La Pableta
per en 6 Gener 2012
1,005 Vistes

Jo sempre vaig ser una flor que es regava amb qualsevol "arruixadora".

Que mai deixava que es plantessin al seu costat, si haviade ser per sempre, ja que mai creia en un període de temps tan llarg.

Però llavors vas arribar tu i vas trencar tots els meus esquemes, les meves mitges i el que no eren els meues mitges.

Et ficaves a fer tonteries per a impressionarme.

Sempre apareixies amb aquest aire xulesc teu, amb aquesta mirada que diu més que un somriure, i et despegaves de la barra del bar, venies cap a mi i em deies: Escolta guapeta... de que et conec?

 I jo et somreia. 

Una cosa estúpida però que feia que cada cap de setmana m'alegrés el dia a les quatre del matí.

Diuen que les flors s'acaben marcint, però jo crec que es marceixen si tu deixes que passi, perquè mireu-me: Aquí estic jo, perfectament amb algú que m'estima i tu a la recerca d'aquella flor que un dia es va deixar el seu encenedor al seient del teu cotxe.

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.