login
Inicia sessió

register
Registra't

Res gran s'ha fet al món sense passió, princesa.

Articles de la categoria: Stand By

Un any

Fa un any, temia aquesta situació en la que ens trobem.

No podia concebir la idea de passar tot un dia sencer sense saber de tu.

Suposo que tenia una espècie de Síndrome d'Stendhal o qualsevol patochada d'aquestes.

Sigui el que sigui, mai habia pensat que seria altra vegada dissabte, el dissabte de Barraques, i faria un any que no compartim espai i temps.

Si et dic la veritat, considero que tu vas ser qui em vas salvar. Van ser temps difícils per a mi i tu, encara que sempre te les has donat de persona cruel i insensible, vas ser l'única cosa que era segura en la meva vida.

Saps tant bé com jo que tot hagués resultat més fàcil si tu hagueses deixat de banda la teva manía de les veritats a mitges i jo m'hagués desfet del orgull. Tot i així m'agradaria pensar que vas canviar de rol en la meva vida perquè sabies que una cosa grandiosa m'esperava. Vull pensar que posposaves les quedades perquè els dos sabiem que era una manera de seguir amb aquesta manera que tenim d'emular a Marceline i Simon.

Bé, només voldria dir-te davant de tothom, que estaré en deuda amb tu per ajudar-me a trobar-me quan ni jo mateixa sabia qui era. Que encara que no pugui arribar a fer el mateix per tu, vull pensar que Copetín a voltes et cuida per mi.

I, per últim, només dir-te que si aquesta nit et veig, no serà com l'any passat, perquè no vaig a deixar-te parlar (bàsicament perquè no vull que la cagues). El que vaig a fer és pegar-te tal abraçada que et pense treure tot eixe cinísme de cop, perquè encara qur ho odies, m'agrada veure a sovint a aquell xic tendre que tenia por als trons i s'acurrucava com els gats.

Comentaris (0)21-06-2014 01:47:51Stand By

Un pas avant, dos arrere.

No se si estic preparada per una cosa així. Sempre he viscut atrapada en el passat.

Les mateixes persones, les mateixes cares, els mateixos gestos i el gust les mateixos llabis.

M'estic impedint avançar jo matèixa, perquè tenia una vida construida al voltant d'algú i encara que ja no estiga, estic lluitant en contra d'aquesta idea per a continuar sent qui soc.

Bé, o ho estava.

Perquè de repent passa alguna cosa (o algú) que et fa pensar en la possibilitat d'oblidar-te d'allìò que et reté.

Potser un dia et despertes pel matí i veus que allò que pensaves que passaria. no va a succeir, i tens que continuar endavant.

Potser apareix una persona, algú nou amb qui connectes automàticament i tens por.

Si, jo sempre tinc por.

Soc una maleïda poruga que s'amaga darrere la màscara d'una persona aparentment valenta.

Doncs bé, en aquell moment, tornes a sentir-te viva, capaç de tornar a sentir, de tornar a estimar.

Però la por volta al teu voltant.

L'eterna batalla entre raó i cor, sabeu?

La raó et diu que només és una persona més, que t'estas muntant una pel·lícula digna d'un Òscar, que pares ja d'una santa vegada de comportar-te com una puta cria, joder!

I mentrestant, el cor, el teu cor que pareix que ja te prou fonçes com per a tornar a fer de les seves, et diu que endavant, que qui no arrisca no guanya, que pot ser meravellós tot plegat i tu...

No pots parar de rumiar.

No pots dir-li l'autèntica veritat: Que estàs feta miques, que t'havien trencat el cor i que encara que intenti arreglar-lo, només l'he aconseguit cosir amb la meva capacitat per ser freda.

No va en mi això de pensar amb algú d'aquesta manera tant ràpidament.

Sóc bona evitant els sentiments i evintant nugar-me a res. Ja fa un any que estic amagant tot el que puc sentir baix un llençol dindiferència.

No em puc permetre estar vulnerable altra vegada, si és que potser un dia deixi de ser-ho.

No vull esbrinar-ho, no necessito saber, no puc arriscar-me.

La que haura de lluitar amb això sóc jo.

Sempre és així. Sóc fràgil, i quan em trenque, m'acabo tallant amb els mateixos trossos que em componen, i no creguis que és masoquisme, és més aviat la meva manera de sobreviure.

Si no estàs disposat a fer de mi la persona que et fa veure el món d'una manera més senzilla,. hauries d'allunyar-te.

T'ho dic ara, fes-ho ara.

Aquest és el moment, ara no et necessito però si et quedes, és probable comenci a fer-ho.

Però si decideixes quedar-te (i lamentablement, vull que ho facis) ajuda'm a sortir d'aquest infern.

Ajudam com ningú ho ha fet abans.

Et prometo que valdrà la pena.

Comentaris (4)23-03-2014 23:52:55Stand By

Algú intel.ligent, amb qui riure com a idiotes.

Algú va deixar en el meu ask, una suggerència per a un article. Em demanava un escrit tipus conversació. Així que ara intentaré fer alguna cosa al respecte.

Si teniu més suggerencies, perguntes o simplement alguna cosa que dir-me (com maleïr-me, que algu ja ho ha fet) doncs ja sabeu

<----AHÍ!


-Mai he sigut una persona fàcil. Sempre quedava com la mala de la pel.lícula en totes les meves relacions. Em cansava de fer veure que estimava, em cansava fins al punt que no podía més i l'altra persona m'irritava, moltissim, no podía ni sentir-la respirar...

-A qué ve això ara? Saps que no m'agrada parlar d'aquestes coses. No tinc sentiments, recordes? Només em limite a fer comentaris absurds i alguna altra crítica sobre tot en general. Si vols parlar de sentiments, busca't algú altre.

-Eh, espera. Podría parlar això amb algunes persones, però no tindria el mateix efecte, per favor, queda't una estona, necessite parlar això amb tu.


-Que vas a dir-me? Vas a soltar-me un monòleg sobre com de màrtir ets? Sobre com de difícil es ser algú incapaç de sentir amor cap a un altre ésser? Vas a dir-me aixo? Doncs no fa falta que perguis més el temps. Sé perfectament que és això. Jo estic aquí per a treure't de l'aborriment, per a treure't de polleguera i fer-te enfadar amb algún comentari inoportú. Res més.


-Vols fer el favor de callar una estona? Només vull donar-te les gràcies. Tú vas aparèixer en el moment idoni. Estava perduda mentalment i això començava a deixar emprempta en el meu aspecte. Però gràcies a la teva manera de dir les coses, a aquesta manera tan especial que tens de ser cruel amb mi, em vas ajudar a trobar-,me una vegada més. Pots dir que et una persona sense sentiments, però jo no et crec. Vas aconseguir el que ningú ha acoseguit mai: Fer que somie nit i dia amb una simple paraula bonica teva. T'ho pots creure? Ara m'estic tornant una noia un poc sensiblera... Ara només vull entendre't, saber tot el que penses. Sonarà egoista, però vull formar part de la teva vida, i no des d'un segon plà. No sé com puc fer-ho, ni a quin Déu he de resar per a aconseguir-ho però em moriria per un sol "m'agrades". Em quede petrificada quan elñs teus ulls verdosos em miren, i no puc parar de pensar el gust que té la teva boca. Potser creus que no ets bo per a mi, però crec que no hi ha ningú que em faça tan feliç com tu. Estic pensant constantment que dir-te i com dir-tho i quan ho faig, al cap d'uns instants penso... COm puc ser tan inútil. Bé, no sé... no sé que vull dir amb tot això... Supose que tu has fet que arribe al punt que tota ment perturbada com la meva tem. Potser dir-te que t'estimo és una bojeria, però mataría per a que siguessis tú qui s'enfrentés als meus dimonis, o simplement, convigués amb ells.


(A la persona que m'ho va demanar, sento decepcionar-te si no era el que buscaves, intentaré fer una cosa millor en un altre moment)

Comentaris (2)15-01-2014 02:03:47Stand By

Tinc un t'estimo dins la gola. Quan tu vulgues, te'l regale.

La veritat, només sé que no volia que passés.

Després de tant de dolor no volia enganxar-me a res, a ningú, però llavors apareixes tu, de nou.

Ho canvies tot, absolutament tot.

Em tornes vulnerable i li dónes voltes fins i tot al irreversible.

Fins i tot a mi, un cop més.

Ja se que tu no
ho sents
, però jo sento que no vull altres petons.

Potser pensaràs que ja ho has sentit massa cops, però creu-me, en aquests moments no escriuria ni diria res del que no n'estigués completament segura.

Només sé
que em tens confosa, que em tens pensant (te)
tot el dia.

Només sé que em fa por, no sé com t'ho fas.

Penso en tot el que estimo i odie d'aquesta situació.

No és que no estigui segura del que vulgui, sinò que últimament estic mesurant les paraules, intentant plasmar perfectament el que sento.

Però a vegades intente deixar coses entre línies, perquè la meva part més fosca està guanyant-se pas i aconsegueix que la por m'estrenyi el pit.

Cada vegada em costa més i més dir-te el que sento, et demanaría que m'ajudessis, però no crec que estigues disposat a fer-ho.

M'agradaría remarcar que cada moment que passe amb tu, a cada instant que recorde la teva pell, m'exposo un poc més al risc de ser ferida.

I vull quedar-me, perquè potser mai em senti tan viva com al teu costat, però estic intentant enganxar els meus trossos, perquè quan tornem a trobar-nos, pugui demostrar-te qui soc ara.

No saps el que em costa, no cridar, no parlar, no escoltar la teva veu, no escriure't, no sentir els teus braços, no saber que passarà.

I no sé com no oblidar-me que he de oblidar-me de tot el que vam poder ser, perquè no puc, no vull deixar-te anar.

No vull ser una altra covard que no va lluitar.

Vull estar bé perquè puguem trobar la manera de solucionar el desastre que vaig ocasionar.

Encara que, com diu el gran Sabina:

"Y si es mejor quererte sin permiso, con rabia y al contado, yo te querré como jamás te quiso quien más te haya marcado"

Comentaris (6)31-07-2013 00:44:49Gràcies 051010, Stand By

Un jo sincer per a tu, encant.

Saps?

Avui he llegit les captures de pantalla que vaig fer a una conversa que vam tenir quatre mesos enrere.

Quatre mesos i ja som altres persones.

Abans res era fals.

Estava molt contenta, i en un moment estava molt trista.

Em deien bipolar, vaja gilipolles.

Tots som així d'inestables, el que passa és que jo no volia amagar-t'ho.

Amb tu mai he tingut la necessitat d'amagar coses, sempre m'he manifestat a la meva manera.

Podràs dir que soc ridícula, i podràs dir que necessite atenció constant, però jo en dic ser jo.

I aquesta era jo.

Veia alguna cosa que pensava que si ho feia em sentiria millor i sense pensar-m'ho, feia el canvi.

Un exemple? He arribat a tenyir-me el pel de tants colors... inclús de blau.

Lluitava per tot, donava el meu maleït 101% i et volia a la meva manera.

Ara, he après a patir menys, a tancar el dolor amb clau, i sobreviure.

Puc passar desapercebuda.

Ja no em miro al mirall tant, crec que sóc menys coqueta i perdut part del meu encant.

Sóc més suportable potser, però per a la resta, perquè hi ha dies en què prefereixo dormir per no haver de viure amb mi mateixa.

Així puc oblidar-me de tots i de tot.

Potser he millorat, però ara he de fer-me mal per sentir alguna cosa pareguda a la felicitat, si no et tinc a prop i com ja no em trenco a riure, a voltes, trenco a plorar.

¿Per què? Per a qui?


Comentaris (2)21-07-2013 21:11:42Stand By