Últimament la meva vida es resumeix en emocionar-se a la mínima per coses tan rutinaries com sentir la teva respiració abans de poder-me adormir.
Ja fa dies que les llagrimetes tontes començen a sortir a saludar sempre que poden (i això que feia segles que no passaven per ací).
La meva teoría és que tinc pànic a deixar de ser feliç.
A veure si aconseguic explicar-ho...
2010.
Celebració del meu 16 aniversari.
Ell i Xavier es veuen cara a cara,per fi.
Ell el mira, sorprès i atemorit, el senyala i comença a correr per a amagar-se, timidament, darrere meu.
Ell... m'encantaría parlar d'ell amb tu...
Aquell va ser el momen clau, el punt d'inflexió.
Després d'això, la vida va començar a magullar la meva ánima.
I de repent, tu.
Em fas somriure.
Gràcies a tu, vaig tornar a creure en que dues persones poden llevar-se cada dia, i veure's els rostres, encara invaïts per la son i seguir estimant-se bojament dia rere dia...
Gràcies a tu tot aquest malson va acabar sobtadament i ara, em trobe en... en... mo sé.
Supose que em situe en un lloc recòndit, que te com a banda sonora el soroll de les més boniques rialles i el tacte de les teves caricies de bon de matí.
Supose que ara mateix, em trobo tan sensible perquè em dono compte de que després de tant de temps he aconseguit trobar aquella felicitat que considerava perduda, que creia que no estava feta per a mi.
Sí, crec qu és això, que al teu costat he descobert que la felicitat existeix i em morc només de pensar que aquest cel es pot esvair en qüestió de moments..
T'estimo.
