No serà per a tant saber que te'n vas, ni tampoc assimilar que no et tornaré a veure.
No serà per a tant el dolor dels records, ni el fet de poder acomiadar-mos.
No seran per a tant les velles fotografies que no repetirem, ni les noves que mai farem.
Vull dir, i dic, que fer-me a la idea deque te'n vas, i marxes per sempre, no és fàcil.
Però menys fàcil és tot el que la teva anada suposa.
És horrible.
És tard, però acabo d'adonar-me que era veritat allò que deien que no ets conscient del que tens fins que ho perds.
I sé que no et vaig perdre, però de poc em serveixes amb tant pel mig, amb aquesta distància que ja comença a fer mal.
Ara sento no haver-me preocupat tot el que devia per això, per nosaltres.
Ara em penedeixo i m'ofegue en la culpa per tots aquells minuts que vaig gastar a oblidar-te en lloc de fer-te l'amor fins que els dos reventarem de passió.
Ara sento que no ens haguem vist tot el que m'hauria agradat, que no ens haguem tocat cada minut com si fos l'últim, que haguem estat enganyant-nos l'un a l'altre com si el demà fos a existir per sempre.
Ara, ara que s'ha acabat, ara que tu marxes i jo em quedo aquí, ara que toca acomiadar-se, ara que toquen les últimes paraules i l'abraçada de no tornar a veure, no sé què dir.
Ara em quedo sense res i no sento la força suficient aquí amb mi per assumir que el dolor no em matarà aquesta vegada.
Que perdre't per sempre hauria estat més fàcil que tenir-te a l'altra banda del món.
Que vaig a trobar-te a faltar amb una intensitat extrema , amb moltíssima més intensitat de la que hem utilitzat al viure la nostra història acabada.
Perquè acaba, perquè ha acabat.
No puc.
No puc acomiadar-me de tu si això vol dir que demà no podré anar a veure't.
No puc dir-te adéu, perquè aquesta vegada és de veritat.
I de veritat és per sempre.
Només puc dir-los a tots aquests, a tots els que encara comparteixen una història, o tots els que demà la compartiran, que gaudeixin, per favor, que gaudeixin cada minut com si fos l'últim, que visquin i respirin a l'altra persona com si fos l'últim ser en la terra, que es fumin les carícies abans que el vent apagueu el foc i no es preocupin a memoritzar moments per després fabricar records.
Perquè el dolor ja s'encarregarà d'això.
T'estimo, i ho faré sempre....
Sempre... Recordes?
Brindem, una vegada més, per el que podia ser i no va ser....