Estic farta!
Me n'he fartat de traure la guitarra i tocar la cansó de Bona nit cada vegada que tinc ganes de recordar-te
Que NO PUC MANTENIR El SOMRIURE!
Tinc agulles clavades al cor i algú les oprimeix, no hi ha colors quan veig tot gris i les parets es tanquen; s'acosten cada vegada més a mi mentre s'acaba l'oxigen.
Em tanques la porta i no m'obres finestres, estic sola, cride i ningú s'ocupa d'intentar un mínim tall en la meva bombolla que és més aviat núvol de pluja, fosca i amb trons que em donen espasmes mentre les agulles s'enfonsen cada vegada més fort, no puc respirar i els meus ulls són de sobte catarates, la meva gola es satura de crits sense soroll i molt menys sentit, perquè de res serveix cridar el silenci des de dins d'una closca que vas crear per evitar ser víctima de sentiments com aquest.
Ara el dolor te l'estàs provocant a tu mateixa, cridant en silenci, deixant de respirar.
Hi ha d'haver persones fora d'allà.
Algú ha d'haver.
Les probabilitats que algun d'ells vagi a entendre la desesperació de la rutina i la quotidianitat són poques, però és just imaginar un raig de llum en la tempesta ..
Almenys una ànima que no suporti el mateix cafè cada matí hauria d'existir en aquest mar d'ovelles que compleixen amb un horari erroni, i que es perdi en el riure i en l'efímer, per déu, que es perdi en l'efímer.
Ho he intentat, sabeu?
He intentat arrencar de la ment la teva imatge dormint al meu costat.
No em deixa descansar a la nit, em fa tenir ganes d'agafar una serra i partir el matalàs en dos (i llençar la meitat per la finestra).
Encara recordo el dia que va venir a casa, amb la seva maleta marró plena de roba i de llibres.
Es va presentar allà per les bones, després d'uns messos de soletat.
Sempre amb el seu caràcter tan especial, tan impulsiu, tan volcànic.
Jo no vaig creure que fos a funcionar, però va funcionar.
Durant el temps en què juguem a ser feliços, a estar apartats de la realitat ia ser un parell de somiadors bojos, va funcionar.
Però quan fas d'una sola persona tota una vida, la cosa no pot acabar bé.
Vam haver de tornar al món del dia a dia, on la gent no juga a ser feliç, sinó que viu intentant ser-ho.
Felicitat en petites dosis, perquè per tots és sabut que la felicitat eterna no existeix.
Tot es va fotre, es va anar a la merda.
Ell va tornar a ficar les seves pertinences a la mateixa maleta que havia portat el primer dia, i sense donar-me més explicacions va tocar el dos.
Se'n va anar.
Els meus llàgrimes, com benzina, mullen tota la meva vida i la seva absència ho va cremar tot com un llumí presa.
Avui sóc només cendres.
Cendres amb memòria que em recorden que un dia ell i la seva dolça pressencia van ser per a mi com el respirar.
Ara que no hi són, sento que em falta l'aire.