Ho he escoltat, llegit i vist.
Aquesta capacitat que tenen les persones per dir dues paraules, aquestes dues paraules que no haurien de dir tan esporàdicament com ara es fa.
Aquestes paraules haurien de ser propietat de gent que sí que sàpiga el significat, de persones que hagin lluitat per aprendre a dir-les.
Perquè aquestes dues paraules no són "de usar y tirar":
I em fa ràbia perquè a mi m'ha costat aprendre a vocalitzar-les, em fa ràbia perquè sé el seu significat i perquè em va costar molt de temps ficar-les en el meu vocabulari.
Haurien vendre's al millor postor en sentiments, la gent hauria de tenir drets sobre elles, però també obligacions.
I ara ho veus per tot arreu "Hola Elena, t'estimo", però la persona que ho diu acaba de conèixer a Elena.
Crec que aquestes dues paraules són com les millors sedes, necessiten temps i dedicació perquè algú valori el seu significat i el treball que ha costat arribar fins a elles.
Per això ara em quedo amb un altre tipus de paraules, les que no són parlades.
Em quedo amb la seva obrir i tancar d'ulls.
Us deixo tots els meus "t'estimo" que des d'ara ja no els necessito.