És curiós com quan intentes oblidar una persona el món sencer es posa d'acord per continuar recordàntela.
És una fastidi però passa gairebé sempre.
I per més que tanques els ulls, sempre hi ha alguna cosa en qualsevol part que fa que aquesta persona es mantingui al teu cap constantment.
I quan creus que ja la oblids...
Zas! En toda la boca!
En el moment menys esperat, una paraula, un gest, una imatge, el que sigui, te la torna i has de tornar al principi.
Arriba un moment en què la situació es torna insuportable i llavors és quan decideixes fer alguna cosa.
I fer alguna cosa sempre significa oblidar.
Obligar-te a oblidar.
Una cosa tan difícil com absurda.
Perquè mentre més t'obligues a oblidar, més pendent estàs de la situació, més conscient ets del dany que els records et produeixen i en lloc d'aconseguir desfer-te d'ells t'aferres sense donar-ten compte.
Així que no aconsegueixes res.
Després passa també que estem tota l'estona relacionant.
Relacionant qualsevol cosa amb aquesta persona.
Fem relacions estúpides.
Per exemple, et trobes una polsera del mateix color que la que aquesta persona portava sempre al la monyica esquerra.
És idèntic el color, el mateix to de blau pàl lid encara que no siga el mateix modèl...
Però com el color és igual, doncs ja penses que ha de significar alguna cosa.
I bé, et guanyes un parell d'hores amb el cap ocupada pensant en què voldrà dir exactament el que t'acaba de passar.
Fins i tot arribes a comentar amb els amics, que òbviament pensen que t'has tornat tarada.
I res, un dia deixes de obligar-te a oblidar i de sobte passes a recordar però d'una altra manera, d'una manera especial i amb afecte, perquè ja no fa mal el seu somriure incrustat en la teva memòria i el color blau de la polsera que vas trobar ha passat a ser una simple casualitat més.
I bé, aquí s'acaba el cercle, o això sembla, fins que coneixes a una altra persona, et rebenta el cor i tornes a començar.
I voilà, se't va oblidar que l'error és obligar-te a oblidar.
