Ningú et tocarà com jo t'he tocat.
Ningú va a respirar-te com jo encara et respiro.
Ningú va a anyorar-te com jo t'enyoro.
Ningú va a parlar-te com jo et parlo.
Ningú va a jubar amb tu, com tu i jo jugàvem.
NIngú va a agarrarte la cintura com jo ho faig.
Ningú va a besarte com et beso jo.
Ningú va a sentir-te com jo et sento.
Ni vas a discutir amb ningú com ho fas amb mí.
I ningú plorarà per tu com jo ho faig.
Plorar...
Les persones es veuen molt fràgils quan ploren.
Em ona llàstima, sigui qui sigui.
Quan veus a algú plorar no importa el motiu ni el paper que ocupa en la teva vida, simplement senteixes llàstima per eixa persona i desitges que deixi de fer-ho.
Que deixe d'escopir llàgrimes i que es pose a contar-te un acudit o la seva vida, el que sigui, qualsevol cosa, però que canvie d'expressió.
M'atreviria a dir que només quan plorem tots som iguals.
Idéntics.
Encara que siga per un segon, per un míserable segon, res en distingeix de ningú.
A mi no m'agrada plorar.
A part que em costa moltissim fer-ho, detesto plorar.
Gasto moltes energies per a plorar de felicitat, i quan toca plorar de veritat, plorar de dolor, no trobo ni la forma ni la energía per a fer-ho.
A ningú li agrada mostrar-se vunerable sense un as en la anega, ni a mi.
Plorar no es fracasar, però si que obre la porta al fracàs.
Plorar davant la persona que t'ha fet mal es un pastel per a que eixa persona seguisca alimentant-se, es convidar-lo a que continue amb un altra matança.
Perrò, aguantar com un campo mentres per dins estàs trencan-te, sense que l'altra persona tinga constança d'això, es la millor forma de donar-li una bofetada sense tocar-lo.
I, encara que t'estimo més que res en el món, crec que t'he pegat unes quantes bofetades...
