He tornar a furgar una mica més en el meu passat, com quan creus que el que hi ha darrere ja no causarà cap dany.
Maleïda capacitat de recordar amb què ens van dotar, que febles i indefensos ens torna de vegades.
Un dia sents que la por t'envaeix i tanques aquest bagul amb totes les forces, i li trobes mil claus esperant difusament que aquí romanguin els records, lluny de ser recordats.
I ara, m'agradaria que estiguessis assegut al meu costat, rient i perquè no, plorant en veure tot el que hem sigut, i de quina manera la vida s'ha encarregat sempre d'apropar-nos.
Vam ser dos nens inexperts que jugaven a estimar-se, i anys més tard adolescents que realment començaven a fer-ho.
Vam ser dos pols totalment oposats, i patim les conseqüències.
Vam ser cada crit de ràbia que no dubtem a tirar-nos a la cara, cada llàgrima provocada, cada retret, cada nit en blanc, cada instant de pànic, la por a perdre, cada pregunta, cada decisió, cada penediment.
Vam ser la cura i la malaltia.
Però això no ens va poder mai, i aquí estaves cada vegada que mirava al meu costat i potser és això el que més valoro a dia d'avui.
Sempre tornaves.
Sempre estaves.
Omplim tants llocs de tants nous començaments, tants nous somriures, de tractar de començar de zero.
Lluitem tantes vegades per romandre junts ...
Vam ser cada estupidesa que vam fer per l'altre, cada riure enmig de la nit, cada cançó que cantem, cada desvari, cada abraçada, cada gest, cada petó amb gust de tabac, cada promesa complerta, cada confidència, cada sorpresa, cada alba, cada oportunitat, cadascun dels anys.
Vam ser massa, i un dia notes com s'esgoten les forces, com el pas dels anys s'ha encarregat de desgastar tot l'amor que vam arribar a sentir, i et sents impotent, i et castigues per no haver sabut tenir cura d'una de les coses més importants que m'havia trobat al llarg de la meva vida.
I tot i així lluites fente el sord a la resta del món, i segueixes apostant la poca esperança que et queda fins que et trobes a tu mateixa enfonsada en llàgrimes en qualsevol racó i t'adones que no deixes de passar pàgines a mitges.
Mai va servir de res deixar el passat enrere perquè sempre acabàvem ensopegant més endavant.
Mai vam ser prou valents per deixar que els nostres camins prenguessin una adreça diferent.
Mai vam tenir el coratge de trencar amb tot el que ens unia.
Avui no ets aquí.
La teva mirada no comfessa els mateixos secrets, i la teva boca ha canviat.
Et perdono per tot i et demano perdó.
Perdona'm, m'estic deixant la pell per canviar i espero que en un futur puguis veure-ho.
Sigui quin sigui el rumb que prengui el teu camí, mai oblidis que signifiques per a mi.
Les nostres vides canvien, nosaltres canviem, però sempre hi haurà alguna cosa que ens recordi que una vegada ho vam ser tot en la vida d'algú, i per sort això no podrà canviar mai.
