en 4 Març 2012
Hauríem de parlar del color tan increible dels teus ulls, del teu cabell, sempre desfet i/o mal pentinat i del teu somriure de nen petit.
Hauríem de parlar del regust agre que em deixes quan marxes, del sabor dels teus llavis i de com et sento aquí, en els meus pulmons.
Hauríem de parlar del regust agre que em deixes quan marxes, del sabor dels teus llavis i de com et sento aquí, en els meus pulmons.
Hauríem de parlar de totes les vegades que hem fet dels llocs més estranys el nostre petit trosset de cel.
Hauríem parlar de la nostra roba caiguda a terra, escampada com si foren desenes de feritas de guerra.
Hauríem parlar de la nostra roba caiguda a terra, escampada com si foren desenes de feritas de guerra.
Hauríem de parlar d'aquesta manera en que les nostres mans tenen la mania d'encaixar l'una amb l'altra, com un trencaclosques perfecte, fet bàsicament amb mirades, somriures i algun que atre comentari amb certa malicia que només busca reviscolar allò tan especial i a la vegada estrany que sentim l'un per l'altre.
Hauríem de parlar d'aquesta horrible necessitat de tu que em queda gravada a la columna, a les orelles, al coll i sobretot, al nas.
Hauriem de parlar del que sentim.
Hauríem de parlar d'aquesta horrible necessitat de tu que em queda gravada a la columna, a les orelles, al coll i sobretot, al nas.
Hauriem de parlar del que sentim.
Hauríem de parlar, perquè no puc alimentar-me de records.
Comprens?
Comprens?
Publicat a: Reflexions
