Resulta frustrant, acollonant, m'omple d'impotència i m'oprim el cor.
Com em pot passar això a mi?
Tota la vida renegant dels homes, fent esforços sobrehumans per no caure en aquest estúpid mecanisme humà per procrear anomenat "amor".
Han passat els anys i a poc a poc aquella cuirassa que vaig construir al meu voltant s'ha anat debilitant, ha anat perdent força i gruix fins al punt en què ha quedat destruïda.
Si em poso a reflexionar, el moment exacte en que aquesta construcció que el meu subconscient va aixecar amb tot el seu esforç i obstinació es va ensorrar, va ser quan descrubrí que darrere d'aquest somriure que tant costa arrencar i d'aquests ulls que desprenen un misteri inigualable, s'amaga una ment i unes idees tan atraients que, cada vegada que mantenim una conversa (cosa que no passa molt sovint) fas que arribi a dubtar de si de veritat ets real o ets una simple quimera que les meves ànsies de trobar algú com tu han portat a inventar.
Que per fi he trobat a algú que arriba a atraure'm tant pel seu físic com per la seva forma de pensar.
I clar, jo hauria d'estar fent salts d'alegria, no?
Doncs no, la veritat es que tot això m'esta destruïnt poc a poc.
La raó d'aquesta sensació de frustració, esmentada anteriorment, és que no aconsegueixo mostrar el meu veritable jo.
Cada vegada que aconsegueixo cridar la teva atenció i que em dirigeixis un parell de paraules quedo completament anul · lada tant psicològicament com mental (encara que la teva no ho vegis, ja que els teus coneixements sobre el meu són mínims) i em converteixo en una mena de nena tonta que no fa mes que fer bromes nervioses intentant, almenys, fer-te somriure una mica.
Que la vergonya, encara que sembli estrany en algú com jo, s'apodera de mi i no aconsegueixo elaborar frases amb sentit. Que l'única vegada que hem tornat a coincidir, les cames em temolaven de l'emoció.
I esque res m'agradaria més que tirar-li un parell de collons a l'assumpte i despullar-me sentimentalment per fer-te veure que encara que soni estrany, creuaria quilòmetres de brases cremant amb els peus descalços única i exclusivament per que tu em recompensares, de nou, amb un parell de teus addictius petons.
I es que allò que desitjo amb més força és que un dia arribis a adonar-te que jo puc i vull desvivirme per tu, fer-te feliç, salvar-te... Que jo vull omplir la teva vida amb els meus somriures, els meus petons i un milió de moments inoblidables.
Que si, que sé de sobres que no sóc una d'aquestes noies primetes que t'agraden tant, que potser tinc més defectes que virtuts i que de vegades migraría a un sord, però et puc assegurar que aquestes noies són tan anorèxiques tant físicament com mental, que els meus defectes de vegades poden resultar atractius i que el meu caràcter, com el bon vi, millora amb els anys.
Perquè jo ... jo quan veig que alguna cosa val la pena lluite fins rasgarme la pell per això, però es que m'adono que aquesta batalla aquesta perduda abans que comenci i això, un cop més, és frustrant.
Voldria que algun dia, puguis arribar a entendre'm.
T'envie mil somriures i infinits petons, perquè no et falti de res.