Que tenir, saber i sentir el teu cos sobre el meu em tregui la respiració.
Que la calor continguda en els palmells de les teves mans i la força del teu alè em facin ressorgir entre els teus llençols.
Vull viure entre els teus ulls, acomodar-me en el teu somriure i veure les estrelles amb només una rialla.
Vestir de les teveus carícies, protegir-me del fred en les teves abraçades.
Deixar, com una empremta de foc, els meus petons gravats en cada centímetre del teu ésser perquè en la meva absència et traspassin l'epidermis, contaminin sorollosament la teva sang i s'apoderen del endocardi que empresona el teu cor, que a més de teu és meu.
Com si els meus braços fossin barrots de metall brillant delimitant un món paral.lel exclusivament nostre.
Vull que sigui eternament meu l'olor del teu cos, de la teva essència.
I si és possible, també la teva pell en tota la seva extensió.
Les teves pestanyes daurades, el rovell dels teus dits, les arrugues del teu front, els boscos que envolten la teva pupil.la, que el seu torn, és el mirall on es refugia i amaga la meva mirada.
Que el meu record arribi a estar present fins a la puntes imperfectes de les ungles dels teus peus i l'extrem últim del teu nas.
Que el teu cor porti tatuat el meu nom, i la teva veu i la meva veu juntes sonin idèntiques a la respiració de la teva ànima quan dorms lluny del meu cos.
Vull que m'estimis fins al més profund racó que hi hagi dins dels ossos, i que la meva imatge a la nit es transformi en calfreds recorrent constantment la teva esquena, des de dalt cap avall.
Vine i digues que mataràs per mi totes aquestes ombres que claven agullons en les meves cèl.lules i murmuren malignament a les meves orelles que aquesta tarda és l'última que serà la nostra perquè a la propera alba teu costat al llit estarà buit.
Pren-me la por a la paraula abandó!
Arránca'm el silenci que em pesa sobre el pit i no em deixa estimar sense por!
Desfoga'm de l'oblit, del dolor.
Rescaca'm i porta'm lluny d'aquesta rovellada tempesta!
Vull contemplar al teu costat a través de les finestres d'una habitació mig pintada de blau.
Fes-me la persona més feliç del món; que els teus llavis, els meus gemecs, la teva respiració i la pluja componguin una melodia perfecta per assassinar la malenconia, l'espera; escombrar totes les teves cendres grisenques; reconstruir cada petitíssima part del meu cor, tan ínfimes que passen per l'ull d'una agulla.
Roman aquí durant el temps que duren mil i un hiverns, i regalam flors de tots colors.
Vull ser l'única raó per la qual brilli la teva mirada.
Vull ser el vent arrossegant la teva ombra, portant cada instant cap a mi.
Necessito dir-te amb les mans i mil petons tantes coses que no sé escriure.
Promét-me que els teus somnis no impediran que siguis meu, des d'aquí fins al dia que em toqui perdre.
Des d'ara sé que vaig a dur-te en forma de record i d'abric a on sigui que vagi.
Encara que tu no fassis el mateix...
Per favor...
No et convertisques en arena.
No t'escapes entre els meus dits.
Vull tornar a apoyar la meva ànima sobre el teu pit.
(No sé si aquest article ja l'he posat, però això es el que em passa per cap en aquest moment)