login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: Recaigudes 070209

No desapareguis

Vaig tancar el ulls un 16 d'Agost i vaig desitjar ben fort que tornares.

I vas tornar.

I em vas fer la persona més feliç del món al veure que el temps no pareixia haver passat. Seguies sen essencial per a mi després de tant de temps.

I ara seguim parlant, una o dues vegades per setmana, i quasi sempre m'alegres el dia. Perquè ja no recordava que era fer broma amb tu ni la manera amb la que t'enfadaves mig de broma.

Mai et podré dir "gràcies" les suficients voltes com per a expressar-te com em vaig sentir quan vas tornar.

I ara, només et demano que encara que hagis començat una nova relació no desapareguis.

Ets massa important com per a oblidar-te de nou.

Vull que siguis molt feliç, però per favor, segueix comptant amb mi.

Comentaris (0)15-11-2016 01:05:27Recaigudes 070209

Basorèxia

Anem a parlar clar.

Trobo a faltar un "nosaltres", però no vull estar amb tu.

Tinc ganes de besar-te de nou, però necessite apendre a estar sola.

Sempre m'han dit que tu eres l'home de la meva vida, i no ho dubte, però ara mateix has de fer-te a un costat.

No se el que vols, no se que esperes de tot això, però ara vull explicar-te com em sento.

La meva ment es un conjunt de frases soltes i pensaments per ordenar. És un cúmul d'idees que necessiten ser analitzades i ordenades per a que així jo pugui dormir tranquila (perquè si no, comencen els malsons).

Tots aquets dies que hem estat parlant he intentat analitzar cada frase, cada signe de puntuació i cada emoticona.

He intentat trobar un trasfons a les teves paraules i llavors me n'he adonat de que la que no te clar els seus sentiments soc jo.

I clar, ara que ja estan al lloc, havia de soltar-los.

T'estimo, ho vaig fer fa anys, ho faig ara (després de tot) i ho faré fins el dia en que em mori. Potser no t'estimo de la mateixa manera, potser l'amor que sento per tu és més madur i potser en uns anys es convertirà en un amor incondicional, però sempre tindras el lloc d'honor dins el meu cap i el meu cor.

Ara bé, que espere jo de tot aixo?

Doncs tinc unes ganes de besar-te que no puc explicar-les, tinc ganes de sentir que tots aquests anys han passat en un obrir i tancar d'ulls i que per fi tornem a encaminar-nos en la mateixa direcció.

Vull dir, vull tornar a confiar en tu, vull que sigues el primer a qui vaja a contar-li els meus problemes i a qui vulga abraçar quan estigui ensorrant-se el meu món.

Se que no es el moment de estar junts i se que tu ara per ara no penses en mi d'aquesta forma. Però jo necessitava dir que vull apendre a estar sola, però amb tu.

Vull que em continues trucant a les tres de la matinada, amb dos cubates de més i que ens quedem parlant fins que t'adorms mentre jo acabo escoltant el "tic - tac" d'aquell rellotge que et vaig regalar. Perquè després de tot aquest temps, jo segueixo deixant el mòvil sense silenciar a les nits esperant que tornes a trucar-me.

Soc tonta, no vaig saber valorar aquells instants quan vaig tindre l'oportunitat i ara els trobo a faltar.

Per això ara vull sentir que vaig cometre el pitjor error de la meva vida deixante marxar.

Vull créixer amb tu, com en els vells temps.

Comentaris (2)31-08-2016 01:30:12Recaigudes 070209

M'has tornat la vida.

Fa dues setmanes estava davant un pastís d'aniversari amb dues veles enceses que formaven el número 22.

Mai he cregut en les supersticions, el Karma, Déu... (Parafrasejant a Pau Alabajos) però aquell dia el meu cosí petit em va dir "Vamos Alba, pide un deseo" i jo, em vaig rendir davant aquelles paraules plenes d'innocència i vaig tancar els ulls disposada a buidar amb totes les meues forces.

I no vaig tenir que pensar molt, ja sabia el que volia.

I mentre vaig buidar tot l'aire de dins els meus pulmons, vaig tancar els ulls en força i vaig pensar: "Vull que torne".

I has tornat.

I amb tu, ha tornat una petita part de l'alegria que creia perduda. M'has fet tornar a sentir aquella nena de 15 anys parlant amb em que va ser el seu primer amor, però amb la confiança que es tenen dues persones que han crescut juntes.

Si algú vegués aquestes converses que duren tot el dia, no mensaria que hem estat cuasi dos anys l'un sense l'altre i tampoc que ens hem arribat a dir coses que el mateix dimoni tindria por a pronunciar.

Vull donar-te les gràcies, simplement per apreixer en la meva vida aquell octubre del 2008 i aquest agost. Gràcies per ajudar-me a sortir del pou sense saber-ho.

Mai podré pagar-te tot el que fas per mi.

Comentaris (0)30-08-2016 01:24:14Recaigudes 070209

T'espero amb els braços oberts

No se si el que m'han dit és veritat o si encara segueixes visitant aquest lloc quan et sents sol o tens ganes de recordar el passat.

El que si se és que no resulta fàcil continuar cap endavant quan una relació es trenca. Ara hauràs de buscar-te de nou, hauràs d'apendre a tornar a ser tu...

Només volia dir-te que a pesar de totes les coses que ens hem dit i del mal que ens hem fet l'un a l'altre, jo t'espero amb els braços oberts, per si necessites que algú t'escolti.

Se que ha passat molt de temps i que ara som persones totalment diferents, però no podem esborrar el que un dia vam sentir ni tampoc tota la nostra història.

Perquè si et soc sincera, encara se m'accelera un poc el cor quan penso que et veuré.

Per això només volia dir-te que si em necessites aquí estare, sense retraure't res, sense demanar explicacions, només recolzan-te i escoltant tot el que em vulgues dir.

Com si forem els mateixos adolescents que una vegada es van estimar.

T'

Comentaris (1)26-02-2016 00:25:32Recaigudes 070209

Estic enfadada.

Estic molt molt molt súmament enfadada.
Se de lluny que és una tonteria, que cadascú ha triat camins diferents però... De debò? Va, no fotem!
Hem estat cinc anys junts, cinc anys construïnt una relació que fa relativament poc vam tallar en sec. Jo vaig ser qui et va ensenyar a estimar, qui va estar ahi nit i dia pendent del teu estat d'ànim. Van ser cinc anys intentant buscar el moment exacte per a estimar-nos, com tu volies, tota la vida.
Em vas insistir tants cops, vas repetir-me tantes vegades que només volies estar amb mi, que la vida no tindria sentit el dia que forem dos desconeguts... Tu, jo i l'Alguer, recordes?
I ara, ara li amolles a una noia que apenes fa mig any que coneixes que és el millor que t'ha passat en els teus vint anys... De debó? N'estas segur?
En situacions com aquestes me n'arrepenteixo d'haver aconseguit calmar eixa mala llet que em caracteritzava, perquè n'estic segura de que s'acabaría genial aquesta història.
Però saps que et dic? Que avui més que mai estic sumament orgullosa de tot el mal que vaig arribar a fer-te, de totes les llàgrimes que et vaig fer vessar i sobretot, de no haver-te donat més oportunitats quan tu me les demanaves de genolls. I saps perquè? Perquè jo ara estic vivint una relació de les de veritat, allò que tu volies haver tingut en mi. Sense mentides, sense res que amagar...
Tant de bó poguessis dir tu això, oi?
Que sigues feliç en la teva bonica mentida, i recorda:
"Nothing else matters".
Comentaris (3)13-06-2014 01:15:48Recaigudes 070209

Tota la vida.

Quan estiguis llest.

Quan ja no et quedi res pendent del passat.

Quan trobis el que has estat buscant.

Quan et decideixis, aquí estaré.

Vull que estiguis segur que estàs fent el que realment vols fer.

Necessito puguis venir a mi, i estar segur que és la decisió correcta. Si no és així, encara que no ho facis, d'alguna manera jo seré sempre teva, i tu seràs sempre meu, estem units d'una manera que ens supera.

Et vas tornar part de mi.

Em vas explicar totes les teves pors, em vas deixar conèixer els teus dimonis i tot i així t'estimo, perquè aquest és el veritable afecte, el que va més enllà del superficial, el que cala els ossos, el que s'alimenta del dolent també.

Vull que tornis si m'estimes com dius, sense excuses, només sent tu. Si t'animéssis a ser feliç amb mi, podria tornar a creure que l'amor si pot durar.

I si no et decideixes, si mai és suficient perquè prenguis el coratge i donis un pas endavant, tens que saber que mai vaig voler alguna cosa tant, mai vaig pensar que algú pogués tenir-me d'aquesta manera.

No vull estar esperant, però sense voler ho faig, la teva gravetat m'atrau i em porta a llocs que no sabia que podia conèixer.

Vull que sàpigues que si vols, et mereixes i pots ser feliç. I si em preguntes, m'agradaria veure't ser feliç al meu costat, tota la vida.

Comentaris (3)06-03-2014 01:39:56De veritat estem bojos VIII, Recaigudes 070209

Poca autoestima i somnis que et deixen amb sensacions estranyes.

Part I: Poca autoestima.

Fa molt de temps que li estic donant voltes a la mateixa idea.

Quan vaig començar a escriure aquest blog-racóondescarregarlamevadiarreamental era una persona dolenta.

No d'aquelles que van pel món provocant altercats, ni elaborant conspiracions per a destruir a qualsevol heroi de còmic, sinó una d'aquelles persones que juguen amb els sentiments de la gent, que manipula, que no dubta en passar-li per damunt a la gent encara que se l’estimen i ho donen tot per ella, per tal d’aconseguir el que vol (no se si m’explique...)

Però llavors tenia alguna cosa, algun nosequé que feia que els nois s’enamoressin de mi i aquest sentiment els durés per moltes putades que els fera. Tenia “xispa”. Digueu-li carisma, “don de gentes” o jo que se... BOTONS!

En resum, jo en certa manera, feia que totes les meves passes ressonessin allà on anés, m’ho tenia molt cregut i sabia que podia tenir el que volgués només posant-li un poc de interes. Era com aquella llum que atreu als mosquits, encara que els acaba cremant.

Però sabeu què? La vida acaba per ficar-te al teu lloc i digueu-li Karma o força divina... però per una sèrie d’esdeveniments ara soc una altra persona.

Ara me n’he adonat que per ser maquiavèl·lica he perdut al noi amb el que vull passar la resta de la meva vida. Ara ell esta amb una altra, i jo no puc parar de preguntar-me si ell encara està disposat a estimar-me i casar-se amb mi.

Semblarà ridícul per a vosaltres que una personeta amb només 19 anys es plantege casar-se, però és així.

No estic parlant de casar-me en el sentit estricte de la paraula, sinó en crear una relació perenne, a l’estil dels avis de la pel·lícula d’UP.

Dons bé, aquí estic jo, jo i les meves anades d’olla, passant-me nits i dies rumiant sobre si ell pot arribar a estimar-la tant com em va estimar a mi, si m’oblidarà en breus o ja ho ha fet, si en segueix tenint en compte encara que jo estiga lluny d’ell i a ella la puga veure tots els dies...

Ostia!

Ja ho veieu, soc tota inseguretat.

Em passo els dies pensant “Talleu ja, copón” al igual que una nena malcriada, i això ja em comença a fer por, ja comená a rallar l’absurd.

Perquè servidora, sempre ha segut una persona independent.

Em passo els dies preguntant a amics si ella és més maca que jo i la veritat, quan m’animen amb comentaris que intenten treu-me somriures me’n dono compte del valor incalculable de la gent que em rodeja.

La meva autoestima s’ha jubilat, ho sé, però crec que dins meu es troba amagada l’ànsia de canviar.

I sé que molts penseu que no està bé canviar per algú que en aquests moments no et té amb compte, però se que ell es mereix això i molt més. Se que jo li he fallat molts cops i ell segueix aquí.

Així que prepareu-vos.

Pense tornar a aconseguir el que em propose.


Part II: Somnis que et deixen amb sensacions estranyes.

No heu conegut mai a algú que us atrau, us fascina, us ha fet cometre mil bogeries, us ha fet actuar com uns estúpids... Algú pel qui heu get coses que mai faríeu, perquè estan fora dels vostres límits, del que enteneu per “El joc de la seducció”?

Sé molt bé que sento per cada persona, per cada noi del que estic o he estat enamorada, el que passa és que a l’hora de expressar-me soc un caos.

Us estic parlant d’algú per qui mataríeu si us digueren que així podríeu tenir una relació normal amb ell.

Algú que coneixeu ben poc, però que en canvi coneixeu al detall la seva manera de moure’s.

Algú que sempre teniu a la boca i al pensament, no podeu parar de pensar en ell ni de contar-li a la gent la vostra història.

Perquè és la història més bonica del món.

Doncs bé, jo tinc a eixe personatge en la meva vida.

Potser el veig una o dues vegades cada mes o a vegades ni això. No tinc noticies d’ell en el meu dia a dia, ni tan sols m’atreveixo a parlar-lo si algun dia me’l trobe cara a cara però fora de context.

Només puc acostar-me i dirigir-li paraula quan me’l trobo de festa i amb cert grau d’alcohol en sang.

Fa tant de temps que va la broma que ja ni se perquè continue amb aquest joc.

Però aquí estic, jugant com una maldestre, com bonament se.

Després de quasi cinc anys, la cosa no ha canviat gens des del primer dia.

Potser ja coneixem les tàctiques de joc de l’altre i tenim algunes frases patentades com el “Sempre acabem igual” però res més.

Tot es basa en l’Etern Retorn.

-Ens veiem després d’uns mesos sense tenir noticies de l’altre.

-Mirades, gestos i alguna que altra rialla

-Ens intentem estimar, les nits de festa, durant un cert període de temps.

-“Tu i jo hauríem de quedar un altre dia, a soles”

-Una petita esperança de que aquesta vegada tot pot ser diferent

-Rumie, rumie i rumie

-”Mai compleixes el que promets”

-S’acaben les mirades, els gestos i les rialles.

-Tornem al pas 1.

Però de vegades, només de vegades, passa alguna cosa que t’anima a continuar endavant.

Veus que la gent madura i creus que ell també ho farà, veus que la gent comença a tenir parella i creus que ell pot estar plantejant-se estimar-te de debò. Veus que la gent surt menys, que te’l trobes cada vegada amb menys freqüència, i creus que la pròxima vegada que us vegeu serà la definitiva.

Creus, creus i creus.

I encara que saps molt bé amb qui vols passar la resta de la teva vida, donaries el que fos per estar una temporada al costat d’aquesta bala perduda que no es deixa estimar.

Perquè totes les dones volem això, canviar a un rebel nat.

I llavors arriba un dia, un dia que el somies.

I no es un somni com els altres, en el que només feu que jugar, com sempre.

Aquesta vegada somies amb que has aconseguit tenir amb ell allò que, en efecte, només amb somnis haguessis imaginat tindre.

I te n’adones que no es real, i vols parar el moment, o allargar-lo fins l’eternitat.

Vols que sigui real d’una vegada per totes.

Prems els ulls amb força per no despertar, no vols renunciar a aquesta “realitat”.

Però finalment no pots retenir més el somni i acabes obrint els ulls.

Avui el tindràs tot el dia al cap i ho saps.

Però a la vegada penses:

Significarà aquest somni que tots dos estem preparats?

(Hola! No sé si us n’heu adonat de que al lateral esquerre he posat una espècie de xat, si voleu entrentenir-vos o deixar algun comentari sou lliures, sinó ja sabeu que visite l’ask al menys una vegada al dia.



Gràcies per fer de les meves rallades mentals una cosa vostra)


Comentaris (1)23-02-2014 02:31:25De veritat estem bojos VIII, Recaigudes 070209

Punt i primcipi de viure sense tu.

Supose que és més senzill així. No?

Serà per això que ja no sento amargor, ni pateixo per la seva decisió.

M'he limitat a acceptar que així és com son i seran les coses. Ell farà la seva vida i jo he de refer la meva.

No diré que va a ser fàcil arribar fins on vull arribar, i si vos dic la verotat, tampoc se quin és el meu objectiu.

Nomes vull que una paraula surti de la descripció que puc fer de mi mateixa.

Inestable.

Encara sense saber si intentar convencerme de que això d'assimilar que hauré de viure sense tu significa estar enfonsada o molt amunt.

No puc negar que de tant en tant, ja no tant com abans, en besar altres llavis, tanco els ulls i m'imagino que és ell, i quan els obro, recordo que això mai passarà.

Tinc la mala sensació que mai em trauré del meu cap el seu maleït nom, que el xocarà amb les meves idees i les envairà quan cregui que ja ho tinc tot superat i en ordre.

Crec que recordar m'allunya de qualsevol sentiment intens, perquè tinc por que facin el mateix que vas fer amb mi.

No vull que ningú em convenci que val la pena ser estimat, i que després em deixi i injustament pretengui que tot pot ser oblidat.

No vull ser una altra vegada la que surti amb el cor trencat, no vull haver de pagar el compte i ser l'encarregada d'apagar el foc de les espelmes que un dia els dos vam encendre.

Comentaris (3)16-02-2014 07:19:08De veritat estem bojos VIII, Recaigudes 070209

La por es inevitable.

A voltes, em sent l'ésser més diminut d'aquest món, encara que sent sincera, amb tu al costat qualsevol pot sentir-se així.

Et mire amb aquest mirada de voler donar-t'ho tot... però tinc por de quedar-me en l'intent.

Perquè amb tu sent això.

Por.

Por que veiessis que soc massa poc per a tu.

Que cregues que done massa en cada moment i tu no pots correspondre'm.

Que et semble que no valc la pena, quan jo donaria mitja vida per quedar-me amb tu per sempre.

Aquí, allà o on fos.

Que et deixe d'agradar, per que les meves tonteries augmenten dia si i dia també.

Que et canses i veigues que, darrere meu, hi ha moltes més disposades a donar-te el cel (encara que jo et donés la lluna).

Que somriguesis per compromís o que els somriures arribessin a petrificar-se a cada petó.

Que no em volguessis, encara que mai m'ho diguessis.

Perquè jo estic segura, segura que ets tu, i no vull buscar més, no, avui, i sempre, aposto 11 vides per tu, i les que ja tenia gastades abans.

Comentaris (5)18-01-2013 21:31:24Recaigudes 070209, Renaixença 110912

Que 18 no es fan tots els dies, vida meua.

Érem tan diferents.

Que gairebé
em vaig enamorar d'ell pels seus aspectes únics, inigualables.

Cap
home li arriba als talons a aquest home que em va estimar com ningú.

Sé que
em va estimar perquè de les poques vegades que em mirava als ulls, es notava que ho sentia , correcte, eteri, pur.

El seu amor
per mi era pur com l'aire.

I
parlàvem, discutíem, però ens sentíem tan a gust estant junts que aquestes diferències, la distància, no feia més que unir-nos una mica més.

Somreia
i era gairebé impossible que ell no ho fes al unisó.

Clar
com l'aigua, clar com el cel blau, clar estava el que teníem, es veia, em veien i em deien que estava clarament enemorada i tothom sabia de tu sense conèixer-te, sense haver tingut la gràcia de veure els teus ulls, aquells ulls que encara avui m'enamoren.

El destí només ens uneix de tant en tant, però si ens trobem, si ens mirem una altra vegada als ulls, caiem en les trampes que nosaltres mateixos vam teixir.

Comentaris (1)04-05-2012 21:36:49Recaigudes 070209

Carta a un error.

Algú a qui has decepcionat
C/ Sense nom Nº Del 1 al +infinit.
La Jana, 27 de Novembre del 2011

El Major Error de la Meua Vida
C/ Falsetat Nº Del - infinit al 0
No sé on vius, tampoc m'interessa.

Maleit Benvolgut Gran Error.

Fa massa temps que estàs present en la meva vida, han sigut molts els bons moments que hem passat junts, però tant tu com jo sabem que en aquesta història que compartim abunden els dolents. Per això t'escric, per a deixar de banda tota aquesta merda que ha suposat estimar-te per així, com tu dius, madurar i poder dedicar-me plentament a una persona que m'estima de debò i que sé que faría per mi el que tu mai t'has atrevit a fer.

Avui, vull escupir-te, insultar-te i, com no, veuret sofrir, però no serà així, ja que soc una senyoreta i tu no mereixes ni que t'odie per això, després de dir-te el que penso de tu pasaras a ser un simple record, seràs indiferent per a mi, perquè saps tan bé com jo que allò contrari a l'amor no es l'odi, sinò la indiferencia.

En primer lloc, em desquicia la teva manera de comportar-te, com si sigueres únic,inigualable, com si ningú et pugues dir que fer i que no. Tu saps que no és aixi, que necessites a algú a qui sometre't per a sentir-te complet. Necessites que et diguen que fer o que pensar, necessites... bé, no sé si de veritat ho necessites, però estic segura de que si tinguessis un poc de personalitat no deixaries que ningú t'obligués a fer res, sobretot en l'àmbit sentimental (ja saps del que parlo).

També em trau de polleguera la facilitat que tens per apareixer i desapareixes segons et convé. T'indignes, t'enfades, et comportes com un nen de cinc anys que després de remugar no ha aconseguit el que volía i, com no, desaparèixes. Jo, com sempre, tinc dos o tres dies de ressaca (aquell mal de cap i aquelles nausees que caracteritzen la teva presència) i després, continuo amb la meva vida (perquè tothom sap que mai em permeto el luxe de flaquejar) i llavors, quan veus que "el teu joguet" pot areglar-se-les per ell mateix, tornes. I si descobreixes que el teu joguet té un altre propietari, intentes teure-li de les mans a aqueix que possiblement el tractarà més bé que tu. I saps que és el que em fa més gràcia? Que avui has tornat a fer el mateix! Després de dir-me que madure's i que oblides la teva presència t'has adonat que sense mi, sense la partde la teva personalitat que em pertany, no ets res i has intentat, com sempre cridar la meva atenció de l'única manera que coneixes: Denigrant-me.

I ahí és on volía arribar! A la facilitat que tens per descalificar-me quan te'n dones compte que de debò m'estar perdent. A eixe concepte teu de que la dona ha de ser de la teva propietat. Jo mai t'habia vist d'aquesta forma, havia excusat eixa facilitat teva per insultar-me com un mecanisme de defensa davant la por a assumir que sense mi no ets res, però despres de comprovar que a la mínima que la cosa es posa tensa tu perds els papers i ets capaç de posar-li la mà a sobre a "allò que més vols" o "a la teva propia vida" espentant-la, tirant-la enterra i fent que es doni de cap amb una farola deixan-li el braç magullat, em va demostrar que tu no ets aquell nen tímid que vaig conéixer, que es posava roig amb una simple mirada cómplice.

Per això i per molts més motius em veig obligada a guardar el teu record dins una capsa de sabates, banyar-lo amb benzina i pendre-li foc, per a que juntament amb ell, se'n vagen totes les pors a estimar.

Gràcies per fer de la meva vida un infern.

No fa falta que contestis, sé que suposaria un gran esforç tan intelectual com emocionalment.

I recorda: Quien se pica, ajos come.

Em despediria amb un últim bés, però crec que ja està implicit en la carta que em dona fàstic fins i tot mirar-te als ulls.

Att. El teu primer amor, el qual t'acaba d'oblidar.

Comentaris (1)27-11-2011 16:08:52Recaigudes 070209

Fes-me feliç

Algú va dir alguna vegada, que les nostres empremtes no s'esborren de les vides que toquem.

Saps? jo sóc d'aquestes que sempre han dit que no estem bojos, que sabem el quevolem.

Que avui donaria el món per tu i demà ni me'n recordo.

Que tant de bo no t'hagués conegut mai, encara que saps que és la mentida més gran que puc dir, que ara blanc i després negre, però el gris no està gens malament.

Que et vull però t'odie, i que no pensar sense recordar-te, no sé.

Jo de vegades no reacciono, però tu ets el que s'hauria de deixar portar.

Deixar-se portar i anar a per allò que et fa feliç.

Que el temps corre massa de pressa, i l'únic que no t'agradarà de la vida és que et va a semblar massa curta.

Estas aquí per ser feliç, m'entens?

Doncs res més a dir.

Comentaris (1)22-10-2011 20:23:19Recaigudes 070209

Podries...

Podries dir-me des de quan fa que ja no existeixo, podries haver-m'ho dit.

Hauria fet les coses a la meva manera, sense pensar quan et podria importar no tenir-me a prop.

Podries haver-me dit que deixara d'escriure sobre tu, que deixara d'escoltar aquestes cançons que ara mateix em semblen suïcides.

Podria haver estat capaç d'oblidar la lletra de la nostra història, la sintonia de cada mirada que sonava en el meu cap.

Podria haver fet servir tot aquest temps per desfer-te de la meva vida, de les petjades que sense voler formaves en mi, de cada batec que retrunyia paraules que avui ja estan perdudes (com nosaltres).

I sembla que encara segueixis al meu costat, que la meva rutina em faci esperar cada dissapte una trucada teua a altes hores de la matinada.

Crec que una part meva l'únic que vol és que segueixis sent tu el que em faci mal, que si algú ha de fer-me mal fossis tu.

Comentaris (1)16-10-2011 20:58:41Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Quizás, quizás, quizás...

Potser tingues raó i la nostra relació mai hauria d'haver comensat.

Potser aquell dissapte de fira jo no hauria d'haver sortit.

Potser hauria estat millor que em callés el que sentia.

Potser no m'hauries d'haver besat aquell set de febrer.

Potser així no hauries vingut tantes vegades al meu poble amb la bici.

Potser així no li hauria contat tantes mentides a ma mare per a que em portes al teu.

Potser així no m'hagés barallat tantes vegades amb els meus amics per a defensar-te, per defensar el que estimava.

Potser així no m'hagés arrastrat tant amb els teus amics per a que aquestos vejessin que faría el que fos per tu.

Potser així no t'hauria fet ml la primera vegada que vam tallar.

Potser així, quan feia un any que ens coneixiem no hauriem tornat.

Potser així les cinc o sis vegades que hem estat junts haguessin sigut alguna cosa que mai va passar.

Potser així aquest sentiment no hagués anat a més.

Potser així la meva familia mai hagués sabut res de tu.

Potser així no em tindria que amagar un par de llàgrimes cada vegada que em pregunten per tu.

Potser així ara podria tindre una altra vida, altres preocupacions, altres records.

Potser així no m'hagués passat tantes nits sense dormir pensant en tot el mal que t'he fet.

Potser així no hagues malgastat tantes llàgrimes recordant els moments passats amb tu.

Potser així no hagués sacrificat tantes relacions per a intentar una vegada més ser feliç al teu costat.

Potser...

La veritat, pel que fa a la nostra relació jo només m'arrepentisc de tot el mal que t'he fet i de no poder estimar-te com et mereixes.

Potser algun dia, puga fer-ho.

Potser algún dia m'entengues.

Potser algun dia tornem a ser nosaltes.

M'agradaria pensar en aquest futur.

Es més, aquest futur en dona forces per a continuar endavant.

Vull que tingues una cosa clara.

Pasi el que pasi, sempre sempre sempre seràs el 75% de mi.

Recorda-ho.

Comentaris (0)14-10-2011 18:48:44Recaigudes 070209

Las cosas que nunca pude responder (MARWAN)

¿Por qué aún siento dentro de mi pecho todos los latidos de tu cuerpo?

¿Por qué no dejo de sentir que todavía formas parte de mi piel?

¿Por qué decides que te quieres volver loco cuando yo me he vuelto cuerda?

¿Por qué intentamos avanzar mirando de reojo lo que pudo ser?

¿Por qué las cosas que arreglamos al besarnos las rompemos con palabras?

¿Por qué si yo te digo "adiós"... el corazón me dice "inténtalo otra vez"?

¿Por qué parece que sólo nos entendemos con las luces apagadas?

¿Quién diablos sabe calcular bien la distancia que debemos mantener?

¿Por qué es tan raro que el amor siempre resiste mucho más de lo que dura?

¿Por qué hay cuestiones en mi piel que sólo puede respondérmelas tu piel?

¿Por qué si vuelves a mandar algun mensaje aún se me rompen las costuras?

¿Por qué hacemos cosas que juramos que no llegaríamos hacer?

¿Por qué si aún sientes lo de antes tus ojos me dicen ya no me haces falta…?

¿Por qué si siento lo de siempre no me atrevo a decirte "quédate"?

Comentaris (0)12-10-2011 19:59:46Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Ho he esborrat tot menys el teu record.

M'en penedeixo.

Si, encara que em faça mal tragar-me l'ego.

Vaig a trencar la dita de "No se sap el que es té fins que es perd" perquè jo sabia el que tenia.

No sabia que et perdria.

Poden dir el que vulguin, he arribat a un punt en què "el que diran" no danya la meva moral.

Vaig poder haver canviat tantes coses, vaig tenir tantes oportunitats.

I ara estem tots dos, jo lligada al meu inestabilitat emocional i tu... tu lligat a les teves ganes de tirar endavant.


Sempre em van dir que m'ajuntés amb els bons, però no, jo vaig anar a pels dolents.

I tu també.

Comentaris (0)12-10-2011 17:40:24Recaigudes 070209

Periodo de entreguerras

Fa molt que la inspiració se me'n va anar, crec que des d'aquell dia en què vam decidir no seguir, per culpa de milions de putades que ens vam fer (sobretot jo, ho admitisc).

Et trobo tant a faltar que fins i tot m'odie a mi mateixa per fer-ho.

De vegades jugue a què encara ets aquí, buscant una de les moltes arracades que vaig perdre a casa teva.

O recordant aquell comiat perquè te n'anaves de vacances i tenies la necessitat d'aprofitar el major temps possible estant amb mi, perquè en un llarg període de temps no m'anaves a veure.

O aquelles trucades en festes perquè anaves borratxo i em deies quaranta milions de vegades que m'estimaves i que mai deixaries de fer-ho (aquí ja no estàvem junts, però el fet d'anar els dos ebris ens va tornar a unir).

I avui fa 51 dies que no ens veiem ni parlem.

Tinc l'absurda necessitat de veure't, de parlar-te.

Tinc tantes ganes de tu que ni la beguda me les lleven.

Això m'està preocupant perquè mai havia necessitat a ningú.

I ara veig que et necessito a tu i sé que tu a mi ja no.

Però no m'importa perquè sé que si dues persones es volen, tornaran a estar juntes.

I encara que no em necessitis, si em vols, i tot tornarà a ser com abans, estic segura.

Avui en aquest fred 10 d'Octubre, tornaré a beure per intentar no estimar-te.

Comentaris (0)10-10-2011 20:57:43Recaigudes 070209

I després... ¿Qué?

Vaig voler cridar-lo però em vaig contenir.

Moltes vegades ho faig.

Obrir els contactes les mòbil, passar per la a, la b, la c, així fins arribar al teu nom.

Però en aquest moment em dic
"Bah, quina tonteria..."

Per a què?

Per a sentir-me vulnerable?

Em fa por la teva resposta.

Suposo que no l'agafaries.

I si ho fessis ... parlaríem de mil tonteries.

Però després què?

Això és el que em deté sempre.

"Després què?".

Sempre ve un després i ara mateix no vull ...

Llavors vaig arribe a casa.

Torne a agafar el mòbil.

Faig el mateix una altra vegada.

Encenc
el llum de la tauleta de nit i pose aquesta cançó que em recorda a tu.

¿Que he de fer?

¿Dir el que sent?

No és senzill.

No és senzill quan tens idees arremolinades al cap i no saben sortir, o no volen.

No sé.

Potser, hagués estat millor quedar callada, allunyant el mòbil per no cometre una tonteria.

Per no
repetir l'itinerari de la a, la b, la c ... i així fins arribar al teu nom.

Comentaris (1)08-10-2011 16:34:38Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Ja no.

Mai vam tenir un terme mitjà.

Ens volíem a morir o matàvem per estimar-nos...

Em vas fer creuar la línia que un dia tu mateix vas pintar, em vas fer saltar semàfors en vermell sabent les conseqüències.

No obstant això, jo podia ser els divendres a la nit, i tu els diumenges al matí.

Podia ser la Barbie i tu Ken, jo Blair i tu Chuck. Jo Jasmin i tu Aladín, jo Julieta i tu Romeu.

Nunca vam tenir un terme mitjà.

Podia estimar-te els dies parells i tu a mi els senars, jo podia haver estat qui posava les normes i tu qui les saltés.

Jo podia haver estat el que tu vulguessis, tu ja no ets el que vaig voler jo ...

Comentaris (0)04-10-2011 18:49:42Recaigudes 070209

Un llibre tancat

Sé que no sóc perfecta.

No sóc la classe de nena perfecta que segueix les normes al peu de la lletra.

Cometo els errors que mai hagis vist, ensopego 3 vegades si és necessari amb la mateixa pedra perquè ho necessito, o potser no, però m'aixeco amb dos collons.

Gairebé sempre aconsegueixo el que em proposo, i si no ho aconsegueixo, tranquil que ja ho aconseguiré.

Si estàs pensant el que jo crec... no, no et contaré tan fàcilment les meves penes i mai aconseguiràs veure plorar, mai.

Perquè com en aquest cabet es fiqui alguna cosa, difícil serà que ho aconsegueixis treure.

Sóc indecisa, atrevida, arriscada i massa dura per fora, però per dins ni t'imagines el que guardo.

Sóc com un llibre tancat que només cal mirar la portada per saber de què tracta.

Sóc...

Puf...

Com dir-t'ho?

Sóc la somiadora de la teva ment, la més idiota, a la qual no li importa esperar pels teus petons, sóc...

Sóc la persona que més et vol i et voldrà en aquest món, ho entens?

Sé que és difícil de creure, el típic tòpic d'amor, però no.

No és així, t'ho dic perquè ho sento, i saps?

Sempre que ho sento, t'ho dic, sempre.

Comentaris (1)22-09-2011 18:00:12Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Com m'agradaria

M'agradaria, és més m'encantaria, tornar a viure una nova història d'amor.

Una història plena d'il·lusions, de testimos, de sentiments.

De tornar a córrer riscos, d'aquestes trucades a les tantes, d'aquest trobar a faltar tan gran.

I és veritat que sense amor no hi ha res, sense sentir, sense estimar, res tindria sentit.

Penso que en part no vull enamorar-me, ja que totes les coses bones sempre s'acaben.

Però l'esperança de trobar alguna cosa millor, alguna cosa nova, em pot.

Sempre vaig ser una nena que s'il.lusionava amb tanta rapidesa que després li costava l'obrir els ulls a la realitat.

Ara ja m'he acostumat a aquest dolor.

M'he acostumat a haver de aguantar amb el que ve, a saber perdre.

Si, reconec que m'encantaria trobar algú de veritat, m'encantaria viure una història inoblidable, però he arribat a la conclusió que he llegit massa llibres i els finals feliços no existeixen sempre en la realitat.

Que el per sempre, sempre s'acaba.

Els testimos aquí, es diuen sense sentir res.

Les promeses es trenquen amb massa facilitat i el cor arriba un moment en què no aguanta més.

Comentaris (1)05-09-2011 21:47:36El meu jo en estat pur, Gràcies 051010, Recaigudes 070209

No sé si és el que vull, però si et fa feliç a tu, endavant.

Em vaig omplir d'il·lusions, perquè qualsevol cosa anava bé per aferrar-me a la idiota idea que una mica, encara que sigui una mica (ja que amb això només em conformava) em volies.

Que cada vegada que em miraves, podia cabre la mínima possibilitat de que siguera amb altres ulls, amb altres intencions ...

Això és una mala costum meva, crec en els impossibles i no sé veure quan hi ha gent que els val i altres que no.

Et vaig pensar com mai vaig pensar a ningú, potser era perquè anteriorment negava aquesta sensació que es formava en el meu pit cada vegada que algú t'esmentava.

Perquè saps com funciona això, no?
Com més et negues alguna cosa, més ho tens a la ment, més t'acaba atrapant. Més somnis tens, més sensacions rares apareixen en el teu cos, desesperants, angoixants i bipolars.

Potser així va començar tot.

Tota aquesta rara sensació meva de voler veure't cada dia o mirar-te cada vegada que em resultava possible. I cada vegada ho dissimulava per no quedar tant en evidència.

Et vaig odiar com mai vaig pensar que anava a odiar, perquè no sé odiar... La sensació de ser el teu drap, de ser només el teu abric en nits de baixes temperatures o ser un gelat per calmar la teva escalfor corporal.

Però tot i així seguia, perquè et tenia i sé el difícil que és conservar a les persones com tu.

Sempre volen més i més ...

Però tot i així no podia arriscar-me a això; sé molt bé que no vaig ser el tresor perfecte, que jo era més feliç que tu en aquests moments, que era jo el que simplement s'emocionava cada vegada que li parlaves.

Ho sé, tinc el títol de imbècil enganxat a la paret, la que de vegades m'escolta xiuxiuejar a la nit el teu nom.

Potser estava famolenca, molt desesperada d'això que tothom enyora cada matí, que avui (com tantes vegades) no ho vaig a nomenar o millor dit escriure.

I aquí estic.

Amb l'orgull ennuegat intentant cancel lar qualsevol entrada d'aire pur i natural o una oportunitat per escoltar una mica de batecs a aquesta caixa de metall que es va transformar el meu cor ...

Aquí estic, sostenint llàgrimes i aguantant el dolor.

Espero que mai t'oblidis quant et vaig voler.

Espero que, amb altres, notes la diferència ...

Aquest buit que es va obrir al teu gastat i pàl.lid cor.

Perquè ja no tindràs aquelles abraçades, ni trucades per les nits de la que et defensa, que ho donari
a t
ot per tu.

Tampoc la sensació que algú et pensa constantment, ni vas a sentir el que se sent que et vulguin a pesar de tots els teus defectes.

Perquè sí, com una imbècil et vaig voler així ... Així de dependent.

Amb tu vaig tocar les estrelles aquella nit i vaig viatjar més lluny de tot això.

Però tot i així tu mai em convides al teu món, vaig anar només caminant per una cornisa i així vaig acabar.

Encara que hagis tret tota la meva respiració amb cada nit que sentia que la solitud em aguaitava, jo me'n vaig.

Me'n vaig, veient com cada cosa que faig, escric o penso no t'importa (o això és el que crec).

Que segueixes amb aquesta puta mania de pensar en vells temps, d'estar obsessionat amb els somriures que són massa per poder sostenir una mentida.

I jo que tenia una mica d'il • lusió, per la forma en què em miraves, per com el meu pit volia sortir corrent cada vegada que t'acostaves, o la manera com s'ajuntaven meu cos al teu...

Sí les senyals eren bones, donava per alimentar el meu ego i més ...

Però no ...

Et vas anar allunyant poc a poc sense adonar-te, et vaig anar allunyant fins deixar-te de banda perquè vaig creure que els teus pensaments eren d'una altra, que el temps que havies passat al meu costat era insignificant ... Que el teu somriure era fals, que els teus petons no eren per a mi.

Vaig fugir sense donar-te explicacions i intente esborrar-te de la meva vida ... Sí, és així.

Encara que em costi eliminar l'eco del teu riure, la teva mirada profunda, la teva silueta, les teves carícies, la teva veu, el frec de les teves dents amb els meus llavis, els teus petons apassionats i tan dolços ...

Sempre vas ser aquell noi diferent a la resta, sempre ho vaig dir i ho vas saber.

Eres un laberint ple de portes que, a cadascú, era més diferent de l'anterior.

Però ja he patit molt ... S'ha acabat.

Vaig arribar sola i sola m'en vaig.

Sense tu, sense la teva necessitat de mi, sense la meva necessitat que siguis l'únic en el que penso, sense res.

Me'n vaig per on vaig venir.

Sí, ho prefereixo així ...

Intentaré contenir l'efecte que va a causar la meva partida, intentaré no caure quan vulguis que torni per omplir les teves buits.

Vaig a intentar-ho.

Aquí ve el tren, que no em porta a cap lloc, llevat lluny d'aquí.

Lluny de tu.

Atte: Aquella noia que un cop va estar enamorada perdudament de tu.

Comentaris (2)15-08-2011 16:33:49Gràcies 051010, Recaigudes 070209, Sempre

L'amor concedeix als altres el poder de destruir-te

-Tanca els ulls.

Notes com el cor se t'accelera?

Tranquila, tu pots.

Ja fa temps, ja fa dies que t'ho romies.

Necessites pensar.

-Hem fet les coses mal.

Tot el que va massa apressa s'acava estabellant.

Jo no buscava res extremadament serios.

És impossible sostenir això degut a la nostra situacio.

-Intenta calmarte.

-Com hes pogut tornar a fer això a algu que estime?

M'asfixie.

Tinc por a lligarme a algú.

No, no se el que vull...

-Sempre et passa el mateix.

Et conec.

Quan estas peduda no ets tu.

-A tu també et vaig fer mal.

-Jo vaig cometre molts més errors que ell.

Ell t'estima.

Si li ho expliques, ho compendrà.

-Que li he d'explicar?

No sé el que sento.

-Relaxa't.

Demanali temps, el temps és bó.

-Tinc por.

-Eres valenta.

No ploros

M'enfadare si ho fas.

Para, perfavor.

-Som inútils, sempre acabem igual.

-Veus?

-Que passa?

-Ja fa més de mig any d'això, el que necessites es temps.

Eres valenta.

Saps que pase el que pase sempre estarè ací.

-No m'atrevic.

-A que?

-A parlarli

-De que tens por?

-De tot.

-Ves a dormir, demà serà un altre dia.

Pero recorda que l'amor concedeix als altres el poder de destruir-te, ell ho sabia quan va començar el joc.

Comentaris (2)02-07-2011 14:42:19Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Ja ha passat un any, però a tu "te la pele", com sempre...

La gent diu que res és per sempre, que tot s'acaba trencant, i que ja no hi ha marxa enrere.

Però jo crec que no, que aquesta gent no ni idea del que és tenir-te, del que se sent quan ets aquí.

Mentiria si digués que mai no ens hem enfadat, o que mai ens hem distanciat, però gràcies a això m'he adonat del que signifiques per a mi, que si tu no estàs amb mi la majoria de les coses perden el sentit ...

I és que ara m'adono que quan ningú estava amb mi, tu sí que ho estaves...

El que menys m'agrada de trobar a faltar a algú és que funciona a ratxes.

A dies.

Per moments.

En llocs concrets.

No t'ho esperes.

Arriba sense avisar.

Es queda un temps indefinit.

No pots deixar de fer-ho.

Encara que ho intentis.

Cou.

Crema.

Pica.

Esquinça.

Trenca.

Congela.

Gela.

Crema.

Arrenca.

Fereix.

T'enfonsa.

T'asfíxia.

He dit que fa mal? Fa mal.

Molt.

Et despertes i no saps què passarà.

Perquè de vegades, fins a les soles de les meves sabates et troben a faltar.

Però saps què?

Es passa, sempre es passa, t'ho prometo.


Comentaris (0)13-06-2011 17:19:36Recaigudes 070209

Una eternitat

4 de Maig del 1994

Avui fa exactament 2 anys, 6 mesos i 10 dies que et conec.

Pareix mentira, no?

Tantes coses que hem viscut junts i tan poc temps que ha passat.

I encara així me'n recordo perfectament del primer que et vaig dir.

Ja saps que jo mai he sigut una persona corrent.

I, per això, en comptes de donar-te dos petons a la galta, em vaig apartar i et vaig amollar un: "Jo a tu et conec!"

En fi, millor que anem al grá.

Avui fas 17 anys, l'any que bé seràs major d'edat.

I encara que no ho diga, note que poc a poc estàs més lluny.

I bé, ja sé que despres de tot el que hem passat i de tot el mal que ens hem fet, no és normal que estigues al peu del canó, perquè jo que sempre m'ho trago tot per a mi, que sempre deixe els sentiments a una banda per a fer mes llevadera una amistat, tampoc puc...

Però saps que et dic?

Que ho penso intentar.

Per tu.

Per mi

Per aquell nosaltres.

Si, es veritat que t'estimo i si, la teva ferida encara pica.

Però he de seguir endavant

I si per a fer-ho tinc que plorar mil cops més ho faré.

No cregues que et vull oblidar, res més lluny.

Només desitge que com a mínim els meus ulls no s'enborronen cada vegada que et recodo.

Perquè ja saps que davant de la gent només ric, perquè això fa que les llàgrimes s'aturen un poc.

Però quan ningú em mira...

Bé, ja sé que t'ho imagines...

Deixem-nos estar de tonteries!

Només vaig a dir-te una cosa:

FELICITATS PERRO FLAUTA!

(Sé que aquestes linies careixen de sentit

Però per a mi estàn plenes de veritat.)

Comentaris (1)03-05-2011 23:20:47Recaigudes 070209

La millor atracció del parc

És normal que et sentis atordit al principi, i fins i tot que et maregis.

És normal que et costi una mica seguir el ritme i entendre algunes coses.

És normal perquè sóc una muntanya russa d'aquestes que et posen cap per avall, cap per amunt, que et pugen, que et baixen i penses: Collons que pari!.

Sóc extremista, o bipolar com vulguis dir-ho.

Un dia cauré a un pou de tristesa i solitud i l'altre em veuràs pujada a l'arbre més alt que hi ha al bosc amb un somriure d'orella a orella.

Puc ser la persona més arrogant que coneguis al matí ia la tarda canviar i ser la més agradable.

Tinc els meus dies, igual que els meus somriures que deixen cec i els meus gestos que espanten.

Puc aixecar un dia amb unes ganes de viure impressionants, o amb ganes de morir-me a l'acte.

No em va això de tenir un terme mitjà, o és blanc o negre.

També et donaràs compte que estic entregada al 100%, que si no ho faig m'enfado.

Que vull aconseguir en tot moment la perfecció.

Però tot i això, també sóc d'aquelles a les quals les acabes trobant el gust i al final, fins i tot gaudeixes.

Que vas al parc per muntar vegada després vegada, i que si fos per tu et passaries el dia en ella.

Fins i tot m'arrisco a apostar que sóc la teva atracció preferida del parc.

Comentaris (0)02-05-2011 21:47:31Gràcies 051010, Recaigudes 070209

Mentides i més mentides...

"Alcohol, causa i a la vegada solució de tots els meus problemes"

Homer J. Simpson (Pensador)

Escric aquestes línies enagenada, encara, per l'efecte que poden causar 3 quintos. Sí, ja se que no són molts però, despres de tant de temps sense beure son els suficients per a dir un parell de veritats.


Aquesta serà (o al menys, ho espero) una de les entrades més tristes i sinceres d'aquest blog.

Avui, com molts sabreu, s'acava la Madalena i amb ella, ha caigut també la vena que portava als ulls.


No et guardo rencor per el que has fet i de fet, ja t'ho he dit, no m'he cabrejat el més mínim. De fet, només estic decebuda.

Decebuda i confosa.

Son ja molts anys i molts errors comesos, però sobretot molts moments bons i de complicitat, així que et pregunte: Per què em menteixes?

Segons tu, soc la únca persona que et compren.

Doncs, si és així, per què no m'has dit que mentres deies estimar-me estaves enganyant-me amb una noia a la qual has utilitzat com a mí?

Si ho has fer per protegir-me, et done les "gràcies" però et recorde que si no ho hagueres fet, no et caldria protegir-me de res.

I, finalment, si ho has fet per a que no m'enfadés, ja t'ho he dit avams: ME-LA-PE-LA.

Així de simple.

És més, mentint-me has fet que em sentiguera encara pitjor, perquè si em menteixes vol dir que no em consideres mereixedora de la veritat. Això signifique per a tu?

No t'esforces en explicar-me la teva veritat

Farà falta molt de temps per a que torne a confiar en tu...

Jo sempre perdono, però mai oblido...

I si, ja me'n he fartat de plorar per tu.

Així que despedix-te'n.

Perquè la persona a qui mes has estimat i estimaràs, s'està esfumant.

I per últim, a vosaltres, vos donaré un consell:

"Mai doneu la vida per ningú, encara que signifique molt per a vosaltres, perquè la podreu perdre quan menys ho espereu"

Comentaris (1)03-04-2011 22:12:56Recaigudes 070209

6 mesos...



Per fi he aconseguit oblidar-me de tu.

Si ho , van ser moments molt bonics i importants per a tots dos, però és hora de passar pàgina, i jo ho he fet.

Van ser temps molt durs per a mi, ho vaig passar realment malament.

Però saps què? No em penedeixo de res, vaig actuar com em dictava el meu cor i almenys ho vaig intentar.

Crec que no t'interessava, només t'importava el què dirien els altres... i em vaig cansar.

Em vaig cansar de esperar, vaig obrir els ulls i encara ara estic sortint d'aquell mal moment.

Malgrat tot, no et vaig a oblidar, perquè vas ser una de les persones més importants per a mi.

De fet, ja saps que els pijames i jo no som molt bons amics, però, quan el món se'm ve al damunt, em poso aquella camiseta i me'n vaig a dormir.

Si, aquella camiseta representa per a mi un temps sense problemes, sense preocupacions...

Que sàpigues que et vaig voler de veritat, cosa que tu, no vas entendre mai.

I ara no vaig a mirar cap enrere.

que em vaig equivocar, però això em va dur a persones realment meravelloses.

Em penedeixo d'això.

Tot i això, no té solució.

No puc canviar el que vaig fer.

Per això no em quedaré en el passat.

Sortiré endavant dia a dia.

Lluitaré per això que m'importa i donaré suport a aquells que m'acompanyen.

Vaig a plorar, vaig a riure, a passar-ho .

Vaig a ballar i a cantar fins no poder més.

Aprendré dels meus errors i canviaré cada moment dolent per un somriure.

Estaré aquí cada vegada que em necessitis.

Tindras el meu muscle preparat per quan hagis de plorar i et faré riure quan menys t'ho esperis.

Vaig a canviar, a millorar tot això.

A deixar de patir per ximpleries ia començar a apreciar el que de veritat importa.

I si, encara et trobo a faltar.

Potser no de manera física, però anyore la teva olor i la teva veu.

tampoc anem a enganyar-nos, trobo a faltar que em agafis, em molestes o em facis riure amb pessigolles.

No puc negar que no pensi algunes vegades en tu i en el que forem junts.

No puc negar que no recordi com m'agafaves de la cintura cap a tu i jugavem a veure qui tenia més reflexes dels dos...

Si faig com que em dones igual, no t'ho creguis, perquè has estat una de les persones més importants de la meva vida, això no canviarà en una escassa setmana, ni tampoc en moltes, és més, crec que sempre vas a ser important en la meva vida.

Vull que sàpigues que mai vas ser una càrrega per a mi, mai.

Que si algú ho va ser, vaig ser jo, que si algun tren va descarrilar, va ser el meu.

I mentre escrivia això, m'he promès no plorar i fixa't, gairebé es podria dir que ja m'he dessagnat per dins.

Potser només sigui temporal, encara que si ens parem a pensar tot és temporal perquè, tot un final.

Comentaris (1)26-03-2011 13:35:02Recaigudes 070209

Rememorant? :P

Recordo quan em sentia completament buida, i puc assegurar que era una sensació horrible, dia i nit, em venia tot massa gran, no estava acostumada a sentir-me així.

En aquell moment el que m'envoltava era la rutina, però no la rutina de sempre, sinó la rutina d'aquella època.

Jo estava acostumada a estar envoltada de gent, dels meus amics, d'arribar a casa, deixar la motxilla i escoltar el so del telèfon, i després de penjar, que passeren uns minuts i sonés de nou... Per res del món ho considero temps malgastat, perquè en aquest moment, en aquest instant, la meva vida es basava en ell

Era un sentiment preciós, estava enamorada, pensava tots i cada un dels minuts en ell... em despertava amb un somriure i m'anava a dormir amb una altre, l'estimava com mai havia estimat a ningú. No em penedeixo en absolut de tot el queli vax donar, ni dels segons al seu costat.

Ara tot és diferent, ell ja no hi és, m'ha costat acostumar-me a la seva absència... la distància sempre va ser alguna cosa per la que lluitar, alguna cosa que havíem de superar, i que la fèiem desaparèixer en determinats moments.L'odiava, desitjava que no existigues entre nosaltres, trobava tantes coses a faltar per culpa ...

En aquests instants fa més fàcil el fet que no estiguem junts. Jo no volia seguir, i així ha estat.


Ho he passat realment malament per totes les situacions que hem passat, he comès molts errors, he perdonat coses que vaig creure que no perdonaria mai, he rigut fins plorar, i he plorat fins que els meus ulls no donaven més de si.

He passat nits sense dormir, hores i hores meditant sobre cada problema, cada circumstància que s'interposava entre ell i jo...

He de dir que no només jo ho he passat malament, ell també ho va fer, no ho puc negar.

Jo l'estimava i ell a mi també, era evident.


En el dia d'avui no parlem, diu que necessita temps per oblidar, i jo, encara que volia seguir amb la relació, dono tot el que està en les meves mans per poc que pugui ser, ho faig, i si he de fer-me invisible per als seus ulls, també.

Passi el que passi, vull que siga feliç...

Al cap ia la fi, així em vaig enamorar d'ell.

Comentaris (0)17-03-2011 22:15:04Recaigudes 070209

Vaig a esplicar-vos una història...

Jo una vegada em vaig enamorar.

Em vaig enamorar tant tant tant que les cançons d'amor es quedaven curtes.

Em vaig enamorar tant tant que no hi havia força en el món que pogués fer que em desenamorés.

Tothom s'enamora.

I jo, jo em vaig enamorar de tu.

Em vaig enamorar de les teves tonteries.

Em vaig enamorar dels teus detalls.

Em vaig enamorar del mes de febrer.

Em vaig enamorar de les nostres nits infinites d'estiu (i d'hivern).

De la teva màgia.

Del teu encant.

Em vaig enamorar de tantes coses que mai aconseguiré recordar-les totes.

Em vaig enamorar de les teves mans.

Dels teus llavis.

Del nostre dia a la platja.

Dels nostres plans de futur.

Dels nostres viatges.

Em vaig enamorar de cada dia set.

D'eixe moment, en el que fins a la cançó més bonica del món no podia comparar-se amb els nostres petons.

Si en aquell precís instant no ho haguéssim fet fora tot a perdre...

Suposo que tot hauria estat diferent.

Però hem d'entendre, que l'amor, com tot, acaba.

Uns diuen que l'amor és per sempre.

I jo no dubtaria a dir-te ara mateix que et vull.

Perquè et vull i et vaig a voler sempre.

Però els petons ja no van ser iguals des d'aquella vegada.

I jo em vaig enamorar dels pros i els contres.

Em vaig enamorar de tot.

Recordo tot el màgic que va ser.

Quan m'abraçaves mentre dormia a les 8 del matí.

I quan em miraves als ulls i em deies quant em volies i que sempre estaríem junts.

Les nostres vides han donatmil voltes.

I ara des d'aquí, recordo la part bonica del nostre amor.

Ja que no fa falta recordar també la part lletja de la història.

A la que et tornes egoista.

En la qual tu m'oblides primer.

Després jo et vull.

Després ja no sents els meus petons i tornes a planejar teu món traient la paraula amor.

Ai amor, quant et vaig voler, quant ens vam voler.

Però la vida canvia i et sorprèn.

Perquè amor, ja vaig tenir-ne de sobres.

I us explico aquesta història, la meva història, perquè enamorar-se és el més bonic.

Jo ho vaig fer.

Ara tinc una altra vida.

Però la meva història és aquí amb mi, encara que pugui escriure milers d'històries noves.

Però hi ha contes que mai s'obliden.

I aquest, és un exemple


Comentaris (1)01-03-2011 22:18:37Recaigudes 070209

No estas tu... I què?

Sola davant d'una paret que em reflecteix el buit, avui el meu món és diferent perquè no estàs tu, però no significa que sigui dolent.

M'adono poc a poc que prefereixo que em deixis en pau, que no em parlis més... perquè llavors respire per un moment i deixo de plorar.

Avui el meu món es cau per dins, però surt a la superfície per fora.

Tinc ganes que arribi el moment de fer-te adonar de què profund és un oceà i tu només ets un bassal creat per la pluja de l'estiu que en algunes ocasions té un mil.límetre i mig de profunditat.

Per què no saps apreciar el que tens i només et fixes en el que vols?

Et vaig tractar com tractaria al vidre, amb cura perquè no es trenqui, et vaig regalar coses molt especials per a mi que vas deixar de costat, com estàs fent amb mi.

Quan parlo amb tu i et conte una cosa que opino, em soltes "ratllades".

Estic fins als collons!

Saps?

Sóc persona i sé parlar seriosament, si parlo d'això és perquè em preocupa que tot se'n vagi a la merda i veig que si ho deixo fluir, sense fer res, a tu et dóna igual en quina direcció me'n vagi.

Avui m'he llevat somrient i per fi no t'he trobat a faltar en molt de temps.

Ja no donaré ni un pas més.

No em vaig a gastar ni un cèntim més a parlar amb una persona que ha de fer esforços per veure'm.

Et desitjo felicitat amb la teva gent i en el teu món sense resposta ple de preguntes.

Aconseguiré sortir endavant encara que tu no estiguis amb mi.

I seguiré trobant respostes a totes les meves preguntes, em menjaré el món sense tu ja que et vaig oferir un dia que te'l mengessis amb mi i em vas rebutjar.

Aquesta és la resposta al perquè escric, encara que sé que no llegiràs això perquè no t'importen els meus pensaments, ho escric per a tu.

Una part de mi té por per perdre't, per creure que et coneixia, però estava equivocada, que conèixer va ser un plaer però ja estic farta d'esperar això que no té ni un puto final amb sentit.

Suposo, que una part de mi seguirà preocupant-se per tu i et seguirà volent com al primer.

Però això no ho notaràs, tranquil.

Comentaris (1)14-02-2011 19:30:34Recaigudes 070209

Búscate un perro, alquila un piso, cómprate bragas

2 anys ja...

I per més que busco, només trobe un sentiment dins el meu cor.

Llàstima.

Per tu.

Tu vas ser qui va "finiquitar" tot això.

El que buscava l'incident més petit pera retaure'm tot el que havia fet malament.

El que actuava, ja que em mostrava als demés com una "viuda negra", sense cor ni sentiments.

El que es mostrava als demés com una víctima de la meva crueltat.

L'únic que no va poder entendre com em sentia en un dels moments més difícils de la meva vida...

Em vas demanar que t'oblides i aixì ho he fet.

Es cert que em vas perdonar moltes coses, i t'ho agraic, però sempre que podies, em tiraves en cara tot el que havia fet malament, com si no resultés prou dur haver de conviure en el remordiment d'haver-t'ho fet passar malament.

Però ara he trobat a algú que m'ha canviat la vida completament.

Sense intentar-ho.

Sense obligar-me a res.

Algú al qui estimo com mai t'he estimat.

Algú que és capaç de recorre's mig mon només per veure'm.

Algú que cau bé a tots els meus amics, perquè saben que m'estima.

A ell li puc contar tot el que em passa pel cap sense tenir por a la seva reacció.

Puc mostrar-me tal com sóc sense sentir-me jutjada.

Ell no es deixa enganyar pel meu passat, ell confia en qui soc ara.

I, encara que em morgui, no el penso defraudar.

I saps que es el pitjor?

Que perculpa teva, també sento llàstima per mi.

Per haver-me arrastrat tant.

Per haver plorat.

Per haver pasat tantes nits sense dormir.

Per haver-me deixat la pell en canviar per tu.

Per haver-me cregut que jo era la unica culpable de tot això.

Per haver estat enamorada d'algú que ni tansols podia posar-se a la pell de la persona que, segons ell, "més s'estimava" per a saber com es podia sentir, només per no empassar-se l'orgull.


M'he cansat d'esperar a que et fages gran.

Jo vaig canviar de sopte, en l'època que més et necessitava. Quan tu no estaves.

Jo he esat ahi en les teues nits de desesperació, intentant fer-te somriure.

Donan-te consell, donan-te la mà.

I aixì m'ho pagues...

Aixì que insulta'm totel que vulguis a les meves esquenes.

Intenta'm deixar-me a l'altura del betún, saps que no ho aconseguiràs.

Amenaça als meus amics, si eres un poquet llest, sabràs que no es bona idea.

Saps que si jo no m'haguera posa't al mig milions de cops, a tu t'haguessin trencat la cara unes quantes vegades.

Aixi que ara...

Fes com si no t'importes.

En realitat els dos sabem que ets un covard.

Que a les nits plores perquè m'has perdut, perquè saps que ningú et donara el que jo et vaig donar.

Si, ara sóc freda...Però al cap i a la fí... He tingut el millor mestre, no?

Assumix-ho, m'has perdut

Pasa de mi!

Compra't un Furby i pentina'l.

Si no em pots veure feliç, et menges els mocs! Perquè ara ho sóc, sense tu i les teues bestieses.

Sense el teu orgull.

I per últim, no prometeixis res que no puguis cumplir, perque tots sabem que aquell "Nothing else matters" estava molt lluny de les teves possibilitats!


E-GO-IS-TA!

Comentaris (1)07-02-2011 20:24:13Recaigudes 070209

Tot el que puc dir...

http://lanoiaambullsdegat.flog.cat/aix%C3%B2-passa-663

Comentaris (0)16-01-2011 03:34:27Recaigudes 070209

Estàs lluny

He tornar a furgar una mica més en el meu passat, com quan creus que el que hi ha darrere ja no causarà cap dany.


Maleïda capacitat de recordar amb què ens van dotar, que febles i indefensos ens torna de vegades.


Un dia sents que la por t'envaeix i tanques aquest bagul amb totes les forces, i li trobes mil claus esperant difusament que aquí romanguin els records, lluny de ser recordats.

I ara, m'agradaria que estiguessis assegut al meu costat, rient i perquè no, plorant en veure tot el que hem sigut, i de quina manera la vida s'ha encarregat sempre d'apropar-nos.

Vam ser dos nens inexperts que jugaven a estimar-se, i anys més tard adolescents que realment començaven a fer-ho.


Vam ser dos pols totalment oposats, i patim les conseqüències.

Vam ser cada crit de ràbia que no dubtem a tirar-nos a la cara, cada llàgrima provocada, cada retret, cada nit en blanc, cada instant de pànic, la por a perdre, cada pregunta, cada decisió, cada penediment.


Vam ser la cura i la malaltia.


Però això no ens va poder mai, i aquí estaves cada vegada que mirava al meu costat i potser és això el que més valoro a dia d'avui.

Sempre tornaves.

Sempre estaves.

Omplim tants llocs de tants nous començaments, tants nous somriures, de tractar de començar de zero.

Lluitem tantes vegades per romandre junts ...

Vam ser cada estupidesa que vam fer per l'altre, cada riure enmig de la nit, cada cançó que cantem, cada desvari, cada abraçada, cada gest, cada petó amb gust de tabac, cada promesa complerta, cada confidència, cada sorpresa, cada alba, cada oportunitat, cadascun dels anys.


Vam ser massa, i un dia notes com s'esgoten les forces, com el pas dels anys s'ha encarregat de desgastar tot l'amor que vam arribar a sentir, i et sents impotent, i et castigues per no haver sabut tenir cura d'una de les coses més importants que m'havia trobat al llarg de la meva vida.


I tot i així lluites fente el sord a la resta del món, i segueixes apostant la poca esperança que et queda fins que et trobes a tu mateixa enfonsada en llàgrimes en qualsevol racó i t'adones que no deixes de passar pàgines a mitges.


Mai va servir de res deixar el passat enrere perquè sempre acabàvem ensopegant més endavant.

Mai vam ser prou valents per deixar que els nostres camins prenguessin una adreça diferent.

Mai vam tenir el coratge de trencar amb tot el que ens unia.


Avui no ets aquí.

La teva mirada no comfessa els mateixos secrets, i la teva boca ha canviat.

Et perdono per tot i et demano perdó.

Perdona'm, m'estic deixant la pell per canviar i espero que en un futur puguis veure-ho.


Sigui quin sigui el rumb que prengui el teu camí, mai oblidis que signifiques per a mi.

Les nostres vides canvien, nosaltres canviem, però sempre hi haurà alguna cosa que ens recordi que una vegada ho vam ser tot en la vida d'algú, i per sort això no podrà canviar mai.

Comentaris (1)12-01-2011 23:25:29Recaigudes 070209

Els dies passen, les persones canvien i tu ja no estàs...

Día a día vaig avançant.

Poc a poc, la meva vida comença a agafar un rumb fixe.

Començe a canviar d'actitud i de valors.

Les coses s'estan començant a arreglar.

He fet les paus amb mi mateixa, torno a ser la de fa un temps.

La que sempre somreia.

La que tenia (més o menys) les coses clares.

La que ajudava a la gent.

La que intentava fer somriure a tothom encara que per dins s'estigues morint.

Torne a ser la MissMenardi, la de deveres.

La que estimava amb l'ànima, la ment i el cor.

La que donaría la vida per les persones més importants...


Tot això només són paraules...

Ara jo voldría preguntar-vos una cosa que m'està atormentant des de fa dies.


¿Com demostrar-li a la persona que té en les seves mans la teva felicitat que tot ha canviat?

Comentaris (0)11-01-2011 20:56:09Recaigudes 070209

Malgrat això...

Els costava posar-se d'acord.

De fet, rara vegada ho estaven.

Discutien totel temps i es desafiaven tots els dies.

Però a pesar de les seves diferències teníen un cosa en comú:


Estaven bojos l'un per l'altre...

Comentaris (2)07-01-2011 19:27:19Recaigudes 070209

Coses que només es senten un cop

Mai li vaig dir el molt que significava per a mi.

Potser perquè pensava que romandriem junts molt més temps.

Que encara ens quedaven una infinitat de nits en les que poder dir-li a cau d'orella, o dibuixar-li a l'esquena.

Mai li vaig dir, però li vaig intentar demostrar cada minut de cada dia.

i m'alleuja saber que ell potser ho sap.


Potser el que mai va saber va ser que el seu pas per la meva vida deixaria una empremta irreversible en mi.

Diuen que estem fets de trossets de cadascuna de les persones que es creuen en el camí.

I vaig anar tant al seu costat, i vaig aprendre tantes coses a l'hora de voler-lo que a dia d'avui puc dir que es troba en gran part dins meu.


No va ser fàcil, perquè jo mai ho he sigut.

No va ser fàcil romandre, ni tampoc el deixar d'estar.

No va ser fàcil donar-li resposta a les preguntes que ens fèiem constantment.

No va ser fàcil no estar cada matí a l'altre costat del llit.

Totes aquestes dificultats ens van fer enormes en un món on les persones prefereixen donar-se per vençudes, tots els moments dolents van fer que els bons mereixessin la pena, i avui, malgrat tot mereixen ser recordats.


Busco en les persones que vénen personalitats i detalls de persones que se'n van anar.

Busco el seu riure en altres boques, però mai sona igual.

I em faig petita quan sento que després de tant de temps segueixo estant perduda quan es tracta d'ell, quan sento que aquest buit no s'omple.

I aquí és quan tinc por.

I aquí és quan inevitablement torno a trobar-te a faltar.

Gener no és el mateix sense tu.

Comentaris (3)06-01-2011 21:23:27Recaigudes 070209

Així deixem enrere el 2010...

Potser tinguis raó.

Potser hagi tingut massa temps per dir-te el que sento.

Potser és massa tard.

Però creu-me que ho vaig intentar.

Creu-me que vaig voler fer-ho, però no vaig trobar el moment.

I tu tampoc ho vas posar fàcil.

Ha plogut molt des d'aquella última vegada.

Però per a mi segueixes aquí com el primer dia i tant de bo sabessis com fa mal.

Tant de bo poguessis sentir la impotència de mantenir viu el record d'algú inevitablement i que aquest pugui més que tu.

Sempre has dubtat del que sentia i donaria qualsevol cosa per que vivieses a la teva pròpia pell pel que he passat tot aquest temps.

He conegut en mi un sentiment que ni tan sols jo sabia que existia.

Almenys no amb aquesta força.

He descobert que no necessito tenir-te per estimar-te.

Que potser sigui aquesta l'essència del maleït amor, i que potser sigui aquest el preu que cal pagar per sentir-ho.

He comprovat que en el camí trobes a persones disposades a estimar-te, però jo només he sabut anar cap enrere i he acabat perdent.

Avui no vull a ningú amb tanta força itantapassió com a tu.

I no em culpo, ni tan sols et culpo a tu.

Pero que sàpigues que hi hagent que m'està demostrant que és capaç de ferper mi el que tumai haures fet.

No em castige, ni em martiritze per això.

No em fa por.

No albergo esperances, albergo records i potser aquí prevalgui el meu error.

Fa temps vaig deixar de tenir el dret d'estar, que fins i tot ja sobre en aquest lloc, però que encara que tu no vulguis restaré sempre, fins quan creguis que he deixat de fer-ho.

Vaig apostar per nosaltres i sempre m'alegraré d'haver-ho fet perquè en aquesta etapa de la meva vida vas fer de viure mereixés encara més la pena.

Aquí tens un somriure que serà sempre per a tu, aquí tens cada moment si algun dia et dóna per recordar, aquí estaré sempre.

Gràcies per aquest 2010 Xavier, per a mi has sigut com un somni. Però com en tots els somnis, sempre ens acavem despertant...

Comentaris (2)03-01-2011 00:36:27Recaigudes 070209

Com triar?

Em fa mal la gola al empassar i no, no és perquè estigui refredada, és perquè trobo a faltar els petons d'un desconegut al qual mai tornaré a besar.

És una merda, ho sé.

Tot això és una autèntica merda.

No tinc un altre tema de conversa diferent a ell, i no fins a quin punt això és dolent.

Estic malalta? ¿Malalta d'amor?

No, Déu meu!

Que m'han dit que el mal d'amors mai sana, i encara sóc molt jove, un cor com el meu no es pot morir tan ràpid per un complet desconegut.

Faig tot el que no es pot fer, em penedeixo d'haver-lo conegut dia de la meva vida, intento oblidar amb drogues barates que no em fan res i espero que amaini la tempesta mentre em dic estúpida per haver seguit una línia que, des del principi, no portava enlloc.

Què faré?

No és un dolor psicològic, és un dolor físic, però és tan horrible que no ho puc calmar amb cap medicament.

En una altra vida, faria l'impossible per no tornar a enamorar-me, però en aquesta, en aquesta que visc cada dia, desitjo amb cadascuna de les cantonades del meu cos enamorar-me d'algú que em correspongui, d'algú que em vulgui, d'algú que no em falli a la primera.

I , ja sé que em mereixo tot això.

Que la culpa és meva i només meva.

Doncs qui anava a enamorar- se, sinó jo, d'algú inaccessible?

Els petons van ser de dos, però en l'amor em vaig quedar jo sola.

No ho vull.

No vull tant d'amor, perquè ja no si és dolor o és amor, perquè ja no distingir el plaer de la ràbia, el vermell passió d'un negre esmunyedís.

Merda.

El sento.

El sento ficat en el meu coll, i encara que sé que fora el temps passa ràpid i sense avisar, aquí tot es va parar des que va marxar aquell noi al que li vaig regalar el meu cor.

I el pitjor no és pensar en ell.

Això és el de menys!

El pitjor és no saber si ell pensa en mi, almenys, un deu per cent del que jo penso en ell.

Comentaris (0)21-12-2010 00:02:54Recaigudes 070209

La meva felicitat en mans d'una sola persona ...

Acabo d'arribar del sofà.

He estat pensant i plorant una mica, i he arribat a la conclusió que ja no suporto aquesta màquina pesada que a estones simula ser un cor.

Per això el venc.

Perquè no puc més.

Perquè em pesa i ja no el vull

Necessito a algú que se l'emporti i em done alguna cosa a canvi, no el puc regalar perquè hi ha records bonics dins i, com comprendran, no són gratuïts.

Perquè em costa desprendre'm d'ells.

Tant me fa el que em donin, sigui el que sigui, servirà.

Si, per alguna casualitat, qualsevol comprador aconsegueix, d'aquí a unes setmanes, arreglar el meu cor, que no m'el torni.

No
el vull ara, ni el voldré mai.

Tant me fa de quin color el tenyiu, però cuideu-lo.

És l'únic que demano.

Que en tingueu cura.

I deixeu-lo a la vista.

Vull dir.

Que no el poseu en un calaix, ni el destinin a podrir-se en un racó.

Traieu-lo de tant en tant, que els records necessiten airejar-se i poseu-lo al mar com a mínim un cop l'any, o l'olor del dolor vos inundarà.

Confio en vosaltres, per això no necessito cartes pesades explicant-me com els va amb el que ja no serà meu, ni accepto devolució.

En cas de penediment, reveneu-lo.


Joder!

Tot aquest temps tan lluny de tu no m'està fent bé.

És pràcticament una tortura.

Fa molt temps, no sé en quin segle ni en quin lloc, els homes torturaven altres homes agafant amb màquines les seves extremitats i tirant fort, molt fort.

I fins a l'últim ésser en aquelles sales podia escoltar sense esforç a aquests homes cridar de dolor, i als seus ossos cruixir, trencar-se, partir-se en dues, en tres i en quatre mitads.

Mare meva, fa res pensava en el mal
que hauria de fer que t'estiressin fins al punt de trencar per dins.

I avui ja sé el que és, sense que físicament m'ho hagin fet.

No necessito ser-hi, ni escoltar aquests crits per saber el que se sent.

Fa dies que escolto al dolor grinyolar en el meu cap i noto als pulmons estirar a banda i banda, per fer-se amb una mica d'aire.

Això és horrible.

Tant que ni tan sols estic segura de quant temps podré suportar-ho.

A aquells homes se'ls permetia que els seus éssers estimats assistissin a l'esdeveniment per a mal-gaudir del dolor amb els derrotats.

I tu ni tan sols ets aquí per veure'm.

Ni tan sols et trobes aquí per veure com em trenco.

Com em trenco per la teva culpa.

Per la culpa de la teva absència.

Per culpa de les meves paraules.

Si almenys poguessis sentir això.

Si almenys poguessis ...

Si almenys poguessis aturar la teva vida durant un segon i sentir que m'estic podrint ...

Potser, tornaries.

I es que de cop i volta veig a totes aquestes parelles, agafades de la mà, saps?

A totes aquestes persones que es volen, amb els seus problemes i les seves discussions diàries, s'estimen.

I no puc suportar-ho.

No puc aguantar les seves rialles, com es miren, com es parlen en un llenguatge típic d'enamorats, com es toquen mentre criden al món que s'ho perdonarien tot.

I pensar que tu no pots perdonar, em menja per dins.

M'horroritza veure'ls.

M'horroritza sortir al carrer i veure'ns, veure'ns a tu ia mi, en els ulls d'altres que no som nosaltres.

Tinc por de passejar un dia qualsevol, perdre el cap i cridar a tots aquests cabrons que deixin d'estimar, que l'amor no és per sempre, que em fan mal les seves històries, que parin.

Tinc por de perdre el cap.

Tinc molta por.

Noto que pugen les paraules a la meva gola, que tot el que vaig voler i no puc dir-te ara ho vull dir a ells i he de prémer les dents per no vomitar-ho davant d'altres i que pensin que estic boja

I que pensin que m'he tornat tarada des que no estàs amb mi.

Ha deixat de ser divertit -te quan intento dormir, perquè t'estranye i per més que et busco no et trobo entre els llençols.

Ha deixat de tenir sentit parlar de tu si penso que no estic a la teva boca, que mai estic a la teva boca.

Ha deixat de ser vida pensar-te i ha deixat de ser fàcil oblidar-te.

No obstant això, no ha deixat de fer mal la teva freda mirada clavada en el meu rostre, l'últim adéu, els últims dos petons a la galta, l'última carícia mental en un carrer per la qual mai passejarem de la mà...


Ell és la persona que més he estimat, estimo i estimaré i ara, s'està allunyant per la meva culpa...

Comentaris (0)29-11-2010 19:33:43Recaigudes 070209

Vaig plorar d'amagat per no defraudar-te

Vaig plorar fins a sentir les llàgrimes assecar-se en els meus dits.


Vaig plorar fins respirar profund i adonar-me que ja ningú em feia sentir bé.


Vaig plorar fins entendre que estava sola i desprotegida en aquest lloc
.


Vaig plorar fins perdre la consciència i sentir-me completament inútil.


Vaig plorar, perquè vaig comprendre que res era capaç de fer-me sentir viva i,a vegades, poder arrencar un somriure, res podia ser tan sorprenent i real al mateix temps.


Vaig plorar perquè vaig sentir la teva absència, la que fins avui mai havia sentit, i per fi vaig aconseguir adonar-me que en realitat, encara que em costi acceptar-ho, no és culpa de ningú el que em passa.


Vaig plorar, perquè per primera vegada en la meva vida em vaig sentir realment sense suport, sense amics, ni ningú a qui recórrer quan la solitud talla meves paraules i ofega la meva respiració, gaudint una dolça venjança dels meus errors i ensopegades.

I va ser així com em vaig veure de nou en aquesta habitació tractant de recordar, recollint els trossos de la teva boca, reconstruint a poc a poc el teu riure i sepultant altres veus, per poder entre elles distingir els teus xiuxiuejos, i sense voler entendre-ho, quan cap de les fitxes encaixava, vaig entendre que t'havia perdut i que a més, havia oblidat tants somnis i tants records feliços.

Vaig plorar, perquè només tenia vells records, algunes imatges borroses de les quals gairebé no distingia la teva mirada.


Vaig plorar fins creure'm feliç per un instant, fins que sense motius vaig començar a riure sense parar, sense arribar a entendre completament que estava fent.

Vaig plorar fins veure't al costat meu, assecant amb tant d'amor les meves llàgrimes, tractant d'alleujar mi plor.


Vaig plorar, perquè d'alguna manera m'estava resignant a seguir cada minut i cada segon sense la teva companyia.


Vaig plorar perquè creia sentir-me forta i vaig comprendre que tu em donaves aquesta força capaç de fer-me sentir l'aire fregant-se amb els meus llavis.


Vaig plorar perquè mai te'n vas adonar que tot el que feia era només per tu, perquè mai vaig sentir que el meu esforç era suficient perquè et sentissis orgullós de mi.


Vaig plorar, perquè vivia cada dia sense viure-ho, crent-me feliç, convencent-me de que tot el que feia estava bé.


Vivia només per entregar-te les meves mirades, les meves energies, la meva vida en un segon i poder somriure en saber que et quedaries només per mi.

I després d'això, vaig tornar a entendre que cada cosa que feia era inútil, que a ningú li importava veritablement el que feia o deixava de fer.

I vaig plorar, per descarregar d'una vegada per totes, tot el dolor que m'ocasionava sentir tan poca cosa, de sobte m'havia oblidat de com era sentir-se orgullosa d'una mateixa, vaig plorar perquè t'estranyava i no podia fer res per recuperar-te.

Tot i els meus intents sempre hi ha alguna cosa que supera les meves forces i em fa caure, fent caure una vegada i una altra de la mateixa manera, en el mateix lloc, ferint la meva dignitat.

Va ser així, que en saber que te'n havies anat vaig perdre totes les ganes de continuar; potser em vax acostumiar massa a tenir-te a prop ja que em vas transmetre cada dia una mica del teva filosofia, perquè de cada dia feies una història diferent.

Abans de que arribessis no confiava en ningú, ni tan sols en mi, i la veritat és que sempre vaig saber que algun dia et perdria, perquè el bo mai dura molt (almenys per mi) i vaig plorar com tantes altres vegades, d'amagat , per no defraudar-te

Vaig plorar, perquè et necessitava més que mai, més que sempre...

Comentaris (3)28-11-2010 01:36:55Recaigudes 070209

La nostra B.S.O.

Totes aquestes cansons m'han fet plorar, riure... fer sentir sensacións indescriptibles.

Aquestes cansons contenen un gran part de la nostra historia

i espero, que al igual que jo, cada vegada que les escoltes et vinga a la ment tot el que nosaltres vam ser, som i serem...

La millor cançó que es pot escoltar des del meu mòbil a les 3 de la matinada...


Comentaris (1)24-11-2010 21:14:23Recaigudes 070209

Me moles (Pepet i Marieta) Videoclip Oficial!

Comentaris (3)18-11-2010 20:28:38Recaigudes 070209

Hallo Van Halen / Xavier Esteban Sebastià

Ole por saber como soy.

Ole por partir mi corazón.

Ole porque tu amor no tiene dueño y a mi me ha tocado un poco.

Ole por no darme la razón, cuando los dos sabemos que no la tengo.

Ole por llenarme el corazón de ternura y sentimiento.

Ole por llenarme de hermosura, por ese te quiero.

Ole por como eres porque tu mirada aún me conmueve. Ole porque me gustas así.

Ole por lo que crees, por lo que quieres, porque te fias de mi.

Ole porque siempre estás ahí.

Ole porque me moría por verte y tu te morías por mi.

Ole cuando me haces reír.

Ole por tus ganas de vivir.

Ole por esos momentos que solo tu yo sabemos.

Ole si me acuerdo de ti y en algún lugar te echo de menos.

Ole por ser mi inspiración.

Ole por esos versos que te escribo y que hablan de lo que siento

Ole por darme guerra porque el tiempo contigo ha valido la pena

Ole por cuando te conocí

Ole por creer a que no que no y al final a todo que sí.

Ole cada vez que pienso en ti

Ole porque me sale, porque me late, porque me da por ahí.

Ole por tus besos, por tu lengua.

Ole por girarme la cabeza.

Ole por la vida, por la gente que se quiere y sabe querer. (Te'n recordes d'esta foto? Si no arribe a ser per ella...)

Ole por lo que venga lo que pasó, pasó y en la memoria queda.

I el que em fa més gràcia, és que per a cada fotografía, tinc una història (Estàs d'acord amb mi?)

Comentaris (2)17-11-2010 19:13:34Recaigudes 070209

Tant de bo...

"Potser això no és la cosa més bonica que he escrit en el món.

Però és una de les coses més sinceres que escriuré mai.

Saps? Jo no tinc molta experiència en homes de més d'una nit.

Vull dir, que mai m'he involucrat en una relació perquè em fa por.

Sóc una noia valenta per a algunes coses, però no per a tot.

M'és molt difícil escriure això sabent que vas a llegir-lo i que el més probable és que no obtingui resposta, però ho estic intentant.

És clar, que tu has d'estar fart.

Porto intentant-ho des que ens vam conèixer.

L'he cagat tantíssimes vegades.

I ara llegeixo els missatges i m'adono que tenia tota la pinta de ser el principi d'una història preciosa.

I no ho va ser per culpa meva.

No vinc a demanar-te una segona oportunitat.

Ja me la vas donar i ho vaig tornar a espatllar.

No vinc a demanar-te perdó, perquè l'única danyada en aquesta història he estat jo.

Només vull explicar, encara que probablement ja no t'interessi, que no sóc així, no sóc la dona que has vist tot aquest temps.

No sóc manipuladora, ni gelosa, ni protectora, ni dependent.

No sóc res d'això, encara que fins ara t'hagi ensenyat tot el contrari.

No sé què m'ha passat amb tu, m'encantaria saber-ho perquè potser així comprendràs meus actes, potser així em entenguessis.

Puc dir-te que ha estat un error, un de tants ...

Amb el cor a la mà, et dic que em fa moltíssima pena que el que hem viscut no vagi a repetir.

Tant me fa que els de fora no entenguin res.

Tu i jo ho sabem.

Sempre he sabut que des del primer moment vam tenir una connexió especial, alguna cosa que jo mai havia tingut amb ningú més que amb mi mateixa.

Sé que amb tu he perdut a la casualitat més gran de tota la meva vida.

I sé que mai vaig a perdonar.

Necessito moltes coses de tu però no puc demanar-te res, no tinc dret.

Només vull que sàpigues que ha estat perfecte compartir un tros de vida amb tu, que estàs en la meva història i formaràs part d'ella fins que em mori.

I, que encara que intento aprendre a viure sense tu, no penso esborrar de la meva ment.

A partir d'ara coneixeràs a altres dones, i encara que jo mai em perdonaré me dedicat a perdre't, realment espero que et valorin i us roceis almenys amb la meitat de la passió amb què ens hem fregat tu i jo.

És una llàstima no tornar a ballar amb tu.

M'hauria encantat estimar-te una mica, el just per que tu em volguessis.

Tant de bo jo hagués estat la dona de la teva vida.

Tant de bo."


No, el text no és meu, però com si ho fora, perquè cada lletra d'aquest text la tinc tatuada en els llocs més recondits de la meva pell...

Comentaris (1)21-10-2010 20:06:47Recaigudes 070209

Infinits nosaltres...

Només quan entens que l'altre és finit pots començar a somiar en la història infinita.

finit tu
finita jo.
infinit això.

He entès que no duraràs eternament, que t'esfumarás com s'esfuma la pols de la catifa al desembre, que no resistiràs l'univers.

He entès que no podem perdre'ns per sempre.

He entès que cada vegada que ens perdem ens arrisquem a no poder trobar-nos, que buscar no implica retrobar-nos i retrobar-nos no implica no tornar a perdre'ns.

finit tu
finita jo.
infinit això.


No podem continuar mirant-nos com si el temps no passés, quan passa.

No ens hem d'abandonar a la no existència quan existim.

Ni hem de sentir-nos únicament i exclusivament en el físic quan som més que això.

finit tu
finita jo.
infinit això.

Comentaris (0)17-10-2010 14:56:06Recaigudes 070209

Una enfermetat és allò amb que podem viure, però no podem curar...

Siguem clars.

No sóc el que busques.

Mai ho he estat.

I mai ho seré.

Et valdria si necessites una noia al costat que ensopega vuit-centes mil vegades amb la mateixa pedra, i just quan acaba d'aixecar del subsòl torna a ensopegar.

Aquesta sóc jo.

Algú que comet errors.

Algú que s'equivoca tot el temps.

Trec a la gent de la meva vida sense voler-ho

Se'n van.

Se'n van perquè sóc una estúpida i no sé mantenir la boca tancada.

No els agrado.

No li agrado a gairebé ningú.

Potser és perquè parlo massa o perquè no aguanto tres minuts seguits amb el cul enganxat a la cadira.

No ho sé.

De veritat que no tinc ni idea.

Però sé que no sóc el que busques.

No sóc el que estàs buscant

. Ho sento aquí, aquí dins.

No em diguis com ho sé, però ho sé.

A més, que no.

Que ho nostre seria impossible.

Porto mala sort.

Tinc un nosequé rondant tota l'estona que fa que qualsevol que s'apropi a mi acabi esgarrapat.

Tinc la sensació que hi ha alguna cosa enmig de tot això.
Una cosa que impossibilita que passi el que jo desitjo que passi.
Una cosa que m'allunya del que realment vull tenir a prop.
De vegades em dóna per pensar que puc ser jo el motiu mateix d'aquesta llunyania.
Altres m'adono que no podria haver fet les coses d'una altra manera, que no hi ha una forma millor d'actuar en mi i que, per tant, no sóc jo la culpable d'aquesta cosa que ni tan sols controlo.
Per començar, m'encantaria tenir clar el que vull per poder anar a per això.
Crec que últimament no ho tinc clar, i potser és això i no altra cosa el que em paralitza.
És com si s'hagués quedat enquistat, com si no existís cap manera d'eliminar el que està naixent dins meu.
El que està naixent i no vull.
Avortaria una i mil vegades aquesta sensació, la condemnaria a l'oblit en el tercer calaix d'una còmoda que ni tan sols em pertany per no recordar-la més que quan el sol fet de recordar el encara no oblidat no produeixi ni per un segon un mil · ligram de dolor, d'angoixa o de por.
Si hagués d'ordenar ara mateix aquestes tres paraules des de la que més em fa patir, si hagués de ordenar ...
Si hagués de ordenar-les de segur la por les guanyaria a totes, seguit per l'angoixa que amara fins a l'última de les meves accions.
El dolor sempre passa a un segon pla, o a un tercer, o es queda a meitat de la porta produint una sensació d'angoixa acollonant incòmoda.

I no puc.

No m'atrevic.

Tinc por.

Et vaig deixar de veure't una persona, una mitad.

Vaig pasar a considerar-te una part més del meu cos.

Una extremitat.

Una part vital.


I ara, que?

Doncs, que m'he auto-amputat aquesta part, perquè em feia mal, m'oprimia.

Però ara, em fa falta.

Noto la seva absència.

Sempre pensava en tu a l'hora d'escriure.

Escrigués el que escrigués.

I, de fet ho estic fen ara.

Però només de pensar que ja t'he perdut.

Que tot ha sigut culpa meua.

Que sempre faig les coses instintivament.

Que m'espanto i escapo a correr.

Evito els problemes...

I tot ha sigut culpa meua.

Em quedo sense paraules.

L'inspiració, se'n va.

Res.

Silenci.

Soc un puto ficus, joder!

No se el que vuic.

No estic preparada per a una relació.

No vuic que tornem.

No puc (ni vuic) posar-li nom a tot això.

És (era) especial.

Estic perduda

No se com dir-t'ho.

No se quan dir-t'ho.

No sé si em voldras escoltar

No crec que m'entengues.

M'espanta la teva reacció.

Tinc por...

Por a que m'oblides.

Por a no poder sobreviure.

A que aquest sentiment em superi.



Atrévete, dijo el cobarde...



Perquè sé que no oblidaré, només apendré a viure sense tu...

Comentaris (0)28-09-2010 19:19:51Recaigudes 070209

És massa...perfecta?

Bé, poso aquesta canço del nou disc de Pepet i Marieta. Amb ella em sento molt (massa) identificada :)

Comentaris (0)12-08-2010 19:34:02Recaigudes 070209

Desesperació (Somnis impossibles)

Que tenir, saber i sentir el teu cos sobre el meu em tregui la respiració.

Que la calor continguda en els palmells de les teves mans i la força del teu alè em facin ressorgir entre els teus llençols.

Vull viure entre els teus ulls, acomodar-me en el teu somriure i veure les estrelles amb només una rialla.

Vestir de les teveus carícies, protegir-me del fred en les teves abraçades.

Deixar, com una empremta de foc, els meus petons gravats en cada centímetre del teu ésser perquè en la meva absència et traspassin l'epidermis, contaminin sorollosament la teva sang i s'apoderen del endocardi que empresona el teu cor, que a més de teu és meu.

Com si els meus braços fossin barrots de metall brillant delimitant un món paral.lel exclusivament nostre.



Vull que sigui eternament meu l'olor del teu cos, de la teva essència.

I si és possible, també la teva pell en tota la seva extensió.

Les teves pestanyes daurades, el rovell dels teus dits, les arrugues del teu front, els boscos que envolten la teva pupil.la, que el seu torn, és el mirall on es refugia i amaga la meva mirada.

Que el meu record arribi a estar present fins a la puntes imperfectes de les ungles dels teus peus i l'extrem últim del teu nas.

Que el teu cor porti tatuat el meu nom, i la teva veu i la meva veu juntes sonin idèntiques a la respiració de la teva ànima quan dorms lluny del meu cos.

Vull que m'estimis fins al més profund racó que hi hagi dins dels ossos, i que la meva imatge a la nit es transformi en calfreds recorrent constantment la teva esquena, des de dalt cap avall.

Vine i digues que mataràs per mi totes aquestes ombres que claven agullons en les meves cèl.lules i murmuren malignament a les meves orelles que aquesta tarda és l'última que serà la nostra perquè a la propera alba teu costat al llit estarà buit.

Pren-me la por a la paraula abandó!

Arránca'm el silenci que em pesa sobre el pit i no em deixa estimar sense por!

Desfoga'm de l'oblit, del dolor.

Rescaca'm i porta'm lluny d'aquesta rovellada tempesta!

Vull contemplar al teu costat a través de les finestres d'una habitació mig pintada de blau.

Fes-me la persona més feliç del món; que els teus llavis, els meus gemecs, la teva respiració i la pluja componguin una melodia perfecta per assassinar la malenconia, l'espera; escombrar totes les teves cendres grisenques; reconstruir cada petitíssima part del meu cor, tan ínfimes que passen per l'ull d'una agulla.


Roman aquí durant el temps que duren mil i un hiverns, i regalam flors de tots colors.

Vull ser l'única raó per la qual brilli la teva mirada.

Vull ser el vent arrossegant la teva ombra, portant cada instant cap a mi.

Necessito dir-te amb les mans i mil petons tantes coses que no sé escriure.

Promét-me que els teus somnis no impediran que siguis meu, des d'aquí fins al dia que em toqui perdre.

Des d'ara sé que vaig a dur-te en forma de record i d'abric a on sigui que vagi.

Encara que tu no fassis el mateix...

Per favor...

No et convertisques en arena.

No t'escapes entre els meus dits.

Vull tornar a apoyar la meva ànima sobre el teu pit.

(No sé si aquest article ja l'he posat, però això es el que em passa per cap en aquest moment)

Comentaris (0)28-07-2010 12:42:46Recaigudes 070209

Tormenta mental 2.0

Ja no tinc ganes de tu.

Ni de ningú.

Ni de tu, ni de ningú.

Aquesta ha de ser una altra fase de l'enamorament.

Ja he passat la de cometre errors amb tu, la d'intentar corregir-los, la de perdre't, la de plorar i ara he de ser a la que assimila tot el que ha passat i em canso.

Em canso de tu i de tots.

De tu, i de tots.

No trobo les ganes de donar explicacions.

Tot i que tampoc me les demanen, ni vull.

És clar que voler ... Ja no sé el que vull.

Ara la sal em sap a oli, i viceversa.

Ja no sé quin tipus d'aire respire quan no estic amb tu.

I el pitjor és que no tinc un pla.

Jo sempre guardo asos sota la màniga, per si alguna cosa s'espatlla tenir un pedaç i arreglar-ho.

Haurà estat la pluja o jo que sé, però ja no em queden pegats.

Ni pegats, ni líbid quan em penso amb tu.

Ara només em pregunto què passarà després.

Quin nombre sortirà en el dau i quan saltaré a l'altra fase.

No és que em mori de ganes, potser la següent és pitjor.

Però mentre més avançe, abans acabarà tot això.

És l'única esperança que em queda.

Saber que no és per sempre.

Que quan arribi a l'últim nivell i s'ho passi, si aguanto, la pantalla es s'apagarà com en els jocs nous que anuncien per la caixa tonta i podré estirar al sofà sense vessar ni una maleïda llàgrima, sense sentir que m'estic podrint, sense tenir que silenciar el telèfon ignorant a tots aquells que truquen i no són tu.

I no són tu...

Pero... A qui vull enganyar?


Això es horrible...


Què què és horrible?

Doncs tot.

Tot això.

Això de no sentir-te.

Això de trobar-te a faltar.

Això de escoltar-te per tot arreu sabent que no estàs en cap lloc.

En cap de les meues vides.

Jo que sé.

Tu i jo...


Qui havia de dir-me que això passava a la vida real?.

Que no és cosa de pel lícules.

Que és veritat que a vegades em trobo buscant-te pels nostres carrers.

Que no veig el moment de tornar a veure't.

Que em moro per rosar-te a pell, per omplir-te el cos de petons, per entrellaçar les meves mans amb les teves mentre sento la teva respiració entretallada amarrada als meus sentits i que em toca el cor dient que no es cansa.

Que no et canses de viure'm...

Comentaris (1)28-07-2010 10:24:58Recaigudes 070209

NINGÚ, ABSOLUTAMENT NINGÚ

Ningú et tocarà com jo t'he tocat.

Ningú va a respirar-te com jo encara et respiro.

Ningú va a anyorar-te com jo t'enyoro.

Ningú va a parlar-te com jo et parlo.

Ningú va a jubar amb tu, com tu i jo jugàvem.

NIngú va a agarrarte la cintura com jo ho faig.

Ningú va a besarte com et beso jo.

Ningú va a sentir-te com jo et sento.

Ni vas a discutir amb ningú com ho fas amb mí.

I ningú plorarà per tu com jo ho faig.

Plorar...


Les persones es veuen molt fràgils quan ploren.

Em ona llàstima, sigui qui sigui.

Quan veus a algú plorar no importa el motiu ni el paper que ocupa en la teva vida, simplement senteixes llàstima per eixa persona i desitges que deixi de fer-ho.

Que deixe d'escopir llàgrimes i que es pose a contar-te un acudit o la seva vida, el que sigui, qualsevol cosa, però que canvie d'expressió.

M'atreviria a dir que només quan plorem tots som iguals.

Idéntics.

Encara que siga per un segon, per un míserable segon, res en distingeix de ningú.

A mi no m'agrada plorar.

A part que em costa moltissim fer-ho, detesto plorar.

Gasto moltes energies per a plorar de felicitat, i quan toca plorar de veritat, plorar de dolor, no trobo ni la forma ni la energía per a fer-ho.

A ningú li agrada mostrar-se vunerable sense un as en la anega, ni a mi.

Plorar no es fracasar, però si que obre la porta al fracàs.

Plorar davant la persona que t'ha fet mal es un pastel per a que eixa persona seguisca alimentant-se, es convidar-lo a que continue amb un altra matança.

Perrò, aguantar com un campo mentres per dins estàs trencan-te, sense que l'altra persona tinga constança d'això, es la millor forma de donar-li una bofetada sense tocar-lo.


I, encara que t'estimo més que res en el món, crec que t'he pegat unes quantes bofetades...

Comentaris (2)27-07-2010 17:41:36Recaigudes 070209

Eufòria

Ja he comprovat que em fas falta, que he oblidat com és viure sense tu. Ja me n'he donat compte de que el regust a tabac que deixes en la meva boca quan ten vas és la benzina que m'ajuda a mantindrem viva. T'estímo, i maleïc cada segon en que ho he dubtat. Perroflauta, ets tota la meva vida i part de l'altra. Ets el meu trosset de cel. La persona amb qui m'agradaria anar-men a dormir i despertarme (i el que fem entre mitjes) tots els dies de la meva vida. Ets el meu prototip de príncep blau, o marró, o del color que siga! Ets el noi amb qui sempre he somiat. Ets la personificació de la paraula "compenetració" i això m'encanta. T'estime mon amour.
Comentaris (4)09-07-2010 23:20:55Recaigudes 070209

La felicitat portava el teu nom...

Una cosa em deia que això seria diferent, mai vaig creure que tant però això és extremadament PERFECTE!!

Recordo encara que fa tot just unes setmanes tenia por de tot.

Tenia por de no saber ser alguna cosa especial per a tu... sí, tenia por perquè no sabia que dir-te.

No sabia si havia de dir-te que t'estranyava, que em moria per veure't, no sabia si era necessari dir-te t'estimo.

No sabia si havia de sorprendre't amb petons o demostrar que m'alegrava veure't.

Sabia que tenia ser tal qual, però em seguia fent por, encara que tu em vas ajudar a que tot això fos desapareixent amb el pas dels dies.

Vaig saber que eres perfecte i per a mi.

Vaig saber que valia la pena haver-te somiat tant de temps i esperar que el destí et posés en el meu camí al temps exacte.

Vuic que em llegeixis els llavis quan no vull que m'escolti el món al dir quant et necessito al meu costat.

Ets la persona que vaig esperar des de fa temps, el que vull que es quedi amb mi la resta dels meus dies.

Perquè ningú em fa somriure i ser feliç com tu ho fas.

Perquè vull fer-te feliç jo també, vull que ens creixi el cor de tant estimar.

Que se'ns acabin les excuses i ens inventem encara més per poder veure'ns a totes hores.

Vull que habites el meu pensament i saber tot de tu, aprendre'm els teus millors dies al dret i a l'inrevés.

Fer-te oblidar els malsons.

T'estimo moltíssim saps?

Vaig prometre estimar-te en excés i que només a tu vaig a voler per compartir els meus somnis més grans.

Perquè ja no et vull fora de la meva vida i perquè vull que siguis tu sempre qui m'ajudi a resoldre les endevinalles del món, qui prengui la meva mà en creuar continents, qui m'ajudi a saltar obstacles del camí, qui estigui prestant els seus braços quan m'aguanti les ganes de plorar.

Vull ser per a tu el mateix, qui et pinti de colors el cel gris, qui et faci pessigolles quan caminis tot trist.

Qui et vulgui més que ningú al planeta.

Ets la persona perfecta i no penso deixar-te perquè una altra et robi.

Ets meu, meu i només meu!

Juro que vaig a omplir-te de tot l'amor que hi ha perquè això creixi.

Gràcies per fer diferent el meu món.

Comentaris (0)02-07-2010 12:26:56Recaigudes 070209

¿Que m'agrada de tu? ♥

1) M'agrada com et quedes mirant-me, amb aquest mig somriure que només tu saps el que té darrere.

2) M'agrada veure com rius amb qualsevol dels meves tonteries.

3) M'agrada quan intentes posar aquesta cara de enfadat, quan sé que no falten ni tres segons perquè comencis a riure.

4) M'agrada la forma en que et poses celos per qualsevol tonteria i et menjaria a petons.

5) M'agrada veure com vas rient a poc a poc quan arribes (o arribo) al poble.

6) Com intentes "escapar" de mi, mirant de reull, sabent que no tardo ni 5 segons en agafar-te una altra vegada, perquè no puc deixar de tocarte.

7) La cara de bon xiquet que poses.

8) Els teus minuts sense parlar, seguits d'un petó que em diu més que el millor llibre que s'hagi escrit mai.

9) La cara que poses quan ens mengem literalment, que encara que no t'ho creguis moltes vegades em quedo mirant.

10) Com t'enfades quan men ric d'alguna cosa que has fet. (Et juro que això m'agrada molt)

11) Com després que hagin canviat tant les coses seguim amb la mateixa complicitat i picardia que al principi, encara que ara les distàncies de precaució són molt menors, i això ens delata davant la mirada de qualsevol.

12) Com parles amb mi de qualsevol cosa.

13) M'encanta que siguis tan TÚ. Con totes aquestes coses que et diferencien

14) I per acabar la llista, em flipa com d'espontani ets, com yo. Es difícil deixar-nos sense paraules, i quan ho aconseguim és una cosa que té molt mèrit, tractant-se de nosaltres: dos ments "semblants" i "recargolades" .

Tinc temps per pensar.

En tu, en mi, en el que vam ser.

En el que som.

En el que vull que siguem demà, passat, i l'altre.

Podria contiuar, però hi han cosses massa obvies ! :)

I per finalitzar només puc traure dues conclusions:

1)Ens espera molt de temps junts.

2)El millor encara està per arribar (Si es que pot haver alguna cosa millor que açò)

Comentaris (1)29-06-2010 13:44:22Recaigudes 070209

Mwahahahaha! :)

Et regalo un compte.

Igual que podria haver-te regalat un passeig pel parc o una carta d'aquelles amb besos.

Un gelat de gerds o un full del meu diari.

Pero no.

Al final volia que fos un conte.

No perquè m'estimis.

Ni perquè si te'n vas m'enyoris.

Tel regalaré perquè puguis dibuixar-li un cor, o perquè el llegeixis en alt al teu gat.

Para que triïs els acords, o la cançó de piano que soni de fons mentre l'estiguis llegint.

Tel regalaria perquè juguis amb ell a la butxaca del teu pantaló, mentre pensis que són les meves mans, o perquè quan t'enfadis amb mi li facis un gargot, o l'arrugis i el llencis per la finestra de la teva habitació esperant que l'atropelli un autobús.

Para que facis tres mil fotocòpies i el pegues en els portals, com les esqueles.

O per penjar-lo al teu espill.

I que et digui coses pels matins.

Per a que clavis agulles a la paraula "ulls" els dies que em vulguis matar.

El faré improvisant.

Sense saber com acabe.

Te regalaré aquesta nit.

I totes les demés.

Te regalare el meu somriure, el de tots els dies.

Fins que deixis de mirarme.

Et deixo oberta la finestra, rotllo Julieta.

Per a que et colis com els gats.

Per a que m'udolis com els llops a la lluna... I a les llobes.

Per a que em vulguis 5 minuts.

I cinc més, i cinc més...

Comentaris (1)27-06-2010 11:24:20Recaigudes 070209

La quarta vegada ja... Nosaltres no ens cansem! :)

El primer cop que et vaig veure era dissabte, i estaves enmig d'un munt de gent en un carrer qualsevol, costa avall.

Sé que ten recordes tant com jo d'aquest dia.

Jo arribava i tu ja estaves allà.

Vas encendre una cosa que ja no es va apagar mai.

Aniré a dormir cada dia sabent que al dia següent despertaré amb tu al pensament.

I viceversa.

Em deixaré demostrar que no tot es queda en dues paraules per molt que ens agradi sentir-les, que és molt més.

Més que un somni, que una altra vida, més que una nova oportunitat per demostrar-te que et necessito.

Per com aconsegueixes que rigui i plori a la vegada, perquè estic abraçada a qui vull, i com vull (encara que no tot el que voldria), per la lliçó que ens hem donat i per la manera que tenim de menjar-nos a petons.

Faré que els despertars i els comiats siguin més dolços i menys durs, que els rellotges pesin menys i que ens volin les hores.

Inventaré tots els contes que encara no s'han escrit per a tu.

Testimaré una vegada més, i una més, i un altra.

Et mereixes un món.

Espero que amb el meu sigui suficient.

No puc ni vull posar-li ja el fre a tot això.

Comentaris (1)14-06-2010 19:32:27Recaigudes 070209

Tu ho vas intentar.

No em fotis amb els teus merdes.

No actuïs com si hagués estat jo la que va marxar de la teva vida.

Vas ser tu.

Sempre has estat tu el que ha caminat entrant i sortint de la meva vida quan t'han entrat ganes.

I jo he seguit aquí.

No esperant-te, simplement vivint amb la porta oberta per si algun dia decideixes tornar.

Però no ets perfecte.

Tu tampoc ho ets i has de entendre-ho.

I és clar que et trobo a faltar.

És només que el simple fet que jo t'estranyi no farà que m'agenolle davant teu de nou per que tornis.

Ja em dona igual.

Si vols tornar endavant.

I si no vols fer-ho, no ho facis.

Jo no vaig a donar un duro per això.

Per mi com si no tornes mai.

Ara, si tornes, si algun dia les teves neurones xoquen per bé i decideixes tornar, espero que tinguis una bona explicació.

Jo ja no estic per estupideses.

Ja vaig passar aquell moment.

Ja no soc una nena.

Ja no em regale amb tanta facilitat.

Mai saps qui et pot fotre la vida.

Una no pot anar per aquí, com abans, amb el cor a l'aire demanant a crits que li trenquin.

Ja no podràs fer-me mal.

Si ho volguessis, ja no podries.

Perquè jo ja no sóc la mateixa.

I per mal o per bé mai tornaré a ser la que era.

I molt menys amb tu.

No suporto que juguin amb un palet a remoure ferides.

I tu ho vas intentar.


Comentaris (19)13-06-2010 14:30:31Recaigudes 070209

Les coses són aixì..

Em vaig equivocar al pensar-te .

Vaig cometre la major estupidesa del món al pensanr que la vida no tindria sentit si tu no estaves al meu costat.

L'error més gran no va ser enamorar-me de tu, va ser oblidar els meus dies quan encara no havies arribat a la meva vida i ser incapaç d'imaginar la felicitat quan tu no estaves.

Vaig poder estar sense tu i no ho vaig intentar.

Vaig poder respirar a la teva absència, i vaig decidir ofegar-me.

Vaig poder ser i estar com qualsevol altra persona, en qualsevol lloc, pero vaig decidir quedarme aqui i seguir estiman-te.

Enyora'm un poc, el just per poder seguir vivint.

I, si us plau, no t'enamoris d'una altra.

Almenys no arribis al punt al que he arribat jo.

Aquest maleït punt en què ja no se qui collons soc quan no estic al teu costat.

No crec que t'hages sentit mai com no, no tansols el dia que ho vam deixar per primera vegada, perque llavors erem uns marrecs.

Jo era una cria i no sabía el que era estimar...

I ara que ja ho se, 'esfumes i em deixes aqui...

I saps que es el pitjor de tot?

Que les nits cenceres plorant per tu me les he de tragar soleta!

Que no tinc a ningú que m'ajude a respirar quan m'ofego de tant plorar.

Que els milers de t'estimo que s'han quedat en la meva llengua m'estan matant.

Que els cels cap a tot el que et toca ja han passat la ratlla de la bogeria.

Que la idea de que estigues enamorat d'alguna altra m'esta torturant fins al punt de que he tornat a ser el drap brut qque vaig ser l'estiu passat, quan la tristesa i la melancúnia es van converitr en les meves companyeres.

Que encara que no ho parega, jo no soc gens forta si tu no estas al meu costat, sense tú només soc un cos sense ànima que lluita per sobreviure en aquest món de dolor.

T'estimo, només tinc clar això.

T'estimo i t'estimare sempre....

Perquè al cap i a la fí, hi han coses que mai canvien

Comentaris (2)11-06-2010 19:05:40Recaigudes 070209

Això et passa per fer-me mal

Estic farta de que aquest puto món em demani a crits que t'oblidi.

JODER!

Si de mi depengués ni tan sols existiries.

Et mataria lentament, perquè patissis, perquè sentissis el que he sentit jo durant tot aquest temps.

Notaries cadascuna de les gotes de sang baixant suaument i sense compassió per la teva pell, recorrent el teu cos de dreta a esquerra i viceversa.

De baix a dalt

Sang.

Tu xop de sang.

Fi
ns a les empentes.

I abans que morissis dessagnat, abans que el dolor físic i la desesperació acabessin amb tu, et descuartizaría.

Tros a tros.

Col.locaria les teves mans completament estirades, amb els dits ben separats, i començaria a tallar.

Dit per dit.

Et tallaria cadascuna de les extremitats i, entre una i una altra, deixaria almenys set segons per gaudir de l'dolor que se sent quan t'ho estan traient tot.

Quan t'estan robant la vida sense permís.

T'arrencaria la llengua amb les meves pròpies mans, a estrebades, perquè no em tornis a mentir mentre et susurraría a cau d'orella que odie teves paraules adornades.

Que t'odie.

Que no hi ha dia de la meva vida en què no t'hagi odiat.

I quan tanques els ulls, agafaria la pistola i em pegaria un tret.

Em volaria el cap abans de poder donar-te a faltar.

Perquè per més mal que em hagis fet en tot aquest temps, per més fotuda que estigui la meva vida ara, per més temps que perdi pensan-te, per més que dolgues, en veure que ja no vius, en veure que ja no estàs, que ja no existeixes ni tan sols per fer-me mal, entendria que la vida no té sentit i tornaria a buscar-te.

I a tornar a començar.

(Perdoneu si faig un poc de por, pero joder.. QUE AGUST QUE M'HE QUEDAT! )

Comentaris (6)25-05-2010 19:49:20Recaigudes 070209

Tinc que assumir-ho no?

La pura veritat és que continuo tremendament disponible per quan vulguis tornar.

Encara que en aquest moment estiga tan decepcionada amb tu.

Continuo aquí, disponible, no esperant-te.

Són coses completament diferents.

Esperar, esperar en el sentit més pur de la paraula, significa seure a veure com passa la vida sense ficar-se en res fins que arribi aquesta cosa o aquest algú que estem esperant i ens impulsi al món físic de nou.

Jo no t'espero.

No podria permetre'm aturar-me una altra vegada, perquè ni tan sols sé si vindràs.

Simplement continu amb la meva vida, sabent que qualsevol dia pots aparèixer - o no-i llavors estaré disposada a que ho canviïs tot.

No és que estigui disposada en realitat, és que ho faràs.

I hauré de conformar.

Ja vinc convençuda de fàbrica, formada, conformada.

Comentaris (2)25-05-2010 17:46:18Recaigudes 070209

Gràcies, de tot cor

Moltissimes gràcies Xavi.


Gràcies per enfadarted'auqella manera ahir. Perquè aixì he tingut temps de dialogar amb el meu cor i el meu cap i aquest han firmat un pacte.

Vaig a deixard'estimar-te! I encaraque sona difíci, ho aconseguiré! Encara que en aquestos moments no em parles, se que en poc temps tornarem a ser amics, però només això: AMICS.


Avui m'he etrobat amb una persona que em feia moltissima falta, i encara que aquesta relació és impossible, me n'he donat compte que només l'estimo a ella.

Per aquesta persona soc capaç de canvia totalment aquesta vida tan dolenta que portava i dedicar-me plenament a estimar...


M'he decidit, ja no hi puc fer res, ara em centraré!

Tu i jo? Nosaltres? No gràcies...

The end! :)

Comentaris (3)30-04-2010 22:34:03Recaigudes 070209

Vesten a pondre!

No estic enfadada amb tú, més bé estic molt decepcionada...

He inentat creure que podies arribar a canviar.. PER MI!


Soc una ingénua veritat? Pensar que si em tornava a liar amb tu era perque nosaltres estavem fets per estimarnos. perono, no es així, tu, al a mínima, ja saltes, t'enfades i em dius de tot...

JA T'HE DEIXAT PER IMPOSSIBLE

M'importes, m'importes moltissim, més del que la gent pot arribar a imaginar.

Encara que tots diguen que no em mereixes, que no entenen perque et dono tantes oportunitats perqueal final, la que acava malament soc jo...

Perque sempre que acabem així, se'm cau el mon damunt...

Esta vegada si!

The end!

Comentaris (4)29-04-2010 21:15:35Recaigudes 070209

Puta distancia, un cop més

Em faltes tu.

Em puc aixecar, caminar, donar voltes i voltes, tornar a on sempre.

Però segueixo igual.

Noto el buit dins del meu cos, i encara que no cou, ni fa mal, ho noto.

I és molt incòmode.

És molt incòmode sentir que et falta una banda, que estàs incomplet.

La dona necessita d'altres, igual que els homes.

I quan aquest algú falta, ens sentim incomplets, independentment del sexe que tinguem, independentment del que ens considerem.

¿Que si es pot viure així?

Doncs si.

És clar.

És clar que si.

Jo segueixo respirant, no he perdut cap dels meus capacitats ni físiques ni psíquiques.

Segueixo tenint el mateix quocient intel lectual, o això crec.

Però és més difícil.

Més que difícil, que em canso.

Em canso perquè és una incomoditat diària, a totes hores, aquest estar amb tu però sense tu, aquest trobar-te a faltar, no tenir-te quan vull.

I semblarà una estupidesa, però cada dia que passa noto com si el buit es fes més gran, saps? com si em estiguessin buidant el cos amb una cullereta.

Quina angoixa em fa que no estiguis aquí.

Comentaris (4)25-04-2010 16:34:14Recaigudes 070209

Relocos y Recuerdos

Sí, sempre he cregut que estàs boig.

A cada paraula que pronuncies, en cada pas que dónes, en cada salt on entregues l'ànima, en cada motiu que li dónes a la meva vida, en cada silenci que s'interromp amb els teus crits, en cada buit on sempre em sorprèn il.luminant el món, el teu somriure.

Et vull perquè estàs boig i perquè potser estic pitjor que tu.


Et vull perquè no sé no estimar i ni tan sols vull aprendre.


Vull estimar-te fins atipar, fins que no càpiga tant d'amor en el meu cos, fins que es rebentin les meves artèries i venes de no poder més...

Vull estimar-te fins cridarte "Testimos" que facin un soroll tan fort que aconsegueixin rebentar els timpans, fins que et respiri tant que els pulmons s'omplin de tu ...


Vull estimar fins omplir l'estómac de sospirs i que els intestins m'explotin!


Vull estimar-te fins que no càpiga tant d'amor per tu en el meu cos.


Testimo...
Sempre t'hauré d'estimar com ara,
fins i tot molt més

Comentaris (0)20-04-2010 18:29:02Recaigudes 070209

I avui en dia segueixo escrivint amb la mateixa il.lusió de la primera vegada que ho vaig fer.

No em vaig a cansar d'insistir en fer-te veure que tot això és real, que és la meva mà la que et acaricia, que sóc jo qui està assegut al teu sofà o en el teu llit.

Em paro a pensar i torno a veure la teva cara en entrar al l'estació, i la teva cara quan em vas dir el primer t'estimo em torna a passar pel cap.

Tots aquests moments em fan veure que ets TU aquesta persona que només passa una vegada a la vida.

La nostra lletra petita aquí escrita, des del primer moment un va ser el trencaclosques de l'altre.

Que ets tu.


Que ets la meva petita, la meva llum.


Que em tornes boig.


Que és amb tu amb qui somio i vull estar.

Gràcies per tots aquests "petits" moments que fan que la vida sigui el millor regal de tots. "

El meu cor t'ha elegit.

I quan ell decideix jo vaig detrás.

Gràcies per haver-li tornat la màgia a la meva vida i per un dels millors dies que recordo.

La felicitat portava el teu nom.

Comentaris (0)15-04-2010 16:25:29Recaigudes 070209

Dorm amb mi

Avui no vull que siguis el que sempre vaig imaginar.

No vull que aparegui, just quan més ho necessito.

Avui vull sorpreses.

Avui no vull la promesa, de mil primaveres al meu costat ni vull que em juris, que vas a quedar amb mi.

N'hi ha prou que estiguis avui, tinc prou amb que dormis avui amb mi.

Avui no vull ni la certesa que no hi haurà abandonaments.

No m'importen ni el teu passat, ni les teves incerteses.

Avui és temps de posar maons al nostre mur.

Avui és temps infinit, avui és temps que reinventem junts, avui és hora de caminar al mateix temps.

Tinc prou, creu-me que (per ara) en tinc prou, amb que dormis avui amb mi.


Comentaris (1)11-04-2010 18:34:02Recaigudes 070209

És tan difícil tot això

Puc fingir.

Mentir.

Dir que ja t'he oblidat , simplement, no parlar més de tu.

Puc fer l'impossible per no tornar a veure't, destrossar les casualitats que la vida en ha guardat als dos per no tornarnos a trobar.

Puc deixar de pensarte, inclus, cuan estic amb un altre, concentrarme en la meva vida i aparcar-te a l'esquerra per una estona.

Puc fingir.

Mentir.

Dir que ja t'he oblidat. Puc continuar ambla meva vida i smriure si em trobo amb tu en un moment inesperat.

Puc obligarme a no plorar quan desperto i no en trobo al llit.


Puc deixar de trancarme el cor els dissaptes, pensant que estas amb un altra.

Puc inundar el meu cos en la colònia més asquerosa que hajin inventat i així intentar sentir que ja no faig olor a tu.

Pero no puc deixar d'estimarte.

No!!!!

És ridícul que la vida em demani a crits un minut amb el cor en blanc, perque no puc.

Comentaris (0)25-03-2010 18:08:13Recaigudes 070209

A veure si et queda clà!

Beu-me com al tequila:

d'un glop i sense pensar

Comentaris (2)24-03-2010 17:51:19Recaigudes 070209

C'est Finí

Puc acceptar que em digues PESADA (perque ho sóc i no poquet)

Puc acceptar que em digues PUTA (Perque en poc temps he canviat moltissim en la meva forma d'actuar)

Pero el que NO puc acceptar es que em diguis que NO T'ESTIMO.

Crec que t'he demostrat que t'estimo perque t'he donat més oportunitats de les que et mereixes.

Crec que t'he demostrat que t'estimo perque encara que em tindria que haver fartat de tu en el primer moment que em vas fartar al respecte.

Crec que t'he demostrat que t'estimo perquè sempre t'he demanat perdò encara que no sigues la culpaple de la nostra baralla, perque sabia que tu no ho faries perque eres massa orgullos.

Crec que t'he demostrat que t'estimo al no haver-me enfadat en tu quan una persona molt important per a mi me va deixar de parlar per culpa teva.

Crec que t'he demostrat que t'estimo perquè a pesar de que als meus amics els caies mal, vaig continuar amb tu.

Crec que t'he demostrat que t'estimo perque sempre t'he defensat davant d'algu que parlava malament de tu.

Pero si creus que no t'estimo, endavant, fes el que vuigues

. TU I JO HEM ACABAT EL QUE TENIEM SIGERA EL QUE SIGERA.

Madura, es un consell d'una ex-amiga, ex-novia i ex-elquefós !!!!!

Comentaris (3)23-03-2010 17:46:43Recaigudes 070209

I NOT need more of this, whatever it is

No tornis a creure en mi, t'ho suplico. No tornos a posar un poquet de esforç en aquesta historia, simplement dixala passar...

Deixa'm passar.

No estic dient que rebutje estaren la teva vida, això es el de menys. Però no estic preparada per a continuar en aixo (siga el que siga el que tenim), no estic preparada per a una relació com aquesta, no estic preparada per a compartir(me) amb ningú. Y no vuic fer-vos mal a cap des dos, no vuic deixar que vaigues per ahi dient que et vaig enganyar i que et vaig rebentar la vida y com de destrossat et vas quedar.

NO HO VUIC AIXÒ!.

Perque ara, el que menys necessito es que es parle de mi per ahi.

Jo que sé!.

Alomillor no ho entens.. alomillor, nose ... No... No t'ho estic explicant de la forma mes correcta , ¿veritat?

A vore.. Si la pregunta es si vuic passar la serta de la meuva vida al teu costat, la resposta es sí. El problema es que, sencillament, no puc.


Soc massa complicada, ho sé, pero no et puc oblidar i encara menys puc fer-li mal a ell.


L'avaricia tranca el sac ja ho sé, però... que hi puc fer?

Comentaris (0)19-03-2010 20:02:50Recaigudes 070209

Ja he caigut 3 vegades..

Sóc una idiota o no sóc una idiota?

Sóc una idiota. He de ser-ho.

Si no és així, no m'explico el que estic fent. I tu ho saps.

Tu saps que m'he promès un munt de vegades no tornar a fer-ho. Però és que no és fàcil. Al final, per una cosa o per una altra sempre acabo igual. Ja no tinc ganes ni de prometre'm a mi mateixa que no tornaré fer-ho.

Perquè tornaré.

Al final sempre caic.

La gent com jo som així, vam aprendre a llençar la torrada cap al costat de la mantega. I ja no podem canviar. És així.

És clar que, no és fàcil. Perquè la oportunitat és aquí, es presenta davant dels meus ulls i no puc retirar-me. Simplement no puc retirar-me. No puc no fer-ho.

Jo què sé.

Jo crec que qualsevol que estigués en la meva situació faria el mateix, no?

És que és innat, veig això ... et veig aquí i. .. i em llanço.

I és clar que després em penedeixo, i em dic que no ho faré més i totes aquestes coses.

Però és que sé que tornaré a fer-ho. I no és perquè sigui una idiota. De fet, no et consenteixo que tornis a cridar-idiota. Perquè tu també ho has fet. Tu també has caigut. es. .. és impossible deixar de fer-ho.

No .. No sóc una idiota. Així que deixa de mirar-me com si fos una idiota perquè no sóc una idiota.

Comentaris (2)16-03-2010 20:50:03Recaigudes 070209

Cels... MERDA! Creia que ja no tornarieu...

Que si soc celosa?


Celosa és poc per definir aquest sentiment. És una mescla de TERROR (a pedre't), INSEGURETAT (a que en trobes un altra millor que jo) [Que no és mol difícil], RÀBIA (de que hi ha milers de xiques que desitgen tindre alguna cosa amb tu) i IMPOTÈNCIA (perque, per molt que cridi, tu no em pots sentir).

Però saps que és el pitjor de tot?


Que m'ho he de tragar! M'he de tragar aquest sentiment tan horrible.

I tot perquè? Perquè no et vuic pareixer una xiqueta mimada, infantil insensible i posesiva.

Et vuic deixar fer la teva, vuic confiar en tu... però no puc...


I a més...

No es poden tindre cels estan lluny.... o acabaràn matan-te

Comentaris (2)14-03-2010 11:11:41Recaigudes 070209