Parlo com si fos un llibre d'autoajuda.
Un maleït llibre d'autoajuda.
Què cínica.
Déu meu.
M'he tornat una cínica.
Quin fàstic dono.
Parlant com si sabés de què va el tema, demanant que t'aixequis quan en realitat jo mai em vaig aixecar.
Que jo em vaig portar l'ostia més gran del món sencer, que vaig caure de cara i mai vaig tenir la valentia de tornarme a aixecar.
Que em vaig quedar al pou, esperant que em tiressin una corda que no em van tirar.
I ara tu véns aquí, i em comptes que estàs passant per una situació difícil, i caic en què això ja ho he viscut jo.
I no sé què dir.
No tinc ni pajolera idea de què soltar-te
I, no obstant, et dono consells sense parar, com un puto llibre d'autoajuda que mai va ajudar a ningú.
Què frívola.
Què frívola.
Se suposa que hauria ... Se suposa que hauria de saber què dir en aquests moments.
He viscut exactament el mateix.
He sentit sinó igual, extremadament semblant.
Ho odio.
Odie no haver sortit.
Odie no poder ajudar-te a sortir.
I ho sento.
Ho sento de debò.