Estic nerviosa.
Molt molt molt nerviosa.
I pareix una tonteria ficar-se d'aquestes maneres per una mínima probabilitat de creuar-nos.
Ja no parlo d'intercanviar un simple "adéu", sinó de creuar-nos.
Mira si sóc imbècil (i poruga).
Però sempre he dit que quan em mires em fas petita.
I perc els papers.
Fa uns dies vaig tenir el primer moviment de tu cap a mi després de tants de mesos.
Encara que hagués sigut sense voler.
I em vaig posar a tremolar.
Com sempre.
Em fas tremolar de cap a peus.
Quina merda, no?
I no se què passarà la setmana que ve.
Però necessite que tot això canvie.
I se que no ho farà.
Que si em veus, et moriràs per dins abans de dir-me res.
I jo et maleïré com he fet tantes nits.
Perquè al cap i a la fi la nostra relació està destinada al fracàs.
A que jo et tinga por i tu no pugues ni veure'm.
A que em dono ansietat tenir-te prop.
A maleïr una i mil vegades no haver-te anat a buscar a La Mercè.
A morir-me de ganes que em deixes les coses clares.
O que tingues les coses clares.
A desitjar que tinguis tantes ganes de formar part de la meva vida com jo de la teva.
Però saps que?
Que tot això ja és desició teva.
Perquè jo estic cansada de passar tanta por i de donar-me cabotades contra una pared.
Ara et toca a tu donar la puta cara.