Mai li vaig dir el molt que significava per a mi.
Potser perquè pensava que romandriem junts molt més temps.
Que encara ens quedaven una infinitat de nits en les que poder dir-li a cau d'orella, o dibuixar-li a l'esquena.
Mai li vaig dir, però li vaig intentar demostrar cada minut de cada dia.
i m'alleuja saber que ell potser ho sap.
Potser el que mai va saber va ser que el seu pas per la meva vida deixaria una empremta irreversible en mi.
Diuen que estem fets de trossets de cadascuna de les persones que es creuen en el camí.
I vaig anar tant al seu costat, i vaig aprendre tantes coses a l'hora de voler-lo que a dia d'avui puc dir que es troba en gran part dins meu.
No va ser fàcil, perquè jo mai ho he sigut.
No va ser fàcil romandre, ni tampoc el deixar d'estar.
No va ser fàcil donar-li resposta a les preguntes que ens fèiem constantment.
No va ser fàcil no estar cada matí a l'altre costat del llit.
Totes aquestes dificultats ens van fer enormes en un món on les persones prefereixen donar-se per vençudes, tots els moments dolents van fer que els bons mereixessin la pena, i avui, malgrat tot mereixen ser recordats.
Busco en les persones que vénen personalitats i detalls de persones que se'n van anar.
Busco el seu riure en altres boques, però mai sona igual.
I em faig petita quan sento que després de tant de temps segueixo estant perduda quan es tracta d'ell, quan sento que aquest buit no s'omple.
I aquí és quan tinc por.
I aquí és quan inevitablement torno a trobar-te a faltar.
Gener no és el mateix sense tu.
