Resulta totalment frustrant aquesta situació.
Quan temps fa que parlem tots els dies? Dos anys? Dos anys i mig?
Sempre t'he considerat com una de les persones més importants del meu món, tu vas ser qui em feia somriure quan tot s'enfonsava i també vas ser tu qui em va donar motius per buscar-me dins de tota la porqueria que tenia acumulada dins el meu cap.
Tu vas ser el meu Simon, però mai pensava que arribaries a convertir-te en el Rei Gel. Segons tu, jo t'importava. Em deies que no t'agradava veure'm trista i fins i tot que estaves amb deute amb mi.
Tot mentida, no?
No, si la culpa és meva per voler creure que quedava un poc d'humanitat dins teu i que jo a vegades podia fer-la sortir d'eixa cuirassa que t'has anat construïnt. Però el que em rebenta més és que sabent com n'ets d'important per mi, m'estigues fent això ara.
Vull dir... Saps que vaig estar una llarga temporada boja per tu i que vas ser la primera de les meves prioritats. Saps que estes on estes, amb qui estigués i encara que no sigués el moment per parlar, tenia un moment per a tu.
Però jo he tingut la culpade tot això. He deixat que m'influenciis massa. Has aconseguit que amb la teva presència pergui les paraules i que la simple idea de saber que he de veure't faci que em tremolen les mans. I ara na puc deixar de pensar que et diré si em tornes a parlar. Estic elaborant un magnific monòleg que et mostre com de cabrejada estic i a la vegada com t'he trobat a faltar.
Un "no em tornis a fer mai més això, perquè sense el que tu m'aportes estic perduda"
Seria bonic, eh?
Trobar les paraules exactes gràcies a la ràbia. Que totes les coses que no t'he dit durant aquestos dos anys (si, dos anys desde aquella vesprada a la meva habitació)
surtin de la meva boca com un dels millors discursos de les pel.lícules dels anys vuitanta.
Seria bonic i aterrador.
Però em reconforta saber que no passarà mai No tornaré a tenir noticies teves mai més.
Però tranquil.
Intentaré perdonar-te per tot el que has fet quan tu ja no em recordes.
