Supose que és més senzill així. No?
Serà per això que ja no sento amargor, ni pateixo per la seva decisió.
M'he limitat a acceptar que així és com son i seran les coses. Ell farà la seva vida i jo he de refer la meva.
No diré que va a ser fàcil arribar fins on vull arribar, i si vos dic la verotat, tampoc se quin és el meu objectiu.
Nomes vull que una paraula surti de la descripció que puc fer de mi mateixa.
Inestable.
Encara sense saber si intentar convencerme de que això d'assimilar que hauré de viure sense tu significa estar enfonsada o molt amunt.
No puc negar que de tant en tant, ja no tant com abans, en besar altres llavis, tanco els ulls i m'imagino que és ell, i quan els obro, recordo que això mai passarà.
Tinc la mala sensació que mai em trauré del meu cap el seu maleït nom, que el xocarà amb les meves idees i les envairà quan cregui que ja ho tinc tot superat i en ordre.
Crec que recordar m'allunya de qualsevol sentiment intens, perquè tinc por que facin el mateix que vas fer amb mi.
No vull que ningú em convenci que val la pena ser estimat, i que després em deixi i injustament pretengui que tot pot ser oblidat.
No vull ser una altra vegada la que surti amb el cor trencat, no vull haver de pagar el compte i ser l'encarregada d'apagar el foc de les espelmes que un dia els dos vam encendre.
