login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: Sempre

No sé si és el que vull, però si et fa feliç a tu, endavant.

Em vaig omplir d'il·lusions, perquè qualsevol cosa anava bé per aferrar-me a la idiota idea que una mica, encara que sigui una mica (ja que amb això només em conformava) em volies.

Que cada vegada que em miraves, podia cabre la mínima possibilitat de que siguera amb altres ulls, amb altres intencions ...

Això és una mala costum meva, crec en els impossibles i no sé veure quan hi ha gent que els val i altres que no.

Et vaig pensar com mai vaig pensar a ningú, potser era perquè anteriorment negava aquesta sensació que es formava en el meu pit cada vegada que algú t'esmentava.

Perquè saps com funciona això, no?
Com més et negues alguna cosa, més ho tens a la ment, més t'acaba atrapant. Més somnis tens, més sensacions rares apareixen en el teu cos, desesperants, angoixants i bipolars.

Potser així va començar tot.

Tota aquesta rara sensació meva de voler veure't cada dia o mirar-te cada vegada que em resultava possible. I cada vegada ho dissimulava per no quedar tant en evidència.

Et vaig odiar com mai vaig pensar que anava a odiar, perquè no sé odiar... La sensació de ser el teu drap, de ser només el teu abric en nits de baixes temperatures o ser un gelat per calmar la teva escalfor corporal.

Però tot i així seguia, perquè et tenia i sé el difícil que és conservar a les persones com tu.

Sempre volen més i més ...

Però tot i així no podia arriscar-me a això; sé molt bé que no vaig ser el tresor perfecte, que jo era més feliç que tu en aquests moments, que era jo el que simplement s'emocionava cada vegada que li parlaves.

Ho sé, tinc el títol de imbècil enganxat a la paret, la que de vegades m'escolta xiuxiuejar a la nit el teu nom.

Potser estava famolenca, molt desesperada d'això que tothom enyora cada matí, que avui (com tantes vegades) no ho vaig a nomenar o millor dit escriure.

I aquí estic.

Amb l'orgull ennuegat intentant cancel lar qualsevol entrada d'aire pur i natural o una oportunitat per escoltar una mica de batecs a aquesta caixa de metall que es va transformar el meu cor ...

Aquí estic, sostenint llàgrimes i aguantant el dolor.

Espero que mai t'oblidis quant et vaig voler.

Espero que, amb altres, notes la diferència ...

Aquest buit que es va obrir al teu gastat i pàl.lid cor.

Perquè ja no tindràs aquelles abraçades, ni trucades per les nits de la que et defensa, que ho donari
a t
ot per tu.

Tampoc la sensació que algú et pensa constantment, ni vas a sentir el que se sent que et vulguin a pesar de tots els teus defectes.

Perquè sí, com una imbècil et vaig voler així ... Així de dependent.

Amb tu vaig tocar les estrelles aquella nit i vaig viatjar més lluny de tot això.

Però tot i així tu mai em convides al teu món, vaig anar només caminant per una cornisa i així vaig acabar.

Encara que hagis tret tota la meva respiració amb cada nit que sentia que la solitud em aguaitava, jo me'n vaig.

Me'n vaig, veient com cada cosa que faig, escric o penso no t'importa (o això és el que crec).

Que segueixes amb aquesta puta mania de pensar en vells temps, d'estar obsessionat amb els somriures que són massa per poder sostenir una mentida.

I jo que tenia una mica d'il • lusió, per la forma en què em miraves, per com el meu pit volia sortir corrent cada vegada que t'acostaves, o la manera com s'ajuntaven meu cos al teu...

Sí les senyals eren bones, donava per alimentar el meu ego i més ...

Però no ...

Et vas anar allunyant poc a poc sense adonar-te, et vaig anar allunyant fins deixar-te de banda perquè vaig creure que els teus pensaments eren d'una altra, que el temps que havies passat al meu costat era insignificant ... Que el teu somriure era fals, que els teus petons no eren per a mi.

Vaig fugir sense donar-te explicacions i intente esborrar-te de la meva vida ... Sí, és així.

Encara que em costi eliminar l'eco del teu riure, la teva mirada profunda, la teva silueta, les teves carícies, la teva veu, el frec de les teves dents amb els meus llavis, els teus petons apassionats i tan dolços ...

Sempre vas ser aquell noi diferent a la resta, sempre ho vaig dir i ho vas saber.

Eres un laberint ple de portes que, a cadascú, era més diferent de l'anterior.

Però ja he patit molt ... S'ha acabat.

Vaig arribar sola i sola m'en vaig.

Sense tu, sense la teva necessitat de mi, sense la meva necessitat que siguis l'únic en el que penso, sense res.

Me'n vaig per on vaig venir.

Sí, ho prefereixo així ...

Intentaré contenir l'efecte que va a causar la meva partida, intentaré no caure quan vulguis que torni per omplir les teves buits.

Vaig a intentar-ho.

Aquí ve el tren, que no em porta a cap lloc, llevat lluny d'aquí.

Lluny de tu.

Atte: Aquella noia que un cop va estar enamorada perdudament de tu.

Comentaris (2)15-08-2011 16:33:49Gràcies 051010, Recaigudes 070209, Sempre

La nosta història, la història de mai acabar...

No serà per a tant saber que te'n vas, ni tampoc assimilar que no et tornaré a veure.

No serà per a tant el dolor dels records, ni el fet de poder acomiadar-mos.

No seran per a tant les velles fotografies que no repetirem, ni les noves que mai farem.

Vull dir, i dic, que fer-me a la idea deque te'n vas, i marxes per sempre, no és fàcil.

Però menys fàcil és tot el que la teva anada suposa.

És horrible.

És tard, però acabo d'adonar-me que era veritat allò que deien que no ets conscient del que tens fins que ho perds.

I sé que no et vaig perdre, però de poc em serveixes amb tant pel mig, amb aquesta distància que ja comença a fer mal.

Ara sento no haver-me preocupat tot el que devia per això, per nosaltres.

Ara em penedeixo i m'ofegue en la culpa per tots aquells minuts que vaig gastar a oblidar-te en lloc de fer-te l'amor fins que els dos reventarem de passió.

Ara sento que no ens haguem vist tot el que m'hauria agradat, que no ens haguem tocat cada minut com si fos l'últim, que haguem estat enganyant-nos l'un a l'altre com si el demà fos a existir per sempre.

Ara, ara que s'ha acabat, ara que tu marxes i jo em quedo aquí, ara que toca acomiadar-se, ara que toquen les últimes paraules i l'abraçada de no tornar a veure, no sé què dir.

Ara em quedo sense res i no sento la força suficient aquí amb mi per assumir que el dolor no em matarà aquesta vegada.

Que perdre't per sempre hauria estat més fàcil que tenir-te a l'altra banda del món.

Que vaig a trobar-te a faltar amb una intensitat extrema , amb moltíssima més intensitat de la que hem utilitzat al viure la nostra història acabada.

Perquè acaba, perquè ha acabat.

No puc.

No puc acomiadar-me de tu si això vol dir que demà no podré anar a veure't.

No puc dir-te adéu, perquè aquesta vegada és de veritat.

I de veritat és per sempre.

Només puc dir-los a tots aquests, a tots els que encara comparteixen una història, o tots els que demà la compartiran, que gaudeixin, per favor, que gaudeixin cada minut com si fos l'últim, que visquin i respirin a l'altra persona com si fos l'últim ser en la terra, que es fumin les carícies abans que el vent apagueu el foc i no es preocupin a memoritzar moments per després fabricar records.

Perquè el dolor ja s'encarregarà d'això.

T'estimo, i ho faré sempre....

Sempre... Recordes?

Brindem, una vegada més, per el que podia ser i no va ser....

Comentaris (0)01-09-2010 13:34:09Sempre

Again...

No em miris així.

No tens ni idea del que és trobar a faltar.

No saps que es il.lussionarte i despres...

PAM!

Tot acaba fracasant.

Tu sempre m'has tingut, qun em necessitaves i quan no.

Tu sempre ho has tingut tot.

Però jo només he tingut una cosa important en la meva vida i no es del tot meva...

Tant de bo algun dia entenguis que no tot és tan perfecte, que de vegades les coses van malament, i t'has d'aguantar, i l'únic que pots fer és plorar, plorar de pena, i de vegades ni tan sols això.

Enyoro tantíssim tenir el cap en blanc.

No pensar en res més que en el blau del cel.

Però et tinc sempre present.

Sempre

A totes hores.

Des que em llevo fins que me'n vaig a dormir.

En els meus millors somnis i en els meus pitjors malsons.

Hi ha dies en què crec que tornaràs.

Que demà, quan no m'ho esperi va sonar el movil i llegire: "A l'hora de sempre, al lloc de sempre... RAWR! (L)".

Però sé que demà o passarà.

Perquè NO POT SER.

i per unes hores que et podia gaudir...

Entens?

El millor de la meva vida ets tu i mai seras meu.

POF.

Mai.

En la vida.

No puc pensar en res mes que en tu i ara només puc plorar.

Així que fot el camp, que no puc (ni dec, ni sé) fer-ho en públic.

Comentaris (0)28-05-2010 19:45:22Sempre

TU(L)

Vull que ho sàpigues.

No t'estimo en passat, ni en present, ni t'estimo en futur, és un amor sense temps, tampoc té mesura, és simplement amor pur, carregat d'il.lusions, ple de promeses que no s'han de complir perquè ja es van complir totes al conèixer-te.

T'estimo, com paraules que formen un somriure en els teus llavis, com cels plens de colors reflectits en els teus ulls, com paraules infinites que no han de deixar de sentir-se.

Estimar en realitat és un premi, desconec si et mereixo, almenys lluito per mereixer-teº.

Però és un premi, és un regal que qualsevol persona hauria de rebre, però que només jo vuic posseïr.

Comentaris (4)24-05-2010 19:43:56Sempre

Del cor o relatiu a aquest òrgan.

Només buscava que em tremolessin les cames.


I em vaig trobar amb qui em fa tremolar fins al cor.


Té la capacitat d'injectar alegria via... PUPiL.LAR! carai!

Sé que aquest terme en medicina no existeix ... però és que, és justament això.

Passa que encara que ho sembli, no és del muntó.


Inventa somriures a cada segon i aconsegueix que la taquicàrdia en comptes de reduir la vida del cor, multipliqui la seva funció.

Bombant forta la sang de tot el meu cos sense cap alteració.


Té unes mans grans i entre els dits es guarda somnis únicament per a mi.


És qui sap sempre de dir per fer-me la persona que somriu més a tot el món.


És qui em electritza i reanima amb només veure'l.


I l'estime, perquè és inevitable no estimar-lo.

Comentaris (7)19-05-2010 18:40:21Sempre

Val la pena esperar-te...

Avui, he vist fen un poc de zapping, aquest capitol d'Smallville i m'he sentit tan identificada que no he pogut resistirme i l'he buscat, per a mostrar-vos tot el que sento en estos moments:

Vull explicar un secret.

No sóc qui tu creus, encara que la meva disfressa és tan fina que em sorprèn que no hagis vist a través d'ella.

Sóc la noia dels teus somnis, disfressada de la teva millor amiga.

De vegades intente trencar aquesta façana com en les festes del poble, però no he de fer-ho perquè t'espantaràs i tornaràs a fugir.

He decidit que és millor viure enganyant que descobrir els meus sentiments.

És més fàcil si estàs inconscient.

El meu pare diu que hi ha dues classes de noies, les que agraden a primera vista i les que triguen més.

Espero ser de les segones.

Potser no sigui la que t'agradi avui, però vaig a deixar-te per ara, amb l'esperança que tornis al mi.


Val la pena esperar ...

Comentaris (5)14-05-2010 19:46:18Sempre

Sempre és Sempre? Ho dudo...

http://www.youtube.com/watch?v=eVBw_B3_2Ls

Sempre et vaig considerar un pilar, algú amb qui podria comptar passés el que passés.

Algú que estaria al meu costat, per sempre, que no em fallaria.

El temps m'ha demostrat que ningú estarà al meu costat per sempre, que "per sempre" és massa temps.

Si m'emborratxava, desitjava amb totes les meves forces sentir la teva veu, al final sempre l'escoltava.

Si pensava en tu ia la mitja hora mirava el mòbil, tenia un missatge teu.

Si somreia en arribar a la plaça del poble un dissapte de matí, sense sentit, acabava encreuant amb el teu pare o amb tu...

Suposo que va ser la maleïda casualitat la que em va fer creure en tu, la que em va fer sentir-te especial.

Ara penso amb força en tu abans de dormir i l'únic so que aconsegueixo que emeti el puto telèfon és l'alarma.

Si me'n recorde de tu i el miro el mòbil segueix el maleït salvapantalles.

Si arribo a la plaça i somric... ¿Qué estic dient? Si ja fa massa que no somric de tot cor!

El temps serà relatiu, però fa que canviï tot abans que ens adonem que ha passat.

M'agradaria poder explicar-te certes coses, dir-te algunes altres, no sentir que t'he perdut, sinó que simplement tot canvia.

No obstant això.. No deixo de pensar que tot és impossible.

M'has fet riure, m'has fet riure més del que he rigut en aquests darrers anys, i el meu riure ja no sona igual, és la derrota, sentir-me perdedora, saber que no vaig jugar bé les meves cartes o que simplement... (i això és el que més em fa mal) que tu no vas voler jugar amb mi.

Ara sé que trobo a faltar certes tonteries.

Han passat molts anys des de llavors, he canviat, has canviat.

Es que llavors jugava per divertir-me, avui jugue perquè una vegada, fa molt de temps, em vaig adonar que eres especial.

Quan no vas tornar vaig saber que no tornaries a ser el mateix dins la meva vida, vaig pensar que no tornariem a ser "els millors amics".

Avui es que no és veritat, assumeixo que això no és veritat, que no hi ha ningú imprescindible (pero també assumeixo que per a mí, tu ho ets).

Saps el problema?

Que el fet d'haver estat un pilar més, durant un temps, en la meva vida no t'exclou del dret que de vegades, begui més del compte i llavors em recordi de tu i m'en vaja a dormir pensant que potser aquesta nit si em cridis, em digues que t'has tragat tot l'orgull, totes les teves pors i li hages perguntat al teu cor a qui estimes de veritat...

I aquest, amb tota la sinceritat del món t'ha dit que jo mai et faré mal, que tu i jo serem "Romeo i Julieta" però amb final feliç.

Que jo sere teva i tu seràs meu...

PER SEMPRE

Perque, al cap i a la fí.. Sempre és Sempre, no?

T'estimo, de la manera més intensa...

T'estimo, com ningú ho farà....

http://www.youtube.com/watch?v=Q9dGk1b3FNI&feature=related

Comentaris (3)03-05-2010 19:07:20Sempre

En fiin...

Tot s'ha acabat abans d'escomensar, però, m'ho pendrè com una senyal, tu i jo estam destinats a ser només amics i encara que jo estiga farta de ser només amiga teua, no puc fer res per a canviar-ho i això em fa sentir tan impotent...

Moltissimes gràcies per la vostra sort, me la guardare per a la pròxima vegada...!

I brindem tots per el que podria ser i no fou!

Comentaris (2)01-05-2010 18:31:00Sempre

Ara et toca a tu...

Maijo... Ja tinc un poquet més de sort!

Ara ja pots actuar... tot sortirà bé! ;)

Comentaris (1)01-05-2010 14:12:19Sempre

Vos demano un petit favor...

Voldira demanar a tota la gent que llegeix aquest blog que m'enveien sort pera que puga viure la millor nit dela meva vida...

Ho necessito!

Gràcies a tots! (L)

Comentaris (7)01-05-2010 11:07:06Sempre

Et necessito..

Vaig a contar-vos el meu major secret en aquesta entrada, perque veig que sou gent de fiar. Aquest text es de Carlos Ruiz Zafón, pero l'he vist i m'he sentit totalment identificada aixi que l'he retocat un poc.

El meu amic Oriol és un d'aquells prínceps sense regne que corren per aquest món esperant que els besis per transformar-se en gripaus.

Ho entén tot a l'inrevés i per això és el que m'agrada tant.

La gent pensa que ho entén tot a dretes i fa les coses a esquerres, però el que passa és que porta massa temps perdut al costat d'una esquerrana.

Em mira i es creu que no el veig.

Em dedica les seues incontables bromes i m'alegra del dia.

Somriu i se m'il.lumina la vida si ell està al meu costat.

Imagina que m'evaporaré si em toca i creu que, si no ho fa, s'evaporará ell.

Em té en un pedestal tan alt que no sap com pujar-hi, així que es dedica a construir una base més alta per a que jo pugue arribar al cel.

Pensa que els meus llavis són la porta del paradís, però sap que estan enverinats i per això es dedica a observar-los de lluny.

I jo.., sóc tan covarda que, per no perdre'l, no li dic que sería capaç de donar la meva vida per ell.

Fingeixo que és un amic més i que aixo de ser cursi no va amb mi...

El meu amic Oriol és un d'aquests prínceps que farien bé mantnint-se allunyats dels contes i de les princeses que l'habiten.

Els prínceps no són blaus i les dorments, encara que siguin belles, mai desperten del seu somni.

És el millor amic que mai he tingut i, si algun dia m'ensopegada amb Merlí, li donaré les gràcies per haver-lo creuat en el meu camí.


Oriol, T'estimo moltissim! :)

I ara de tot cor, ERES EL MILLOR QUE M'HA PASSAT EN LA MEVA INSIGNIFICANT VIDA

Comentaris (1)26-04-2010 19:59:31Sempre

Perquè tu ets la meva mitad

Disme Oriol...¿Cuan vam comensara ser amics?

Jo mai he intentat fer memoria... Pero supose que has estat ahi desde sempre... pero, en un tercer plà.

Desde fa poc temps (i ja se que t'ho he dit moltes vegades) eres una de les persones mes especials que tinc al meu voltant i la única que m'ha demostrat que puc confiar en ella i que estarà al meu costat sempre que ho necesite.

Ja saps que, cuan la meua vida está cap per avall i ho vaig tot negre, ets tu la única persona que m'ajuda a alçarme de nou...Sisi TU!

Tu eres la meua raó de viure en els moments dificils, perquè unes quantes paraules teues ho tornen tot al seu lloc i fan que veja els problemes un poc menys dificils de superar.

Fes clic aquí per veure aquesta foto.

Si ho penses be... que importa kin dia, a quina hora... o en quin moment ens vam coneixer?

El que importa de veritat es que, a partir d'aquell moment, cada instant que hem pasat junts ha sigut inoblidable!

Cada instant ha estat ple de rises,... de situacions cómiques, de xicotetes baralles que no ens han afectat per a res, sinò tot al contrari...


I a pesar de totes les coses roines que ens han pasat... Hem sobreviscut! Perque? Perque

sempre será sempre =)

Fes clic aquí per veure aquesta foto.

Fes clic aquí per veure aquesta foto.

Fes clic aquí per veure aquesta foto.

Gracies per cada gest, cada paraula, cada día, cada consell, cada demostració de lleialtat i afecte.

Per cada moment en que m'has ajudat a veure la vida d'un altra forma, per cada error que m'has ajudad a superar y sobretot per cada somriure.

Recorda que cada vegada que somrius s'esborra una tristesa i s'ilumina una esperansa.

Fes clic aquí per veure aquesta foto.

Saps que? Que T'ESTIMO!

Per tú ho donaria tot i em quedaria curta, perque si no siguès per tu, ara mateix no seria qui soc.

No t'oblidare mai, pase el que pase i encara que ens enfadesem per alguna cosa, saps que no em puc enfadar amb tu.

Perque tú eres la única cosa amb valor que tinc...

Fes clic aquí per veure aquesta foto.

Comentaris (0)12-03-2010 18:24:39Sempre