La Pableta
per en 2 Juny 2014
1,760 Vistes
L'altre dia em vaig despertar a la matinada, plorant.
 
Estava molt nerviosa i no vaig poder tornar a dormir.
 
La raó? Vaig somiar amb tu.
 
Vas calarme tan fons, vas ferme tant de mal que ara el meu subconscient només et recorda algunes nits en les que abaixo la guàrdia i mira con acaba tot.
 
Últimament he estat pensant molt en tu (no t'emociones) perquè de cop i volta trobo alguna foto o algú diu quelcom que em fa venir la teva imatge a la ment. 
 
Però el més curiós de tot és que és només això: una imatge. 
 
No aconsegueixo recordar res més de tu. No aconsegueixo recordar la teua veu, la teua manera de mirar-me o de dirigir-te a mi... Només puc recordar la teva cara i un parell o tres de mals moments.
 
I m'encantaria canviar això.
 
M'encantaria que formares part de la meva vida altre cop, m'encantaria poder trobar-me amb tu i encara que em tremolessin les cames, les mans i qualsevol extremitat, trobés el valor per mirar-te als ulls i vocalitzar un ferm: Ja no t'estimo.
 
I llavors, començar de nou. 
 
Mai m'ha agradat treure a ningú de la meva vida, i tu vas marxar extremadament ràpid i a vegades em fa molt de mal pensar-ho.
 
Se que al principi serà difícil, que ens haurem de dedicar uns quants dies a tirar-nos coses en cara i a depurar els nostres cossos, però al cap i a la fi, ja ha passat més d'un any, creus que és bo per a tu guardar tant de rencor? (Saps que l'estrés pot acavar en alopècia...)
 
Et demano que tornes, necessite un amic com tu per a pegar-me una bufetada de realitat quan més em faja falta.
 
Espero que tornis prompte. 
 
Estic segura que una part de tu també vol tornar.
 
 
Fins prompte, ja saps que tens les portes obertes.
Publicat a: Reflexions