en 27 Novembre 2012
Potser siga una de les veritats més inmenses que la humanitat ha tingut el plaer de descobir.
Ahir aquesta frase em va tindre tot el dia pensant.
Vaig pensar, com no, amb ell. Amb la pèrdua d'una de les persones que més m'he estimat en aquesta vida, de com el temps passa, de com no hi ha dia que no recorde la calor de les seues abraçades... De com poc a poc te n'adones de que la vida continua i et promets a tu mateixa que el seu somriure serà el motiu pel qual lluites, minut a minut, dia rere dia.
També em va fer pensar en els moments en els que m'he sentit sola, sense ningú al qual poder-li contar el que sentia. Moments en els que te n'adones de que hi ha gent que infravalora moltissim paraules amb tanta força i poder com “amor” o "amistat".
D'altra banda, també vaig pensar en com de difícil es fa continuar amb la vida. Deixar de veure les mateixes cares tots els dies, canviar de ciutat, canviar de rutina... Vaig recordar com les primeres setmanes esperava amb desig el cap de setmana, per a poder arribar al poble, veure a la meua gent, sortir de festa i tornar a abraçar a aquelles persones que ho han sigut tot durant tant de temps.
Aquesta frase em va fer pensar en tantes coses...
Però després d'unes 24 hores reflexionant, vaig arribar a la conclusió de que aquesta etapa ha finalitzat. Gràcies a aquesta frase me n'he adonat de que m'he convertit en algú totalment diferent en molt poc temps.
Avui, puc dir amb orgull que he perdut aquella por al compromís que em caracteritzava, he aprés a dir “t'estimo”, a expressar afecte... He aprés que la veritable felicitat es troba en aquells moments que, casualment, no pots contar a ningú, rodejada de les persones que més signifiquen per a tu. Persones que et fan vibrar, que et posen la pell de gallina, que fan que el teu estat d'ànim canvii radicalment en qüestió de segons, que fan que quan estas al seu costat sentis que res roí pot passar. Aquells amics, familiars i altres persones que t'estimen de veritat.
Avui, he arribat a la conclusió que quasi estic sentint allò que tot ésser humà busca: la felicitat. I, en efecte, estaría tocant el cel amb els dits ara mateix, si el meu Caxull estigués ací per a deleitar a totes aquelles persones que han tingut la fortuna de coneixer-lo amb la brillantor dels seus ulls.
A tots aquells que sabeu que sense vosaltres no sería res, m'hagradaría dir-vos una cosa: Gràcies per fer-me feliç, de tot cor.
Publicat a: Reflexions
