login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: Pessigolles 030414

Desfogar-se

Sincerament, espere que la vida que tens ara valgui tant la pena com per a haver fet que desaparegui.

Hi ha vegades que se'm venen al cap tots els bons moments i dic "vaig a interessar-me de nou per la seva vida", però després veig una simple publicació al Facebbok i em bull la sang.

I llavors torno a sentir el que vaig sentir en els moments més baixos de la nostra relació.

Vols que et digui una cosa? La nostra relació no va acabar perquè "es va perdre la màgia" sinó perquè tu ho vas decidir mesos abans.

Des de feia un munt de temps em sentia l'última de les teves prioritats.

No t'imagines com de dur és el intentar ser el millor per a una persona i que aquesta t'ho pagui amb algunes frases que et parteixen el cor.

Fins que hi ha un dia que la teva ment es trenca per qualsevol tonteria i deixes de confiar amb aquella persona per la qual estaries disposta a donar-ho tot.

I no deixes d'estimar-la, però si de comptar amb ella en els moments decisius.

Resulta patètic tot això, però la veritat, després d'observar com has estat actuant aquest mesos, sincerament no me'n arrepenteixo de haver-me comportat com ho vaig fer.

I si, em sap mal dir això, però ara mateixa estic plena de ràbia, fins al punt de que no puc contenir les llàgrimes.

Perquè et trobo a faltar, però no pare de repetir-me que tornaràs a fer-me mal.

Simplement, perquè dia rere dia em pareix més una pèrdua de temps tots els anys que vam estar junts.

Et tenia per una persona de paraula, algú conseqüent amb els seus actes, però AH! Tot es mentida.

Vaig acceptar de la manera més diplomàticament possible el "no puc tenir una relació a distància" i em vaig resignar a fer-me a la idea de que això s'estava acabant perquè no et veies amb forces de tenir-me a una hora i mitja de tu.

Però la meva sorpresa va ser que al cap d'un temps et vaig veure coquetejant amb una noia que vivia molt més lluny. I em rebenta.

Em rebenta que després de dos anys no hagis donat un puto duro per la nostra relació, però que a la primera de canvi ho donis tot per una persona a la que quasi ni coneixes.

Te m'has caigut, la veritat

I no saps com de frustant és que, a aquestes altures, estigui plorant de ràbia.

Has fet que de veritat em plantegi si en algun moment vas veure-li futur a tot això.

Has fet que recordi la nostra relaci´com una mentida que tenia data de caducitat només començar.

Has fet que no pari de pensar que hagués sigut millor tancar-me en mi mateixa i no haver-te deixat passar.

Jo de tu estaría orgullos.

Has fet plorar a algú que feia segles que no plorava més del que creia que seria capaç de plorar per una relació romàntica.

I em pareix molt miserable el haver arribat a aquest punt, però ara mateix, em dones més fàstig del que mai m'ha donat algú.

Ah, i que no se m'oblidi.

Vaig estar mesos pesant que l'havia cagat, buscant el moment idoni per a fer que tot tornés a anar bé i sobretot, no deixant que ningú entrés en la meva vida. Però després d'haver vist la relació que et portes entre mans, vull dir-te que la millor desició va ser deixar-te enrere i donar-li l'oportunitat de ferme feliç a persones a les que tu odiaries.

I el millor de tot, el que se que et donarà més ràbia, és que la persona que tu volies que desaparegués de la meva vida, la que no paraves de dir-me que fes fora i deixés de parlar, ha sigut la única que, incondicionalment ha estat al meu costat.

Així que ara me n'adono de qui val la pena de veritat.

Espere que ella no acabi sent tan infeliç.

Comentaris (0)24-02-2017 01:44:35Pessigolles 030414

Quantes coses perdem, per por a perdre.

Podria ficar la mà al foc i no em cremaria al dir que estic vivint el moment més feliç de la meva vida.

No sabeu la felicitat que pot envoltar el teu cos quan te’n dones compte de que totes les petites peces de la teva vida estan encaixant perfectament.

Crec que ja he dit milions de vegades que si em consider-ho bona en alguna cosa és en saber apreciar el que tinc, i lluitar per conservar-ho, i ara mateix, el bé més preuat que tinc es el poder formar part del teu món.

Des del primer moment vaig tenir clar que tu eres una persona infinitament especial, encara que com tots, tens els teus defectes i les teves virtuts.

Des del primer cop que et vaig veure, vaig anar formant-me una imatge de tu, comporta per sentiments i per paraules no dites, per gestos furtius i petites formes d’actuar que han fet que acabe estiman-te d’una manera que no havia experimentat mai: Amb amor incondicional, d’aquell que perdona els errors i els accepta.

Em direu boja, però sempre havia desitjat arribar a aquest punt, en que ets conscient que tot aquest sentiment d’eufòria per estar al costat de la persona estimada va desapareixent, però queda el més important per a una relació: el dia a dia, la quotidianitat, les petites coses que converteixen un simple enamorament fugaç en una relació amb uns fonaments forts.

I és en aquest punt en el que m’agradaria reflexionar sobre nosaltres.

És cert que ambdós tenim punts de vista diferents sobre la relació, al igual que sobre la vida. Podem tenir objectius diferents o també maneres d’actuar ben contràries. Però m’agradaria suposar que tu desitges tant com jo que tot això que estem construint no es destrueixi mai.

Per això vaig a prometre’t una cosa, que encara que creguis que no estic en condicions de fer-ho, estic segura que puc complir.

Al meu costat no seran tots flors i violes, soc conscient que hi hauran malts moments i obstacles que haurem de superar junts, haurem de ser forts i madurar i crèixer junts. Estar immers en una relació significa pensar d’una manera més altruista, tenint en compte els sentiments d’un altre. Torno a repetir que no serà fàcil el aconseguir encaixar les nostres vides, però et juro que faré tot el possible per a fer-te feliç la resta de dies que em queden. I saps per què? Perquè se m’ha donat l’oportunitat de ser “l’amor de la teua vida” i això ni boja ho podria desaprofitar.


T’estimo, vida meua.

Comentaris (2)30-12-2014 10:40:39Pessigolles 030414

T'estimo, de tot cor.

Després de la relació tan traumàtica que vaig experimentar fa temps, costa un poc no pensar que en qualsevol moment desaparegui tot aquest somni. Em va calar molt endins que en els últims dies d'aquella relació tots els meus dubtes i les meues llàgrimes siguesen una excusa per tirar-me en cara tot el que havia fet mal.

Cada vegada que ho recordo se'm fa un nuc a la gola.

Pot ser amb aquestes paraules creieu que soc una persona dèbil i molt melodramàtica, però no és així. Jo sempre he sigut una persona forta. que només rebele el meu jo tendre quan crec que la persona que l'ha de rebre és especial. Però aquella vegada em vaig equivocar. I dia rere dia la relació anava fent-se més tòxica, jo em tornava més submisa i ell intentava manipular d'una manera molt subtil els meus actes.

I un dia, va començar el declibi.

Vaig rebre una trucada a altes hores del matí, la meva parella em va dir que tornava a sentir coses per un antic amor i que tenia dubtes sobre la nostra relació. Això em va matar.

Com pots viure el dia a dia amb algu que suposadament estimes i ho trenques tot per algú per a qui no has sigut determinant durant molt de temps?

No se que va passar aquella nit. però jo no vaig poder dormir. Al dia seguent les coses es van arreglar, però jo ja no vaig tornar a ser la mateixa. Poc a poc la meua autoestima va anar disminuint i la por es va apoderar de mi, fins que un dia, vaig dir prou.

I aquella va ser la millor desició de la meva vida.

Va passar un temps, en el que vaig anar recomponent tots els trossos de la meua ment per tornar a ser la persona que tots coneixien.

I no es que ho haja aconseguit, és que ara he millorat.

Però el que mai havia pensat que jo seria capaç de trobar algú com tu.

Algú a qui no li importés que contés mil vegades la mateixa història o que hi hagin dies que les pors i els records d'aquella relació en fagen tremolar.

Se que dius que no ets una persona detallista i que tens poca imaginació a l'hora de donar sorpreses, però encara que et pareixi poc, dia a dia fas que em senti la persona més especial del món i això no ho ha aconseguit ningú.

Les visites express per sorpresa o que el dia de Sant Joan apareguis amb una rosa em fan més ilusió que cap dels regals més cars de món.

I el que més em fa sentir especial és que encaixes perfectament al meu món i viceversa.

Que els meus amics et tinguen tant d'apreci només amb un par de vegades que han coincidit amb tu, quan mai havien cregut que les meves parelles estaven a la meua altura, em produeix una sensació de seguritat inexplicable, i encara em dona més satisfacció el sentir de boques d'aquells que m'importren, cada vegada amb freqüència que ets la millor parella que podria haver tingut.

També m'encanta que els meus pares et tinguin tant en compte, que em pregunten sempre que torno a casa com estàs o quan vindràs (perquè tenen ganes de veure't) o que alguns dels meus familiars estiguen ansiosos de coneixer-te.

Em resulta fascinant que per una vegada en la meva vida, els meus pares no intenten "amagar" que tinc parella i estiguen contents amb la persona que he elegit, perquè saben que em cuidarà el temps que estigui al meu costat.

El que no havia cregut mai després d'aquell temps turbulent, és que tindria un nivell de confiança tan gran amb algú. Tinc clar que ets una persona molt noble i que en tot moment dius el que sentes. per això em reconforta el saber que no m'ocultaras res si algún dia les coses van malament.

De fet, vaig a concedir-te un privilegi que no he coincidit mai a ningú i que després de tot, no tenia pensat fer-ho mai.

Puc dir-te que seràs la primera persona que tindra el privilegi de veure'm plorar, si s'escau, perquè sento que amb tu, no tinc por de mostrar-me feble.

Estimo amb bojeria com una camisa blava fa que els ulls et brillen més o la manera que tens per preocupar-te de la meua salut.

També estimo la cara que fas quan creues el rebedor del meu pis fins la porta de la meva casa i la manera que tens d'apartar-te el pel de la cara.

Estimo cada centímetre del teu cos, per les coses bones i les dolentes i intento de totes les formes possibles ferte saber que m'encanta que formes part de la meva vida d'una manera tan senzilla i a la vegada tan profunda.

T'estimo amb bojeria, amor meu.

I espero que així sigui durant tot el que em queda de vida.

Comentaris (3)20-11-2014 17:59:11Pessigolles 030414

La menva mania de cagar-la.

No hi ha cosa que ansie més que poder, algun dia, trasmetre't tot el que sento per tu d'una manera plena i sincera. M'hagradaria que algún dia poguessis compendre com d'especial és poder tenir-te al meu costat dia a dia, alegrant els moments dolents i fent encara més dolços els moments feliços.
Crec que mentiria si digués que no tinc por. És aquesta, la meva mania de cagar-la, la que fa que acabe trencant tot el que toco.
Et jure que si fos per mi, no hi hauria res en el món que pogués fer que això surti mal, de debò. Se que pot sonar un poc a xaladuria de novia enagenada per tot l'enamorament que porta damunt, però no és veritat. Sempre he tingut "l'habilitat" de ser molt cabuda, i no parar fins a aconseguir allò que crec que val la pena i, crec que t'ho he dit milions de vegades, però crec que no hi ha res que valga més la pena que fer tot el que estigui en la meva mà per a que la persona que més ha fet per mi i que més m'ha donat sentimentalment sigui feliç.
La veritat, se que soc un desastre. A vegades parlo més del compte i encara que no ho sàpigues, l pego un milió de voltes a qualsevol tema fins que aconsegueix treure'm la son(potser per això fins que no et vaig conèixer patia insomni). I ara, el que més por em fa es perdre't.
Si, ja se que de moment no hi ha cap motiu per a preocupar-se, però encara no he aconseguit arrencar aquesta part de mi. Sempre que em dono compte de que tot m'està anant bé i que no podria ser més felç, no para de rondar-me pel cap la idea de que alguna desgràcia va a succeir de manera imminent.
I ara es quan tinc el cap donant voltes i més voltes.
Fa molt de temps, algú que suposadament m'estimava em va dir "T'estimo, però sé que el meu futur no està amb tu" i es va quedar tan ample.
Però va ser llavors quan tot el meu món es va enfonsar.
Com pots continuar una relació sabent que no te futur?
Com pots, suposadament, estimar a algú i a la vegada, saber que no formarà part del teu futur?
Quan pots determinar si una persona serà el teu futur o no?
I sobretot, quina puta ment maquiavèlica pot dir-li això a la seua parella i que la seva no li trenque la cara?
La veritat és que últimament m'ha donat per repassar mentalment tot el que se sobre reñacions, prenent com a referent el que he viscut i el que veig al meu voltan i és ahí quan no puc parar de pensar que no vull a ningú que no fossis tu en la meva vida.
Quan una veu en el meu cap em diu que no puc dir això amb sols 20 anys, quan milions de pensaments no fan més que debatre sobre si de veritat t'imagines un futur amb mi i quan la meva poca autoestima va pregonant per dins el meu cap que està bé que algunes de les persones més properes a mi tinguen algú amb qui quedar-se per sempre, però que jo no correré eixa sort.
I llavors jo, aconsegueixo callar eixes veus per uns moments, i me'n adono que no puc martiritzar-me pel futur, perquè no podre viure un present amb tu si només faig que obsesionar-me.
Se que encara ens queda molt de temps per davant i que potser poc a poc aquesta mania meua s'esvaexi, de moment, nomes volia donar-te les gràcies per estimar--me a mi i a tots els meus dimonis.
No hi ha cosa que em faci més feliç que saber que la possibilitat de estar amb tu tota una vida està ahí.
T'estimo i intentaré estimar-te com mai ho ha fet ni ho farà ningú.
Comentaris (1)05-11-2014 19:54:30Pessigolles 030414

Ns/Nc

El més difícil d'escriure és trobar-li un bon nom a tot allò que vols dir i ara mateix, estic pensant i desitge treure'm de dins tantes coses que no podria trobar cap paraula ni cap frase que pogués servir.

Con he dit moltes vegades. Tinc un "jo" interior que sempre li pega mil voltes a les coses i avui, m'ha donat per pensar la meva situació ara farà un any.

Fa exactament 365 dies em sentia completament sola, sense cap mena de motiu per viure. Estaba encallada dins un pou sense sortida. Vaig deixar de me menjar i dormia molt poc, però dins de la meva crisi existencial, buscava forces i exagerava la meva faceta feliç per a que la gent que m'envoltava no es preocupés. Només podia ser jo mateixa amb algú amb qui ara mateix he perdut gran part de contacte i tot plegat, en certa manera, m'ha fet ser més forta.

I ara... Ara soc realment feliç. Em passo les hores mortes pensat amb que tot el que he arribat a sofrir i tot el que he viscut ha valgut la pena. He trobat a algú que tot i sabent gran part dels moments més obscurs del meu passat, no deixa d'estimar-me com el primer dia o més i aquestos gestos els vamoro més que a qualsevol dels tresors.

He trobat al que espero que sigui l'amor de la meua vida. Clar i ras.

Encara ara, recordant les primered vegades, els primers moments incòmodes derivats de "el beso o no?" se m'omple el cor de tendresa i em dic a mi mateixa que no podria haver tingut tanta sort. Que algú com jo no es mereix tot el que te en aquest moments, però que sabré valorar-ho i com no, cuidar de la persona que em fa sentir, de totes les maneres possibles, que l'amor no es qüestió de submissió ni de l'anulació del membre més dèbil, si nò que es un sentiment que, quan arriba a ser tan pur i complet com el que ara sento, pot ser millor que el que ens ensenyen a les pel.lícules.

(M'estic posant cursi i això no m'agrada)

Alba, ves a dormir, que t'expliques fatal i això no va a cap lloc.

En resum, tant de bo algún dia sigeu tan feliços com ho soc jo en aquest precís instant.

Comentaris (7)20-07-2014 05:12:43Pessigolles 030414

Mirar-te de lluny

Hi ha una cosa que mai m'he atrevit a confessar-te i crec que és moment de fer-ho.

Sóc una persona a la que li encanta observal als demés i descobrir les seves manies o els gestos que acostumen a fer i la veritat amb tu aquesta mania s'ha accentuat, ara observo i guardo en la meva ment tots aquells petits detalls que per a molta gent serien indetectables. I això ho porto fent des de la primera vegada que et vaig veure.
Portavem dies parlant, potser ja començava a sentir-me atreta per tu i llavors... Llavors va aparèixer l'oportunitat de veure't.
No t'imagines com vaig moure cel i terra per trobar a algú que m'acompanyés.
Els esdeveniments s'anaven acumulant, impedint que et vegés però no saps com de tossuda em puc arribar a posar quan desitge alguna cosa amb totes les meves forces...
Et juro que les voltes que li vaig pegar a si anar o no a aquella festa marejarien a qualsevol persona aficionada a les muntanyes russes.
I si no el veig? I si no em dirigeix la paraula?
Suposo que volia que la primera vegada que ens veiessim tota la teva atenció estigués centrada amb mi.
Però després de tot, després dels inconvenients per veuret, vaig aconseguir reunir el valor per fer-ho.
Vaig optar per no dir-te que cabia la possibilitat de veure'ns i que fos una (suposo que agradable) sorpresa.
Em vaig passar el sopar i la sobretaula neguitosa. "Que et passa?" em deien, però ni jo ho sabia.
I una vegada dins el local, et vaig buscar amb la mirada. Vaig escudrinyar cada milimetre del recinte intentant reconeixer la teva cara... Però res.
Després de cert temps i quan ja ho donava tot per perdut, et vaig veure, al fons. I l'única cosa que vaig poder fer va ser mirar-te.
No vaig poder resistir la temptació d'apresar aquell moment, de pensar-me minuciosament el que dir, com seria el nostre primer contacte. No vaig poder evitar disfrutar l'instant abans de sentir la teua veu.
I no se quan de temps vaig passar allí. Ni ho se ni m'importa.
Mai t'ha passat que sents que el món es para?
Crec que en aquell moment em vaig enamorar de tu.
O potser va ser en el moment en que vas abaixar la mirada per a veure qui havia sigut l'impresentable que s'havia atrevit a pegarte una patada a la canella.
No se qui va riure més d'aquella entrada, si els meus amics o una petita i malvada part de mi que no parava de repetir-me els dos o tres minuts que vam estar parlant que era inútil, que si no tenia sentit del ridícul, que l'havia cagat des del primer moment. Així que a la mínima que vaig poder... Vaig fugir per potes.
Perquè això no canviarà, ja poden passar els anys que a la mínima que m'agobie, em pega per fugir.
El cas es que, aquella nit em vas fer sentir tan tan tan petita al mirarme, que crec que dins dels teus ulls vaig deixar gran part de la meva ànima...
I per a que me la tornis he de marxar del teu costat, dis-m'ho ara i et regalaré la part que falta.
Perquè tot el que soc no podria estar a millor lloc que formant part de tu.
Comentaris (3)27-05-2014 00:56:31Pessigolles 030414

Buscava un sol inconvenient en ell...

Potser fa temps que no escric, però es que quan un és feliç tot el que l'envolta està de més.

Sempre he sigut una persona difícil, però amb tu tot es fa senzill i he d'admentre que es la primera vegada que no me'n penedeixo ni tinc por d'expressar els meus sentiments.

I no puc deixar de donar-te les gràcies per això.

Mai ningú havia aconseguit aquestes coses en mi, com ho has fet tu.

És tan inversemblant de vegades, tan genial, que tinc por de perdre't.

Puc afirmar i no m'equivocaria, que aquesta vegada és millor que totes les altres anteriors i ara ja no sé si sóc jo sense tu o ets tu sense mi.

Jo ja no sóc capaç de tenir-te a prop i no desitjar besar-te.

Ja no se que seria de mi sense les dos pigues de la teva orella dreta.

O que faria jo sense observar la forma en que arqueges les comisures dels llavis quan somrius.

Ja no seria capaç de viure sense el moviment que fas quan t'apartes el cabell de la cara.

O sense eixos ulls blaus que em trastoquen.

Mai he sigut d'escriure coses boniques i si ho feia era per reafirmar el que sento.

Però ara tot es diferent, amb tu sento més coses de les que mai m'he atrevit a sentir i això em reconforta.

No vaig a mentir-te, perquè mai he sigut de dir coses per dir-les ni de sentiment aartificials.

Només vull que això no acabi mai

Perquè bucava un sol inconvenient amb tu i ara l'he trobat i ara me n'he adonat de quin és:

M'has enamorat, com mai abans.

Comentaris (2)18-05-2014 18:07:46Pessigolles 030414

Per fi.

Per fi, quan creies que mai més tornaríes a estimar de debò, apareix algú.

Una persona a la que no li importen els teus problemes mentals, ni fer el ridícul amb i per tu.

Algú amb qui cridar tonteries pel carrer i riure de que la gent ens miro.

Algú amb qui el gust de les cervesses és molt millor (si hi cap).

Una persona capaç de convertir-te en el tipus de persona cursi que sempre has odiat, però... Que més dona si totes les cursileries i els cors que dibuixes a la seua esquena son sincers?

Per fi, per fi arriba un dia en que la qüotidianitat, el tenir un raspall de dents seu al costat del teu i un pijama de més al teu llit no és motiu per agobiar-se, sinò de felicitat, perquè et sents protegida quan et recolzes al seu pit, perquè saps que és on has d'estar, on vols estar tota la vida.

Comentaris (1)24-04-2014 14:16:20Pessigolles 030414

Abraçam

M'encanta que m’abraces com tu només saps fer-ho, molt millor que com deixava que ho feren algunes persones, molt de tant en tant. Sense pressa, d’una manera que pareix parar el temps.

Poc després de que ho feres per primera vegada, me’n vaig adonar que amb tu no van aparèixer les ganes de fugir, que al teu costat només pense en quedar-me tota l'estona.

I llavors, m’envaeix la calma, aquesta calma que ho absorbeix tot, que em plena. Es fica en els petons, quan en els donem lents. La calma que ens envolta quan ens mirem.

Gràcies a tu me n’he adonat que ser feliç també pot ser curar la tristesa fent somriure a una altra persona. He esbrinat que l'amor és treure'ns les cicatrius, llençar-les a terra i construir sobre elles.

Perquè amb tu l'insomni s’ha convertit en pols i ara no tindria sentit anar a dormir tard sense l'esperança de veure’m reflectida, al matí, en els teus ulls.

Així que " Queda't amb mi", et dic

Comentaris (2)16-04-2014 12:54:39Pessigolles 030414