És normal que et sentis atordit al principi, i fins i tot que et maregis.
És normal que et costi una mica seguir el ritme i entendre algunes coses.
És normal perquè sóc una muntanya russa d'aquestes que et posen cap per avall, cap per amunt, que et pugen, que et baixen i penses: Collons que pari!.
Sóc extremista, o bipolar com vulguis dir-ho.
Un dia cauré a un pou de tristesa i solitud i l'altre em veuràs pujada a l'arbre més alt que hi ha al bosc amb un somriure d'orella a orella.
Puc ser la persona més arrogant que coneguis al matí ia la tarda canviar i ser la més agradable.
Tinc els meus dies, igual que els meus somriures que deixen cec i els meus gestos que espanten.
Puc aixecar un dia amb unes ganes de viure impressionants, o amb ganes de morir-me a l'acte.
No em va això de tenir un terme mitjà, o és blanc o negre.
També et donaràs compte que estic entregada al 100%, que si no ho faig bé m'enfado.
Que vull aconseguir en tot moment la perfecció.
Però tot i això, també sóc d'aquelles a les quals les acabes trobant el gust i al final, fins i tot gaudeixes.
Que vas al parc per muntar vegada després vegada, i que si fos per tu et passaries el dia en ella.
Fins i tot m'arrisco a apostar que sóc la teva atracció preferida del parc.