Mirar-te de lluny

Sóc una persona a la que li encanta observal als demés i descobrir les seves manies o els gestos que acostumen a fer i la veritat amb tu aquesta mania s'ha accentuat, ara observo i guardo en la meva ment tots aquells petits detalls que per a molta gent serien indetectables. I això ho porto fent des de la primera vegada que et vaig veure.

 

Portavem dies parlant, potser ja començava a sentir-me atreta per tu i llavors... Llavors va aparèixer l'oportunitat de veure't.

 

No t'imagines com vaig moure cel i terra per trobar a algú que m'acompanyés.

 

Els esdeveniments s'anaven acumulant, impedint que et vegés però no saps com de tossuda em puc arribar a posar quan desitge alguna cosa amb totes les meves forces... 

 

Et juro que les voltes que li vaig pegar a si anar o no a aquella festa marejarien a qualsevol persona aficionada a les muntanyes russes.

 

I si no el veig? I si no em dirigeix la paraula? 

 

Suposo que volia que la primera vegada que ens veiessim tota la teva atenció estigués centrada amb mi.

 

Però després de tot, després dels inconvenients per veuret, vaig aconseguir reunir el valor per fer-ho.

 

Vaig optar per no dir-te que cabia la possibilitat de veure'ns i que fos una (suposo que agradable) sorpresa. 

 

Em vaig passar el sopar i la sobretaula neguitosa. "Que et passa?" em deien, però ni jo ho sabia.

 

I una vegada dins el local, et vaig buscar amb la mirada. Vaig escudrinyar cada milimetre del recinte intentant reconeixer la teva cara... Però res.

 

Després de cert temps i quan ja ho donava tot per perdut, et vaig veure, al fons. I l'única cosa que vaig poder fer va ser mirar-te. 

 

No vaig poder resistir la temptació d'apresar aquell moment, de pensar-me minuciosament el que dir, com seria el nostre primer contacte. No vaig poder evitar disfrutar l'instant abans de sentir la teua veu.

 

I no se quan de temps vaig passar allí. Ni ho se ni m'importa. 

 

 

Mai t'ha passat que sents que el món es para?

 

Crec que en aquell moment em vaig enamorar de tu. 

 

 

O potser va ser en el moment en que vas abaixar la mirada per a veure qui havia sigut l'impresentable que s'havia atrevit a pegarte una patada a la canella.

 

No se qui va riure més d'aquella entrada, si els meus amics o una petita i malvada part de mi que no parava de repetir-me els dos o tres minuts que vam estar parlant que era inútil, que si no tenia sentit del ridícul, que l'havia cagat des del primer moment. Així que a la mínima que vaig poder... Vaig fugir per potes.

 

Perquè això no canviarà, ja poden passar els anys que a la mínima que m'agobie, em pega per fugir.

 

El cas es que, aquella nit em vas fer sentir tan tan tan petita al mirarme, que crec que dins dels teus ulls vaig deixar gran part de la meva ànima...

 

I per a que me la tornis he de marxar del teu costat, dis-m'ho ara i et regalaré la part que falta.

 

Perquè tot el que soc no podria estar a millor lloc que formant part de tu.