Vaig voler cridar-lo però em vaig contenir.
Moltes vegades ho faig.
Obrir els contactes les mòbil, passar per la a, la b, la c, així fins arribar al teu nom.
Però en aquest moment em dic "Bah, quina tonteria..."
Per a què?
Per a sentir-me vulnerable?
Em fa por la teva resposta.
Suposo que no l'agafaries.
I si ho fessis ... parlaríem de mil tonteries.
Però després què?
Això és el que em deté sempre.
"Després què?".
Sempre ve un després i ara mateix no vull ...
Llavors vaig arribe a casa.
Torne a agafar el mòbil.
Faig el mateix una altra vegada.
Encenc el llum de la tauleta de nit i pose aquesta cançó que em recorda a tu.
¿Que he de fer?
¿Dir el que sent?
No és senzill.
No és senzill quan tens idees arremolinades al cap i no saben sortir, o no volen.
No sé.
Potser, hagués estat millor quedar callada, allunyant el mòbil per no cometre una tonteria.
Per no repetir l'itinerari de la a, la b, la c ... i així fins arribar al teu nom.
