Cada vegada hi ha més paraules dins la meva gola, esperant a que et dignes a preguntar-me com estic.
Cada vegada la por a que desaparegues per complet està fent-se més força i està lluitant contra les meves ganes de recuperar-te.
No vaig a mentir-te, mai ho he fet i mai ho farè, per això admetré que ho estic passant molt malament.
Mai m'he sentit d'aquesta manera.
Mai he estat tantes nits pensant amb una persona.
Mai he experimentat aquets canvis tants repentins d'estat d'anim.
Les meves llàgrimes fan grans esforços per a eixir a la llum, però jo no deixo que se'n surtiguen amb la seva, perquè això sería dornar-te la raó, això sería admetre que no puc tornar a ser jo.
Perquè si, és frustrant.
És sumament frustrant que per primera vegada en la meva vida estiga fent esforços sobrehumans per ser qui esperes que siga, per tornar a estar plena d'energía, per tornar a fer-te sentir que un futur junts és possible.
Han passat moltes persones per la meva vida, no t'ho negaré, i poques han aconseguit fer-me mal, però tu... Tu t'has superat.
Mai he donat un puto duro per ningú i per tu.... per tu ho donaria tot, absolutament tot.
Per tu, seria capaç de morir i ressuscitar.
T'ho jure.
Sé que mai has sigut cap príncep blau.
Sé que la teva vida no es basa en estimar i ser estimat.
Et conec perfectament.
Sé que ara mateix vols que estiga enfonsada en la misèria, que me n'adono de tot el mal que t'he fet i si, és així.
Però també he sabut valorar tot el que m'has donat.
Tots els somriures, tots els bons moments... tots els petons.
Em quedaría curta si digués que ets la persona que més m'ha marcat en tota la meva vida.
Mentiría si digues que no em moriría per a que apareguessis un dia a casa meva o que em truquessis per a fer alguna cosa similar a les paus.
De fet, és l'únic que ansie.
Tiraré endavant.
Per tu, per mi, per aquell nosaltres.
T'estimo, i això no canviarà, per molt que passin els dies, les setmanes, els messos o inclús els anys.
