Pregunten sobre tu.
Molts curiosos senten que he d'estar realment fotuda i totalment boja per escriure tant sobre una persona que poc a poc (puc sentir) es va oblidant de mi.
Pregunten per l'home que per fortuna o desgràcia és víctima de les meves paraules, dels meus plors i somriures.
No vaig a mentir, saps tant bé com jo que això està fent-se poc a poc més seriós, que ja no es aquell joc que era.
Tu ja no ets qui eres.
La merda, se'ns menja.
Però estic enamorada de la teva essència, d'aquestes coses que no canvien en tu, dels teus ulls quan em miren com només ells saben.
Estic enamorada d'aquesta manera com em mires, d'aquella manera de moure't que fa que et reconega a kilómetres, de la teva forma de dir-me que estas molt agust amb mi, de la forma en què t'acostes a mi quan ja no ho aguantes més.
Estic enamorada de tot el que ets.
Del dolent, el bo, els teus defectes i les teves virtuts.
Molts asseguren que estic boja, que m'he de buscar a algú millor, que tu no em mereixes. Que soc massa especial per a estar així per algú que no em coneix el més mínim ni té intenció de fer-ho.
Però a mi m'importa poc i res, ells no saben, no entenen el que és, com em sento quan apareixes del no-res i no puc evitar somriure tot i que em vas tenir plorant setmanes preocupada, gairebé asfixiada per la teva absència.
M'importa una merda si això està bé o malament, és amor.
L'amor és el que un sent, si ho sents, és el que és, si et fa feliç has de lluitar per això.
No necessàriament és blanc o negre.
Podem discutir que això em faci bé o malament, però tampoc és que visca totalment pendent d'això.
La vida és tan inclusiva que l'amor és només una cambra d'ella, un quart important, però no deixa de ser només una part.
I quan dic que estic enamorada de tu, em refereixo al teu present, el teu passat i el teu futur.
Sense importar quin sigui.
Només et necessito a tu, la resta és totalment relatiu.
El teu amor és la primavera que mai marceix, ets resurrecció, ets vida.
I ni jo, ni vós, ni el maleït món pot fer que això canviï.
Simplement és el que és.
Estic contenta d'haver-te trobat, més enllà que segueixis o no en la meva vida, tu no has fet més que salvar-me una i altra vegada, d'un abisme que jo mateixa vaig construir.
Sempre t'estimaré, el temps és només aigua corrent comparat amb la força del meu afecte cap a la teva persona.
Potser vulguis cridar-me, odiar-me, anar-te'n ben lluny, però hi ha coses que no canvien.
Hi ha coses que romanen fins i tot quan ja no estan en les nostres vides.
Coses que van més enllà de tot el possible i impossible.