La Pableta
per en 25 Maig 2013
1,015 Vistes

Sí, li tinc por al rebuig.

Però no a qualsevol rebuig, sinó a aquell que prové de persones que m'importen, que estime i son indispensables en la meva vida.

Dipòsite molt de mi, de les meves expectatives en altres.

Deu ser perquè mai vaig satisfer les meves pròpies i espero trobar aquest tros perdut en un altre ésser.

Si et dic que no se que fer, que dir o com posar-li dos collons a certs temes, creu-me, ho dic enserio.

Em confonc amb facilitat, i li dono voltes a coses que no hauria de pensar ni un segon.

Ja ho sé, hauria d'aprendre a deixar enrere el que està en el passat, i no remenar records que sé que em faran mal...

És només que de vegades, només a vegades val la pena, intentar, una vegada més, reparar el que un dia es va trencar, el que m'importa, el que vull tant que sóc capaç de deixar el meu orgull de banda i fer el que sento.

I se quins són els riscos, però em sotmeto a ells, perquè això és el que es fa quan t'estimes a algú fins a tal punt que no t'importa el seu present, ni el seu passat ni el seu futur, només tens la convicció que vols compartir un tros teu amb ell.

Sentir per una vegada que així com el meu dolor és el seu dolor, els moments d'alegria i felicitat també ho poden ser.

Et demano per favor, no facis el que els altres, no m'oblidis, no em deixis anar.

Vull que sàpigues que aquí estic, disposada a quedar-me si m'ho demanes.

 

Publicat a: Reflexions