Sincerament, espere que la vida que tens ara valgui tant la pena com per a haver fet que desaparegui.
Hi ha vegades que se'm venen al cap tots els bons moments i dic "vaig a interessar-me de nou per la seva vida", però després veig una simple publicació al Facebbok i em bull la sang.
I llavors torno a sentir el que vaig sentir en els moments més baixos de la nostra relació.
Vols que et digui una cosa? La nostra relació no va acabar perquè "es va perdre la màgia" sinó perquè tu ho vas decidir mesos abans.
Des de feia un munt de temps em sentia l'última de les teves prioritats.
No t'imagines com de dur és el intentar ser el millor per a una persona i que aquesta t'ho pagui amb algunes frases que et parteixen el cor.
Fins que hi ha un dia que la teva ment es trenca per qualsevol tonteria i deixes de confiar amb aquella persona per la qual estaries disposta a donar-ho tot.
I no deixes d'estimar-la, però si de comptar amb ella en els moments decisius.
Resulta patètic tot això, però la veritat, després d'observar com has estat actuant aquest mesos, sincerament no me'n arrepenteixo de haver-me comportat com ho vaig fer.
I si, em sap mal dir això, però ara mateixa estic plena de ràbia, fins al punt de que no puc contenir les llàgrimes.
Perquè et trobo a faltar, però no pare de repetir-me que tornaràs a fer-me mal.
Simplement, perquè dia rere dia em pareix més una pèrdua de temps tots els anys que vam estar junts.
Et tenia per una persona de paraula, algú conseqüent amb els seus actes, però AH! Tot es mentida.
Vaig acceptar de la manera més diplomàticament possible el "no puc tenir una relació a distància" i em vaig resignar a fer-me a la idea de que això s'estava acabant perquè no et veies amb forces de tenir-me a una hora i mitja de tu.
Però la meva sorpresa va ser que al cap d'un temps et vaig veure coquetejant amb una noia que vivia molt més lluny. I em rebenta.
Em rebenta que després de dos anys no hagis donat un puto duro per la nostra relació, però que a la primera de canvi ho donis tot per una persona a la que quasi ni coneixes.
Te m'has caigut, la veritat
I no saps com de frustant és que, a aquestes altures, estigui plorant de ràbia.
Has fet que de veritat em plantegi si en algun moment vas veure-li futur a tot això.
Has fet que recordi la nostra relaci´com una mentida que tenia data de caducitat només començar.
Has fet que no pari de pensar que hagués sigut millor tancar-me en mi mateixa i no haver-te deixat passar.
Jo de tu estaría orgullos.
Has fet plorar a algú que feia segles que no plorava més del que creia que seria capaç de plorar per una relació romàntica.
I em pareix molt miserable el haver arribat a aquest punt, però ara mateix, em dones més fàstig del que mai m'ha donat algú.
Ah, i que no se m'oblidi.
Vaig estar mesos pesant que l'havia cagat, buscant el moment idoni per a fer que tot tornés a anar bé i sobretot, no deixant que ningú entrés en la meva vida. Però després d'haver vist la relació que et portes entre mans, vull dir-te que la millor desició va ser deixar-te enrere i donar-li l'oportunitat de ferme feliç a persones a les que tu odiaries.
I el millor de tot, el que se que et donarà més ràbia, és que la persona que tu volies que desaparegués de la meva vida, la que no paraves de dir-me que fes fora i deixés de parlar, ha sigut la única que, incondicionalment ha estat al meu costat.
Així que ara me n'adono de qui val la pena de veritat.
Espere que ella no acabi sent tan infeliç.