No és ell.
No té aquesta forma de parlar, ni aquest gest.
No té aquesta puta facilitat per fer-te sentir especial.
No ho aconsegueix.
No aconsegueix que cada dia em mori de ganes d'estar amb ell.
No té les seves mans, les seves paraules...
Les seves expectatives no enllacen amb les meves.
Les seves virtuts només servirien per destacar encara més els meus defectes.
No s'atreveix a cridar-me cada nit.
No s'acomiada amb un "bona nit, princesa".
No creem frases.
No sorgeixen temes ximples amb els que passar-nos mitja nit parlant de res en particular.
No em coneix, encara no sap fins on sóc capaç de cagar-la, i fins on arribo.
No sap qui sóc ni per a què serveixo.
No sap quant em costa dir el primer "t'estimo".
No apareix quan menys ho espero.
No reconeix quan m'enfado, ni tampoc nota meu sarcasme ni la meva ironia a la primera.
No podria descriure'm, no sap on vull a anar a viure.
No sé ni quina música li agrada, o si alguna vegada ha escoltat algun grup del meu repertori.
No sé si li agraden el sanimals...
És seriós, massa.
Jo necessito riure.
I ho intento, però no puc.
Només vull que siguis tu.
Tenies que ser tu ...
Podries tornar.
Torna.
