La Pableta
per en 28 Setembre 2010
1,777 Vistes

Siguem clars.

No sóc el que busques.

Mai ho he estat.

I mai ho seré.

Et valdria si necessites una noia al costat que ensopega vuit-centes mil vegades amb la mateixa pedra, i just quan acaba d'aixecar del subsòl torna a ensopegar.

Aquesta sóc jo.

Algú que comet errors.

Algú que s'equivoca tot el temps.

Trec a la gent de la meva vida sense voler-ho

Se'n van.

Se'n van perquè sóc una estúpida i no sé mantenir la boca tancada.

No els agrado.

No li agrado a gairebé ningú.

 Potser és perquè parlo massa o perquè no aguanto tres minuts seguits amb el cul enganxat a la cadira.

No ho sé.

De veritat que no tinc ni idea.

Però sé que no sóc el que busques.

No sóc el que estàs buscant

. Ho sento aquí, aquí dins.

No em diguis com ho sé, però ho sé.

A més, que no.

Que ho nostre seria impossible.

Porto mala sort.

 

 

Tinc un nosequé rondant tota l'estona que fa que qualsevol que s'apropi a mi acabi esgarrapat.

 
Tinc la sensació que hi ha alguna cosa enmig de tot això.
 
Una cosa que impossibilita que passi el que jo desitjo que passi.
 
Una cosa que m'allunya del que realment vull tenir a prop.
 
De vegades em dóna per pensar que puc ser jo el motiu mateix d'aquesta llunyania.
 
Altres m'adono que no podria haver fet les coses d'una altra manera, que no hi ha una forma millor d'actuar en mi i que, per tant, no sóc jo la culpable d'aquesta cosa que ni tan sols controlo.
 
Per començar, m'encantaria tenir clar el que vull per poder anar a per això.
 
Crec que últimament no ho tinc clar, i potser és això i no altra cosa el que em paralitza.
 
És com si s'hagués quedat enquistat, com si no existís cap manera d'eliminar el que està naixent dins meu.
 
El que està naixent i no vull.
 
Avortaria una i mil vegades aquesta sensació, la condemnaria a l'oblit en el tercer calaix d'una còmoda que ni tan sols em pertany per no recordar-la més que quan el sol fet de recordar el encara no oblidat no produeixi ni per un segon un mil · ligram de dolor, d'angoixa o de por.
 
Si hagués d'ordenar ara mateix aquestes tres paraules des de la que més em fa patir, si hagués de ordenar ...
 
Si hagués de ordenar-les de segur la por les guanyaria a totes, seguit per l'angoixa que amara fins a l'última de les meves accions.
 
El dolor sempre passa a un segon pla, o a un tercer, o es queda a meitat de la porta produint una sensació d'angoixa acollonant incòmoda.

 I no puc.

No m'atrevic.

Tinc por.

 

 

Et vaig deixar de veure't una persona, una mitad.

Vaig pasar a considerar-te una part més del meu cos.

Una extremitat.

Una part vital.


I ara, que?

 

Doncs, que m'he auto-amputat aquesta part, perquè em feia mal, m'oprimia.

Però ara, em fa falta.

Noto la seva absència.

 

Sempre pensava en tu a l'hora d'escriure.

Escrigués el que escrigués.

I, de fet ho estic fen ara.

 

Però només de pensar que ja t'he perdut.

Que tot ha sigut culpa meua.

Que sempre faig les coses instintivament.

Que m'espanto i escapo a correr.

Evito els problemes...

I tot ha sigut culpa meua.

 

Em quedo sense paraules.

L'inspiració, se'n va.

Res.

Silenci.

Soc un puto ficus, joder!

 

No se el que vuic.

No estic preparada per a una relació.

No vuic que tornem.

No puc (ni vuic) posar-li nom a tot això.

 

És (era) especial.

 

 

Estic perduda

No se com dir-t'ho.

No se quan dir-t'ho.

No sé si em voldras escoltar

No crec que m'entengues.

M'espanta la teva reacció.

 

Tinc por...

Por a que m'oblides.

Por a no poder sobreviure.

A que aquest sentiment em superi.


 


Atrévete, dijo el cobarde...

 

 

https://www.youtube.com/watch?v=HeliuQnmBxA

https://www.youtube.com/watch?v=hdQ99wLYc2g

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 



Perquè sé que no oblidaré, només apendré a viure sense tu...

Publicat a: Reflexions
Sigues el primer a qui li agrada això.