nosaltres.


A voltes dubtava de que ell m'estimés tan com deia. No sabía si tot això era real, perquè al cap i a la fí, la felicitat només és una meta a la que tots pretenem arribar


Però jo, al seu costat era capaç de tastar eixa felicitat. Era capaç de sentir-me especial i capaç de fer que milions de persones m'escoltessin.


Va ser qui em va ajudar a sobreviure, a no rendir-me mai i a lluitar contra les cadenes que ens aferraven a una forma de pensar que no ens corresponia. Sempre va estar ahí i ara, al recordar-lo el trobo moltissim a faltar.


Ell va marxar de forma involuntària, una nit en la que l'olor a pólvora i a sang feien de l'aire que es respirava una arma letal.


Entre crits, bales i desesperació fuigem de l'enfrontament. Preteniem oblidar-nos de la política i viure l'un per a l'altre.


Però, no va ser aixì. Sempre hi ha alguna cosa que falla, res es perfecte. Quan som felisos de veritat, sempre hi ha alguna cosa que ens espatlla aquesta felicitat.


La mort el va trobar. Una bala va surgir d'entre la pols i el va atravessar. Aqueixa felicitat de la que vaig gaudir amb ell es va esfumar en menys d'un segon.


Va morir als meus braços, entre la mescla que formaven llàgrimes i sang. Jo vaig fugir com vaig poder entre cadàvers de persones que havíen sofert el mateix destí que ell.


El meu cor es va quedar amb el seu i mai més vaig saber el que era somriure. Vaig oblidar el que era sentirse especial.


Ningú pot ser el mateix desprès d'una pèrdua aixì. Nigú pot estimar com vaig estimar i sobreviure com jo ho vaig fer.


Jo vaig apendre a buidar la meva vida de les seves mirades, rialles i somriures. Jo vaig pasarme nits i dies amb els ulls plens de llàgrimes amb l'objectiu d'oblidar-lo.


Vaig promentrem que mai més tornaria a estimar i cada nit, ens retrobavem en el mon dels somnis, perquè, al cap i a la fí és en l'unic lloc on es creuen el món dels vius i els morts.

La pluja sempre em fa recordar-lo i sempre, quan el cel està gris, el seu nom resona dins el meu cap. El mar sempre crida el seu nom quan trepitjo l'arena.


Es suposava que ningú ens separaría, però es veu que en aquest món ningú te pietat per a aquells que no pensen com un mateix.


Em paso la resta de la meva vida esperant el que mai vindrà. Esperant a que un ànima en pena torne del més enllà per a dir-me que m'estima.


Aixì em paso els dies, somiant i lamentant-me però deixa manera visc, convivint amb la tristesa i la malenconía.


Segueixen passant els anys, un darrere de l'altre i jo seguic lluitant per a que la meva veu s'escolti i per a que les injustícies desaparesquen. Sóc com sóc perquè em van robar el que més estimava.


La fera ferotge segueix amb el destí que se li ha estat marcat, segueix sent aquell ésser sense definir al qual molts voldrien eliminar del mapa.


Sempre seré algú que ha marcat la història de la Guerra Civíl però sóc més que això, sóc una persona.


Sóc algú que lluità per les seves creences i per la gent a qui s'estimava i això no enten de sexe, color o ideologia.



Comentaris (3)10-08-2010 19:50:24El meu jo en estat pur

L'estiu et fa obrir els ulls

Ja fa dies que volia escriure una cosa, però la veritat, no trobava les paraules adequades... Esperem que ara puga expressar-me amb claretat.

Aquest estiu està obrint-me moltels ulls respecte a les persones que m'envolten.

Algunes, amb les que confiava m'han demostrat que no son les idònies per a guardar secrets.

Crec que sobrevalore massa l'amistad...

Altres que no em queien massa bé m'han ensenyat que, quan més ho necessito, estan ahí per a sorpendre'm amb un consell.

També he enfortit l'amistat amb alqunes persones de les quals feia temps que donava per perduda la relació.

I he enfortit els llaços que m'uneixen amb algunes persones.

M'han escoltat persones amb les que mai habia comptat i que mai m'hagués pensat que m'ajudarien

Me n'he donat compte de que una nit tot se'n pot anar a la merda.

He descobert lo pàtetica que pot ser la gent quan es sent "despechada".

I que hi ha persones que tenen molta rancúnia dins seu.

Me n'he assabentat de que si jo no dono el primer pas, no ho fara ningù

I que entre música, cubates i balls, algunes mirades diuen més que les paraules...

Que paseu un bon... elquequedad'estiu


I que sapigeu que esteu convidats tots a les festes de La Jana que començen el 21 d'Agost.

Comentaris (1)02-08-2010 12:45:29El meu jo en estat pur

La cansoneta s'apega moltissim!

Comentaris (2)19-07-2010 13:46:05El meu jo en estat pur

Això és VIDA ! :)

És acollonant el sentiment de... de poder sobre la pròpia vida !


El notar que ho tens tot, absolutament tot, sota control.

Que les coses que per tu són importants estan anant de meravella i que sí, que podries demanar mil coses més, però ara mateix el veritablement rellevant està sortint de putísima mare i, simplement, no necessites altres coses.


Recordo quan les coses anaven malament i el meu sentiment de ... de tristesa o... o de frustració em paralitzava, em sentia com una completa idiota al davant d'una gran pila de problemes que no sabia resoldre.

¡No tenia ni idea de què fer, ni de per on començar!!

I ara veig com els problemes grans no eren tan grans i els petits s'esfumen amb una puntada de péu.

Que les coses bones passen si tu vols que passin.

Que si desitjes aconseguir una cosa que realment vols i que realment està al teu abast pots aconseguir-ho sempre que et prenguis el camí des d'un punt positiu, i no des de l'altre costat on s'anul.len les metes, els desitjos i fins i tot l'autoestima.

És increïble aixecar-se, mirar-se al mirall i no tenir el dilema de... de no saber qui és la que hi ha al davant.

Avui sé qui sóc i què vull i cap on vaig.

El camí ja l'aniré pintant, el bo, el bonic d'aquest dia és que m'he amb mi i és meravellós.


Comentaris (1)24-06-2010 19:41:24El meu jo en estat pur

Coses que passen no?

Mai sabem fins on som capaços d'aguantar.

La majoria de les vegades aguantem perquè volem.

Perquè volem a la nostra parella, als nostres amics, a la nostra família.

I creiem que si aguantem, una mica, algun dia tot s'acabarà.

El que mai tenim en compte, el que gairebé sempre oblidem, és que els humans tenim una capacitat acollonant per acostumar-nos a les coses.

Si ens donen una mica, ens quedem amb tot.

I és molt fàcil aprofitar-se del afecte que els altres ens tenen.

Jo mateixa ho he fet alguna vegada.

I ho tornaré a fer, segur.

El problema és que l'amor no ho pot tot.

I fa mal.

I donen ganes d'acabar.

Però aguantem.

Encara que al vespre ens fiquem al llit i pensem que aquesta serà l'última vegada.

No ho és.

Només ens mentim per poder aguantar una mica més.

Perquè, com ja he dit abans, ens autodestruïm, creient que algun dia tot s'acabarà.

Perquè som més que això i a estones ens fa pensar que ens mereixem alguna cosa diferent del que estem rebent.

Comentaris (2)16-06-2010 19:45:44El meu jo en estat pur

Més sobre mi...

Sóc petita.

Tinc un cor petit i a vegades em fa mal la vida si respire fort.

No aprenc, quan caic simplement m'aixeco.

Tinc seriosos problemes per estimar, per enamorar-me d'alguna cosa que no sigui un objecte.

M'enganxo als homes com a la droga, em torno addicta als dolents i al.lèrgica als que em poden fer bé.

De vegades crec que la gent no m'entén quan parlo, m'intimiden les preguntes personals.

Sóc forta, o potser només desconfiada.

He oblidat l'última vegada que la vida em va portar un regal.

Detesto la falsetat tant o més que els enterraments obligats.

Vic de casualitat en casualitat, quan s'esgoten apago les llums i descanse fins la propera.

En la meva anterior vida vaig ser escriptora, repeteixo perquè em va encantar.

I no crec als nois que diuen estimar-me si no em porten un trosset de cel.

Vaig comprovar que la respiració humana és més genial que el silenci.

I que els batecs del cor d0una persona estimada poten fer-te riure com una nena petita.

Confio en mi, i més si tinc una copa de rom a la mà.

M'agraden els meus ulls i el to de la meua veu.

Necessito als homes mentiders, em posen moltíssim

I no em marxaré sense trobar aquesta casualitat que em canviï la vida.

Penso quedar-me aquí, tota l'estona, fins que t'enamoris de mi.

Comentaris (1)07-06-2010 22:15:07El meu jo en estat pur

Sentiments que no es poden explicar...

El món em fa tant fàstic que ja ni tan sols puc cabrejar.

No hi ha cap paraula que defineixi com em sento.

No existeix.

I és una autèntica merda.

Gaudim d'un diccionari insultantment enorme, he buscat per davant i per darrere i no trobo una paraula amb la d'explicar tot això.

Sento repetir, però és que és una merda.


Podria dir que estic "out" - fora de tot- però la realitat, la cruel realitat, és que ara estic més ficada en la meva vida que mai.

Podria dir que estic decebuda, amb algunes persones, però no estic segura d'això últim.

Potser el més convenient sigui dir que estic en un punt intermedi entre el cabreig i el cansament.

Més cansada que cabrejada, crec.

Tinc forces, però què part de mi reclama aquestes forces?

Tinc valor, però no sé per què ho necessito.

Tinc ganes, ganes que es van barrejant amb una ràbia intensa, enorme i perillosa.

I ja no sé com separar-les.

Des de fa tres hores no em mossego el llavi, perquè tinc sang i no em ve de gust sentir-me més lletja del que ara mateix em sento.

¿Lletja per dins o per fora?

Jo què sé, i tant se val.

No estic trista.

M'encantaria.

Però no ho estic.

Tampoc estic contenta.

I no, en absolut estic buscant que algú em digui com em sento.

Tampoc escric per trobar-me.

Em toco i sé que estic aquí.

Em sento

Em veig.

M'oloro.

Em sento.

Però potser necessiti alguna cosa.

A algú.

O potser només vull eliminar el que mai vaig haver de passar.

Esborrar un fragment de la meva vida i reescriure amb guix un altre moment.

Per si m'equivoco, el guix és fàcil d'esborrar.

Potser necessito alcohol, no?

Droga per aclarir.

Encara que estic aclarida.

És només que trobo a faltar alguna cosa o... potser no.

No ho sé.

I és una merda.

Rectifico.

És una autèntica merda.

¿Calma?

No, gràcies.

Estic calmada.

Comentaris (1)04-06-2010 17:56:11El meu jo en estat pur

Jo ho he après... i tu?

Després d'un temps aprendràs que estimar no significa recolzar-se, i que companyia no sempre significa seguretat.

Començaràs a aprendre que els petons no són contractes, ni regals, ni promeses...

Començaràs a acceptar les teves derrotes amb el cap dret i la mirada al capdavant, amb la gràcia com adult i no com un nen.

Acceptaràs que fins i tot les persones bones podrien ferir-te alguna vegada i necessitaràs perdonar.

Aprendràs de parlar pot alleujar els dolors de l'ànima...

Descobriràs que costa anys que construir confiança i tot just uns segons destruir-la, i que tu també podràs fer coses de les que et penediràs la resta de la vida...

Aprendràs que les veritables amistats continuen creixent tot i les distàncies.

I que no importa què és el que tens, sinó a qui tens a la vida...

Que els bons amics són la família que ens permetem triar.

Et donaràs compte de que pots passar bons moments amb el teu millor amic fent qualsevol cosa o res, només pel plaer de gaudir de la seva companyia...

Descobriràs que moltes vegades et prens a la lleugera a les persones que més t'importen.

Aprendràs que no importa a on vas arribar, sinó a on et dirigeixes i si no ho saps, qualsevol lloc serveix...

Aprendràs que si no controles els teus actes, ells et controlaran a tu i de ser flexible no vol dir ser feble o no tenir personalitat, perquè no importa quan delicada i fràgil sigui una situació: sempre hi ha dos costats.

Aprendràs que la paciència requereix molta pràctica.

Descobriràs que algunes vegades, la persona que esperes que se'n riga de tu quan caus, potser sigui una de les poques que t'ajudin a aixecar-te.

Madurar té més a veure amb el que has après de les experiències, que amb els anys viscuts.

Aprendràs que hi ha molt més dels teus pares en tu del que suposes.

Aprendràs que mai s'ha de dir a un nen que els seus somnis són tonteries, perquè poques coses són tan humiliants i seria una tragèdia si ho cregués perquè li estaràs traient l'esperança...

Aprendràs que quan sents ràbia, tens dret a tenir-la, però això no et dóna el dret de ser cruel.

Descobriràs que només perquè algú no t'estima de la forma que vols, no significa que no t'estimi amb tot el que pot, perquè hi ha persones que ens estimen, però que no saben com demostrar-ho.

No sempre és suficient ser perdonat per algú, algunes vegades hauràs d'aprendre a perdonar a tu mateix ...

Aprendràs que amb la mateixa severitat amb què jutges, també seràs jutjat i en algun moment condemnat.

Aprendràs que no importa en quants trossos el teu cor es va partir, el món no s'atura perquè ho arreglis

.

Llavors i només llavors, sabràs realment el que pots suportar; que ets forta i que podràs anar molt més lluny del que pensaves quan creies que no es podia més.

I és que realment la vida val quan tens el valor d'enfrontar-la.

Comentaris (1)03-06-2010 21:18:50El meu jo en estat pur

A Maijo...

Parlo com si fos un llibre d'autoajuda.

Un maleït llibre d'autoajuda.

Què cínica.

Déu meu.

M'he tornat una cínica.

Quin fàstic dono.

Parlant com si sabés de què va el tema, demanant que t'aixequis quan en realitat jo mai em vaig aixecar.

Que jo em vaig portar l'ostia més gran del món sencer, que vaig caure de cara i mai vaig tenir la valentia de tornarme a aixecar.

Que em vaig quedar al pou, esperant que em tiressin una corda que no em van tirar.

I ara tu véns aquí, i em comptes que estàs passant per una situació difícil, i caic en què això ja ho he viscut jo.

I no sé què dir.

No tinc ni pajolera idea de què soltar-te

I, no obstant, et dono consells sense parar, com un puto llibre d'autoajuda que mai va ajudar a ningú.

Què frívola.

Què frívola.

Se suposa que hauria ... Se suposa que hauria de saber què dir en aquests moments.

He viscut exactament el mateix.

He sentit sinó igual, extremadament semblant.

Ho odio.

Odie no haver sortit.

Odie no poder ajudar-te a sortir.

I ho sento.

Ho sento de debò.

Comentaris (4)03-06-2010 19:59:32El meu jo en estat pur

Viure sense tu és com estar darrere d'una enorme reixa.

Com esperar en una presó a que tu tornis.

Tot i sabent que el teu retorn és tan fictici com la vida sencera.

Et veig des d'aquí, des de la meva presó, sempre a mitges, com si em faltés alguna cosa per sentir-te sencer, com si el simple fet de no poder tocar-te anulara tots i cada un dels meus sentits.

Esperant.

Espere aquí, cada dia, mentre m'invente que en un futur tu i jo compartim la vida, i ens la bevem a glops petits perquè duri, almenys, fins la pròxima nit.

Des de la meva presó no puc sentir-te, fins i tot començo a oblidar el tacte de la teva pell i com em miraves.

Com em vas mirar.

Noto que hi ha més persones aquí, però la vida està allà fora i no vull deixar-te passar.

Em va empressonar el que vaig sentir al conèixer-te, i durant tot aquest temps ha estat la nostàlgia i no una altra la que ha permès que continuï en aquest costat.

Em fa por sortir allà fora i que tu no estiguis amb mi.

Sortir i descobrir que no vols estar amb mi.

Que ja no em necessites.

Cada dia camine un parell de passos fins a la sortida, però quan estic davant de la porta tremolo del pànic i torno a col.locar-me darrere de les reixes.

Ja no sé viure sola.

Ja no suporto la llibertat.

Comentaris (3)31-05-2010 21:06:37El meu jo en estat pur

Vull besar-te din que no sàpigues el teu nom

Ets capaç de treure el pitjor de mi (i jo incapaç de treure de tu el millor).

Amb tu la nena bona es torna noia dolenta.

Sense tu la noia bona es desespera per no poder ser dolenta (amb tu).

Pots fer que associï, inconscientment però amb malícia, cada cançó que escolto a un segon del minut, del dia, del mes, dels anys que vaig passar amb tu.

Que escrigui sincerament i amb el cor a la mà només per a tu.

I és que tu fas que planegi complots contra el món, lleis de conspiració per tal de que tu i jo estem junts,

Fas que ignori que hi hagi algú al món més que tu (que és que em fot, que ni tan sols existeixo jo quan estàs davant, o darrere, o al costat).

Que ets capaç de mirar-me amb els ulls del dimoni, que simplement amb la teva presència ets capaç d'enviar a la gent a l'infern ...

Que només de pensar en tu, si em mossego, em vaig a enverinar.

Fas que creixin sentiments (en el teu idioma "coses") que no estaven ni sembrats.

Em van ensenyar que el pitjor d'un vici no és el mal que et fa és el que et fa mal desprendre't d'ell.

I en aquests moments... TU ETS LA MEVA PUTA OBSSESIÓ!

Comentaris (4)30-05-2010 20:01:33El meu jo en estat pur

Allà on estiguis, et recordem :)

Perquè els somriures que tu em treies, eren els millors!

José Rubianes Alegret, més conegut com Pepe Rubianes

(Vilagarcía de Arousa, 2/9/47 - Barcelona 1/4/09)

Es definia com:

"Actor galaico-català galaic perquè naixí a Galícia encara que quasi mai he viscut allà i català perquè sempre he viscut a Catalunya encara que mai he nascut aquí"

Comentaris (0)26-05-2010 18:01:14El meu jo en estat pur

A vegades la vida no és el que una s'imagina.

Perquè una mai pensa que li van a passar segons quines coses en un moment en què podria passar qualsevol cosa excepte això, i de sobte passa i et quedes literalment despullada.

A mi, per exemple, ningú em va dir que anava a trobar-te a faltar.

Ningú em va dir mai que estranyaria amb cada mil.límetre de la meva pell a un ésser com tu.

I, tanmateix, aquí estic, arrencant l'cor a mossos per deixar de pensar, llegint les teves paraules una vegada i una altra per oblidar que estàs tan lluny que, per molt que estengui la mà, no arribo a tocar-te.

La vida és una cosa que hi és, i els éssers humans som tan ingenus que ens creiem amb el poder de controlar, el poder de controlar les nostres vides, quan probablement sigui una de les coses més impossibles que trobarem mai.

Fins i tot crec que és més fàcil arribar a controlar la vida del contrari que la pròpia i de fet, jo ho he aconseguit.

Tampoc hi ha una resposta per a totes les preguntes.

Això potser és una de les coses que més detesto de viure.

M'agradaria que la vida estigués ordenada, que tot es pogués posar en el lloc perfecte, per categories, com els llibres a la biblioteca o els compac-disc.

Tanmateix, no es pot.

És impossible.

Com més t'obstines a ordenar el que vius, més desordre crees.

Suposo que els éssers humans mai acceptarem que hi ha una sèrie de coses que se'ns escapen de les mans.

Que una no pot ser aquí i allà al mateix temps, que has de triar i això comporta una sèrie de conseqüències que estan molt lluny de poder-se posar en qualsevol prestatge.

Comentaris (2)18-05-2010 20:51:51El meu jo en estat pur

De vegades passa.


De vegades passa que gastes tota una vida esperant a la persona perfecta sense adonar-te que ha estat al teu costat tota l'estona, i ni tan sols la mires.

De vegades passa que estàs feta un fàstic, per l'arrossegament, farta de arrossegar, bruta i fastiguejada d'un món que aparentment no para de donar-te l'esquena, i n'hi ha prou amb una paraula agradable-una, simple paraula agradable-perquè tot es gire i la teva cara faci almenys el intent de somriure.

De vegades passa que just quan dones totes les històries boniques per perdudes, algú et toca a l'espatlla i t'obliga a iniciar un conte de manta i hivern, amb cavallers, torres i dracs.

Fins i tot alguna que altra poma enverinada.

De vegades passa que tota la teoria feminista tan summament ben construïda i gairebé enquistada en la teva ment de "tots són exactament iguals" se'n va en orris quan un desconegut s'atreveix a mirar-te als ulls ja gairebé escanejan-te les pupul.les.

De vegades passa que t'has d'empassar les paraules i ficar-te a les butxaques les promeses de "mai més tornaré a ensopegar amb una pedra que començe amb J de Jactador o M de miserable".

De vegades passa que les mirades es creuen sense previ avís, una pell frega amb una altra, i la vergonya s'apodera del moment i no hi ha més remei que guardar l'escut a la butxaca i viure el que està passant, que de segur no serà tornar a passar mai més.

Almenys no igual.

Comentaris (1)17-05-2010 21:15:16El meu jo en estat pur

Les paraules fereixen menys però curen mes? MENTIDA!

Avui, m'he tragat les meves pròpies paraules.

Recordeu que un dia vaig dir que les paraules fereixen menys?

UNA PUTA MENTIDA!

Hagués preferit que em clavares mil agulles als ulls, perque al cap i a la fí, haguessa estat un dolor efímer.

He estat una estúpida, i tu no tens la culpa.

Sóc jo, que sempre oblido tot el mal que em fa la gent.

Sempre, quan m'enfado amb algú, se'm passa enseguida i després tot torna a ser com avans.

Recordes que un cop et vaig dir que anava a aporyarte sempre, en tot el que necessites, si tu no em mentiES?

I llavors va ser quan ens vam barallar de veres, quan vam estar tant de temps sense parlar-nos... quan ens vam separar i ja res més va tornar a ser igual.

Però jo em vaig quedar, perquè confiava en que tot tornes a la normalitat i perquè jo volia quedar-me.

Perquè, independentment de tot el que li mi'haguessis i t'hagues fet, tot havia passat.

Potser per això esperava que no em tornessis a fer mal d'aquesta manera.

Creia que teníem la suficient confiança l'una en l'altra com per explicar el que fos i no clavar ganivets al clatell quan ens donàvem la volta.

I no obstant això bo ... Estava equivocada. No?

Digues-m'ho tu, ho estava?

Perquè jo confiava en tu.

Em creia coses que ara no tenen sentit, coses que ara ja no creuria.

Estava malament les 24 hores del dia, i si el dia hagués tingut més hores també les hauria plorat.

I no creguis que per mi no era un desgast emocional i físic, totes aquestes baralles, aquest intentar no fer cas a totes les persones que em deien que tu no m'anaves a fer bé, aquest autoconvèncer tota l'estona que eres d'una altra manera i les coses que feies les feies simplement perquè no havies tingut la sort d'aprendre una altra manera de vida i només em volies pagar amb la mateixa moneda, encara que el meu cas era pitjor...

Però ara estic aquí, i t'estic mirant i no sé si realment avui m'has fet tant de mal sense voler.

Ja no crec que algú pugui fer-te tant de mal sense adonar-se'n.

I m'encantaria oblidar-ho tot i tornar al principi.

Perquè sé que nosaltres, més que qualsevol altra persona, necessitem una espatlla, dos i tres en què recolzar-se.

Jo t'he deixat la mà, i me la has tornat mossegada.

Jo he volgut tornar a començar, i he sortit mal parada.

No et guardo rancor, i si algun dia tinc l'oportunitat de venjar-me tingues per segur que no ho faré.

Això si.

No podré confiar més en tu.

Aquest és l'únic ... "Càstig" que et portes de tot això.

No sé si mai ningu em farà tan de mal com m'heu fet vosaltres dos i menys, de manera tan involuntaria.

Però... Jo ja no podré confiar en tu, ja no em crec res del que em comptes, és que ja no sé ni qui ets quan et miro...

Pensava que tu ja no voldries res més en ell... que només havia sigut una xikillada...

T'estic mirant i no sé ... no sé qui ets.

No podria confiar en tu encara que obliguessin.

I suposo que no ets tan dolenta com t'he pintat.

Però t'has equivocat molt, i jo no puc arriscar-me a que et tornis a emportar trossos de la meva persona que necessito i els cremes tots alhora...

Que em fages plorar fins a assecar-me

Que entre tu i jo, per a mi jo he de ser la primera i tot aquest temps m'he posat segona, i ara per més que ho intenti ja no puc donar-te ni un... ni una mica de tota la confiança que t'he donat.

Res.

Zero.

Comentaris (3)15-05-2010 20:09:40El meu jo en estat pur

Fas mal si te'n vas

Jo no sé si estic enamorada de tu.

O si tan sols et vull per a mi.

Fa temps que no puc distingir els sentiments amb la precisió d'abans, d'aquell temps en què tot era més fàcil.

Potser vull plorar.

Potser inconscientment em ve de gust ser màrtir.

la teva màrtir.

O potser només vull oblidar-te i quan ploro, ploro perquè sento que no aguanto ni un minut més amb tu amarrat a la meva pell, sense una solució ràpida que em permeti desfer de tu per sempre.

En els meus millors somnis, somni que t'oblide.

Fins i tot en somnis, sóc jo la que lluita, la que fuig, la qual se sent trencar per dins.

I tu el que mira a un costat, el que desapareix, l'ésser que no em vol.

No és possible que et vulgui, quan no et desige en la meva vida.

Quan sé que no ets per a mi.

No és possible sentir-me tan perfecta quan estem junts i que, en desaparèixer tu, desaparegui amb tu tota la meva perfecció.

Sent sincera i honesta, és preciós sentir-te quan estàs a prop.

Potser tu has estat una de les millors sensacions de tota la meva vida.

Però és tan horrible el que deixes cada vegada que desapareixes, que no existeix res al món que tu puguis fer que compensi tot el mal que em produeix el sol i simple fet que marxis.

Comentaris (0)13-05-2010 20:44:45El meu jo en estat pur

Tant d'odi no potser bó!

Odio les persones desquiciantes, desquiciades i que desquicien.

Odio les persones que s'inventen històries i les que et diuen coses boniques que en realitat ni pensen.

Odio les que s'atreveixen a dir-te el que vols sentir, jo odie sentir el típic que se sol dir.

No m'agrada la situació que es crea quan un emissor envia un missatge a un receptor i els dos saben que és tot mentida.

Odie saber que odie tantes coses que ara no me'n recordo ni de la meitat.

No m'agrada la persona que fa cara d'atenció quan li parles al mateix temps que pensa en el que es va a posar el dia següent.

No m'agrada la persona que utilitza la violència per convèncer, amb mi això no funciona.

No m'agrada la paraula massa, sobretot si la utilitzes per expressar el molt que estimes a algú.

Quan alguna cosa t'agrada massa dones a entendre que penses que no hauria agradar tant però en realitat tu no ho veus així, ho dius per dir.

En definitiva, odie i punt.

Igual que odiar per odiar.

Odie que em portin la contrària només per sentir el gust de veure com m'enfado.

No m'agrada la gent que utilitza el victimisme per aconseguir el que vol.

Odi explicar alguna cosa tal com és i que la gent em malinterpreti.

De fet odie que em malinterpreten a seques i que això passi el 70% de les vegades.

Odio al que no admet una cosa evident i al que et repeteix mil vegades el que va fer el divendres a la nit quan a la segona ja t'ho saps de memòria.

Odie que em menteixin i el pitjor, que de vegades em diguin la veritat.

Odi a moltes persones i tot el que fan.

Odie, odie i odie.

Odie odiar i que m'odiïn sense saber per què.

Odio els mosquits.

Odio els tios que lliguen mil milions i la gent que vol quedar bé amb tothom.

No m'agrada la prepotència més que la hipocresia.

Odio les mirades que no diuen res i les que ho diuen tot, més.

Odio saber que em cansaré d'odiar i que en realitat darrere de tant odi i molt en el fons hi ha un encant de persona.


Comentaris (7)10-05-2010 17:18:10El meu jo en estat pur

Es busca, pero no es troba...

Es busca un cor capaç d'aguantar els meus canvis d'humor.

Capaç de desembolicar l'ànima.

Que avorreixi el rosa, les persones sense personalitat i els somriures que menteixen.

Que mai cridi ni parli baixet, i que sàpiga frenar el fred.

Que sempre torni, encara que ens haguem de tornar bojos.

Que sàpiga donar petons, que sempre doni petons, amb els ulls, amb la boca, amb paraules...

I sobretot que no es converteixi en fum, després d'unes quantes calades

Comentaris (3)10-05-2010 17:03:56El meu jo en estat pur

Tristesa! Com va? Feia temps que no et veia...

Se li nota el dolor en els ulls.

Encara que somrigui intentant amagar, encara que gesticula d'aquesta manera tan amable que va aprendre de no sé ben bé on, qualsevol pot olorar que es mor per dins, que s'està morint.

Morir.

Morir de forma no poètica, morir de la manera més sòlida que existeix.

I diu que a la nit li agafa un alguna cosa al pit i no la deixa anar, i diu que sent que la columna li rebentar en mil bocins i un parell més.

Salvar.

Salvar amb totes les lletres.

Salvar algú.

Salvar-se a un mateix.

Salvar-se de la mort, quedar-se a la vida per utilitzar-la, per viure, per viure-la.

Tant de bo salvar, salvar-se, existisca més enllà d'una pàgina del diccionari vell que hi ha a la prestatgeria, tant de bo funcionin aquestes tètriques pastilletes que diuen salvar moltes persones.

Tant de bo un matí el sol es desperti sense dolor, tant de bo dins de poc la lluna deixi d'escoltar el so de les seves llàgrimes caient al buit.

I qui sap.

Potser un dia la miri i no vegi més que vida en els seus ulls.

Potser un dia em miri al mirall i no vegi dolor en els meus ulls.

I, potser, un dia d'aquests, m'atreveixo a guiar la meva mirada més amunt d'on les persones solen tenir la barbeta.

Vull dir, mirar als ulls.

Potser un dia d'aquests agafo valor i re-aprenc a mirar als ulls.

(Els meus ulls)

Comentaris (4)05-05-2010 21:03:04El meu jo en estat pur

I el primer premi del Concurs de San Jordi en la modalitat de narrativa en valencià és per a L'Alba Terrades

Reflexions de mitjanit

Quan un estima, estima i ja està. Un, quan estima, ho dona tot per eixa persona.

Que significa donar-ho tot?.

Donar-se a si mateix en xicotetes porcions, poc a poc. Donar allò que un mateix és; allo que es té; allo que es somia; allo que guardem molt acuradament dins l'ànima; allo que, per molt que intentem ocultar, esta dins nostre, esperant a ser alliberat per a fer feliç a qui s'estima.

Hi han moltes classes de històries d'amor; alguns són amors feliços, quasi miraculosos, altres estan submergits en un caos total i fins hi tot, hi ha amors no correspostos. Aquests amors són els que fan més mal, ja que la persona enamorada, es dona tant a l'altre que es queda sense res.

Per això, nosaltres mai ens parem a pensar quin serà el desti de tot allo que entreguem a la persona que s'estima. Cap a on va tot allò del qual ens desprenem per a donar-ho a un ànima suposadament idéntica a la nostra? Qué passa si eixa ànima no ens estima, si eixa ànima no sent papallones dins la panxa quan nosaltres som al seu costat, si no nota eixe calfred que ens recorre a tots quan eixa persona especial ens mira?

Siguen correspostos o no, quan decidim entregar-nos a un altre ésser humà, el que entreguem no anem a recuperar-ho mai. Hem d'esperar a que algú ens entregue a nosaltres la seva ànima, els seu cor i la seva ment per a refer-nos.

Aquest es l'intercanvi al que solem anomenar “amor”. Els éssers humans ens solem alimentar els uns dels atres, però molt poques vegades sol haver un sentiment mutu.

Quan ens estimen, donem el que nosaltres som al mateix temps que recbem el que l'altra persona és: Mai estem incomplets, no sentim un buit, ni sentim que ens han tallat les ales, ni tenim eixe nuç en la gola.

En canvi, si un s'entrega a un altra persona que no li correspon de cap manera imaginable, eixe gran paquet amb l'inscripció “tot el que soc, tot el que desitjo, tot el que tinc, t'ho cedisc a tu, que ets l'amo de cada bateg del meu cor” permaneix en l'aire durant, al menys, deu segons, sorprés, ja que la porta a la que es dirigeix està tancada amb pany i clau. Seguidament, després de sentir la mentida, cau enterra, fent-se a trossets i convertint-se en cendra.

La mentida?: El moment en que l'atre somriu i ens diu: “T'estimo”
.

La mentida més dita, més escoltada, més dolenta i cruel, però, al seu torn, la que més necessitem creure.

Això és viure: intentar convertir eixa mentida en la gran veritat universal en un món construït només per a dos.

Però hem de tenir en compte el fet de que cada paraula diu el que diu, però a més diu més i també una altra cosa.

Un exemple molt destacat es la paraula “abans”. “abans de...” “abans, quan...” O simplement “abans”.

No m'agrada utilitzar, escoltar, escriure la paraula “abans”. No m'agrada el seu veritable significat ... És un passat. Un passat irremeiable.

En realitat, és molt més que un simple circumstancial per expressar un temps verbal.

No és: h
i havia una vegada..., quan…, fa molt de temps…. no, no és aixo, es “abans”.

No és un passat. És un fí.

La paraula “abans” indica final, la fí d'una cosa que no té, sota cap aspecte, un nou començament. Una cosa que va finalitzar per a sempre. I sempre és: molt o poc temps?.

I en tenir consciència d'aquest fí inalterable, utilitzem la paraula “abans”.

Abans quan era feliç”; “Quan érem feliços junts”, perquè ja no ho som.

Perque aquest “junts” va deixar d'existir.

I, al pronunciar-ho, sentim un calfred infinit que ens recórre la columna vertebral de dalt a baix una i altra vegada. Sense principi; sense fí.
Com una carretera al mateix infern on habiten els records, tots els ”abans, quan érem...” Aquest és el costat negatiu de la paraula.

Segons el diccionari: abans: de temps anterior. Però quan les coses estan malament, quan els somnis van arribar massa lluny i es van convertir en petits trossos de vidres tallants, que se'ns claven a cada mil.límetre del cor, fins a arribar a punxar l'ànima, aquí, el “abans” és un “després” sense continuació.

És un fí. És una cosa que ja no està, una cosa que se'n va anar, que abans vam tenir i ara no existeix. Una cosa que va ser, però ja no és. Per tant, no serà mai.

I llavors, en el mateix segon en què pronunciem una paraula que indica un adéu a allo que va ser, tot i la punxada que sentim profundíssima al pit en començar a narrar, seguim explicant la història, però els nostres cors perden el seu color.

Seguim escopint els records. Amb paraules que no arriben a descriure allo que ja no tenim i que són paraules que no hauríem de pronunciar, ja que n
o tenen la força necessària perquè els qui ens escolten aconsegueixin comprendre tot el que ha succeit, tot el que hem patit.

I llavors cal respirar fons i morir; començar de nou des d'aquest punt en què estàvem perduts.

Necessitem alguna cosa al que aferrar-nos , i no tenim res.

Què va passar amb aquella persona que suposadament ens estimava?

Qui serem un cop que aquesta persona ens mati per sempre?.

Perquè el pitjor de l'amor és quan passa deixant una dolorosa empremta; quan al punt final, ja no li queden punts suspensius.

Comentaris (0)23-04-2010 13:32:08El meu jo en estat pur

Asco de vida, xaval

Sento moltissim escriure una altra entrada avui, pero... esque no sé que em passa....


Només necessito desfogar-me, necessito morir mentre escric, que les llagrimes m'ofeguen i la nit faga que tots m'oblideu.


Necessite un poc de llum en la meva vida, un punt i final i tornar a començar.


Necessite oblidarme per complet de totes aquelles persones que estimo i oblidar el que és estimar...

Mai m'havia sentit d'aquesta forma.

Sempre he sigut algú optimista i amb un somriure pintat a la cara... pero avui... no se que m'ha passat que he acabat aixì.


Potse seran cels, melancolia, estres, por.... o milers de sentiments indescriptibles...

Necessito tanta gent al meu costat....

Necessito a una sola persona, a la única persona que sempre em fa feliç.

Necessito paraules d'ànim i abraçades...

Nessito que el meu somriure deixe de mentir....

Necessito després de tant de temps, tornar a plorar de tot cor...

Comentaris (2)20-04-2010 20:55:14El meu jo en estat pur

Això és ridícul...

Algù s'ha sentit alguna volta traït per una persona important?

Ja sé que he comés molts errors en aquesta relaciò, però, JODER! M'he proposat a mi mateixa canviar i ara.... Pareix que tots esteu en contra meua.


No podeu ni imaginar el que significa tindre a la persona que estimes lluny i que la inseguritat siga l'aire que respires el dia a dia.

Per això vaig cometre tants errors, perquè sentia que a la mínima podries desapareixer i això encara m'aterra...

Però no saps el que significa per a mi la teua visita, no t'ho pots ni imaginar. és el motiu que esperava per canviar completament, però, si les persones que més t'estimen no et fan costat... llavors... Que et queda?


T'estimo, només puc dir-te això i sento tot el que he fet

Comentaris (2)21-03-2010 16:22:26El meu jo en estat pur

Un poquet més de mi!

Resulta que em van nominar a un test d'estos que circulen per tots els llocs i mira, he decidit posar-lo també aqui, aixi coneixereu millor a la noia dels ulls de gat ^///^

Preguntes bàsiques:

•Nom: Alba Terrades Gauxax (Vallés Miñana Ferrer Ronchera) [No feseu cas, coses meues xD]
•Data de naixement: Un calurós 16 d'Agost del 1994 a les 7:10 del matí ^^
•On vius? La Jana C/Pou Nou Nº72
•T'agrada el teu nom? M'agrada més Jana, era l'atre nom que em volien posar
•Tens germans? No, i al contrari del que pensen molts... NO SOC UNA MIMADA!
•Color d'ulls? Marrons (negres) però tot i això, bonics
•Altura: 1'68
•Color preferit? Morat, Taronja i negre
•Algún piercing? Tres forats a una orella i un a l'altra (pròximament, un al nas)
•Descriu-te: Sóc una persona que s'enamora amb facilitat i amb molta intensitat, simpàtica, un poquet infantil, amb paciència, imaginació, em distrec quasi sempre i com tots, tinc una part que ni jo conec

Sobre l'amor:


•Eres gelós? Un poquet =$ (mooooolt)
•Cita ideal? Rises, mirades.... el que sigui si estic en bona companya ^^
•El primer que miren en el sexe contrari? El caracter, la mirada... =$
•Quants amors has tingut al llarg de la teva vida? De serios? Buaa... Miguel, Jorge, Xavi i Victor
•Tens parella? Victor (L)
•Un petó llarg o mil de curts? Un de mooooooooooolt llarg =)
•Creus en l'amor a primera vista? Com creus que em vaig enamorar de Miguel? Despres pase el que pase --'

Preguntes Varies:


•El dia més feliç de la teva vida: Crec que un bonic 1 de Juliol de 2007 quan va naixer la coseta que mes vuic en aquest mon!
•El dia més trist? 24 d'Octubre del 2008
•Llegeixes molt? No molt... però em solc enganxar als llibres d'amor... Buàà soc una romanticona x$
•Nom d'un noi especial:Oriol Ferrer Ronchera
•Nom d'una noia especial: Maria José Pla tena ^^

•On t'agradaria viure? A Barcelona =)
•Hi ha alguna cansó que et recorde a algú especial? Jo soc el teu amic (Els Pets), You've got a friend (James Taylor), Menos que un amor i més que un amigo (Jarabe de palo) a Oriol; Última volta (La Gossa Sorda) i unes quantes de Lax'n'Busto a Victor i... bés... algunes més a atres persones pero... dona igual no?
•El teu animal preferit? Els llops i els gats negres
•Amb que penses només alçar-te? Cinc minutets méés !
•Quina va ser l'ultima vegada que vas plorar? Ja fa tant de temps que no ploro... crec que aquest estiu...
•I quan et mires a l'espill? Joder... quina cara de hàster qwue tinc! T.T

•Optimista o pssimista? Molt optimista i en rares ocasions moooooooolt pesimista (o una cosa o l'atra, no hi ha terme mig)
•Quins noms els posaries al taus fills? Noi: Víctor o Raúl Noia: Margot
• La cosa que més t'agrada? Tu =$
•La cosa que més odies? Que em traten d'imbécil i que m'obliguen a fer algo que no vuic fer
*La persona que més coses sap de tu? Oriol... que ho hes TOT TOT I TOT! Desprès va Andres i finalment Maijo ^^
•La persona més estranya que coneixes? Jo mateixa ^^
•Dia de la setmana preferit? Dissaptde de nit i dijous ^^
•Hivern oestiu? Estiueet ^^

Tria:

•Un esport: A classe d'educació física, tirarme al mig la pista de fùtbol i pendre el sol com una sargantana
•Un actor: Hugh Jackman, Heath Ledger
•Una actriu: Audrey Hepburn



•Una beguda: Nestea, 7up, Calimotxo, Balantines amb taronja, Ron amb llima... x)
•Un vici: Mossegar-me les ungles
•Un color d'ulls: Verds o grisos
•Chocolate o vainilla? Chocolate ^^
•Un sabor de gelat: Menta
•Una data: 210808 - 070209 - 090709
•Una cansó: Camals Mullats (La Gossa Sorda) Dos gotas (Pereza) El dia que nopueda más (Pereza) Lady Madrid (Pereza) Margot (Pereza) Menos que un amor i más que un amigo (Jarage de Palo) Ara (Lax'n'Busto) Amor descafeinado (Shinoflow)... N'HI HAN TANTISSIMES!
•Despedeix-te: Pau, amor i floretes! ^^

Comentaris (1)14-03-2010 21:46:00El meu jo en estat pur

La violència

Sempre he cregut que, des que naixem, cadascú pensa d'una forma diferent, que va modificant-se al llarg de la seva vida.

Les coses que escoltem, veiem, sentim i, en general, vivim, fan que opinem d'una manera o altra.

Però, el que trobo més repulsiu, és el fet d'utilitzar la violència com a eina per fer canviar a algú la seva forma de pensar o les seves creences, ja que res no la justifica
.

La vida humana és sagrada, des del mateix instant en que es comença a viure. Cap idea, manera de pensar, religió o opinió sobre alguna cosa, per més radical que sigui, mereix la mort de cap persona.


Com he dit anteriorment, cadascú pensa segons el seu criteri i la violència no és cap mètode per modificar aquesta idea.

Perquè, per més que obliguin a canviar a algú, si creu de veritat en el que ell mateix defensa, ningú no canviarà els seus ideals, ni la seva manera de pensar, ni la seva forma de viure, ni la seva manera d'entendre les coses, ni la seva religió ... ni res, i encara menys amb una cosa tan menyspreable com la violència.


En la meva opinió, utilitzar la violència és propi de persones covards i insegures.

Vivim en una societat tolerant, per quin motiu tornem a l'edat de pedra utilitzant la violència?. No estem evolucionats?. Llavors, per què ens comportem com animals?.


Si canviem, serà per decisió pròpia, ja que ningú té dret a jutjar sigui pel que sigui.

A aquelles "persones" que utilitzen la violència com a mecanisme de defensa, les trobo d'allò més vulgars. Ja sé que de vegades, és com un reflex, però som prou racionals com per saber aturar en el moment adequat.


Només vull dir que, prefereixo mil vegades ser algú pacífic, que pot resoldre amb diplomàcia i tranquil·litat les adversitats que la vida li presenta, a ser una persona ruda, sense respecte pels altres.


Que no us diguen covards. Els covards són ells, que prefereixen lluitar amb els punys abans que amb les paraules.

Les paraules fereixen menys i curen més.


Bé, això es el meu treball de valencià, era de tema lliure i vaig decidir fer-lo de la violència. Avui he sabut que el publicaràn a la revista del institud. Ja sé que no es gran cosa, però, pitjor és res.

Comentaris (1)05-03-2010 08:55:02El meu jo en estat pur

¿Qui sóc jo? Sóc l' Alba Terrades Gauxax, la noia dels ulls de gat

Sóc esclava a del teu esguard.

Descriure'm a mi mateixa em portaria segles, tot i que fins avui no he pogut conèixer a fons.

Sempre estic parlant sobre el penúltim minut d'alguna cosa que ja fa temps que s'ha evaporat.

Em semblo a la paraula Malenconia, i a aquesta devastadora sensació que sobrevé quan prenem consciència que mai podrem estar segurs de si és veritat el que diuen sentir per una.

Totes les cançons parlen de mi (més aviat de tu), però a vegades puc ser només les melodies tristes.

Tinc un jo bo, que estima el cel, les estrelles, les idees, els colors brillants, el vent i l'arc de Sant Martí. El meu dimoni vol assassinar a aquest jo posant-lo en comparació i dient-li que ha de fugir si és menys que els altres. El meu objectiu és poder enfrontar-me, amb la major llibertat possible, a aquest monstre tan misteriós i aterridor que sóc jo mateixa; complicant tot el simple per a fer que la tristesa siga cada dia més bonica.

Sóc testimoni viu de que l'oblit no existeix, que la vida és (molt) injusta, que sobreviure als propis dimonis i mentides és possible, també sé que no he de creure res de (gairebé) ningú, que valc més de el que molts creuen i em fan creure.

Sóc testimoni de que les persones tenen més mascares que ossos, que el sol no sempre surt per a tothom, que no només es pot mentir amb paraules sinó també amb brillants i doloroses somriures, que l'autoestima per el terra pot ser una cosa natural i quotidiana.

Sé que la vida passa, que tot arriba i que les ferides es curessin algun dia.

Per això ara sóc jo mateixa, més que mai.

Ho sóc amb una força destructiva.

Comentaris (1)03-03-2010 21:26:08El meu jo en estat pur