login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: Llàgrimes 210808

Com es que sempre et llueixes?

Des de fa més o menys 3 anys sempre intentes que tu i jo acavem compartint més que saliva, per a aconseguir-ho, sempre utilitzes frases amb un toc d'ingeni, però mai ho has aconseguit.

La última, ha sigut la millor de totes:

-Princesa, podrás sentir la fuerza, estoy seguro,
cuando mi sable láser entre en tu lado oscuro.

Este any segur que tampoc ho aconsegueixes, però sempre em traus un somriure quan més el necessite.

Gràcies Fantasmilla!.


Comentaris (3)18-08-2011 22:23:18Llàgrimes 210808

N'estic farta!

Estic farta de tu.

Estic farta del teu somriure.

Estic farta del to de la teva veu.

Estic farta dels records que tinc amb tu.

Estic farta de que fages de cada estiu un infern.

Estic farta de que em recordes el que va pasar aquella nit.

Estic farta de la poca força de voluntat que tinc, perquè vull traure't de ma vida i no puc.

No comprens que em fas mal?

Esfuma't, t'ho suplico.

No crec que el meu cor puga aguantar tot aço...

Necessite que em digues adéu per sempre, ja que per culpa teva, torno a negarli a algú el plaer d'estimarme.

Necessito començar de nou, necessito anar poc a poc.

Per favor, desapareix.

Comentaris (2)16-08-2010 23:36:17Llàgrimes 210808

Puff...

No hi ha ningú amb qui pugui parlar de tu.

Milions de persones que no em serveixen per a res en aquest moment.

Ni tan sols puc parlar amb mi mateixa, perquè no sé el que sento.

Perquè em poso a pensar i em quedo a mitges.

No entenc què viatja de banda a banda en el meu cap cada matinada quan no aconsegueixo conciliar el son.

I fa mal, fa mal sentir-se víctima d'una cosa que ni tan sols controles, perquè no pots, perquè no vols, perquè no saps com fer per acabar amb alguna cosa que et perfora la pell dia sí dia també.

És com si tingués els ulls embenats, i camine, no sé si cap enrere o cap endavant, però camine i em canso de no trobar res en aquest cap boig.

Necessito una teràpia que no existeix, un medicament que encara no van inventar.

Una cosa que m'alleugi aquest sense sentit

Que prefereixo sentir dolor, que no saber per què sento.

Que si ha de fer mal, que faci mal, però per favor, que comenci ja.

No aguanto ni un dia més amb això dins, necessito treure'l d'alguna manera, o almenys saber què és, què pinta té, a què sap i si va a fer-me mal o si, per contra, em traurà un somriure en el pròxim minut.

No vull arribar tard, no a la meva vida.

Així que si us plau, sigui el que sigui el que estigui dins meu, que surti ara.

Comentaris (0)09-08-2010 13:09:50Llàgrimes 210808

Què et passa?


Que què em passa?

Em passa que tinc ganes de plorar.

Em passa que estic farta de trobar-te a faltar.

Em passa que donaria el que fos per no haver-te conegut.

Em passa que vull eliminar-te la meva vida per sempre.

Em passa que no veig el moment en què deixis de fer (me) mal.

Em passa que t'estranye més del que t'imagines.

Em passa que m'estic tornant tarada.

Em passa que no puc fer-me a la idea que tu no sents res.

Em passa que necessito tornar-te a veure.

Em passa que vull que em diguis que detestes cada centímetre del meu cos mirant-me als ulls.

Em passa que vull tornar a tartar la teva llengua els teus petons.

Em passa que necessito que em mosseguis el nas.

Em passa que besar-te un altra vegada seria tornar enrere, i aixo m'aterra.

Em passa que em nego a oblidar-te.

Em passa que detesto haver-t'ho posat tan fàcil.

Em passa que no hi ha un sol dia de la meva vida en què no vulgui tornar a començar.

Em passa que em penedeixo de gairebé tot.

Em passa que tu ets més del que atmeto.

Em passa que estic malalta.

Em passa que no hi ha medicina per això.

Em passa que et necessito.

Em passa que vaig obligar-me a suprimir els sentiments i ara, un altra vegada tornes tu i ells.

Em passa que ja és tard per aprendre.

Em passa que tu ets la meva adicció.

Comentaris (1)20-06-2010 12:57:45Llàgrimes 210808

Vesten a pondre! 2.0

Què?

Que tens ganes de parlar?

I a mi què.

A mi que més em dóna el que vulguis fer ara.

De fet, m'importa una merda!

Com has pogut ser tan estúpid?

De veritat et penses que per un miserable moment jo t'esperaria?

No tens ni idea.

Mai l'has tingut.

No tens ni punyetera idea de amb qui estàs parlant.

No sé si acostumes a aparèixer i desaparèixer d'altres vides, però de la meva t'asseguro que un cop que et vas no tornes a entrar.

Haver-t'ho pensat.

A més, que ja no hi ha res que tu tinguis que em pugui interessar.

Ja no em pots ensenyar res, ja no m'aportes res.

Res de res.

I és una pena.

Perquè ets maquíssim i estàs per sucar pa.

¡Per què vaig a mentirte!

Encara que ... que vols que et digui.

Et vull lluny.

Lluny molt lluny.

Tan lluny que la distància em dongui la certesa de no tornar a veure't.

Que per fer-me mal, ja em tinc a mi.

No necessito un altre dit furgant en les cicatrius que encara no han tancat.

Si alguna cosa sé, és foter-me la vida.

Jo soleta.

No pretenguis arribar aquí i treure l'únic que tinc.

Perquè no t'ho consenteixo.

Comentaris (3)10-06-2010 14:36:39Llàgrimes 210808

Penso i et penso

Penso en que vas a vindre qualsevol dia, que et vaig a trobar en algun moment de la meva vida, i em vas a remoure sencera.

Que vas a tornar a destrossar-me.

Que vaig a tornar a deixar que em destrossis.

Penso que no vaig a curar-me en la vida de tu.

Que la nostàlgia em prem, i la teva sola presència un cop més farà que em torni a ofegar.

Penso en que vull i no vull veure't, vull i no vull que em capgires la vida, vull i no vull que apareguis de nou.

Penso que m'he de preparar, que hauries avisar-me si vas a tornar per aquí.

Penso que no puc acabar el capítol si no estàs, i que no podré acabar mai si tornes a aparèixer.

Comentaris (2)27-05-2010 18:38:58Llàgrimes 210808

L'última vegada.


Se m'entretallala veu.

Se'm gasta la saliva, se'm paralitza la llengua, m'entren unes nàusees horroroses i ja no puc parlar.

Ni una paraula.

Però és que tampoc puc escriure, ni veure amb total claredat, ni distingir les olors, ni tan sols puc moure les cames.

Llavors m'entren unes ganes de menjar horribles.

Una ansietat fastigosa.

Podria menjar-me una bola de pèl si me la posessin al davant.

Podria menjar-me qualsevol cosa.

En aquests moments, el què és el de menys.

I em farte de plorar.

Una llàgrima per aquí, una altra per allà.

Acabo molt mullada.

I després ja està.

Se'm van les nàusees, les ànsies d'empassar-me el món, les ganes de plorar, ...

Tot.

I comencen els tremolors.

Com si anés a marejar-me.

Comença a tremolar tot el cos, sobretot les mans.

I m'he de gitar, perquè com no em tombi caic a terra i acabo per trencar-me.

Així que m'estiro al sofà i tanco els ulls molt fort fins que se'm passa.

I després ja està.

Faig vida normal com tothom.

Surto a passejar i tot això.

És només que de tant en tant em permeto Pensar i se'm engangrena la veu.

Per això sempre em mentisc.

Per això sempre em dic que aquesta ha estat l'última vegada que et penso.

Comentaris (3)07-05-2010 22:52:51Llàgrimes 210808

Què conservar després de perdre't?

Estimat ____ [posaria el nom però ... deixem-ho en ... Estimat TU]



Ahir em vaig adonar (una altra vegada) del poc que he significat per a tu, així que he decidit treure't completament de la meva vida, hi ha alguns "Béns comuns" que deuria repartir així que, seré breu, vull que això acabi com més aviat .

M'he pres la llibertat de ennumerar aquests béns, així se'ns farà més fàcil el seu repartiment.

Com veuràs, he dividit la llista en dues parts.

Bàsicament, un apartat amb les coses dels nostres "moments de felicitat" amb les que m'agradaria quedar-me i una altra amb les que et pots quedar tu.

Per a qualsevol dubte o comentari, ja saps que pots trucar al mòbil o enviar un sms i estaré encantada de repassar la llista amb tu.



Coses a conservar:

* El somriure que em dedicar el dia que vaig començar a prestar-te atenció.

* La pell de gallina que em va sacsejar en el moment en què vaig comprendre que només volia estar al teu costat.

* Les converses del Messenger fins a les tres del matí, intentant assimilar que això no era un somni, que tu em volies, i estaves disposat a demostrar-ho.

* La bossa de patates fregides que no em vaig menjar perquè se'm va treure la gana en veure't una altra vegada després d'un any estimant-te més a cada segon que passava.

* El sabor del xiclet de menta que em tragueres de la boca aquella bonica nit, en aquell carrer del poble, que per cert, encara em deus.

* Els mil t'estimo deixaves anar cada vegada que em veies i que jo no em volia creure però, que en el fons, m'encantaven.

* Totes les nits de ball en què ens va trencar els llavis a petons.

* La nit en que et vaig presentar a Javi i aquest va comprendre lo nostre. Em va encantar el teu somriure en veure que em demanava que ens besarem davant seu.

* El somriure que se t'escapava les nits en què et s'enfadaven i jo et demanava perdó "a la meva manera".

* Els "Alba, perdona'm" que em repeties, i els inentos que et fes cas aquests últims dies que estava cabrejada. I que en el fons saps qee estaves perdonat, a la primera.

* La reconciliació al pub, i l'aplaudiment que ens van brindar els nostres amics.

* El so de la teva veu quan em vas dir a cau d'orella: "Princesa" al sofà del garito i, l'expressió de la teva cara quan, just després, va caure la porta.

* També les hores que vaig passar simplement somiant o pensant en tu.



Coses que pots conservar tu:

* Els dubtes que em recorrien quan em deies que em volies, quan em repeties que era "la teva pincesa" i que van fer tremolar la meva altra relació.

* Els silencis.

* Les ganes que vaig tindre d'enviar-ho tot a pondre el dia que em vas dir: "Benvinguda al món real, Princesa"

* Aquells moments d'inseguretat en què vaig pensar que estaves amb una altra i que properament es confirmarien.

* El gust acre dels insults i "reproches".

* La conversa que vam tenir el dies després de que arribessis, al bany del garito, si, aquesta mateixa que em va obligar a oblidar-te.

* Els xupitos de tequila que que vaig beure intentant agafar la cogorza del segle només per despertar i veure que ja no existies. Però que després vaig compendre que no servien per a res, que seguia aquí.

* El pessigolleig de la meva sang podrint-se cada vegada que t'acostaves a una altra noia per tirar-li els trastos

* Les llàgrimes que em vaig empassar quan em van dir que m'oblidés de tu, que li havies demanat lio a totes i que més d'una havia picat.

* Els 3.000 i pico quilòmetres que ens separen, l'any que vaig estar esperant-te, els moments en què no aguantava més i, per suposat, la sensació de decepció que m'envaeix al recordar que vaig creure que eres qui no eres.


Pel que fa a la resta de records que hem adquirit i compartit durant el temps que ens coneixem només comunicar-te que pots quedar-te'ls tots.

Al cap ia la fi només són això: records.

Finalment, recordar-te que amb mi haguessis pogut passar les millors vacances de la teva vida, amb mi, si si, em sents bé, JUNTS.

No es teu, però hauria estat el meu somni.

Afectuosament, Alba.

Comentaris (1)28-04-2010 19:23:20Llàgrimes 210808

Faig pudor a felicitat

Que tenir i sentir el teu cos em tregui la respiració.

I la calor continguda en els palmells de les teves mans i la força del teu alè em facin ressorgir entre els teus llençols.

Vull viure entre els teus cabells, acomodar en el teu somriure, algun dia baixar a viure entre els teus ulls i veure les estrelles amb només un petó.

Vestir de les teves carícies, protegir del fred en les teves abraçades.

Deixar, com una empremta de foc, els meus petons gravats en cada centímetre del teu ésser.

Perquè en la meva absència et traspassin la pell, contaminin sorollosament la teva sang i s'apoderen del teu cor, que a més de teu és meu, com si els meus braços fossin barrots de metall brillant delimitant un món paral lel exclusivament nostre.

Vull que sigui eternament meu l'olor del teu cos, de la teva essència.

I si és possible, també la teva pell en tota la seva extensió.

Les teves pestanyes, els teus dits, el teu front, la teva pupil.la, que al seu torn, és el mirall on es refugia i amaga la meva mirada.

Que el meu record arribi a estar present fins a la puntes imperfectes de les ungles dels teus peus i l'extrem últim del teu nas.

Que el teu cor porti tatuat el meu nom.

I la teva veu i la meva veu justes sonin idèntic a la respiració de la teva ànima quan dorms lluny del meu cos.

Vull que em estimis fins al més profund racó que hi hagi dins dels ossos, i que la meva imatge a la nit es transformi en calfreds recorrent constantment la teva esquena, des de dalt cap avall.

Vine i digues que mataràs per mi totes aquestes ombres que claven agullons en les meves cèl lules i murmuren malignament a les meves orelles que aquesta tarda és l'última que serà la nostra perquè el proper alba teu costat al llit estarà buit.

Pren-me la por a la paraula abandonament!

Arranca'm el silenci que em pesa sobre el pit i no em deixa estimar sense por!

Desfoga'm de l'oblit, del dolor.

Rescata'm i porta'm lluny d'aquesta tempesta.

Pren-me sobre un piano; que els teus llavis, la teva respiració i la pluja componguin una melodia perfecta per assassinar la malenconia, l'espera; escombrar totes les teves cendres grisenques; reconstruir cada petitíssima part del meu cor, tan ínfimes que passen per l'ull d'una agulla.

Roman aquí durant el temps que duren mil i un hiverns, i regala'm flors de tots colors.

Vull ser l'única raó per la qual brilli la teva mirada.

Vull ser el vent arrossegant la teva ombra, portant cada instant cap a mi.

Promete'm que els teus somnis no impediran que siguis meu, des d'aquí fins al dia que em toqui perdre.

Des d'ara sé que vaig a dur en forma de record i d'abric a on sigui que vagi.

I esque...

Necessito dir-te amb les mans i mil petons tantes coses que no sé escriure.


Comentaris (1)13-04-2010 19:12:10Llàgrimes 210808

Instruccions per a salvar L'ODI eternament


La major part de les cançons d'amor són plenes de mentides.
Jo intento ser honesta.
Però en general se sol dir el que la gent vol escoltar, per seduir-o jo què sé.
És clar que no tots estan per la tasca de creure-se-les. Però qui no ha mentit alguna vegada. Oi?


Molts comiats estan plens de promeses vanes, jo estic segura que en algunes d'elles vosaltres també heu mentit. Qui no hagi mentit, qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.
Perquè els comiats tenen un protocol que fa necessari mentir per a no sentir-se culpable o responsable del fracàs que suposa que l'amor s'acabi.
I saben què és el pitjor de l'amor quan s'acaba?
Que s'acaba!
Que el temps va acabar amb les coses que havien de ser eternes.

I tot i així nosaltres intentem eludir la culpa i mentim.
I seguim mentint i som capaços d'anar més enllà i deixem que el nus a la nostra gola acogote el que realment sentim per no dir: "T'he volgut més que a qualsevol altra persona d'aquest món. I ja no puc sobreviure sense nosaltres, sense tu. És a dir..., em passaré cada dia mirant cap enrere, repassant els detalls dels nostres moments... No vull que siguem només records. Si us plau, no te'n vagis ...! Prometo que ... "
I, en canvi, diem: "No et preocupis, jo estaré bé ... El que sempre he volgut és que tu siguis feliç, a més la noia amb la que t'en vas és de puta mare" I bé, tu i jo sabem que no és cert ... ¡Ella és una idiota! I no duraran ni dos mesos, i menys tenint en compte el teu caràcter.

Però tot i així diem que és una gran dona o una bona dona, però no se sap el que un està dient ... ¿Bona dona? Ah ...! No diguis mai de mi que sóc una bona dona, si us plau.
Digues que sóc una bruixa, una boja, una trastornada, que ho espatllo tot, que no valc la pena, que sóc insuportable, que no tinc cap esperança en la vida ... però que sóc una bona dona ... Ni se't passi pel cap!.

I em pregunto si la portaràs als mateixos llocs on em portaves a mi, si es diran les mateixes mentides, si s'enfadaran per les mateixes coses i si el que és pitjor, ¡Si es reconciliaran de la mateixa manera! I em trenque el cap preguntant què passarà i què passarà i en fi ...

Però està bé, si ell se'n va, conreem l'odi, declarem la guerra, perquè, no ho sé, potser ens sentim millor, encara que jo crec que no.
Jo crec que, com totes les cançons i poemes d'amor estan plens de mentides, quan diem que ell se'n va, el que volem dir és que si se'n va, que no sigui gaire lluny ni per molt de temps.
Comentaris (2)12-04-2010 21:08:11Llàgrimes 210808

Recordar-te una vegada més no em farà mal...

Em fastidia no haver tingut valor suficient per a fugir. Per a fugir de tu. Per a fugir dels teus ulls.

Em fastidia fer l'impossible per a no recordar-te més.

Em fastidia senitr cada caricia teva tatuada al meu cos.

Em fastidia novoler escoltar-te i que les teves paraules sonen dins el meu cap.

Em fastidia que hagues marfcat un abans i un després en la meuva patética existencia.

Em fastidia haver-me cregut intocable i que despres hagues aparegut tu i hages obert eixa porta blindada com si res.

Em fastidia haver-me cregut feliç quan estavem junts i després donar-me'n compte de que tot era mentida.

Em fastidies.

Em fastidies tu i tots els teus maleits records.

Em fastidia el record de totes les primeres vegades de qualsevol cosa amb tu.

Em fastidia esperar a que em demanis perdó per tot el que em vas fer

Perdó per les mil llàgrimes que em vas fer derramar.

Perdó per maleir la nostra relació, que no era nostra ni de ningú, com sempre.

Em fastidia que les ansies de voler-te em rebentaren per dins.

Em fastidia recordar que el simple fet d'oblidarte va ser una utopia.

Em fastidia creure que tu de veritat m'estimaves, encara que sé que es mentida.

Em fastidia haver estat esperant una any els teus besos, que després resulta que els anaves regalant per ahí.

JO QUE SE!

Em fastidia no acabar-me d'enamorar d'algú per por a que em passe com em va passar amb tu, perque, vaig perdre l'amor propi quan et vaig pedre a tu.

Em fastidia tot açò.


Pero saps el que més em fot?


Que després de tot el mal que em vas fer, només se't va ocurrir dir-me:

Benvinguda al mon real, princessa

Comentaris (3)06-04-2010 22:26:09Llàgrimes 210808

Perquè tota cosa roïna té la seva part bona...


Els Amants

La carn vol carn.
Ausiàs March

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peço d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

Vicent Andrés Estellés

I avui publico aquest poema del gran Vicent Andrés Estellés ja que cada volta que el llegic em fa recordar a quan tu i jo erem un.

És veritat que la nostra història em va marcar moltissim i també es veritat que em vaig assecar de tant plorar per tu, però, moments tristos a part i encara que em coste admitir-ho, vas ser una ràfaga de vent en un dia calorós.

Comentaris (1)15-03-2010 19:54:34Llàgrimes 210808

Ja fa tant de temps, Jorge

- ¿Què penses? -Va llençar la pregunta a l'aire, com si el temps sense veure's no hagués afectat la confiança entre ells i amb els seus ulls mel va buscar els d'ella.

La propietària dels ulls buits, color cafè, intentava evitar els records tristos.

A el li agradava la seva manera de ser, la seva manera d'entusiasmar-se amb les petites coses i la manera de veure el món, sempre amb un somriure.

Des del principi va saber que anava a enamorar d'ella.

Semblava la fada d'un conte per a nens.La seva veu era cantarina i suau. La seva mirada, intensa. Les seves paraules, d'ànim. Definir-la, resultaria impossible. Una noia de pensaments profunds.

Se li va esgotar la paciència, no volia esperar més temps la resposta i va dirigir la seva mà esquerra directa al braç d'ella, que ara estava mirant fixament pel vidre. No tenia valor, cap raó i menys dret a esperar o exigir una resposta de part seva.

Ell era qui s'havia anat sense avisar, sense importar-li res.

Ella s'havia quedat sola, lamentant la seva absència.


Ell havia seguit endavant amb la seva vida i ara la necessitava.

Ella encara no se'n havia sortit sense ell, però ho intentava

Ell la necessita, una altra vegada.

Ella pensava buscar-lo

Ell, trobar-la

Ella tenia mols duptes

Ell només volia vore-la

Ella volia, almenys, un petó.

Ell no sabía el perquè dels seus actes

Ella no sabia que dir

Ell no volia deixar de escoltar-la

Ella mirava els seus ulls

Ell els seus llavis

Ella l'estimava

Ell la apreciava

Ella es va convencer ràpid

Ell mai es va deixar vencer

Ella no creu en els miracles

Ell els pensa crear

Ell viu pensant amb ella

Ella pensa viure amb ell

Ell l'estima amb bojeria

Ella l'espera

- ... - va pronunciar el seu nom amb melancolia. Estava demanant alguna cosa a la persona a la que que més mal havia causat.


Li va somriure i després va riure com un nen girant en una enorme cadira d'oficina.

Així era com vivia l'amor de la seva vida, de la seva ànima, l'amor de tota la seva existència: ingènuament.

Ell es va preguntar una i mil vegades perquè no havia fet cas dels pensaments d'ella.

Ella somreia plena de dolçor, els seus ulls penetrants, estaven igual de buits que un abisme de foscor infinita.

La va mirar i va tossir. Ella va arrufar les celles.

Aquests ulls foscos als que tantes vegades ell els havia fet vessar llàgrimes, aquests ulls tan bonics, ara podien ser la seva salvació o la seva comdemna


- Tu ... -No va poder seguir.

- Això que fas no m'agrada. Tens la mania de tornar quan començo a convèncer-me de que no necessito la teva veu, els teus petons, el teu alè. Quan em trobo a un pas d'oblidar-te, apareixes allà, a la porta de la meva vida esperant ... A que esperes? -No parlava amb odi ni rancúnia. Estava escopint pensaments

- T'espero a tu. Incansablement. Incondicionalment. Indiscutiblement. Irracionalment. Jo t'espero a tu. ¡Quant de temps ho he fet! -Ell la va mirar als ulls.

-En canvi tu ... Tu no saps el que vols, i tampoc a qui vols al teu costat. Una vegada em vas dir que no sabies el que volies, però si sàvies que no volies: No em volies a mi. Mai vaig oblidar aquestes paraules cap a mi Quina mena de comiat és aquest? -Va callar uns instats per a refleccionar - La veritat, és que ni tan sols va ser un comiat. No em volies en la teva vida, i ara et trobes aquí- Els seus ulls van buscar els d'ell


- Sóc aquí - va murmurar.


- Ets aquí...-va repetir- Véns per mi, per a mi. Tornes amb mi. Saps? -El va mirar, estava nerviosa .- Sempre tornes quan descobreixo que puc sense tu - Estava molt sincera- Puc sense tu? ¡Tant és! Sempre tornes.

- Ho sento, perdona'm. Mai vaig voler ferir-te

- Vas a obrir-me ferides allà on encara altres no han tancat? Vols... tornar? -Estava apunt de plorar.- T-O-R-N-A-R -Va lletrejar la paraula -No m'agrada que tornis - El va fulminar amb la mirada. En aquest moment, ningú hagués cregut que ella era dolça

- Jo ...-No sabia que dir, però no volia callar.

- Perquè això vol dir que alguna vegada t'en vas anar.

Va tancar els ulls i tot seguit, el va besar, com si el temps entre ells mai hagués existit.

Va sentir la seva ànima preguntar "Qui sóc jo per no fer-li cas al cor?", I va somriure.

- Dona'm totes les raons del món per néixer mil vegades i estimar-te de nou- Li va xiuxiueigar-li a l'orella

Comentaris (0)14-03-2010 00:56:21Llàgrimes 210808

Has vist en què m'he convertit per culpa teva?

El dia 16 d'Agost del 1994 va naixer l'Alba Terrades Gauxax, una mescla d'estel fugaç i llum errant.

A ella li encantava la fotografía, la música, les mirades plenes de passió i de sentiments d'amor, les parelles que anaven agafades de la mà pel carrer, les películes que li feien refleccionar. No li importava el que pensaren d'ella, al cap i a la fí tots la envidiaven per tindre sempre un somriure pintat a la cara. Era un poquet infantil, sempre feia broma, sempre es mostraba tal com era.

Transparent, sincera, alegre, divertida...

En resum, ella era lliure, ella era feliç

Però... Saveu que va passar? ES VA ENAMORAR! (de qui no devia)

Ara la gent comenta que no te cor i, per desgràcia, no s'equivoquen. Ja fa temps un fals amor li va robar, trencar en mil trossets i seguidament va llençar-lo al foc. L'impostor es va resistir a cedir-li el seu cor per a que ella tornés a ser la mateixa.

La pobra noia es va passar nits i més nits plorant sense descansar amb els ulls enrogits i un buit interior que no la deixava viure.

¿Quin altra cosa podía fer?

Quan et destrosen per dins no pot fer res, sols plorar. Va plorar durant cinquanta nits, ja que mentre el sol brillava ella volia ser la noia que havia sigut desde sempre.

Cinquanta llargues i horribles nits. I despres, va compendre que les llàgrimes no li tornarien allò que ja no existia, que la història no anava a canviar perque ella plorés un poquet més.

Ell no li tornaria el que era seu per més que es trenqués l veu i li supliques que tornara, qe ja res no anava a ser com abans, ja no tornaria a ser la noia d'ulls alegres.

El que fou, fou i ja està! I havía sigut tan perfecte mentres era que ja més tornaria.

Així que s'alçà, es va posar el vestit més curt que va trobar. Es va calçar el tacons més alts que tenia i es va pintar els seus ulls de gat, aquells ulls cansats de lamentar-se.

Això va fer. Es va mirar a l'espill abans de sortir, abans de sortit a oblidar-lo i abans de sortit a menjar-se el món.

I es va beure la ciutat, i desde llavors no ha tornat a somiar-lo.

Aixì que, desde llavors es comporta de forma perversa, li roba el cor als nois en busca d'algun que li ompliga el buit que tanta i tàntes llagrimes van deixar.

Al cap i a la fí, ella és la noia de metall que una vegada va plorar.

Comentaris (4)13-03-2010 14:24:46Llàgrimes 210808