No hi ha ningú amb qui pugui parlar de tu.
Milions de persones que no em serveixen per a res en aquest moment.
Ni tan sols puc parlar amb mi mateixa, perquè no sé el que sento.
Perquè em poso a pensar i em quedo a mitges.
No entenc què viatja de banda a banda en el meu cap cada matinada quan no aconsegueixo conciliar el son.
I fa mal, fa mal sentir-se víctima d'una cosa que ni tan sols controles, perquè no pots, perquè no vols, perquè no saps com fer per acabar amb alguna cosa que et perfora la pell dia sí dia també.
És com si tingués els ulls embenats, i camine, no sé si cap enrere o cap endavant, però camine i em canso de no trobar res en aquest cap boig.
Necessito una teràpia que no existeix, un medicament que encara no van inventar.
Una cosa que m'alleugi aquest sense sentit
Que prefereixo sentir dolor, que no saber per què sento.
Que si ha de fer mal, que faci mal, però per favor, que comenci ja.
No aguanto ni un dia més amb això dins, necessito treure'l d'alguna manera, o almenys saber què és, què pinta té, a què sap i si va a fer-me mal o si, per contra, em traurà un somriure en el pròxim minut.
No vull arribar tard, no a la meva vida.
Així que si us plau, sigui el que sigui el que estigui dins meu, que surti ara.