Acabo d'arribar del sofà.
He estat pensant i plorant una mica, i he arribat a la conclusió que ja no suporto aquesta màquina pesada que a estones simula ser un cor.
Per això el venc.
Perquè no puc més.
Perquè em pesa i ja no el vull
Necessito a algú que se l'emporti i em done alguna cosa a canvi, no el puc regalar perquè hi ha records bonics dins i, com comprendran, no són gratuïts.
Perquè em costa desprendre'm d'ells.
Tant me fa el que em donin, sigui el que sigui, servirà.
Si, per alguna casualitat, qualsevol comprador aconsegueix, d'aquí a unes setmanes, arreglar el meu cor, que no m'el torni.
No el vull ara, ni el voldré mai.
Tant me fa de quin color el tenyiu, però cuideu-lo.
És l'únic que demano.
Que en tingueu cura.
I deixeu-lo a la vista.
Vull dir.
Que no el poseu en un calaix, ni el destinin a podrir-se en un racó.
Traieu-lo de tant en tant, que els records necessiten airejar-se i poseu-lo al mar com a mínim un cop l'any, o l'olor del dolor vos inundarà.
Confio en vosaltres, per això no necessito cartes pesades explicant-me com els va amb el que ja no serà meu, ni accepto devolució.
En cas de penediment, reveneu-lo.
Joder!
Tot aquest temps tan lluny de tu no m'està fent bé.
És pràcticament una tortura.
Fa molt temps, no sé en quin segle ni en quin lloc, els homes torturaven altres homes agafant amb màquines les seves extremitats i tirant fort, molt fort.
I fins a l'últim ésser en aquelles sales podia escoltar sense esforç a aquests homes cridar de dolor, i als seus ossos cruixir, trencar-se, partir-se en dues, en tres i en quatre mitads.
Mare meva, fa res pensava en el mal que hauria de fer que t'estiressin fins al punt de trencar per dins.
I avui ja sé el que és, sense que físicament m'ho hagin fet.
No necessito ser-hi, ni escoltar aquests crits per saber el que se sent.
Fa dies que escolto al dolor grinyolar en el meu cap i noto als pulmons estirar a banda i banda, per fer-se amb una mica d'aire.
Això és horrible.
Tant que ni tan sols estic segura de quant temps podré suportar-ho.
A aquells homes se'ls permetia que els seus éssers estimats assistissin a l'esdeveniment per a mal-gaudir del dolor amb els derrotats.
I tu ni tan sols ets aquí per veure'm.
Ni tan sols et trobes aquí per veure com em trenco.
Com em trenco per la teva culpa.
Per la culpa de la teva absència.
Per culpa de les meves paraules.
Si almenys poguessis sentir això.
Si almenys poguessis ...
Si almenys poguessis aturar la teva vida durant un segon i sentir que m'estic podrint ...
Potser, tornaries.
I es que de cop i volta veig a totes aquestes parelles, agafades de la mà, saps?
A totes aquestes persones que es volen, amb els seus problemes i les seves discussions diàries, s'estimen.
I no puc suportar-ho.
No puc aguantar les seves rialles, com es miren, com es parlen en un llenguatge típic d'enamorats, com es toquen mentre criden al món que s'ho perdonarien tot.
I pensar que tu no pots perdonar, em menja per dins.
M'horroritza veure'ls.
M'horroritza sortir al carrer i veure'ns, veure'ns a tu ia mi, en els ulls d'altres que no som nosaltres.
Tinc por de passejar un dia qualsevol, perdre el cap i cridar a tots aquests cabrons que deixin d'estimar, que l'amor no és per sempre, que em fan mal les seves històries, que parin.
Tinc por de perdre el cap.
Tinc molta por.
Noto que pugen les paraules a la meva gola, que tot el que vaig voler i no puc dir-te ara ho vull dir a ells i he de prémer les dents per no vomitar-ho davant d'altres i que pensin que estic boja
I que pensin que m'he tornat tarada des que no estàs amb mi.
Ha deixat de ser divertit -te quan intento dormir, perquè t'estranye i per més que et busco no et trobo entre els llençols.
Ha deixat de tenir sentit parlar de tu si penso que no estic a la teva boca, que mai estic a la teva boca.
Ha deixat de ser vida pensar-te i ha deixat de ser fàcil oblidar-te.
No obstant això, no ha deixat de fer mal la teva freda mirada clavada en el meu rostre, l'últim adéu, els últims dos petons a la galta, l'última carícia mental en un carrer per la qual mai passejarem de la mà...
Ell és la persona que més he estimat, estimo i estimaré i ara, s'està allunyant per la meva culpa...