Odie el teu somriure.
Odie el teu increïble somriure.
L'odie.
L'odie perquè quan somrius, em torno totalment impotent.
Impotent per no ser capaç d'apartar la meva mirada d'ell.
De tu.
No sé com ho fas, però ets capaç de tornar-me boja amb només un moviment.
I és una cosa ilógica perquè jo no sóc una persona que es sorprengui a la mínima.
És més, crec que fins sóc difícil de sorprendre, però tu .. tu ets diferent.
Ho canvies tot i em canvies.
Em tornes millor del que sóc.
Treus totes les coses bones de mi i fas que les imperfeccions només semblin petits afegits.
Llavors, m'entren unes ganes enormes de besar-te, de besar-te per comprovar si realment ets real.
Ii tu ... tornes a somriure.
I el món se'm ve a sobre.
La meva mirada busca la teva i milers de papallones voletegen al meu voltant fent-me tremolar ...
Realment existeixes?
