No cal que et digui que perdo el cap pel seu cos.
Ja sé de sobres que té aquest somriure i aquestes maneres, i tot el remolí que forma en cada pas i gest que dóna.
Però a més l'he vist seriós, ser ell mateix, i de debò que això no es pot escriure en un simple text.
Per això escoltes sempre de la meva boca allò de: "Mira'l com beu les cerveses, i com somriu d'aquesta manera que em torna boja i que fàcil resulta enamorar-se d'ell un cop provats els seus llavis."
Que ell pot arribar a ser el puto únic motiu de seguir viva i alhora, pot arribar a empènye'm a l'autodestrucció.
Que els petons de certes boques tenen més bon gust és un conte que em sé des del dia que em va donar dos petons i em va dir el seu nom.
Però no saps el que és caure des d'un precipici i que el aparegui de cop i de front per dir-te, vingua, alça't, pots amb això i amb mes.
No saps el que és que es passi hores mirant-te i et saludi com només ell sap.
Així que suposaràs que jo sóc la primera que entén que perdo el cap, només pels seus braços o el sentit per les seves paraules, o per un mínim i simple frec de galta.
Que les suspicàcies, les dissimulacions quan el seu cul passa, les incomoditats d'orgull que pugui provocar-me, són una cosa amb el que ja conte.
Vull dir, que a mi de tios no m'has de dir res, que fa temps que només existeix un per a mi.
Que quan el veig, que quan creua per sota del cel només la gent ximple mira al cel.
Que sé com m'acaricia la cara i després, em besa suaument el nas.
Que conec la seva veu en format murmuri, i format gemec i en format secret.
Que em sé les seves cicatrius, i tots els llocs on té lunars, i em sé la forma del seu pèl, i fins i tot de les seves mans.
Que jo també he memoritzat cada mínim i insignificant detall que envolta el seu món, el nostre món.
Que no tinc collons a dir-li que no a res, perquè tinc més deutes amb la seva esquena de les que ningú tindrà mai amb la lluna (i mira que hi ha ximples enamorats en aquest món).
Que sé la cara que posa quan es deixa ser completament ell.
Que he de donar gràcies al món per aquest puto miracle que suposa que existeixi.
Que li he vist fer-li competència a qualsevol príncep blau de quan de fades.
Que entenc el motiu que fa que quan ell està a un centímetre de la meva boca, se m'oblidi respirar.
(Versió de Co-Razones d'Escandar Algeet)
