en 4 D'octubre 2011
Només fa mitja hora que has marxat i ja estic agonitzant.
Fa un any, em trobava en la mateixa situacio que ara.
Plorant per una persona que m'ha donat tot el que pugués imaginar i més.
Algú que em va traure de les tenebres i va fer que somrigués amb només un parell de paraules dolces.
I ara, em trobo una altra vegada així.
Amb falta d'aire, d'equilibri i de llagrimes.
I es que, em poso a pensar i, la veritat, no tic cap raó per somriure com ho habia fet fins ara.
Així que no ho penso fer mes.
Per tu, per aquell nosaltres.
Penso no ser feliç fins que tu ho sigues.
I m'estic morint per dins, ho admitisc.
M'acaves de destrossar.
Gràcies, per un any després, fer-me tornar al punt de partida.
Publicat a: Reflexions