login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: FPDP

Sense paraules.

No et pots ni imaginar la sensació que va ser despertar-me i veure't al meu costat.
Perquè si, que encara que em falten alguns moments de ma nit perquè quan estic nerviosa bec més del compte, aquell moment va fer que el meu cor es saltés un parell de bategs.
No crec que arribes a imaginar el valor que li he pogut donar a aquell moment i a les hores que després el van seguir.
Creía que això no arribaria mai, que hauria de deixar arrere esta idea i per una vegada en la vida ser forta i oblidarme d'una de les poques persones que m'han importat realment en aquesta vida.
I diumenge estaves ahi, dormint recolzat sobre el meu pit mentre jo t'acaronava el cabell.
És pensar-ho i se'm posa la pell de gallina.
Joder, estaves ahí.
Respirant tant a prop meu que notava el teu aire.
I ara només tinc ganes de plorar.
Bàsicament perquè crec que el meu cervell no pot gestionar tanta intensitat.
Aquestos dies m'has fet sentir més feliç del que ho he arribat a estar en molt de temps.
I estic tant contenta que el simple fet de pensar que la puc cagar, fa que em caiga l'ànima als peus.
I que només tinga ganes d'abraçar-te, molt molt molt fort.
No sé com anirà tot això, però em deixaré la pell per a que funcioni.
Perquè és tot el que he esperat durant aquests anys.
I perquè sóc una tossuda, i una malcriada i aconsegueixo tot el que vull.
Per això em rebenta que diguis que no estàs a l'altura.
Si tu no estàs a l'altura, jo baixaré.
Baixaré on faja falta.
Perquè no se m'ocorre millor lloc on estar que al teu costat.
Perquè, quan penso amb tu, ara mateix només se'm ve al capa cançó d'Alabajos.
3540124.
Comentaris (0)09-11-2017 00:41:32FPDP

Nervis

Estic nerviosa.

Molt molt molt nerviosa.

I pareix una tonteria ficar-se d'aquestes maneres per una mínima probabilitat de creuar-nos.

Ja no parlo d'intercanviar un simple "adéu", sinó de creuar-nos.

Mira si sóc imbècil (i poruga).

Però sempre he dit que quan em mires em fas petita.

I perc els papers.

Fa uns dies vaig tenir el primer moviment de tu cap a mi després de tants de mesos.

Encara que hagués sigut sense voler.

I em vaig posar a tremolar.

Com sempre.

Em fas tremolar de cap a peus.

Quina merda, no?

I no se què passarà la setmana que ve.

Però necessite que tot això canvie.

I se que no ho farà.

Que si em veus, et moriràs per dins abans de dir-me res.

I jo et maleïré com he fet tantes nits.

Perquè al cap i a la fi la nostra relació està destinada al fracàs.

A que jo et tinga por i tu no pugues ni veure'm.

A que em dono ansietat tenir-te prop.

A maleïr una i mil vegades no haver-te anat a buscar a La Mercè.

A morir-me de ganes que em deixes les coses clares.

O que tingues les coses clares.

A desitjar que tinguis tantes ganes de formar part de la meva vida com jo de la teva.

Però saps que?

Que tot això ja és desició teva.

Perquè jo estic cansada de passar tanta por i de donar-me cabotades contra una pared.

Ara et toca a tu donar la puta cara.

Comentaris (0)02-09-2017 02:38:24FPDP

Ordenar idees.

Tan de bo algun dia pogués ordenar totes aquestes idees que tinc al cap.

Aquelles que només parlen de tu.

Com que fossis la primera persona que se'm passés pel cap quan em vaig assabentar de l'atentat.

O que em posi trista cada vegada que penso que pots trobar a algú que et completi (i de qui enamorarte) i que no sigui jo.

Tant de bo pogués explicar perquè no puc llevar-te del meu cap.

O perquè inclús sabent que és molt difícil que tornis, intento convertir-me en la persona que tu voldries que fos.

Es tot una merda.

Saber que només he comès errors amb tu.

Tenir eixa por a tornar-te a fer mal (sense voler-ho) si tornes.

O arrepentir-me tots els dies de no haver anat a buscar-te quan tu estaves en aquell concert a la Mercè.

Es una merda el intentar desxifrar si tot això es, com tu dius, una dependència emocional o si de debò es un t'estimo.

Perquè et puc jurar que mai he dit t'estimo amb tanta intensitat com les vegades que t'ho he dit directament.

Encara que t'ho estava dient amb cada "buenas noches, un beso".

Es una merda el saber que possiblement no tornis i jo em queden esperante de per vida.

O que la única cosa que puc dir en aquestos moments és "si alguna vegada em passa alguna cosa feu-li saber que me l'he estimat de veritat".

Es una merda no poder controlar el que sento.

Ni poder evitar totes les vegades que he perdut la dignitat amb tu.

O que m'he arrastrat per tu.

Ni oblidar-te.

Ni voler-te oblidar.

Es una merda no poder dir-te a la cara tot això per por a tu i a mi mateixa.

Cada vegada sento més la necessitat d'escriure't, com si una part de mi es negués a acceptar que aquesta vegada si has marxat per sempre.

Cada vegada necessite més saber com hem pogut arribar a tot això, si jo t'estimava de veritat i anava amb peus de plom amb tu.

Aquesta química no l'he sentida mai amb ningú.

Ni tampoc he suportat tantes ficades de pota, ni tantes paraules que anàven a fer mal.

Porto anys intentant seguir amb la meva vida.

Però a cada moment et vaig trobant més a faltar.

Cada

Dia

Una

Mica

Més.

Comentaris (0)19-08-2017 01:49:10FPDP

Perduda

Ara mateix la meva ment és un autèntic desastre.

Fa molt de temps que estic intentant ordenar els meus sentiments, però encara fa molt més temps que intento descobrir què és el que realment sento cap a tu.

No se com dir això se se parèixer la persona més egoista del món, pero cada vegada més penso que tot aquest temps ha estat una mentida. Tots aquets anys he intentat oblidar-te sense cap mena d'èxit i ara que les coses estan canviant dins meu, estas tornant a fer-me dubtar de tot.

Han passat tres anys des que em torneres la vida, però després de tot encara no he aconseguit mitigar aquest nerviosisme que m'invaeix cada vegada que passa alguna cosa que te a veure amb tu.

Tot el món em diu que estem fets l'un per l'altre i jo intento apartar-me aquesta idea del cap, perquè ja he reflexionat mil voltes sobre això i la conclusió sempre és la mateixa: No encaixem dins el món de l'altre.

Per a mi ets un misteri. La persona més inquietant del món i pagaria el que fos per passar-me tota l'eternitat intentant descobrir qui ets.

Només se que no vull perdre't mai, i si per a això em tinc que tragar els meus sentiments, estic més que disposada a fer-ho.

Al cap i a la fi, ningú m'entén com ho fas tu.

T'estimo.

Comentaris (2)16-05-2016 23:50:04FPDP

Delirium Tremens

Últimament estic molt tensa.

Fa tent de temps que em trobo dins d'aquesta tormenta mental que ja ni recordo com era el sentir-me bé al pensar en tú.

És tot tan il.logic que després de quasi 7 mesos encara estic esperant que un dia digues que tot a sigut una broma de mal gust i que tornem a començar de zero, però se perfectament que això no passara.

No trobo una paraula exacta per a definir exactament com em sento.

Per una banda, no puc mirar-me a l'espill sense sentir-meuna vertadera merda pensant que he traït a qui un dia va ser la persona al voltant de la qual girava tot el meu món. M'he agafat tant de fàstig a mi mateixa que des de va bastant temps no puc mantenir cap conver-sa en algú sense acabar irritada. El no tenir-te aquí per a desfogar-me, sabent que d'alguna manera tu faràs que m'oblide de tot m'esta convertint en la millor definició del que s'entén per "Arpía", per no parlar de com em poso cada vegada que algún dels meus amics m'envia missatges més del normal. Sincerament, el que fagen això només em dona la sensació de que volen ocupar el teu lloc, i això és la cosa més rastrera que podría fer algú en aquests moments, perquè per moltes persones que passen per la meva vida amb cap d'elles tindré la connexió tant extranya que tinc amb tu. Perquè clar... Qui podria enviar-me un missatge amb una fotografía d'un animal amb tots els intestins fora acompanyar d'un "He pensado en ti" i fer-me somriure?

No sé... De veritat que em trobo fora de lloc si no puc comptar amb tu. Resulta molt extrany el veure un milió de tonteries per Internet i no poder comentar-es amb tu, o el tenir que aguantar-me tota aquesta merda dins meu.

Si, la veritat és que faig molta pena, no t'ho negaré. Fa pena el veure que tu pots seguir endavant, que sigues fort i que no t'arrepenteixis de seguir endavant i jo seguisqui aquí, analitzant cada frase de les nostres converses intentant esbrinar perquè o perquè no em parles, perquè seguies al meu costat després de tot o perquè has desaparegut així com així... Es moltpatètic el senti-me traïda quan la que et vaig traïr soc jo...

Però que vols que hi faci? Has sigut la única persona que m'ha donat la possibilitat de mostrar-me tal i com soc sense por a estar exposta. Vas estar al meu costat tant de temps que ja no sé com és viure sense tu, i això de no poder recorrer a tu m'esta creant tanta tensió que només tinc ganes d'aïllarme.

Tota la gent m'està dient que continue avant, que aquesta era una relació tòxica, que no em mereixes, que necessite a algú més estable a qui confia-li les meves pors... Però jo m'esitic tornant boja sense aquesta relació tant malalta que teniem.

Potser el millor regal de Nadal fora que tornares, perquè la meva part fosca està acabant amb mi ara que tu ja no la controles.

Comentaris (4)18-12-2015 01:48:56FPDP

El final que més temia.

Resulta totalment frustrant aquesta situació.

Quan temps fa que parlem tots els dies? Dos anys? Dos anys i mig?

Sempre t'he considerat com una de les persones més importants del meu món, tu vas ser qui em feia somriure quan tot s'enfonsava i també vas ser tu qui em va donar motius per buscar-me dins de tota la porqueria que tenia acumulada dins el meu cap.

Tu vas ser el meu Simon, però mai pensava que arribaries a convertir-te en el Rei Gel. Segons tu, jo t'importava. Em deies que no t'agradava veure'm trista i fins i tot que estaves amb deute amb mi.

Tot mentida, no?

No, si la culpa és meva per voler creure que quedava un poc d'humanitat dins teu i que jo a vegades podia fer-la sortir d'eixa cuirassa que t'has anat construïnt. Però el que em rebenta més és que sabent com n'ets d'important per mi, m'estigues fent això ara.

Vull dir... Saps que vaig estar una llarga temporada boja per tu i que vas ser la primera de les meves prioritats. Saps que estes on estes, amb qui estigués i encara que no sigués el moment per parlar, tenia un moment per a tu.

Però jo he tingut la culpade tot això. He deixat que m'influenciis massa. Has aconseguit que amb la teva presència pergui les paraules i que la simple idea de saber que he de veure't faci que em tremolen les mans. I ara na puc deixar de pensar que et diré si em tornes a parlar. Estic elaborant un magnific monòleg que et mostre com de cabrejada estic i a la vegada com t'he trobat a faltar.

Un "no em tornis a fer mai més això, perquè sense el que tu m'aportes estic perduda"

Seria bonic, eh?

Trobar les paraules exactes gràcies a la ràbia. Que totes les coses que no t'he dit durant aquestos dos anys (si, dos anys desde aquella vesprada a la meva habitació)

surtin de la meva boca com un dels millors discursos de les pel.lícules dels anys vuitanta.

Seria bonic i aterrador.

Però em reconforta saber que no passarà mai No tornaré a tenir noticies teves mai més.

Però tranquil.

Intentaré perdonar-te per tot el que has fet quan tu ja no em recordes.

Comentaris (2)12-05-2015 21:36:29FPDP